60

Cada transició d’un nou president a la Casa Blanca implica una visita privada a tres magatzems fortament vigilats que contenen col·leccions inestimables d’antic mobiliari de la Casa Blanca: escriptoris, argenteria, taules, llits, i altres objectes utilitzats per antics presidents tan llunyans com George Washington. Durant la visita, el president entrant és invitat a seleccionar qualsevol relíquia que vulgui i fer-la servir a la Casa Blanca durant el seu mandat. El dormitori d’en Lincoln és l’única sala permanent de la Casa Blanca. Irònicament, en Lincoln no hi va dormir mai.

L’escriptori on seia en Zach Herney dins el despatx oval havia pertangut en el seu moment al seu ídol, en Harry Truman. L’escriptori, tot i que era petit segons els estàndards moderns, li servia de recordatori diari que ja no podia arribar més amunt, i que era el responsable últim de qualsevol relliscada de la seva administració. En Herney acceptava la responsabilitat com un honor i feia el possible per infondre al seu personal les motivacions per fer el que calgués per enllestir la feina.

—Senyor president? —va cridar-lo la seva secretària, traient el cap al despatx—. La seva trucada està a punt.

En Herney va fer un gest amb la mà.

—Gràcies.

Va agafar l’auricular. Hauria preferit una mica d’intimitat per a aquesta trucada, però sens dubte era demanar massa en aquells moments. Dues maquilladores voletejaven al seu voltant com mosquits, toquerejant-li la cara i els cabells. Just davant del seu escriptori, un equip de televisió estava ultimant preparatius, i un eixam interminable de consellers i relacions públiques entraven i sortien del despatx, discutint estratègies exaltadament.

«Menys d’una hora».

En Herney va prémer la tecla il·luminada del seu telèfon privat.

—Lawrence? Em sents?

—El sento. —La veu de l’administrador de la NASA semblava consumida, distant.

—Tot bé per aquí?

—La tempesta segueix acostant-se, però la meva gent em diu que l’enllaç del satèl·lit no quedarà afectat. Estem llestos. Una hora i comptant.

—Excel·lent. Les morals altes, espero.

—Molt altes. Tot el personal està excitat. De fet, acabem de compartir unes cerveses.

En Herney va riure.

—M’alegro de sentir-ho. Escolta, volia trucar-te per felicitar-te abans del comunicat. Aquesta nit serà una nit per recordar.

L’administrador va fer una pausa; semblava estranyament dubitatiu.

—En efecte, senyor. Hem estat esperant molt de temps per a això.

En Herney va titubejar.

—Sembles exhaust.

—Necessito una mica de sol i un llit de veritat.

—Una hora més. Somriu a les càmeres, gaudeix del moment i després puja a un avió que et porti a Washington.

—Ja en tinc ganes. —Va tornar a quedar-se callat.

Com a hàbil negociador que era, en Herney estava entrenat per escoltar, sentir el que es deia entre línies. Hi havia alguna cosa en la veu de l’administrador que no li acabava d’agradar.

—Estàs segur que tot va bé per aquí?

—Del tot. Tots els sistemes funcionen. —L’administrador semblava interessat a canviar de tema—. Ja ha vist el tall final del documental d’en Michael Tolland?

—L’acabo de veure —va dir en Herney—. Ha fet una molt bona feina.

—Sí. Va ser una gran idea dur-lo.

—Encara estàs enfadat amb mi per barrejar-hi civils?

—Per descomptat —va remugar l’administrador en to de broma. La seva veu havia recuperat la força habitual.

En Herney es va sentir més tranquil. «L’Ekstrom està bé», va pensar en Herney. «Una mica cansat i prou».

—D’acord, ens veiem d’aquí a una hora via satèl·lit. Els donarem de què parlar.

—Entesos.

—Ei, Lawrence? —En Herney va posar una veu més greu i solemne—. Has fet una gran feina. Mai no ho oblidaré.

A l’exterior de l’hemiesfera, bufetejat pel vent, Delta-Tres maldava per posar dret el trineu bolcat de la Norah Mangor i tornar-lo a carregar. Així que va tenir tot l’equipament a bord, va aplanar la coberta de vinil, va col·locar el cadàver de la Mangor a sobre i el va subjectar amb cordes. Quan es disposava a arrossegar el trineu fora de ruta, els seus dos companys van aparèixer esquiant en la seva direcció.

—Canvi de plans —va cridar Delta-U per damunt del vent—. Els altres tres han anat a parar al mar.

Delta-Tres no se’n va sorprendre. També sabia el que significava. El pla de la Delta Force de simular un accident tot abandonant els quatre cadàvers a la plataforma ja no era una opció viable. Deixar-hi un únic cos aixecaria més preguntes que respostes.

—Escombrada? —va preguntar.

Delta-U va fer que sí amb el cap.

—Jo recupero les bengales i vosaltres dos us desfeu del trineu.

Mentre Delta-U refeia amb cura el camí que havien seguit els científics i eliminava qualsevol pista que pogués haver-hi, Delta-Tres i el seu company van transportar el trineu amb la càrrega per la glacera. Després de superar amb esforç els talussos, finalment van arribar al penya-segat de l’extrem de la plataforma de gel Milne. Van empènyer amb força, i la Norah Mangor i el seu trineu van lliscar silenciosament aresta enllà i es van submergir a l’oceà Àrtic.

«D’això se’n diu una escombrada neta», va pensar Delta-Tres.

Mentre s’encaminaven de nou cap a la base, va observar amb satisfacció com el vent eliminava el rastre dels seus esquís.