14

Amb unes dimensions de cinquanta metres de llargada, vint-i-cinc metres i mig d’amplada i situada en un terreny boscós de només vuit hectàrees, la Casa Blanca és una de les mansions presidencials més petites del món. El pla de l’arquitecte James Hoban, una estructura de pedra amb forma de caixa amb un sostre de cristall, balustrada i entrada columnar, tot i que era clarament poc original, havia estat escollit en un concurs obert per un jurat que l’havia qualificat d’«atractiu, dignificador i flexible».

Tot i que ja duia tres anys i mig a la Casa Blanca, el president Zach Herney rarament se sentia com a casa en aquell laberint de candelers, antiguitats i marines armats. No obstant això, mentre es dirigia cap a l’ala oest, se sentia ple d’energia i estranyament a gust; gairebé surava sobre les catifes de pelfa del terra.

Alguns membres del personal de la Casa Blanca van aixecar el cap quan el president es va acostar. En Herney va saludar amb la mà, dient el nom de cadascun d’ells. Per bé que educades, les seves respostes eren apagades i anaven acompanyades de somriures forçats.

—Bon dia, senyor president.

—Encantat de veure’l, senyor president.

—Bon dia, senyor.

A mesura que el president feia cap al seu despatx, va començar a sentir xiuxiueigs darrere seu. A l’interior de la Casa Blanca s’estava gestant una insurrecció. Al llarg de les dues últimes setmanes, la desil·lusió al 16000 de Pennsylvania Avenue havia anat creixent fins al punt que en Herney es començava a sentir com el capità Bligh, dirigint un vaixell en dificultats la tripulació del qual preparava un motí.

El president no els culpava. El seu equip havia estat treballant hores i més hores fins a l’esgotament per a les imminents eleccions i, tot d’una, semblava que ara el president havia decidit tirar la tovallola.

«Aviat ho entendran», es repetia en Herney. «Aviat tornaré a ser un heroi».

Lamentava haver d’amagar coses al seu equip durant tant temps, però el secretisme era absolutament essencial. I quan es tractava de mantenir un secret, la Casa Blanca era famosa per ser el vaixell amb més vies d’aigua de Washington.

En Herney va arribar a la sala d’espera anterior al Despatx Oval i va saludar la seva secretaria de manera animada.

—Dolores, aquest matí té un aspecte magnífic.

—Vostè també —va respondre ella tot mirant-se la seva vestimenta informal sense dissimular la seva desaprovació.

En Herney va abaixar el to de veu i li va dir:

—Necessito que convoqui una reunió.

—Amb qui, senyor?

—Amb tot el personal de la Casa Blanca.

La secretària va aixecar la mirada.

—Amb tot el personal, senyor? Amb tots els cent quaranta-cinc membres?

—Això mateix.

Semblava que allò la posava neguitosa.

—D’acord. La convoco a la sala d’instruccions?

En Herney va fer que no amb el cap.

—No. La convocarem al meu despatx.

La secretària se’l va quedar mirant.

—Vol veure tot el seu personal al Despatx Oval?

—Això mateix.

—Tots a la vegada, senyor?

—I per què no? Convoqui la reunió per a les quatre en punt de la tarda.

La secretària va assentir com si estigués seguint la veta a un malalt mental.

—Molt bé, senyor. I la reunió és a propòsit de…

—Aquesta nit he de fer un anunci important al poble americà. Vull que el meu personal n’estigui assabentat abans.

Tot d’una, una mirada d’abatiment es va dibuixar a la cara de la secretària, com si hagués estat tement en secret aquell moment. La noia va preguntar en veu baixa:

—Senyor: que pensa abandonar la cursa?

En Herney va esclatar en una rialla.

—I ara, no, Dolores! Estic preparant-me per a la lluita!

La secretària no semblava gaire convençuda. Tots els articles dels mitjans de comunicació asseguraven que el president es retiraria de les eleccions.

El president li va picar l’ullet per tranquil·litzar-la.

—Dolores, vostè ha fet una tasca fantàstica per a mi durant aquests últims anys i continuarà fent una feina magnífica els pròxims quatre anys. Conservarem la Casa Blanca. Li ho prometo.

La mirada de la secretària era de voler creure’s el que el president li deia.

—Molt bé, senyor. Avisaré el personal. A les quatre en punt.

Quan en Zach Herney va entrar al Despatx Oval, no va poder reprimir un somriure en veure tot el seu personal atapeït en aquella sala decebedorament petita.

Tot i que aquell gran despatx havia rebut molts renoms al llarg dels anys —el lavabo, l’antre del vici, el dormitori Clinton—, el que més agradava a en Herney era la trampa de la llagosta. Semblava més apropiat. Cada cop que algú entrava per primer cop al Despatx Oval, se sentia immediatament desorientat. La simetria de la sala, les parets lleugerament corbades, les entrades camuflades, tot allò donava al visitant la sensació marejant que li havien posat una bena als ulls i li havien fet fer unes quantes voltes. Sovint, després d’una reunió al despatx oval, la personalitat convidada s’aixecava, encaixava la mà del president i se n’anava de dret cap a un armari. Segons com hagués anat la reunió, en Herney decidia aturar el convidat a temps o deixava que fes el ridícul.

En Herney sempre havia pensat que el tret més dominant del Despatx Oval era l’àliga d’alegres colors estampada a la catifa oval de la sala. L’urpa esquerra de l’àliga aferrava una branca d’olivera i la dreta, un manyoc de fletxes. Pocs visitants sabien que en època de pau, l’àliga mirava cap a l’esquerra, és a dir, cap a la branca d’olivera. En canvi, en temps de guerra, l’àliga mirava curiosament cap a la dreta, és a dir, cap al manyoc de fletxes. El mecanisme d’aquell truc de màgia era motiu de callades especulacions entre el personal de la Casa Blanca perquè, tradicionalment, era un secret reservat al president i al cap de manteniment. En Herney havia descobert que el secret que s’amagava darrere d’aquella àliga enigmàtica era decebedorament ordinari. La segona catifa oval estava guardada en un traster del soterrani i el personal de manteniment canviava les catifes a altes hores de la nit.

En aquell moment, quan en Herney va abaixar la mirada per observar l’àliga pacífica que mirava cap a l’esquerra, va somriure en pensar que potser hauria de canviar la catifa en honor de la petita guerra que estava a punt de lliurar contra el senador Sexton.