99

El controlador gairebé mai no se sentia fatigat, però aquell dia havia pogut amb ell. Res no havia anat com estava previst: el tràgic descobriment del pou d’inserció al gel, les dificultats per mantenir en secret les informacions, i ara la llista creixent de víctimes.

«Se suposava que no havia de morir ningú…, a part del canadenc».

Era una ironia que la part tècnica, la més difícil del pla, hagués resultat la menys problemàtica. La inserció, que s’havia completat mesos enrere, s’havia produït sense dificultats. Un cop l’anomalia va ser a lloc, només quedava esperar que llancessin l’Escàner de Densitat de l’Òrbita Polar (EDOP). S’havia anunciat que l’EDOP podia explorar porcions enormes del cercle polar, i tard o d’hora el software de detecció d’anomalies que duia a bord detectaria el meteorit. Això suposaria una gran troballa per a la NASA.

Però el maleït software no funcionava.

Quan el director es va assabentar que el software de detecció d’anomalies havia fallat i que no hi havia possibilitat d’arreglar-lo fins després de les eleccions, tot el pla estava en perill. Sense l’EDOP no es detectaria el meteorit. El director havia de pensar alguna manera d’alertar clandestinament de l’existència del meteorit a algú de la NASA. La solució implicava fer que un geòleg canadenc enviés una transmissió de ràdio d’emergència des de la zona on s’havia fet la inserció. Per motius obvis, el geòleg havia de morir immediatament després, i la seva mort havia de semblar un accident. Llançar un geòleg innocent des d’un helicòpter havia estat el començament. Ara tot se succeïa a un ritme vertiginós.

En Nailee Ming. La Norah Mangor. Tots dos morts.

L’assassinat descarat que acabava de tenir lloc al monument a Franklin Delano Roosevelt.

Aviat s’afegirien a la llista la Rachel Sexton, en Michael Tolland i el doctor Marlinson.

«No hi ha cap més sortida», va pensar el controlador, lluitant contra uns remordiments cada vegada més grans. «Ens hi juguem molt».