13

Tot i que odiava la brutícia dels taxis públics, el senador Sedgewick Sexton havia après a suportar els moments degradants que de tant en tant trobava en el seu camí cap a la glòria. El taxi Mayflower llardós que l’acabava de deixar a l’aparcament del pis inferior del garatge del Purdue Hotel li oferia una cosa que la seva enorme limusina no li podia oferir: l’anonimat.

Es va alegrar de trobar el pis inferior desert. Només hi havia uns quants vehicles plens de pols escampats en una selva de columnes de ciment. Mentre creuava el garatge a peu en diagonal, en Sexton va donar una ullada al rellotge.

«Un quart de dotze del matí. Perfecte».

L’home amb qui en Sexton s’anava a reunir sempre era molt estricte pel que feia a la puntualitat. Ara bé, pensant-ho bé i tenint en compte a qui representava aquell individu, podia mostrar-se estricte sobre qualsevol tema que volgués.

En Sexton va veure la minifurgoneta Ford Windstar blanca aparcada exactament a la mateixa plaça on l’havia vist en les entrevistes que havien mantingut amb anterioritat: a l’extrem oriental del garatge, darrere d’una filera de cubells de les escombraries. En Sexton hauria preferit trobar-se amb aquell home en una suite dels pisos superiors, però, per ser franc, entenia totes aquelles precaucions. Els amics d’aquell home no havien arribat on eren per actuar de manera imprudent.

A mesura que s’acostava a la furgoneta, en Sexton va començar a sentir els nervis que sempre precedien aquella mena de trobades. Fent un esforç per relaxar la posició de les espatlles, va asseure’s al seient del copilot amb un gest alegre. L’home de cabells foscos que ocupava el seient del conductor no somreia. Aquell home fregava els setanta anys, però la seva pell aspra revelava una duresa escaient al seu càrrec com a pal de paller d’un exèrcit d’agosarats visionaris i implacables capitalistes.

—Tanqui la porta —va ordenar aquell home amb veu inflexible.

En Sexton va obeir i va acceptar la rudesa de l’home amb elegància. Fet i fet, aquell home representava individus que controlaven enormes sumes de diners, molts dels quals s’havien reunit en els últims temps per situar en Sexton Sedgewick a les portes del càrrec més poderós del món. En Sexton havia acabat comprenent que aquelles trobades no eren tant reunions estratègiques com recordatoris mensuals del gran deute que tenia amb els seus benefactors. Aquells homes esperaven uns bons beneficis a canvi del que havien invertit. En Sexton havia de reconèixer que els beneficis que demanaven eren extraordinàriament alts, però el que gairebé costava més de creure era que entrarien dins del marc de competències d’en Sexton un cop ocupés el despatx oval.

—Dedueixo —va dir en Sexton, que ja havia après que a aquell home li agradava anar al gra— que s’ha abonat un altre termini…

—Així és. I, com sempre, només pot utilitzar aquests fons per a la campanya. Hem vist amb satisfacció com les enquestes continuen mostrant-se-li favorables i, pel que sembla, els seus directors de campanya han gastat els nostres diners de manera eficient.

—Estem millorant a grans passos.

—Tal com li he esmentat abans per telèfon —va continuar l’ancià—, n’he convençut sis més perquè es reuneixin amb vostè aquesta nit.

—Fantàstic —va contestar en Sexton, que ja havia apuntat l’hora.

L’ancià va allargar una carpeta a en Sexton.

—Aquí té la informació. Estudiï-se-la. Volen estar segurs que entén perfectament les seves inquietuds. Volen estar segurs que s’hi mostra receptiu. Li suggereixo que es reuneixi amb ells a casa seva.

—A casa? Però si generalment em reuneixo a…

—Senador: aquests sis homes dirigeixen empreses amb uns recursos que superen àmpliament els de les empreses dels altres homes que ja coneix. Aquests són els autèntics peixos grossos i es mostren una mica reticents. Hi tenen més a guanyar i, per tant, també hi tenen més a perdre. M’ha costat molt poder-los convèncer que es reunissin amb vostè. Són individus que mereixen un tractament especial, una atenció personalitzada.

En Sexton hi va assentir amb un gest ràpid.

—I tant. Puc preparar una reunió a casa meva.

—Naturalment, volen una discreció absoluta.

—Com jo.

—Bona sort —li va desitjar l’ancià—. Si aquesta nit les coses van bé, podria ser l’última reunió. Aquests homes sols poden proporcionar els diners necessaris per dur la campanya Sexton a l’èxit total.

A en Sexton li va agradar com sonava aquella frase. Va oferir a l’ancià un somriure confiat.

—Amb una mica de sort, amic meu, quan arribi el moment de les eleccions podrem cantar victòria.

—Victòria, diu? —va repetir l’ancià arrufant les celles i inclinant-se cap a en Sexton amb una mirada amenaçadora—. Col·locar-lo a la Casa Blanca només és el primer pas cap a la victòria, senador. Confio que no ho deu haver oblidat.