52

La Marjorie Tench somreia mentre baixava cap a l’oficina de comunicacions de la Casa Blanca, el servei informatitzat de difusió que distribuïa els comunicats de premsa formulats al pis de dalt. La trobada amb la Gabrielle Ashe havia anat prou bé. No estava segura d’haver posat prou la por al cos a la Gabrielle perquè presentés la declaració jurada admetent l’aventura, però bé valia la pena intentar-ho.

«La Gabrielle faria bé d’abandonar a temps el vaixell», pensava la Tench. La pobra noia no tenia ni idea de com de dura seria la caiguda d’en Sexton.

Al cap d’unes hores, la roda de premsa meteòrica del president tallaria les aspiracions d’en Sexton de soca-rel. Això estava garantit. La Gabrielle Ashe, si cooperava, seria el cop de gràcia que faria que en Sexton s’arrossegués d’humiliació. L’endemà al matí, la Tench filtraria la declaració de la Gabrielle als mitjans informatius juntament amb imatges d’en Sexton negant-ho tot.

Un atac a dues bandes.

Al cap i a la fi, la política no només consistia a guanyar les eleccions, sinó també a fer-ho sense pal·liatius, disposar de prou impuls per poder posar en pràctica els somnis que un tenia. Històricament, el president que arribava al despatx amb un estret marge acomplia moltes menys coses; estava debilitat des de bon principi, i el Congrés no permetia que ho oblidés.

Idealment, la destrucció de la campanya del senador Sexton seria total, un doble atac que desacreditaria tant la seva política com la seva ètica. Aquesta estratègia, coneguda a Washington com a high-low, l’havien manllevat de l’art de la guerra militar. Obliga l’enemic a lluitar en dos fronts alhora. Quan un candidat posseïa un fragment d’informació negativa sobre el seu oponent, solia esperar fins a disposar d’un segon fragment abans d’anar als mitjans de comunicació amb tots dos simultàniament. Un atac a dues bandes sempre era més efectiu que un sol tret, sobretot quan l’atac dual incorporava aspectes diferents de la campanya del candidat en qüestió: el primer en contra de la seva política, el segon en contra de la seva persona. La refutació d’un atac polític requeria lògica, la refutació d’un atac personal requeria passió; disputar-los els dos simultàniament requeria una dosi de malabarisme pràcticament impossible.

Aquella nit, el senador Sexton es trobaria tot d’una havent de fer front al malson polític que representava un triomf espectacular de la NASA, i així i tot la seva crisi s’agreujaria considerablement si es veiés forçat a defensar la seva posició respecte a la NASA al mateix temps que una membre eminent del seu equip el titllava de mentider.

La Tench va arribar a la porta de l’oficina de comunicacions; se sentia viva amb les emocions de la batalla. La política era una guerra. Va inspirar profundament i va fer una ullada al rellotge. Un quart de set del vespre. Faltava poc perquè es disparés el primer tret.

Va entrar.

L’oficina de comunicacions era petita, no per manca d’espai, sinó per manca de necessitat. Tot i ser una de les estacions de comunicacions de massa més eficients del món, només hi treballaven cinc persones. En aquells instants, tots cinc empleats estaven reclinats sobre els seus respectius taulells d’equipament electrònic; semblaven nedadors en posició esperant el tret de sortida.

«Ja estan a punt», la Tench ho veia en les seves mirades àvides.

Sempre l’havia impressionat que aquella oficina diminuta pogués en qüestió de dues hores contactar amb més d’un terç de la població civilitzada mundial. Amb connexions electròniques amb literalment desenes de milers de fonts d’informació global —des del més ampli conglomerat televisiu fins a les petites redaccions de diaris locals—, l’oficina de comunicacions de la Casa Blanca podia, prement uns quants botons, arribar a tocar el món.

Ordinadors de transmissió de faxos enviaven en profusió comunicats de premsa a les safates d’entrada de mitjans de ràdio, de televisió, de premsa escrita i d’internet des de Maine fins a Moscou. Programes de correu brossa saturaven els cables de notícies de la xarxa. Marcadors telefònics automàtics trucaven a milers de directors de serveis informatius i oferien comunicats mitjançant gravacions de veu. Una pàgina web de notícies d’última hora proporcionava actualitzacions constants i continguts prèviament formatats. Les fonts de notícies amb capacitat de retransmetre en directe —la CNN, l’NBC, l’ABC, la CBS, les agències de premsa estrangeres— es veurien bombardejades des de tots els angles amb promeses de retransmissions de televisió gratuïtes i en directe. Totes aquestes cadenes interromprien la seva programació habitual per donar pas a un comunicat d’urgència de la presidència.

«Intromissió total».

Com un general que inspecciona les seves tropes, la Tench va passejar-se amb passes majestuoses i en silenci per darrere de les taules de mescles i va agafar la còpia impresa del «comunicat urgent» que ja estava carregat a totes les màquines de transmissió com un cartutx en una escopeta.

Després de llegir-lo, la Tench no va poder evitar somriure per dins. Segons els estàndards habituals, tots els comunicats havien de ser sobris —més com un anunci publicitari que no pas un comunicat—, però el president havia ordenat a l’oficina de comunicacions que aquesta vegada se superessin a ells mateixos. I ho havien aconseguit. El text era perfecte, ple de paraules clau i concís en el contingut. Una combinació letal. Fins i tot als cables de notícies que feien servir programes automatitzats de recerca de paraules clau per destriar la correspondència que els arribava saltarien múltiples alarmes quan rebessin aquest missatge:

De: Oficina de comunicacions de la Casa Blanca

Tema: Comunicat urgent del president

El president dels Estats Units oferirà una roda de premsa amb caràcter d’urgència aquest vespre a les 20:00 hora oriental estàndard des de l’oficina de premsa de la Casa Blanca. El tema del comunicat és a hores d’ara classificat. Retransmissions audiovisuals en directe estaran disponibles a través dels canals de distribució habituals.

La Marjorie Tench va tornar a deixar el full sobre la taula, va fer una ullada a l’oficina de comunicacions i va donar al personal la seva aprovació i el seu reconeixement amb un cop de cap. Se’ls veia ansiosos.

Va encendre una cigarreta, en va fer una pipada i va deixar que l’expectació creixés. Finalment, va somriure.

—Senyores i senyors. Ja poden posar els motors en marxa.