116

En Corky Marlinson ja no era a la proa de la Crestliner Phantom que travessava la nit a tota velocitat. Sabia que la llanxa continuaria en línia recta tant si ell duia el timó com si no. «El camí amb menys resistència…».

En Corky era a la popa de la llanxa, provant de curar-se la ferida de la cama. Una bala li havia penetrat la part anterior, tot just pel costat del peroné. No tenia cap ferida de sortida pel darrere, la qual cosa el feia pensar que la bala encara devia ser a dins la cama. Va buscar al seu voltant alguna cosa per aturar l’hemorràgia, però no va trobar res: unes quantes aletes, un respirador de superfície i un parell de salvavides. Cap farmaciola de primers auxilis. Desesperat, en Corky va obrir un armariet d’equipament i va trobar unes quantes eines, draps, cinta aïllant, oli d’altres estris de manteniment. Es va mirar la cama ensangonada i es va demanar fins on hauria d’anar per sortir del territori dels taurons.

«Refotudament més lluny d’on sóc ara».

Delta-U volava baix amb el Kiowa mentre escorcollava el mar fosc per trobar la Crestliner que fugia. Suposant que la llanxa enfilaria cap a la platja i miraria d’allunyar-se tant com pogués del Goya, Delta-U havia seguit la trajectòria real de l’embarcació en separar-se del vaixell.

«Ja l’hauria d’haver atrapat».

En condicions normals, seguir la llanxa que fugia hauria estat una simple qüestió de radar, però amb els sistemes de bloqueig del Kiowa transmetent un paraigua de soroll tèrmic a quilòmetres de distància, el radar no servia per a res. Apagar el sistema de bloqueig no era cap opció fins que no tingués confirmació que al Goya tothom era mort. Aquell vespre no sortiria cap trucada d’emergència del vaixell.

«El secret del meteorit morirà. Aquí mateix. Ara mateix».

Afortunadament, Delta-U tenia altres mitjans per rastrejar. Fins i tot en aquell estrany mantell d’oceà calent, identificar l’empremta tèrmica d’una llanxa motora era fàcil. Va engegar l’escàner tèrmic. L’oceà que l’envoltava estava a trenta-cinc graus. Per sort, les emissions d’un motor fora borda de dos-cents cinquanta cavalls eren força més calentes.

La cama i el peu d’en Corky Marlinson es van entumir.

Sense saber què més fer, s’havia eixugat la cama amb el drap i s’havia embolicat la ferida amb capes i capes de cinta aïllant. Quan es va haver acabat la cinta, l’home tenia tota la cama, del turmell al genoll, embolicada en una estreta beina platejada. L’hemorràgia s’havia aturat, però encara tenia la roba i les mans plenes de sang.

Assegut a la coberta de la Crestliner, en Corky no acabava d’entendre per què l’helicòpter encara no l’havia trobat. Va mirar cap a l’horitzó, esperant veure el Goya i l’helicòpter que se li acostava. Però, estranyament, no va veure res. Els llums del Goya havien desaparegut. No se’n podia haver allunyat tant, oi que no?

De sobte, en Corky va veure un raig d’esperança: potser s’escaparia. Potser l’havien perdut en la foscor. Potser podria arribar a la platja!

Llavors es va adonar que el deixant de la llanxa no era recte. Semblava corbar-se gradualment des del darrere, com si, en lloc de descriure una línia recta, descrigués un arc. Confós, va tombar el cap per seguir l’arc del deixant, resseguint una corba gegant sobre l’oceà. Un instant després, el va veure.

El Goya era just a babord, a menys d’un quilòmetre de distància. Horroritzat, en Corky es va adonar massa tard del seu error. Amb ningú al volant, el timó de la Crestliner s’havia anat realineant en la direcció del fort corrent: el gegantí torrent circular de la megaploma. «Estic fent un cercle enorme, cony!».

Havia fet tota la volta i era al mateix lloc.

Conscient que encara era dins la megaploma plena de taurons, va recordar les inexorables paraules d’en Tolland. «Lòbuls olfactius telencefàlics avançats… Els taurons martell oloren la sang a un quilòmetre de distància». En Corky es va mirar la cama encintada i les mans ensangonades.

Ben aviat tindria l’helicòpter al damunt.

En Corky es va desfer de la roba ensangonada i va avançar nu cap a la popa. Com que sabia que els taurons no podien seguir la velocitat de la llanxa, es va esbandir tan bé com va poder amb els poderosos borbolls del deixant de la llanxa.

«Una sola gota de sang…».

Mentre es posava dempeus, en Corky sabia que només li quedava una cosa per fer. Un cop havia llegit que els animals marcaven el seu territori amb orina perquè l’àcid úric era el fluid que feia l’olor més forta de tots.

«Més que la de la sang», esperava. Desitjant haver-se pres unes quantes cerveses més, en Corky va alçar la cama fins a la borda i va provar d’orinar-hi al damunt. «Ah, va!». Va esperar. «Res com la pressió d’haver-te de pixar per tot el cos mentre un helicòpter t’assetja».

Finalment, va arribar. En Corky va orinar sobre tota la cinta aïllant i la va deixar ben mullada. Va fer servir la poca orina que li quedava a la bufeta per amarar un drap que es va passar per tot el cos. «Molt agradable».

Al cel fosc, va aparèixer un raig làser vermell, que se li acostava com la fulla trèmula d’una enorme guillotina. L’helicòpter va aparèixer per un costat, amb el pilot aparentment confós per la volta de tornada al Goya descrita per la llanxa.

Tot posant-se ràpidament una armilla salvavides, en Corky va avançar cap a la popa de l’embarcació embalada. Sobre el terra tacat de sang de la llanxa, a només un metre i mig d’en Corky, va aparèixer un punt vermell d’allò més brillant.

Era el moment.

A bord del Goya, en Michael Tolland no va veure com s’encenia la seva Crestliner Phantom 2100 ni com esclatava pels aires com una roda de foc i fum.

Però en va sentir l’explosió.