59

En Michael Tolland havia passat prou temps al mar per saber que l’oceà es cobrava les seves víctimes sense titubejos ni remordiments. Estirat exhaust sobre l’immens mantell de gel, amb prou feines discernia la silueta fantasmagòrica de la plataforma de gel Milne retrocedint en la distància. Sabia que el potent corrent de l’Àrtic s’originava a les illes Elizabethan, circulava en espiral al voltant del pol com un remolí gegant i finalment arribava a terra ferma al nord de Rússia. Però això tant hi feia. No hi arribaria fins al cap d’uns mesos.

«Ens queden trenta minuts…, quaranta-cinc a tot estirar».

Sense l’aïllament protector dels seus vestits folrats de gel, en Tolland sabia que a hores d’ara ja serien morts. Per sort, els Mark IX els havien mantingut secs, l’aspecte més crític a l’hora de sobreviure a baixes temperatures. El gel tèrmic al voltant dels seus cossos no només havia amortit la caiguda, sinó que ara permetia que els cossos mantinguessin la poca escalfor que els quedava.

La hipotèrmia no tardaria a fer efecte. Començaria amb un vague entumiment de les extremitats quan la sang es retirés cap al centre del cos per protegir els òrgans vitals interns. Tot seguit, vindrien les al·lucinacions delirants, quan el pols i la respiració s’alentissin i robessin oxigen al cervell. Aleshores, el cos faria un esforç final per conservar l’escalfor restant i aturaria totes les funcions a excepció del batec del cor i la respiració. A continuació vindria la pèrdua de sentit. Al final, els centres cardíac i respiratori del cervell deixarien de funcionar completament.

En Tolland va buscar la Rachel amb la mirada, maldant per poder fer alguna cosa per salvar-la.

L’entumiment que s’estenia pel cos de la Rachel Sexton era menys dolorós del que s’imaginava. Gairebé com una anestèsia benvinguda. La morfina de la naturalesa. Havia perdut les ulleres durant la caiguda, i el fred amb prou feines li permetia obrir els ulls.

Va descobrir en Tolland i en Corky prop seu. En Tolland l’estava mirant amb els ulls afligits. En Corky es movia a poc a poc, òbviament adolorit. Tenia una forta contusió a la galta i sagnava.

El cos de la Rachel tremolava amb violència mentre el seu cervell buscava respostes. «Com? Qui?». Els seus pensaments estaven embrollats per una sensació creixent de pesadesa dins seu. Res no tenia sentit. Notava com si el seu cos s’estigués apagant a poc a poc, gronxat per una força invisible que l’empenyia a dormir. Va intentar fer-hi front. Una ràbia ferotge s’encenia dins seu i va intentar avivar-ne les flames.

«Ens han intentat matar!». Va observar el mar amenaçador que l’envoltava i va tenir la sensació que els seus atacants se n’havien sortit. «Ja estem morts». Fins i tot en aquell instant, tot i saber que probablement no viuria per saber tota la veritat sobre el joc mortal que tenia lloc a la plataforma Milne, la Rachel sospitava que ja en coneixia el culpable.

L’administrador Ekstrom era qui hi tenia més a guanyar. Era ell qui els havia fet sortir a la glacera. Tenia lligams amb el Pentàgon i les operacions especials. «Però què hi guanyava l’Ekstrom, inserint el meteorit sota el gel? Què hi guanyava ningú?».

La Rachel va centrar la seva atenció en en Zach Herney, preguntant-se si el president formava part de la conspiració o era un peó al marge. «En Herney no en sap res. És innocent». El president havia estat entabanat per la NASA. I ara, en aproximadament una hora, faria públic el comunicat. I ho faria armat amb un vídeo documental que contenia la confirmació del descobriment per part de quatre científics civils.

Quatre científics civils morts.

La Rachel ja no podia fer res per aturar la roda de premsa, però confiava que fos qui fos el responsable d’aquell atac almenys no se sortís amb la seva.

Reunint totes les seves forces, la Rachel va intentar incorporar-se. Era com si tingués les extremitats de granit, totes les articulacions cridaven de dolor mentre doblegava els braços i les cames. A poc a poc, es va posar de genolls intentant mantenir l’equilibri sobre el gel llis. El cap li feia voltes. L’oceà s’agitava al seu voltant. En Tolland jeia no gaire lluny d’on ella es trobava, i la mirava amb ulls inquisitius. La Rachel va tenir la sensació que potser es pensava que s’agenollava per resar. No era així, evidentment, tot i que potser la pregària els oferiria les mateixes possibilitats de salvació que el que es disposava a intentar.

Amb la mà dreta es va palpar la cintura fins a trobar la destral de gel que encara penjava del cinturó. Amb els dits engarrotats, va agafar el mànec. Va invertir la destral, col·locant-la en forma de T invertida. Aleshores, amb tota la seva energia, va picar amb la punta sobre el gel. Pam. Un altre cop. Pam. Tenia la sensació que la sang que li corria per les venes s’espessia per moments. Pam. En Tolland l’observava òbviament confús. La Rachel va baixar amb força la destral un cop més. Pam.

En Tolland va intentar redreçar-se carregant el pes sobre un colze.

—Ra… chel?

La Rachel no va contestar. Necessitava tota la seva energia. Pam. Pam.

—No crec que… —va dir en Tolland—, a aquestes latituds nord…, el SAS senti…

La Rachel es va tombar, sorpresa. Havia oblidat que en Tolland era oceanògraf i podia fer-se una idea del seu pla. «Bona idea…, però no crido el SAS».

Va continuar picant.

El SAS responia a Sistema Acústic Suboceànic, una reminiscència de la Guerra Freda que ara feien servir els oceanògrafs d’arreu del món per escoltar balenes. Com que els sons sota l’aigua es propagaven al llarg de centenars de quilòmetres, la xarxa del SAS, formada per cinquanta-nou micròfons submarins situats per tot el món, podia escoltar un percentatge sorprenentment alt dels oceans del planeta. Malauradament, aquella zona remota de l’Àrtic no formava part d’aquest percentatge, però la Rachel sabia que n’hi havia d’altres que escoltaven el sòl oceànic, altres l’existència dels quals poca gent al món coneixia. Va continuar picant. El seu missatge era simple i clar.

PAM. PAM. PAM.

PAM… PAM… PAM…

PAM. PAM. PAM.

La Rachel no esperava que el que estava fent els pogués salvar la vida; ja començava a notar com un entumiment gèlid s’apoderava del seu cos. Dubtava que li quedés més de mitja hora de vida. Qualsevol rescat quedava fora de tota possibilitat real. Però no es tractava de cap rescat.

PAM. PAM. PAM.

PAM… PAM… PAM…

PAM. PAM. PAM.

—No queda…, temps —va dir en Tolland.

«No és…, per nosaltres», pensava la Rachel. «És per la informació que tinc a la butxaca». La Rachel va formar-se la imatge de la impressió del GPR que duia a la butxaca de velcro del seu vestit Mark IX. «Necessito que la impressió del GPR arribi a mans de l’ORN…, i ràpid».

Malgrat el seu estat delirant, la Rachel estava convençuda que algú rebria el seu missatge. Mitjan anys vuitanta, l’ORN havia substituït el SAS per un sistema trenta vegades més potent. Cobertura global total: Classic Wizard, l’orella de dotze milions de dòlars de l’ORN al fons oceànic. Durant les hores següents, els superordinadors Cray situats al punt d’escolta de Menwith Hill, Anglaterra, detectarien una seqüència anòmala en un dels hidròfons de l’Àrtic, desxifrarien el codi com a SOS, triangularien les coordenades i enviarien un avió de rescat des de la base de les forces aèries de Thule, a Groenlàndia. L’avió trobaria tres cossos damunt d’un iceberg. Congelats. Morts. Un dels cadàvers correspondria al d’una empleada de l’ORN…, i duria un estrany full de paper tèrmic a la butxaca.

«Una impressió del GPR».

«El llegat final de la Norah Mangor».

Quan els membres de l’equip de rescat estudiessin la impressió, el misteriós túnel d’inserció sota del meteorit es revelaria. A partir de llavors, la Rachel no tenia ni idea del que passaria, però almenys el secret no moriria amb ells al gel.