123

A bord del Goya, la Rachel començava a estar marejada. La mistificació que l’havia envoltat com si d’una boira espessa es tractés començava a esvair-se. La dura realitat que començava a veure li deixava un sentiment de nuesa i repugnància. Mirava l’estrany que tenia davant, però gairebé no li sentia la veu.

—Hem de reconstruir la imatge de la NASA —estava dient en Pickering—. Cada cop és menys popular i té menys fons, i això és perillós a molts nivells. —En Pickering va fer una pausa, amb els ulls grisos clavats en els de la Rachel—. Rachel, la NASA estava desesperada per triomfar. Algú ho havia de fer possible.

«S’hi havia de fer alguna cosa», va pensar en Pickering.

El meteorit havia estat un acte final de desesperació. En Pickering i els altres havien intentat salvar la NASA fent pressió perquè l’agència espacial s’incorporés al cos d’intel·ligència, on gaudiria de més fons i seguretat, però la Casa Blanca sempre refusava la idea, ja que la considerava un atac a la ciència. «Un idealisme miop». Amb l’augment de la popularitat de la retòrica anti-NASA d’en Sexton, en Pickering i el seu grup de poderosos accionistes sabien que els quedava poc temps. De manera que van decidir que l’única manera de salvar la imatge de la NASA i evitar que se la quedés el millor postor era captar la imaginació dels contribuents i del Congrés. Si l’agència espacial havia de sobreviure, necessitaria un influx de grandesa, alguna cosa que recordés als contribuents els dies de glòria que va viure la NASA a l’època de l’Apollo. I si en Zach Herney havia de derrotar el senador Sexton, necessitaria ajuda.

«Vaig intentar ajudar-lo», es va dir en Pickering a si mateix, recordant totes les proves perjudicials que havia enviat a la Marjorie Tench. Malauradament, en Herney li havia prohibit fer-ne ús, la qual cosa no deixava a en Pickering més remei que prendre mesures dràstiques.

—Rachel —va dir en Pickering—, la informació que acabes d’enviar per fax des del vaixell és perillosa. Ho has d’entendre. Si es fa pública, la Casa Blanca i la NASA semblaran còmplices. Les reaccions contra el president i la NASA seran enormes. El president i la NASA no en saben res, Rachel. Són innocents. Creuen que el meteorit és autèntic.

En Pickering mai no havia intentat que en Herney i l’Ekstrom combreguessin amb ell perquè tots dos eren massa idealistes per estar d’acord amb cap frau, independentment del fet que això pogués salvar la presidència o l’agència espacial. L’únic crim que havia comès l’administrador Ekstrom havia estat persuadir el supervisor de la missió EDOP perquè mentís sobre el software de detecció d’anomalies, un gest del qual l’Ekstrom sens dubte es va penedir en adonar-se de la quantitat d’anàlisis que es realitzarien a aquell meteorit en concret.

La Marjorie Tench, frustrada perquè en Herney insistia a jugar net durant la campanya, va conspirar amb l’Ekstrom respecte a la mentida de l’EDOP, amb l’esperança que un petit èxit de l’EDOP pogués ajudar el president a mantenir a ratlla la creixent marea d’en Sexton.

«Si la Tench hagués utilitzat les fotos i les dades sobre els suborns que li vaig donar, res d’això no hauria passat!».

L’assassinat de la Tench, tot i que profundament lamentable, s’havia decidit tan bon punt la Rachel va trucar-li per fer acusacions de frau. En Pickering sabia que la Tench investigaria sense descans fins a arribar als motius que tenia la Rachel per afirmar que hi havia ultratge, i en Pickering no podia deixar que aquesta investigació es dugués a terme. Resultava irònic, però la Tench faria més servei al seu president un cop morta, ja que la violència de la seva mort fomentaria el vot de simpatia per la Casa Blanca i aixecaria vagues sospites de joc brut a la campanya desesperada d’en Sexton, que havia estat públicament humiliat per la Marjorie Tench al debat de la CNN.

La Rachel es va quedar on era, mirant amb odi el seu cap.

—Ho has d’entendre —va continuar en Pickering—. Si se sap que s’ha comès un frau amb el meteorit, destruiràs un president i una agència espacial innocents. També posaràs al despatx oval un home molt perillós. He de saber on has enviat aquest fax.

Mentre deia això, la Rachel va canviar d’expressió. Era l’expressió de dolor i horror d’algú que s’acaba d’adonar que potser ha comès un gran error.

Delta-U havia donat la volta a la proa i havia tornat a babord, i ara era a l’hidrolaboratori d’on havia vist sortir la Rachel en arribar l’helicòpter. Un dels ordinadors reflectia una imatge inquietant: una representació policromada del vòrtex vibrant i policromat d’aigües profundes que semblava que estigués escombrant el fons de l’oceà en algun lloc sota el Goya.

«Un altre motiu per sortir d’aquí cagant llets», va pensar mentre caminava cap al seu objectiu.

El transmissor de fax era sobre un mostrador, al final de la paret, i tenia la safata plena d’un munt de papers, exactament com en Pickering havia suposat que estaria. Delta-U va agafar la pila de papers. A sobre de tot hi havia una nota de la Rachel. Dues línies. Les va llegir.

«Som-hi», va pensar.

Mentre remenava els papers, se sentia a la vegada sorprès i consternat per la manera com en Tolland i la Rachel havien descobert el frau del meteorit. Qui fos que havia de rebre aquells papers, no tindria cap dubte del que volien dir. Afortunadament, Delta-U ni tan sols necessitaria prémer la tecla de tornar a trucar per descobrir on havien anat a parar aquells fulls; el darrer número de fax marcat brillava encara a la pantalla d’LCD.

«Un prefix de Washington, DC».

Va copiar el número de fax, va agafar tots els papers i va sortir del laboratori.

A en Tolland li suaven les mans sobre la metralladora que tenia empunyada i que apuntava al pit d’en William Pickering. El director de l’ORN encara pressionava la Rachel perquè li digués on havia enviat la informació i en Tolland començava a tenir la incòmoda impressió que en Pickering només volia guanyar temps. «Per què?».

—La Casa Blanca i la NASA són innocents —repetia en Pickering—. Treballa amb mi. No deixis que els meus errors destrueixin la poca credibilitat que li queda a la NASA. Si això se sap, la NASA semblarà culpable. Tu i jo podem arribar a un acord. El país necessita aquest meteorit. Digues on has enviat aquest fax abans no sigui massa tard.

—Perquè puguis matar una altra persona? —va preguntar la Rachel—. Em poses malalta.

En Tolland estava sorprès per la fortalesa mental de la Rachel. Menyspreava el seu pare, però no tenia la més mínima intenció de posar-lo en cap mena de perill. Desgraciadament, el pla de la Rachel de demanar al seu pare ajut per fax no havia tingut efecte. Encara que el senador arribés al seu despatx, veiés el fax i truqués al president amb les notícies del frau del meteorit perquè anul·lés l’atac, a la Casa Blanca ningú no sabria en absolut de què estava parlant en Sexton, ni on eren ells.

—Només ho diré una altra vegada —va amenaçar en Pickering, clavant els ulls en la Rachel—. Aquesta situació és massa complexa perquè la puguis comprendre completament. Has comès un gran error enviant la informació fora d’aquest vaixell. Has posat en perill el teu país.

Realment, en William Pickering estava guanyant temps, ara en Tolland se n’adonava. I el motiu s’acostava tranquil·lament cap a ells per la banda d’estribord del vaixell. En Tolland va sentir una alenada de por en veure passejar el soldat amb el feix de papers i la metralladora.

L’oceanògraf va reaccionar amb una decisió que el va sorprendre fins i tot a ell mateix. Aferrant-se a la metralladora, es va girar, va apuntar el soldat i va prémer el gallet.

L’arma va fer un clic innocu.

—He trobat el número de fax —va dir el soldat, atansant la pila de papers a en Pickering—. I en Tolland s’ha quedat sense munició.