27 DE DESEMBRE DE 1984

CABANA D’EN HOPPER
HAWKINS, INDIANA

A la cabana de l’avi d’en Hopper regnava el silenci. En Hopper estava assegut a la butaca, l’Onze al sofà, davant d’ell, encara embolicada amb mantes, mirant algun punt a mitjana distància.

Era tard, més de mitjanit, de fet. Però no passava res. No tenien plans per a l’endemà. Podien dormir fins tard.

Igualment, ell no estava segur de poder dormir. Encara. I mirant l’Onze, el va tornar a preocupar no haver anat massa lluny.

—Ah, mira —va començar, però va callar quan ella va aixecar el cap.

—Gràcies —va dir.

—Ah… Sí, de res, suposo. —En Hopper es va fregar la cara—. Només et volia dir que em sabia greu.

L’Onze va seure més dreta i el va mirar amb desconfiança.

—Haver-te explicat aquesta història. Potser ets massa petita per sentir-la.

—No —va dir ella—. He après… Vas ajudar la gent.

En Hopper va riure.

—Ei, gràcies!

—Per què et va posar trist?

En Hopper va mirar l’Onze, i ja no reia.

—Trist?

—Vas salvar persones —va dir l’Onze—. Però…

—També en vaig veure morir.

—Vas ser un heroi. —L’Onze va decantar el cap—. Els herois son bons.

En Hopper va fer petar la llengua.

—És veritat, però crec que em vaig passar la major part del temps intentant no tenir més problemes del compte i sobreviure. I mira, filla, ser un heroi sona molt bé, però no és una raó per fer les coses. Ningú no hauria de voler ser un heroi. L’únic que hauríem de voler fer és el que cal. L’heroisme no és la descripció de cap feina. Ser policia és la descripció de la meva feina. Ser policia és el que em cal a mi, i és el que faig… Ho faig ara i ho feia llavors. Era la meva feina i vaig intentar fer-la bé.

L’Onze va assentir i després va badallar. En Hopper va intentar no badallar, però la cara que va fer per aguantar-se’l va fer riure l’Onze. Es va rendir, es va aixecar i es va estirar.

—Va, nena. Al llit. Ara. I demà pots dormir fins tard, però no gaire, d’acord? No vull que això d’anar dormir tan tard es converteixi en costum.

L’Onze va sortir de sota les mantes i va anar a la seva habitació. Es va parar a la taula vermella i va agafar la carta Zener, encara segellada en una bossa de plàstic. En Hopper es va quedar observant com la seva filla mirava la carta, i després la deixava a la capsa de Nova York i hi posava la tapa.

Quan va acabar va anar a la seva habitació, la porta de la qual es va tancar sense que ella la toqués.

En Hopper va somriure, amb les mans als malucs. Estava esgotat, però content. Potser l’Onze havia après alguna cosa, alguna cosa del seu passat, de la seva vida anterior, en una ciutat llunyana, fent una feina que compensava però també era perillosa.

La seva vida anterior.

En Hopper va agafar la capsa de Nova York i la va portar a la sala. Es va agenollar, va apartar la catifa i va aixecar la trampeta del petit magatzem. Va buscar l’interruptor del llum amb la mà i el va encendre, i l’estret i atapeït espai es va il·luminar amb una bombeta.

En Hopper va col·locar amb compte la capsa a l’espai buit.

Va tancar el llum, va abaixar la trampeta i se’n va anar al llit.