Capítol 36
BURXA UNA SERP DE CASCAVELL I ET MOSSEGARÀ

13 DE JULIOL DE 1977
SOUTH BRONX, NOVA YORK

En Hopper ja s’havia asserenat quan van arribar al magatzem, i en Leroy va parar el cotxe familiar a l’aparcament indicat al costat del camió. La reunió del grup de suport l’havia trasbalsat, n’era conscient, però no es podia permetre que allò interferís en la seva missió. S’ho havia d’empassar i fer la feina que li havia encomanat en Gallup.

Els Escurçons estaven enfeinats, i en aquell moment al magatzem hi havia fàcilment el doble o el triple de persones que en Hopper hi havia vist abans. Semblava que canviessin de lloc les caixes de mercaderies, i hi havia equips que carregaven material en vehicles. El camió de caixa plana estava una mica més allunyat de la paret i un grup treballava en el que tenia darrere. Quan en Hopper va baixar del cotxe, va veure que era un gran rotllo de cable penjat d’un marc mecànic, i feia un efecte com si haguessin «adquirit» el camió a la companyia elèctrica Con Edison.

En Lincoln va desaparèixer dins del magatzem. En Leroy va donar la volta al cotxe per posar-se al costat d’en Hopper, que observava com treballava la banda.

—T’has de calmar una mica, tio —va xiuxiuejar en Leroy.

En Hopper va assentir. En Leroy tenia raó, i ho sabia, i no hi havia res a discutir. Per això va assenyalar el camió.

—Per a què és, això? Què fa Saint John?

En Leroy va arronsar les espatlles, però la seva expressió era tensa.

—T’ho vaig dir: no ho sé.

—Ells sí —va dir en Hopper, fent un cop de cap en direcció a la banda laboriosa—. Algú els dóna ordres, instruccions. Però tu no hi ets mai quan Saint John les dóna, oi?

—Escolta, tio —va dir en Leroy rabiós, mirant al voltant per assegurar-se que no els escoltava ningú—. No és el meu departament. Saint John té una obsessió amb l’organització i les normes. Cada Escurçó, cada un, té el seu lloc, té la seva tasca, entesos? Per tant, no, no sé què fan, i és per això que som aquí, oi? Què vols que fem? Anar a veure el Sant i preguntar-li què passa i a quina hora vindrà el dimoni a prendre uns còctels a la terrassa, eh?

—No —va dir en Hopper—, però ja és hora que sapiguem alguna cosa.

Va tirar enrere les espatlles i es va separar del cotxe per anar cap a una pila de caixes que traslladaven a poc a poc al darrere d’una de les altres camionetes arrenglerades al costat de les motos. Les caixes eren llargues i relativament poc fondes.

En Hopper tenia el pressentiment, no gaire agradable, que sabia el que hi havia a dins.

Aprofitant que la resta de la banda estava enfeinada, en Hopper es va arriscar. Hi havia una palanca a terra. La va agafar, i estava a punt d’aixecar la tapa de dalt de la caixa quan va sentir una mà forta a l’espatlla.

—Busques alguna cosa, col·lega?

La mà el va fer girar de cop. Era en Lincoln, i no semblava content. Va mirar la palanca a la mà d’en Hopper.

—Què collons fots?

En Lincoln va donar una empenta a en Hopper, que va caure sobre la cantonada de la caixa que havia volgut obrir, i la vora esmolada se li va clavar als ronyons. Va cridar de dolor i va trontollar. Li va caure la palanca de la mà i va acabar de quatre grapes. Quan intentava aixecar-se, va sentir una estrebada al cinturó per darrere.

—Què collons és això?

En Hopper es va aixecar i es va trobar en Lincoln davant, amb l’arma que ell havia tingut amagada a la mà.

En Lincoln va mirar l’arma i després en Hopper, amb una expressió que no va agradar gens a l’inspector.

—Qui collons ets, tio? En Leroy diu que ets un poli fugit, i portes l’eina a sobre? Hòstia, tio, no sé si realment fuges o el que vols és fer-te l’heroi.

La topada havia cridat l’atenció dels altres Escurçons. Van deixar de treballar i van anar, gairebé un per un, a envoltar en Hopper i en Lincoln.

En Hopper va mirar el cercle de cares. Tots els membres de la banda el miraven directament a ell, com en Lincoln. En Hopper no veia on era en Leroy.

En Lincoln va escopir al terra de ciment, va girar el coll d’un costat a l’altre, i va sospesar l’arma d’en Hopper al palmell de la mà. L’inspector va fer un pas endavant, però es va aturar quan en Lincoln va aixecar l’arma i la va apuntar al cap d’en Hopper.

—El problema dels herois —va dir en Lincoln— és que no existeixen. Els herois són per als còmics. Tu que vius en una ciutat com aquesta saps que és veritat. No hi ha capes a Nova York, i no hi ha policies als Escurçons.

—Aquí què passa?

En Lincoln va girar el cap de sobte en sentir la veu. En Hopper va serrar les dents veient com els gàngsters se separaven per deixar passar la nouvinguda.

La Martha va travessar el cercle i es va situar al costat d’en Lincoln, com una model de passarel·la, amb un peu davant de l’altre.

—Martha W., això és cosa meva —va dir en Lincoln.

Va agafar més fort l’arma, però alguna cosa havia canviat. L’equilibri, el domini de la situació, havia virat. Ja no manava.

Manava la Martha.

Va passar per davant d’en Lincoln, sense fer cas de l’arma, i va anar més a prop d’en Hopper, que es va quedar quiet. Ella es va ajupir i va collir la palanca que havia caigut. Va tornar amb en Lincoln gronxant l’eina amb una mà, arrossegant la punta bifurcada pel terra del magatzem.

—T’ha picat la curiositat, eh? —va dir. Es va parar al costat d’en Lincoln i el va mirar—. El cap et vol veure.

En Lincoln va girar el coll. L’arma va pujar i baixar una mica, però continuava apuntant a en Hopper.

—He dit que això era cosa meva.

—I jo he dit que el Sant et vol veure i no li agrada que el facin esperar.

En Lincoln va inclinar el cap, però després, amb un sospir, va abaixar l’arma. Va engegar una mala mirada a la Martha, li va donar la pistola i se’n va anar, sense dir ni una paraula.

En Hopper va contemplar tot allò sense moure’s gens ni mica per no desequilibrar una situació tan delicada. La Martha va aguantar la palanca en una mà i la pistola a l’altra i el va mirar amb la barbeta aixecada.

—No sé què hi ha en tu, cara nova —va dir—. És alguna cosa que no m’agrada. Com una pudor. En vaig sentir una bafarada quan et vaig conèixer, però llavors no sabia què era. Només sabia que no m’agradava.

—Sóc aquí perquè vull —va dir en Hopper—. Sóc aquí per treballar per Saint John. Pregunta-l’hi.

—Ah, sí, Saint John m’ho ha explicat tot de tu —va dir la Martha—. Però mira, cara nova, crec que per variar ho farem a la meva manera, no a la seva.

Després d’això, va llançar la pistola a terra, fora de l’abast tant d’ella com d’en Hopper. Va aixecar la barra, la va gronxar, i la punta va arrencar espurnes de terra. Al voltant d’ells, la banda va tornar a tancar la rotllana. Algú va picar de mans i un altre va udolar, i al cap d’un moment en Hopper es va trobar al mig de la pista enfrontat a la Martha, que començava a caminar amb la barra en una mà, com si fos una espasa.

En Hopper va respirar fondo. Estava desarmat, i si bé la Martha era més petita, era forta. Havia vist com brandava el mall per trencar la porta de la botiga d’aparells de so l’altra nit, com carregava el botí amb la mateixa força que els altres. Amb una vida així, o t’endureixes o et quedes pel camí.

La selecció natural de tota la vida.

La supervivència dels més forts.

El guanyador s’ho emporta tot.

—Si vols participar en això —va dir la Martha—, ho hauràs de demostrar.

Gronxant la palanca, es va llançar endavant.