Capítol 23
GERMANS D’ARMES

8 DE JULIOL DE 1977
SOUTH BRONX, NOVA YORK

L’espai administratiu del vell magatzem era un laberint de passadissos i oficines molt més gran del que en Hopper s’esperava. No hi havia cap pista que delatés quina mena d’indústria havia utilitzat l’edifici en primer lloc, i la majoria de les oficines per on van passar s’havien buidat del seu contingut i ara servien bàsicament de magatzem. Amb la Martha davant, en Hopper anava mirant a través de totes les portes obertes, i va veure caixes i caixes, totes idèntiques i sense identificar.

—O sigui que ets poli?

En Hopper va tornar a mirar la Martha, que continuava caminant davant d’ell, però ara el guaitava per sobre l’espatlla.

—Ho era.

Els ulls de la Martha es van moure cap a darrere en Hopper, i després va girar el cap.

—Ja està? —va preguntar en Hopper—. No vols saber res més?

—Per què? Hauria de saber més coses?

En Hopper no va contestar. Encara no havia pogut desxifrar la Martha i era la primera Escurçó que coneixia que li qüestionava directament el seu passat. Però no podia ser l’única que hi pensava.

Incloent-hi el líder, el mateix Saint John.

La Martha el va portar al pis de dalt de tot, i dins d’una oficina. L’espai era gran, amb vidres en dues parets que permetien que el directiu que ocupés aquella sala observés l’espai del magatzem des de dalt. Hi havia una taula de reunions llarga al centre, que en Hopper no entenia com s’havia pogut entrar allà dins, i a l’altra punta, de cara als vidres, una taula gegant de disseny que feia conjunt amb l’altra. Darrere de la taula hi havia dues portes, totes dues tancades. A l’altra paret hi havia uns arxivadors estrets, al costat d’un moble de calaixos més amples que en Hopper sabia que estaven destinats a guardar documents a gran escala: plànols, esbossos, dibuixos d’arquitectura i coses per l’estil.

Però va ser l’home al costat dels vidres el que va cridar l’atenció d’en Hopper. Donava l’esquena a la sala i contemplava el seu domini des de les altures. Portava una túnica morada, amb un cinturó, llarga fins a mitja cuixa, com una mena de professor d’arts marcials.

—Benvingut als Escurçons —va dir.

I es va girar.

L’home era més gran que en Hopper, amb els cabells rapats al mínim i una barba de cortina que li penjava de la mandíbula. Alguna vegada s’havia trencat el nas i portava ulleres d’aviador, de mirall. Quan se li va acostar, en Hopper va poder veure créixer el seu reflex als vidres platejats. Sota la túnica portava una camisa de seda negra, descordada fins a la meitat, amb el coll aixecat. Al coll tenia una cadena de plata amb dos medallons petits triangulars sobre el pit nu.

Dues plaques d’identitat. En Hopper en tenia dues d’iguals en un calaix de la tauleta de nit.

Abans que Saint John pogués parlar, en Hopper va aprofitar l’ocasió. Va fer un cop de cap assenyalant les plaques.

—Quina unitat?

Saint John es va parar. Darrere d’ell, en Hopper va sentir que la Martha canviava de posició.

—Jo vaig ser del Primer d’Infanteria —va dir en Hopper—. Vaig fer dos períodes de servei. —Va brandar el cap—. Allà vaig veure moltes coses horribles, vaig fer la meva feina, em van donar una medalla en forma d’estrella i em van tornar a casa, als Estats Units d’Amèrica.

Saint John va somriure, i va ensenyar unes dents grosses i espectacularment blanques. Va allargar la mà i en Hopper la va estrènyer. L’agafada de l’home era forta, però la d’en Hopper no ho era menys.

—101 de les Forces Aerotransportades.

En Hopper va somriure.

—Les Àguiles Cridaneres.

—La millor època de la meva vida. —Saint John va decantar el cap—. Et van condecorar?

—L’Estrella de Bronze.

Saint John va assentir en silenci.

—Com t’envejo, soldat. Em van destinar a tasques especials. M’hi van tenir més temps que a la majoria, però el que feia no era digne de cap medalla, ni en forma d’estrella ni res.

—No vaig demanar la meva. Només vaig complir el meu deure.

El somriure de Saint John es va tibar més.

—Oh, sí, tots vam complir el nostre deure, i tant.

Els dos homes es van mirar als ulls uns segons. En Hopper no mirava res més que els seus ulls reflectits a les ulleres del líder. Finalment Saint John es va girar i va anar cap a la taula gran. En Hopper va mirar la Martha, que s’estava al costat de la porta mastegant xiclet amb cara d’avorriment, però llavors va anar al costat del líder, a la taula, sobre la superfície de la qual hi havia un mapa gran de Nova York i el que semblaven alguna mena de projectes. Abans que ho pogués veure bé, però, Saint John va agafar tots els documents i els va plegar pel mig, i després una altra vegada pel mig.

—En Leroy m’ha dit que t’has posat en contra la teva gent, el Departament de Policia de Nova York —va dir Saint John. Va mirar en Hopper mentre alineava les vores dels papers.

En Hopper va arronsar les espatlles.

—Res que no tingui controlat.

Saint John va assentir.

—Bé. Perquè és el teu problema, no el meu. Si portes els teus problemes aquí, veuràs que no ets tan benvingut com et penses. —Va acabar d’arreglar els papers i va aixecar el cap de cop i volta, mirant en Hopper directament a través de les ulleres de mirall—. Els Escurçons t’han rebut bé, oi?

—Ah, sí, quina colla més maca, encantadora.

El somriure de Saint John va tremolar, només un segon. Llavors es va girar cap a l’armari de calaixos amples i, després de treure un joc de claus de sota la túnica, va obrir el pany d’un dels calaixos i va guardar els papers a dins. Un cop tancat el calaix amb clau, va tornar a guardar-se el joc a la butxaca.

—Els Escurçons no són una banda qualsevol de gàngsters i lladres —va dir Saint John, d’esquena a la sala, amb les mans sobre el moble de calaixos—. De fet, aquest terme no m’agrada gens. —Es va girar i en Hopper es va trobar mirant el seu reflex una vegada més—. Som una organització. Fins i tot se’ns podria anomenar congregació. I hi he posat l’ànima. Ho entens, això, Hopper? Ho pots entendre?

En Hopper es va llepar els llavis.

—Escolta, sóc aquí perquè busco un lloc on em senti còmode. Vaig tornar d’un infern i esperaven que em comportés com si allà no hagués passat res. Va ser fa molt de temps, d’acord. Sí, només complia el meu deure, però vaig fer el que havia de fer i ho vaig fer bé, i llavors em van dir que adéu i gràcies i té una medalla per guardar al calaix i oblida-te’n.

En Hopper va fer un pas més a prop de Saint John. Es va mirar reflectit als vidres de mirall, i va veure la barba incipient, les bosses sota els ulls i la sang a la samarreta del que havia fet a la botiga d’aparells de so.

Sentia com li corria l’adrenalina per les venes, i la va utilitzar per centrar-se en les seves paraules, per aguditzar la ment.

—Sí, vaig complir el meu deure, com tots els que eren allà. Però com se suposa que tornes d’una cosa així? Vam anar a la guerra per raons que em pensava que entenia, però ara no n’estic tan segur, i quan vaig tornar què? Això? D’una zona de guerra a una altra, canviant una selva per una altra. Només que aquesta vegada no hi havia deure per complir, ni ordres per seguir, ni país per què lluitar. Per tant, sí, busco alguna cosa que em faci sentir bé. Busco alguna cosa per què lluitar. No l’he trobat al Departament de Policia de Nova York. I potser la trobaré aquí. —En Hopper va callar. Va tornar a mirar les plaques d’identitat al coll de Saint John i va veure que el pit de l’home es movia: respirava amb intensitat—. I em penso que tu també ets aquí per això, m’equivoco?

En Hopper va tornar a mirar els vidres de mirall. Saint John no va dir res. La Martha mastegava xiclet.

Llavors Saint John va posar una mà sobre l’espatlla d’en Hopper.

—No et preocupis, company, has vingut al lloc que calia. No sols has vingut a la teva pròpia salvació, sinó a la salvació de tots nosaltres, de tota la ciutat, d’aquest infern a la terra. —Va assentir i es va girar de cara a la taula. S’hi va repenjar amb els colzes. La taula estava buida, els plànols s’havien retirat, però en Hopper es va trobar seguint els ulls emmirallats del líder dels Escurçons, com si els plans misteriosos de la seva organització s’haguessin de materialitzar davant dels seus ulls.

—Ha arribat l’hora, Hopper. La nostra hora.

—El Dia del Serpent?

Saint John va acotar el cap i va fer petar la llengua.

—Em sembla que en Leroy ha parlat de més.

En Hopper va brandar el cap.

—Sóc aquí, oi?

Saint John va mirar en Hopper. Va decantar el cap, a un cantó i a l’altre.

—Encara hi ha molta feina per fer —va dir—. La ciutat encara m’ha de donar molt abans que li atorgui el seu dolç alliberament.

En Hopper va continuar amb els ulls fixos en el seu reflex doble. Dolç alliberament? No entenia de què parlava Saint John, però una cosa estava clara. L’home estava sonat.

No, no era això. Era injust i en Hopper ho sabia. Havia hagut d’aprofundir, desenterrar sentiments sepultats feia temps sobre el Vietnam, però havia funcionat. I li havia donat una visió ràpida de l’estat mental de Saint John.

No, no estava sonat.

Saint John estava danyat. En Hopper ho havia vist moltes vegades. La guerra feia efecte en les persones, en Hopper inclòs. L’única diferència entre en Hopper i Saint John era que en Hopper, malgrat el que acabava de dir, sí que havia tornat a trobar un propòsit. Havia tornat i havia volgut aportar alguna cosa, i havia trobat el camí per fer-ho.

Saint John havia pres un camí diferent. En Hopper no sabia on havien divergit les seves vides, ni si havia estat una sola decisió senzilla el que els havia portat des d’una història comuna a llocs tan diferents.

Saint John es va separar de la taula. Va fer un cop de cap a la Martha.

—Porta’l a baix. Pot unir-se a l’equip d’en Leroy i en Lincoln. —Va mirar en Hopper—. Crec que trobarem feina per a les teves mans ocioses.

I llavors va travessar la sala i va tornar al costat dels grans vidres. Es va situar al mateix lloc d’abans, amb les mans agafades a l’esquena, mirant el magatzem.

En Hopper va mirar la Martha. La noia havia parat de mastegar xiclet i, per primera vegada des que la coneixia, semblava… diferent, d’alguna manera. Ni atemorida, ni nerviosa, però part de la seva autoritat, de la seva arrogància, havien desaparegut. Semblava més petita, més jove.

Com li havia passat a en Leroy, a la comissaria.

—Serveix-me, Hopper, serveix els Escurçons i tindràs un lloc reservat per a tu al costat del tron ardent.

En Hopper va mirar l’esquena del líder de la banda, i es va adonar que en el reflex dels vidres Saint John podia veure la sala que tenia darrere.

En Hopper no va dir res. Va sentir que la Martha anava cap a la porta.

—Anem —va dir—. Em ve de gust beure alguna cosa.