Capítol 35
CARES NOVES

13 DE JULIOL DE 1977
EN ALGUN LLOC DE NOVA YORK

Dos dies de moure caixes i descarregar camions i finalment semblava que en Hopper hagués estat prou acceptat als Escurçons perquè se li encarregués una missió. En Leroy i en Lincoln havien anat a parlar amb el cap i havien tornat poc després per endur-se en Hopper al cotxe familiar. Amb tots a dins, havien sortit en aquell vespre d’estiu.

El gimnàs era vell, però semblava ben equipat. Hi havia poltres arrenglerats en una paret, i cordes i anelles penjades del sostre, recollides pulcrament contra els envans. El local era uniformement marró i feia olor de suor vella i cafè acabat de fer. Hi havia dues cafeteres fumejant en una taula de cavallets que havien posat just davant dels poltres, amb les potes sobre la fina moqueta que es posava per protegir el terra de fusta quan el gimnàs es feia servir per a altres funcions.

Els tres homes es van quedar a l’entrada. En Leroy i en Lincoln portaven samarretes blanques cenyides i havien deixat els distintius de la banda al magatzem. En Hopper s’havia deixat la caçadora cordada fins al coll per amagar la sang de la samarreta de Jim Croce. Li feia calor, però per una vegada l’aire del vespre era fresc i a dins del gimnàs encara ho semblava més.

O potser només era la seva imaginació.

Perquè allò li feia molta mala espina.

Al centre del gimnàs hi havia una rotllana de cadires, i n’hi havia algunes d’ocupades, però els altres assistents voltaven per allà com en Hopper i els dos gàngsters, enraonant amb altres persones que hi eren amb una intenció molt concreta.

Era una reunió de suport. Fins aquí era evident. Però no era d’Alcohòlics Anònims o un altre grup que lluitava contra les addiccions. No era pel dolor crònic, o per l’atur crònic, o per la violència domèstica. Totes les persones que hi havia a la sala eren homes, i tots tenien una certa edat. Almenys un terç dels homes portaven jaquetes velles de l’exèrcit més o menys apedaçades, i un home duia un parell de plaques d’identificació i passava les boles de la cadena amb els dits com si fos un rosari. Pràcticament tothom fumava.

En Hopper havia llegit l’anunci a la porta abans d’entrar. I… sí, va ser llavors que li va agafar el fred.

Era un grup de suport per a veterans de la guerra del Vietnam.

En Hopper sabia que existien aquests grups. Sabia perfectament que aquells grups eren necessaris. Que ell hagués tornat de la guerra il·lès i amb el cap encara moblat era una sort. Sí que l’havia canviat, és clar, i no faria veure que no havia passat èpoques difícils. Però el que la guerra havia fet a algunes persones… Ell no havia sentit mai la necessitat d’assistir a una d’aquelles reunions, encara que celebrava que n’hi hagués per als que les necessitaven.

Pel que feia a la raó per la qual era allà, amb en Leroy i en Lincoln, no en tenia ni idea, però ho havia d’esbrinar. El sol fet de ser a la sala amb els altres veterans li feia venir basques. Era una violació, la presència dels Escurçons —ell inclòs—, una invasió de l’espai de seguretat del qual depenien els veterans.

En Hopper es va empassar la fel que li pujava per la gola i va anar a la rotllana de cadires. No volia ser allà, no volia fer allò, però també sabia que hi era per una bona raó. Perquè havia aconseguit guanyar-se la confiança de Saint John i, podia continuar així, estaria a un pas de descobrir què planificava, per què els Escurçons tenien la vista posada en grups com aquell.

Com més coses en sabés, més aviat ho podria aturar. Tot.

Al cap d’uns minuts, els homes que quedaven es van separar i van seure a les cadires. En Leroy i en Lincoln van seure l’un davant de l’altre, a les posicions de les tres i les nou del rellotge en relació amb en Hopper, que seia a les sis. Davant d’en Hopper seia un home que semblava com els altres, excepte pels ulls, que tenien una llum que no era present en les expressions torbades dels altres veterans. Portava una jaqueta de pana que semblava massa gruixuda per a l’estiu, i tenia un quadern i un bolígraf a la mà.

—Benvinguts tots, i gràcies per venir —va dir. Va encreuar les cames, els camals acampanats dels pantalons van llampegar com semàfors, i va repenjar el quadern i el bolígraf al genoll de sobre.

—Em dic George, i m’alegro de veure tantes cares conegudes aquest vespre. —Va fer una ullada al voltant del grup abans de parar-se en en Hopper—. I també m’alegro de veure cares noves. —L’home va somriure i es va posar bé el quadern sobre el genoll—. Què et sembla? T’agradaria començar tu, avui?

En Hopper va sentir el rugit a les orelles. Les vores de la seva visió es van il·luminar amb una claror blanca, i abans fins i tot de ser-ne conscient s’estava escurant la gola.

—Hola, em dic Jim.

—Hola, Jim —van contestar tots alhora. En Hopper va aixecar el cap i va fer un somriure tens, no del tot segur del que feia, no del tot segur que fos la seva veu la que sentia ressonar al gimnàs.

En cantons oposats del cercle, va veure que en Leroy i en Lincoln es miraven.

—Això, hola —va dir en Hopper—. A veure… Com he dit, sóc en Jim i vaig ser al Vietnam.

Es va tirar endavant, va repenjar els colzes als genolls i va parlar.

El cafè era passable com a molt, però bevent aquell líquid tebi en Hopper amb prou feines en notava el gust. Després de parlar tanta estona, necessitava calmar la gola. Se’n va servir un altre i es va quedar al costat de la taula, amb la tassa a la mà, girant el coll per relaxar-lo, amb els ulls tancats. No tenia ni idea del que li havia agafat, no sabia que tingués totes aquelles coses tancades a dins, però…

—Està bé, eh?

En Hopper va obrir els ulls. Un altre dels assistents se servia un cafè d’una cafetera acabada de fer que havia arribat en algun moment a la taula.

En Hopper va fer un altre glop del seu i va arronsar les espatlles.

—N’he begut de pitjors.

L’home es va posar crema i sucre a la tassa i va anar al costat d’en Hopper.

—No, em referia a la reunió —va dir, gesticulant amb la seva beguda cap al cercle de cadires.

—Ah —va dir en Hopper, rient—. Ah… Sí, de fet, saps què et dic? Que m’ha agradat. Em sento… Mira, no sé ben bé com em sento.

—T’entenc molt bé —va dir l’altre—. Sóc en Bob. —Li va allargar la mà—. Caporal Devlin, Robert Douglas, US096231777. —Va mirar en Hopper als ulls—. Et cobreixo, Jim —va dir, repetint el que semblava el mantra del grup de suport, com havia vist en Hopper quan havia acabat de parlar.

En Hopper li va estrènyer la mà.

—Ah… Sí, et cobreixo, Bob. Molt de gust de coneixe’t.

Es van beure els cafès repenjats a la taula i observant els altres, que enraonaven entre ells. En Leroy i en Lincoln no es veien per enlloc.

En Hopper es va llepar els llavis.

—I tu què? Véns habitualment?

—Sí i no —va dir en Bob—. Sóc assistent habitual, però no a aquesta reunió concreta.

En Hopper va assentir.

—Sí, m’han dit que en fan per tota la ciutat. Pots anar a la que vulguis, doncs?

En Bob va fer petar la llengua.

—Em sembla que tu penses en Alcohòlics Anònims. Però sí, n’hi ha pertot arreu, i sí, pots anar a la que vulguis. Tot i que els agrada que hi vagi la mateixa gent. Ja és prou dur tornar a la vida normal, i diuen que necessites estabilitat. Una àncora en la tempesta i coses així, diuen.

En Hopper va somriure per sobre el cafè.

—No m’ho diguis, és una de les píndoles de saviesa d’en George?

En Bob va riure.

—T’entenc —va dir—, però no, aquesta era d’un altre grup. Un de molt bo. Hi vaig estar anant, no ho sé… Un parell d’anys o potser més. Un bon grup. Un bon orientador, també. Si t’he de ser franc, m’agradava més ell que en George… I no tinc res de mal a dir d’en George. —Va fer un altre glop de cafè—. Però hi ha gent que té, no ho sé… més… No sé com dir-ho. Gràcia. O competència. No ho sé. O potser només és el canvi. Nova reunió, noves persones, tardes a adaptar-te. Però és culpa meva.

—Et vas canviar de pis o què?

—Què? Ah, no, el grup es va desfer. —En Bob va arronsar les espatlles—. Coses que passen.

—Segur que sí.

—Però… Mira, no ho sé. Va ser una pena, i va ser molt sobtat, saps?

En Hopper va mirar per tota la sala, però tampoc va veure en Leroy o en Lincoln. Es va tornar a girar cap a en Bob, escoltant només a mitges.

—Sobtat?

—Sí —va dir en Bob. Va estirar el braç i va agafar un altre sobret de crema de la taula. En va estripar la punta amb les dents i va abocar la pols al cafè—. El nostre orientador va deixar de venir. Així, tal com sona, va parar de venir. No va enviar un missatge, no va buscar un substitut. Senzillament no va venir més. Ningú no en va tornar a saber res. —En Bob va callar un moment i va brandar el cap—. Una autèntica pena. En Sam era un gran orientador. Un dels millors i tot.

En Hopper es va quedar parat, amb la tassa a mig camí de la boca.

—En Sam?

—Ah, sí, Sam Barrett. El coneixes?

En Hopper va empassar-se el cafè.

En Sam Barrett. Orientador de grups de suport.

La segona víctima.

En Hopper no va dir res.

—Mira, espero que estigui bé, sigui on sigui que s’hagi ficat. —En Bob va brandar el cap i es va acabar el cafè—. Era un dels nostres i havia patit com nosaltres, no sé si m’entens. Ai, si em dispenses, he pres massa cafè aquest vespre i he de passar pel lavabo.

En Hopper va fer un cop de cap a en Bob, i va observar com el veterà deixava la tassa de cafè i el plat al fons de la taula i anava cap als lavabos.

Sam Barrett.

És clar. En Hopper sabia que hi havia una relació entre els Escurçons, Saint John i els homicidis de les cartes, però sentir-li dir el nom a una altra persona, algú que no estava relacionat amb el cas o amb la banda, va fer tenir més fred a en Hopper del que ja tenia.

Va ser quan en Leroy va aparèixer al costat d’en Hopper que va deixar la tassa i el plat a la taula amb un tremolor. Va tancar els ulls, comminant-se a superar la ràbia, però ara cada vegada sentia més i més calor a dins.

Prou.

Va empènyer en Leroy, li va donar la volta i el va aixafar contra els poltres.

—Què hòsties és això, Leroy? —va dir en Hopper en veu baixa, amb la mandíbula tensa—. Què hòsties fa Saint John? Reclutes persones en llocs com aquest? Digue’m que no ho he entès bé, si us plau. Perquè si tinc raó, s’aprofita de persones vulnerables, de persones com ell, d’altres veterans… I jo, et juro que…

En Leroy va fer una ganyota i va empènyer en Hopper.

—Ei, tio, calma’t!

—No, no em calmaré —va dir en Hopper—. Què planifiquen fer els Escurçons, Leroy? Vas venir per donar-nos informació, dient que volies protecció, però tan bon punt et va baixar l’efecte del que t’havies pres aquella informació sembla haver-se evaporat.

En Leroy es va posar bé la samarreta i va fer una ullada a la sala. Ningú no els feia cas i els veterans estaven ocupats tornant a seure a les cadires.

—Hopper, que et calmis, tio! Has d’anar amb compte amb el que dius, home. Estem junts en això, oi? Sí o no?

En Hopper va entretancar els ulls. En Leroy el va mirar i després va desviar la vista.

L’inspector ho podia detectar a un quilòmetre. En els anys a la policia havia vist tots els senyals delators que existien.

—Què és el que no m’expliques, Leroy?

—Va tot bé?

En Hopper es va girar quan en Lincoln es va acostar a ells. En Leroy es va treure en Hopper de sobre.

—Tot bé —va dir.

En Lincoln els va mirar a tots dos i després va assenyalar amb el dit gros per sobre l’espatlla.

—Ha trucat. El Sant vol que tornem.

—Què? —va preguntar en Leroy—. Per què?

—El Sant no em diu per què, Leroy, i saps que no l’hi preguntaré. Vol que hi anem i hi anem.

Es va girar i se’n va anar. En Hopper es va girar per encarar-se amb en Leroy, però el noi se’l va treure de sobre i va seguir el seu company dels Escurçons.

En Hopper va sortir del gimnàs i va passar pel costat d’en George, l’orientador, que sortia del lavabo. En George el va parar al mig del passadís.

—Ei, Jim, va tot bé? Estem a punt de tornar a començar, si vols venir i…

—Perdona, George, però me n’he d’anar —va dir en Hopper, girant-se i caminant d’esquena cap a la porta—. Però gràcies. M’ha anat molt bé, de debò.

A fora, el cotxe s’esperava, amb en Leroy pitjant l’accelerador. En Hopper va veure que aquesta vegada en Lincoln s’havia assegut davant. Va pujar darrere, va tancar la porta de cop i va sortir projectat enrere quan en Leroy va accelerar.