Capítol 2
LA TERCERA VÍCTIMA

4 DE JULIOL DE 1977
BROOKLYN, NOVA YORK

—Quin desastre, quin desastre.

En Hopper va mirar l’agent uniformat, sense saber si l’opinió es referia a l’estat del pis o a les característiques del crim. «A totes dues coses», va pensar caminant amb compte pel passadís, amb les mans tancades per no tocar res ni molestar el petit exèrcit de policies que semblaven omplir-ho tot. Va mirar pertot arreu mentre prenia fotografies mentals, com feia amb totes les escenes del crim. Segur que es farien fotografies des de tots els angles possibles, i algú dibuixaria un plànol, i algú més ho mesuraria tot i marcaria tots els objectes d’interès amb una bandereta groga, però res es podia comparar amb el temps que passaves en una escena, en persona, veient el lloc amb els teus propis ulls, prenent consciència de la situació, la disposició, l’escena. La relació entre una habitació i l’altra, un objecte i un altre.

Però el policia tenia raó. El lloc era un desastre. El passadís estava ple de bosses d’escombraries que no semblaven haver-se mogut d’allà en una temporada, i, quan en Hopper va mirar a les habitacions contigües mentre recorria el passadís cap a l’escena real del crim, va continuar veient el mateix. Tot el lloc semblava ple de deixalles. No hi havia cap olor especial que en Hopper pogués identificar, més enllà de la fortor de l’aire atrapat en un pis tancat enmig d’una onada de calor.

Allò va canviar a mesura que s’acostava. Aviat li va arribar la pudor rància de carnisser característica de la mort. Amb la calor que feia, a en Hopper li estranyava que no fos pitjor.

—Inspector Hopper, quina alegria que hagis pogut venir.

En Hopper es va girar i va veure la seva companya, la inspectora Rosario Delgado, al costat del marc de la porta que acabava de travessar, amb les mans als malucs. Portava texans, amb un cinturó marró ample i un polo blau més prim obert al màxim, amb el medalló d’inspectora penjant d’una cadena al coll, la placa daurada clavada a l’últim botó de la brusa. En veure la placa, en Hopper es va recordar de la seva, la va treure de la butxaca i la va enganxar al cinturó per davant. La Delgado el va observar amb un somriure a les seves faccions de color olivaci.

—Quina camisa més maca —va dir—. No m’ho diguis, era una festa de disfresses i tu hi has anat de llenyataire.

En Hopper es va mirar, conscient de sobte dels seus texans i la camisa vermella de quadres i els botins amb el taló quadrat.

—Què vols que et digui? M’agraden els quadres.

—I segur que tornes boges les noies.

Ell va assenyalar la roba de la inspectora.

—Parlant d’etiqueta…

La Delgado va arronsar les espatlles.

—És que anava a l’Studio 54 quan hem rebut la trucada.

—Ah, sí?

—No, home. Que fa una calor que espanta, què vols que faci? Vinga. —Va passar davant d’ell i en Hopper la va seguir.

El passadís acabava en un altre parell de portes, custodiades per dos agents d’uniforme. La Delgado va entrar primer, en Hopper de seguida després.

Primer va fer una mirada a tota l’habitació, no tant per no haver d’afrontar l’horror exposat al mig com, una altra vegada, per absorbir-ho tot. L’habitació, la decoració. Les dimensions. Les relacions.

L’escena.

Era un dormitori, i a les parets hi havia un paper pintat de ratlles marrons que no semblava ni vell ni nou. Hi havia una finestra rectangular amb cortines de ratlles verdes que deixaven entrar una quantitat de llum considerable. A terra hi havia una moqueta blau policia amb estampat vermell floral. Hi havia una calaixera de fusta marró que no feia joc amb el to de les parets, i un mirall rodó per afaitar-se a sobre. No hi havia cadira a l’habitació, però sí un llit individual. Semblava que hi haguessin dormit i després haguessin estirat una mica els llençols sense gaire interès. L’habitació estava relativament buida de deixalles, però «relativament» era la paraula clau.

Fins llavors no es va permetre en Hopper desviar l’atenció cap a l’objecte sobre el llit, allò que convertia aquell pis atapeït en l’escenari d’un crim.

El cadàver de l’última víctima.

La Delgado va assenyalar el llit.

—Ja ho veus, el mateix de sempre. La víctima és un home, entre trenta-cinc i quaranta anys, en forma, si no tenim en compte que la major part de la seva sang és a fora del cos.

En Hopper es va acostar més i la Delgado va fer un pas enrere per deixar-li espai. La víctima jeia panxa enlaire al llit, i estava vestida: pantalons blaus de vestir, camisa blanca amb les mànigues arromangades. Els peus li penjaven per fora del llit i portava mitjons i sabates negres, que semblaven enllustrades. El cap li arribava per sota el coixí. La vànova era d’un material marró fosc que la sang havia tornat gairebé negre al voltant del tors de la víctima.

El pit de l’home era un desastre. La camisa blanca estava oberta i en Hopper va veure el conegut patró de ratlles més fosques a la pell.

Va respirar fondo i va plegar un braç davant del pit, agafant-se el colze amb una mà mentre es rascava la barbeta. Va brandar el cap.

—Igual que els altres —va dir.

—Igual que els altres —va dir la Delgado—. L’han apunyalat cinc vegades, després han fet uns talls entre les ferides per formar…

—Una estrella de cinc puntes —va dir en Hopper—. Una puta estrella de cinc puntes. —Va mirar la seva companya—. Tota la resta és igual?

Ella va assentir.

—Sí —va dir—. No hi ha indicis que hagin forçat l’entrada. No hi ha senyals de lluita. No hi ha queixes de sorolls o de res sospitós dels veïns.

En Hopper va tornar a mirar l’habitació. Va anar fins a la finestra i va mirar amb compte entre les cortines parcialment obertes.

—I qui l’ha trobat?

—El porter de l’edifici —va dir la Delgado—. Sembla que algú s’ha queixat de la pudor i ell ha entrat.

—Tenim la seva declaració?

—La tenim. Ha col·laborat en tot.

En Hopper va assentir i va tornar a mirar per la finestra. A fora hi havia un carrer de Brooklyn com qualsevol altre. Hi havia alguns cotxes aparcats. Un altre cotxe baixava pel carrer, amb el motor roncant. Un home gran amb una samarreta blanca i un barret negre va passar per davant, mentre en l’altra direcció una dona més jove caminava amb una nena agafada de la mà; els vestits estampats de flors i amb el coll tancat de totes dues voleiaven amb la poca brisa que corria.

Un carrer com qualsevol altre.

Un carrer com el seu, el carrer on ell, la Diane i la Sara havien fet la seva llar. I per molt que el seu pis tingués una mica més de categoria que aquell, quina diferència hi havia? Havien envaït l’espai privat d’algú. Havien mort algú a casa seva. Allò igualava tothom, i tant se valia qui eres o on vivies.

No sabia qui era l’home del llit, però ho podria haver sabut.

I si hagués estat la Diane?

En Hopper es va desempallegar d’aquells pensaments. Ser policia era una d’aquelles feines que tothom et deia que no podies prendre-te-les com una cosa personal, on tots els llibres de text i manuals i programes d’entrenament deien que ho havies d’enfocar amb un cert distanciament, perquè no et destrossés. I era cert. En Hopper ho sabia.

Però també sabia que si no era res personal, aleshores… Aleshores, per què carai ho feia?

El truc —la solució— era controlar-ho abans que et controlés.

Va mirar el carrer. A fora, el món continuava com sempre. A dins era una altra història, però va respirar fondo, es va aclarir el cap i va tornar a la feina.

—A veure, per als que portem el compte —va dir la Delgado, per darrere d’ell—, aquesta és la tercera víctima. L’escena del crim és idèntica, el mètode de matar és idèntic, tot és idèntic.

En Hopper va tancar els ulls i es va pessigar el pont del nas.

—No cal que pregunti si n’han deixat una altra, oi?

—No, no cal.

Es va girar. La Delgado ja brandava la bossa de proves perquè la veiés. La va mirar un moment, després la va agafar i la va girar.

A dins de la bossa de plàstic hi havia una carta. Era rectangular, però més gran que una carta de baralla, potser el doble de gran. Una cara estava buida, en blanc.

En Hopper la va girar sabent exactament què hi hauria a l’altra cara. No s’equivocava.

La carta tenia un dibuix: tres línies curtes i ondulants que corrien paral·leles al llarg del cantó més estret de la carta, ben traçades a mà amb un pinzell gruixut en tinta negra. El símbol era diferent del de les cartes que havien trobat a les anteriors escenes del crim, però clarament formava part del mateix joc.

—Afegeix-la a la col·lecció —va dir la Delgado. Va estirar la mà cap al clatell i es va aixecar els cabells negres ondulats, per fugir de la calor de l’habitació—. Proposo que ho deixem per als professionals. Aquesta calor em comença a afectar.

En Hopper va assentir i li va tornar la carta. La Delgado la va agafar i la va donar al tècnic de l’escena del crim, que s’esperava al marc de la porta. Després va sortir. En Hopper es va quedar un moment més, fent una altra ullada al cos i després a l’escena.

En Hopper va aguantar la respiració.

Tres víctimes. Cada una apunyalada cinc vegades, les ferides unides per l’estrella que l’assassí tallava als seus cossos.

Tres víctimes. El mateix modus operandi. No n’hi havia cap dubte.

Brooklyn tenia el seu propi assassí en sèrie, que eliminava les seves víctimes amb una mena de ritual.

En Hopper va deixar anar l’aire i va sortir del pis.

Com si Nova York no tingués prou problemes.