Capítol 11
SENYOR REBEL
6 DE JULIOL DE 1977
BROOKLYN, NOVA YORK
—Ostres, t’ho juro, saps quan aquella nau espacial tan gran ha vingut de dalt? De debò que m’ha semblat que les parets del cinema tremolaven!
En Hopper va aixecar les mans formant una V ampla i, després, començant per sobre el seu cap, va imitar els moviments de la nau espacial en qüestió baixant cap a la seva dona, asseguda davant d’ell a la taula alta del restaurant.
—Bmuauuuummmmmmmvvvvvvfffff!
La Diane va riure tant que li van començar a caure les llàgrimes per les galtes mentre el seu marit continuava amb la seva representació a soles de la pel·lícula que acabaven de veure feia mitja hora. Estava assegut molt dret, amb les espatlles abaixades, i feia cassoleta amb les mans davant de la cara, per fer eco i donar tot el dramatisme que podia a la respiració sibilant.
—Jim! —Gairebé ennuegant-se, la Diane va fer un gest al seu marit i va mirar al voltant del petit restaurant, però ningú no es fixava en ells.
En Hopper va abaixar les mans i va fer com si disparés amb els dits.
—Pènyau, pènyau, pènyau!
—Perdona —va dir la Diane quan va recuperar l’alè—. Quants anys representa que té el meu marit? Trenta-cinc o tretze?
En Hopper va deixar de fer el burro i va riure. A la taula hi havia un batut de crema d’ou gran en un vas antic i passat de moda que semblava més un gerro per a les flors que un vas. En Hopper s’hi va abocar i va agafar la seva canyeta amb la boca, i la Diane va fer el mateix i va xuclar fort el batut de xocolata. Després va deixar la canyeta i va fer un petó al nas al seu marit.
—M’alegro que t’ho hagis passat bé —va dir, tornant a seure—. Escolta, creus que en Luke i la Leia, daixò…
En Hopper gairebé s’ennuega amb el batut.
—Que què exactament?
—Això —va dir la Diane, rient una altra vegada—. Lligar.
En Hopper va somriure.
—Això és el que t’ha quedat de la millor pel·lícula que has vist a la vida, i dius que jo sóc un adolescent.
—La millor pel·lícula que he vist a la vida?
—Va, reconeix-ho. Era bona, eh?
La Diane es va eixugar les galtes.
—D’acord, sí. Ho reconec, era molt bona. —Va agafar la seva canyeta i va remenar el batut—. Crec que a la Sara li agradaria. Potser la pròxima vegada l’hi podem portar.
—Ei, que som a Nova York. Estic totalment a favor de la responsabilitat fiscal. —En Hopper va assentir—. I ara que té el segell d’aprovació dels pares, sí. —Va somriure—. Ho veus?
La Diane va brandar el cap.
—Si veig què?
—T’ha semblat tan bona que la vols tornar a veure i fas servir la nostra estimada filla com l’excusa més barata que he vist a la vida.
La Diane va esbufegar fingint indignació.
—Protesto!
En Hopper va xuclar més batut.
—No sé si te n’has adonat —va dir, després de beure—, però sóc policia, no advocat, o sigui que aquest truc em rellisca.
—Mira, inspector, el que ets és molt bo esquivant les preguntes difícils i importants.
En Hopper va remenar la beguda amb la seva canyeta.
—Quina era la pregunta?
—En Luke i la Leia. Sí o no.
—Ah. No.
—No?
—A les noies els agraden els rebels, sempre.
—Ah, això et penses, senyor Rebel?
—Sí —va dir en Hopper—. Serà en Han. Segur.
La Diane va arronsar les espatlles, va apartar la beguda d’en Hopper i va inclinar el vas per remenar-la amb la seva canyeta. Després d’un moment de concentració va mirar en Hopper, que l’observava.
—Què? —va preguntar.
Les comissures de la boca d’en Hopper es van aixecar.
—T’estimo, Diane Hopper.
La Diane es va inclinar i va repenjar els colzes a la taula.
—I jo t’estimo a tu, senyor Rebel. Sembles content.
A en Hopper se li va glaçar el somriure. La Diane, que li va veure la confusió a la cara, li va agafar la mà.
—Ei. Tranquil! Sembles content. Res més. Estàs més tranquil ara del que et veia des de feia setmanes. No pot ser només per una pel·lícula i un batut.
En Hopper ho va considerar i sí… Estava tranquil, i fins i tot content.
La Diane tenia raó. —I sempre en tenia.
La Diane va decantar el cap.
—I com és, això? Alguna cosa que ha passat a la feina?
En Hopper va plegar els braços relaxadament sobre la taula alta.
—La veritat és que sí que ha passat alguna cosa. —Va abaixar la veu—. Saps aquell cas, el… dels homicidis múltiples?
La Diane es va tirar endavant.
—Què? Has trobat una bona pista?
—No, res d’això —va dir en Hopper—. De fet, ja no és el nostre cas. Ens l’han pres.
—Què? I això t’alegra? —La Diane es va tirar enrere, amb el front arrugat.
—Ah, no, no m’entenguis malament. Era un cas que volíem resoldre. Però han vingut els federals i se l’han quedat. Resulta que està relacionat amb les bandes, i ells fa temps que hi tenen dedicat un cos especial. Necessiten portar-ho ells, sense que la policia de Nova York hi interfereixi, i per això ens l’han pres.
—D’acord —va dir la Diane, assentint—. I a tu què et sembla?
En Hopper va inflar les galtes.
—A veure, sí… És clar que volíem ser nosaltres els que enxampéssim l’assassí, però això ens va gros. A mi em va gros. Em sembla bé passar aquest cas als federals. I…
En Hopper va callar, va rumiar.
La Diane va decantar el cap.
—I…?
—I sí, entesos, estic més tranquil. Era un cas difícil. Una part de mi el volia resoldre, però una altra part s’alegra de no haver-hi de treballar més. Hi ha molts més casos perquè els inspectors Delgado i Hopper els resolguin.
Llavors va somriure.
—I ara què? —va preguntar la Diane.
En Hopper va baixar del tamboret.
—Ara el que vull són unes patates fregides. Torno de seguida.
En Hopper va anar a la barra i va deixar la seva dona rient amb les restes del batut.
Feia un vespre càlid. En Hopper va aguantar la porta del restaurant perquè passés la Diane, i ja es penedia d’haver-se posat la jaqueta. Mentre la seva dona tancava la bossa de mà i l’esperava, en Hopper es va treure la jaqueta i se la va penjar de l’espatlla. Amb el gest li va caure una targeta gran i gairebé lluent sota els fanals, i va anar a parar a la vorera.
La Diane es va ajupir a collir-la.
—Què és això?
—Ai! —va dir en Hopper—. No l’hauria de portar a sobre. —Va parar la mà—. Això ha de ser a la comissaria demà a primera hora.
La Diane no l’hi va tornar immediatament. La va aixecar per mirar-la bé.
—És una carta Zener.
En Hopper va parpellejar, encara amb la mà parada.
—Una carta què?
La Diane l’hi va tornar.
—Una carta Zener.
En Hopper va agafar la carta i la va mirar, girant-la com si no s’hagués passat hores examinant-la.
—Saps el que és?
La Diane va arronsar les espatlles.
—Ben bé no. Només que les utilitzen per fer tests psicològics i coses així. —Va assenyalar la carta—. N’hi ha tot un joc.
En Hopper es va llepar els llavis i després es va acostar més a la seva dona. La Diane el va mirar amb cara de preocupació.
—Jim? Què passa?
—Abans que apareguessin els federals, als tres homicidis rituals que investigàvem n’havien deixat una d’aquestes —va dir baixet—. Totes fetes a mà, cada una amb un símbol diferent dibuixat amb tinta acrílica. És evident que tenen algun significat per a l’assassí, però si intenta enviar un missatge, segur que no ens arriba.
La Diane va moure un moment les barres.
—Vols dir que no saps què són les cartes?
En Hopper va brandar el cap.
—No. Aquestes cartes ens han tingut desconcertats des de fa setmanes. —Va callar un moment—. Com és que saps què són?
—La Lisa Sargeson, te’n recordes, de la festa d’aniversari del diumenge?
—La pitonissa. Com vols que me n’hagi oblidat?
La Diane va somriure.
—Doncs crec que les fa servir per a les seves actuacions. Diumenge passat no les va utilitzar, però va fer una petita xerrada sobre la seva feina i les tenia allà, juntament amb les altres coses. —Va fer una pausa—. Crec que va dir que eren cartes Zener. Però potser ho vaig sentir malament.
En Hopper va arrufar les celles.
—I què? Són com una mena de cartes del tarot, que s’utilitzen per llegir el futur?
—No ho sé —va dir la Diane, amb una arronsada d’espatlles—. Mira, és que realment en sé molt poca cosa. Va parlar d’experiments psíquics, però em vaig pensar que formava part del seu discurs. Com si la seva actuació fos una barreja de ciència i màgia, i no simplement un número de teatre.
En Hopper va brandar el cap amb incredulitat.
—Què?
Va sospirar i després es va guardar la carta a la butxaca de la camisa. Va agafar la mà de la Diane i es van posar a caminar en direcció al metro.
—Tot aquest temps intentant esbrinar què eren les cartes i ens ho podia haver dit una maga pirada en una festa infantil d’aniversari.
Va parar i va obligar la Diane a aturar-se. Ella el va mirar, amb una cella aixecada.
—Em podries fer un favor? —va preguntar en Hopper.
—Què? És clar.
—Creus que la Lisa ens podria explicar més coses de les cartes Zener? Del que signifiquen?
—Sí, suposo que sí. Però que no has dit que el cas ja no era teu?
En Hopper va assentir.
—Sí, però aquesta carta me l’ha donat un informador que ha vingut a la comissaria. Sembla que podria ser membre d’alguna banda, o sigui que demà el traspassarem als agents federals. Si alhora els podem donar una mica més d’informació i els podem ajudar, millor. Tens el seu telèfon? Vas dir que la Lisa era una de les mares?
—Sí que el tinc. Demà al matí li puc telefonar, si vols.
En Hopper va fer una ganyota.
—De fet… Potser li podries telefonar aquest vespre?
—És una mica tard, Jim.
—No t’ho demanaria si no fos important.
La Diane va sospirar.
—D’acord, ho faré.
El pis estava silenciós quan van arribar. La Sara dormia i la Rachel, la cangur, va dir que tot havia anat bé mentre en Hopper treia diners de la cartera i els hi donava. Els ulls de l’adolescent es van il·luminar quan van veure la quantitat.
—Gràcies, senyor Hopper!
Els va dir bona nit i de seguida que va tancar la porta en Hopper va anar a la cuina. Es va quedar al costat del telèfon, esperant la seva dona.
—Una mica de paciència, inspector.
Ell va somriure.
—Perdona.
La Diane va deixar la bossa al taulell i la va obrir. En va treure una agenda prima enquadernada en pell. En va passar unes pàgines i després va anar cap al telèfon de la paret, al costat de la nevera. Aguantant el receptor entre el coll i l’espatlla, va llegir el número a l’agenda i el va marcar. Després va mirar en Hopper. Van esperar en silenci.
Al cap d’un temps que li va semblar una eternitat, la Diane va brandar el cap i es va girar per penjar el telèfon quan en Hopper va sentir el clic i el so apagat d’algú que el despenjava.
La Diane va abaixar el cap.
—Lisa? Hola, sóc la Diane… Ah, sí, no, no passa res. Perdona que et truqui tan tard… D’acord. —Va riure i en Hopper es va relaxar.
Es va repenjar al taulell de la cuina, amb els braços plegats, i va esperar.
La Diane va explicar que el seu marit volia preguntar-li una cosa i, després d’assegurar a la Lisa que no tenia res a veure amb la festa d’aniversari, va passar el telèfon a en Hopper.
—Tota teva, mestre —va dir, i després de fer-li un petó a la galta se’n va anar a l’altra habitació.
En Hopper es va moure una mica pel taulell, desfent els nusos del cordó del telèfon mentre es tornava a repenjar sobre els colzes.
—Senyora Sargeson? Hola, sóc en James. Escolti, gràcies per parlar amb mi. —Es va fregar el front—. Primer de tot, li demano disculpes pel que va passar diumenge. Però volia saber si li podia fer unes preguntes.