Capítol 53
HEROIS, NOMÉS PER UN DIA

26 DE JULIOL DE 1977
BROOKLYN, NOVA YORK

—Què, Cher, segur que ho vols fer?

—No t’hauries de posar les mans als malucs?

—Imbècil.

—Ei, un moment.

—Què passa?

—Jo sóc Sonny. Tu ets Cher.

—Per què sóc jo, Cher?

—Què? Perquè Cher és una dona. Sóc Sonny. Tu ets Cher.

—Cher és una dona?

—M’estàs dient de debò que no saps qui són Sonny i Cher?

—Hauria de saber qui són?

—No fotem. Digue’m que em prens el pèl, si us plau.

—Escolta, no et fiquis amb mi, que sóc cubana.

—No ets cubana, ets de Queens. I saps qui són Sonny i Cher.

—La pregunta continua pendent.

—Quina pregunta?

—Segur que ho vols fer? Perquè saps el que ens espera a l’altra banda d’aquesta porta?

—Sí, però…

—O sigui que estàs segur que ho vols fer?

—Vols dir que podem escollir?

—Ah… Home, vist així.

—Potser no han preparat res.

—La veritat és que no em sorprendria.

—No és l’estil del capità, oi? No li agraden aquestes coses.

—No, és veritat.

—Doncs potser no hi ha res. Potser no han fet res.

—Potser no.

—Això vol dir que podem entrar.

—Sí.

—Saps què més vol dir, inspectora Delgado?

—Què més, inspector Hopper?

—Vol dir que arribem tard a la feina.

La Delgado va mirar el seu company amb un somriure maliciós.

—Em sembla que no ens ho tindran en compte. Per una vegada, oi? Les hem passat de tots colors. He estat ingressada a l’hospital. Fins i tot em van fer quedar a passar la nit. A la nit, inspector Hopper.

En Hopper va riure.

—T’hauria d’haver enviat flors.

—Hi sóc al·lèrgica —va dir la Delgado—. Com tens el braç?

En Hopper va aixecar el braç esquerre, que encara duia en cabestrell.

—Encara em fa mal. Molt de mal, de fet.

—Una.

En Hopper va arrufar les celles.

—Una què?

—Porto el compte. Se’t permet dir que et fa mal el braç quatre vegades al dia, i estic sent generosa. Després d’això, veuràs una faceta meva bastant menys comprensiva, company.

En Hopper va fer servir el braç ferit per fer una salutació.

—Uau. A les teves ordres.

En aquell moment es va obrir la porta doble que donava a la sala d’homicidis. El capità LaVorgna els va mirar des del llindar, brandant el cap.

—Vosaltres dos penseu entrar o voleu una invitació de l’alcalde?

—Només si és de la futura alcaldessa Bella Abzug —va dir la Delgado.

—I només si està en relleu —va dir en Hopper.

—I què més! —va dir en LaVorgna—. La ciutat no es pot permetre aquestes despeses. I tu no has estat tant de temps a l’hospital, Delgado. A més, després de tot el que ha passat, el futur alcalde serà Cuomo. Ja m’ho sabreu dir.

La Delgado va mirar en Hopper amb el front arrugat.

—Això és la calor, oi? La rígida adherència del capità al codi de vestir li ha xuclat el cervell? O potser és per haver estat enclaustrat en un despatx diminut amb un núvol perpetu de fum de tabac.

En Hopper va obrir la boca per dir alguna cosa, però la mirada fulminant d’en LaVorgna el va fer decantar per guardar-s’ho.

El capità va entrar aguantant la porta oberta i va fer un gest als dos inspectors perquè passessin.

En Hopper i la Delgado es van mirar. A en Hopper se li va escapar un somriure; a la Delgado també, i va passar davant.

La sala va esclatar en aplaudiments. En Hopper va seguir la Delgado, i tots dos es van parar mentre els altres inspectors formaven un semicercle i aclamaven els inspectors retornats. No hi eren només els del seu torn, l’equip del sergent Connelly s’havia quedat per afegir-se a la festa de benvinguda.

En Hopper va sentir una mà forta que li picava l’esquena. En LaVorgna es va posar entre els dos inspectors, amb un braç per sobre les espatlles de cada un.

—Au, nois, ja n’hi ha prou. A veure si ens sent algú i es pensa que hem resolt un cas. —Va abaixar els braços quan els aplaudiments es van apagar i es va posar davant per dirigir-se als inspectors congregats—. Aquí les ocasions de fer celebracions com aquesta no sovintegen, però el fet és que els vostres dos col·legues han fet una bona feina. Pensareu que és una lloança molt minsa pel que han hagut de passar, però vull deixar les coses clares. Espero que tots i cada un de vosaltres faci la seva feina. Per això sou aquí. Per això treballeu per a mi. Per això quan us dic que la feina que heu fet està bé, creieu-me, no hi ha un nivell per sobre. La bona feina és el que fa segura la ciutat. La bona feina ens salvarà quan no ho faci res més.

Hi va haver un murmuri de rialles entre els inspectors, a més d’un bon nombre d’expressions estranyades, sobretot del torn de nit, pel que va veure en Hopper.

El capità es va girar de cara a ell i la Delgado.

—Heu fet una bona feina, inspectors. I encara queda molta bona feina per fer, per no parlar de l’informe que haureu de preparar per al vostre viatge a Washington dijous vinent. L’agent especial Gallup ja ha telefonat per dir que ell i els seus amics encorbatats esperen tenir una reunió molt llarga i molt productiva amb vosaltres dos i en Leroy i la Martha.

La Delgado va aixecar una cella. Va mirar el seu company de reüll.

—Llarga i productiva?

—Sembla que ens ho passarem bé —va dir en Hopper.

—Vinga —va dir el capità, indicant les seves taules—, què us sembla si seieu a les vostres cadires i feu alguna cosa?

Després va somriure i va picar una sola vegada de mans, sorollosament.

—I aquesta nit hi haurà copes al Mahoney’s.

En Hopper va riure.

—Gràcies, capità, és un plaer tornar a la feina.

En LaVorgna va fer un cop de cap i se’n va anar al seu despatx. Mentre en Hopper i la Delgado anaven a les seves taules juntes, els altres inspectors els van anar donant la mà i copets a l’esquena. En Hopper els va saludar a tots, però quan va arribar a la seva cadira va sentir que se li fonia el somriure. La Delgado va seure a la seva taula i la va examinar amb el front arrugat. Després va mirar en Hopper.

—Què passa?

En Hopper va prémer els llavis i es va asseure.

—Els herois que tornen, oi?

—Ei, que no et pugi al cap el discurs del capità, Hop —va dir la seva companya, de broma.

En Hopper va somriure sense ganes.

—Ja vaig ser un heroi una vegada. Almenys és el que em van dir.

—Et van donar una medalla. Per mi és prova suficient.

—Però —va dir en Hopper, amb els ulls posats a la taula— no és per això que ho fem, oi? El capità tenia raó.

—Tenia tota la raó. Som aquí per la nostra feina. I és el que hem fet.

En Hopper va continuar mirant la taula. La Delgado va sospirar i es va inclinar per obrir un calaix. Va treure una ampolla d’escocès i la va deixar a la taula, entre ells dos. En Hopper la va mirar amb una cella aixecada.

—A Cuba beuen escocès?

—No, a Queens beuen escocès, idiota.

La Delgado se’n va servir una mica a la seva tassa de cafè i va fer el mateix a la d’en Hopper.

—Per una feina ben feta —va dir, alçant la tassa.

En Hopper va aixecar la seva.

—Per una feina ben feta. —S’ho va beure d’un glop, i va allargar la tassa a la Delgado.

Ella va riure i el va tornar a servir.

—Bevent a la feina, Hop. Què diria el capità?

En Hopper va somriure i va aixecar el braç.

—Encara em fa mal. Un esquinç dels dolents, diuen.

—Dues.

En Hopper va aixecar la tassa.

—Brindo per això —va dir.