Capítol 52
DESPRÉS DEL TERROR

14 DE JULIOL DE 1977
BROOKLYN, NOVA YORK

Després que li curessin l’espatlla, que, tot i ser només una rascada, li feia mal com si la bala li hagués travessat el braç, en Hopper es va asseure al darrere de l’ambulància i, amb una ganyota, es va tancar una mica més la manta sobre les espatlles. La nit no era més fresca, però sentia un fred que no sabia d’on venia.

De la seva imaginació, probablement.

La zona al voltant de l’Institut Rookwood estava plena a vessar de vehicles: ambulàncies, camions de bombers i almenys una dotzena de cotxes patrulla, amb les llums llampegant sobre el carrer en una voràgine de blau i blanc que feia rodar el cap a en Hopper. L’efecte de les drogues encara no s’havia esvaït del tot i es tornava a sentir una mica desconnectat, com si fes mil anys que estava assegut a l’ambulància i el que havia passat dins de l’Institut Rookwood s’hagués produït en alguna mena de somni, feia molt de temps.

Va baixar de l’ambulància i es va posar dret. Va esperar, per assegurar-se que s’aguantava, i després va caminar fins a l’ambulància del costat. A dins, la Delgado estava asseguda en una llitera, contestant la bateria de preguntes ràpides que li feia l’infermer mentre preparava l’aparell per prendre-li la pressió. Quan va aparèixer en Hopper, el va veure i li va somriure, i el va saludar amb el cap abans de tornar-lo a repenjar en el coixí.

Estava viva.

Com en Leroy. En Hopper va anar a l’ambulància del costat, i allà el noi estava estirat a la llitera, i un infermer li examinava les pupil·les amb una llanterna mentre un altre omplia el seu historial. En Leroy va aixecar un braç, però l’infermer de la llanterna l’hi va fer abaixar; estava conscient, però encara sota la influència del que fos que li havia administrat Saint John.

Però estava viu.

En Hopper es va girar a mirar el carrer. De l’exèrcit d’Escurçons només en quedava un grapat, i tots estaven sota custòdia de la policia, asseguts dins dels cotxes patrulla, i els agents intentaven fer-los parlar. La resta devien haver fugit abans que arribessin els primers agents federals, una petita secció del cos especial d’en Gallup.

Un parell de cotxes patrulla es van posar en marxa i va aparèixer un altre vehicle, un cotxe negre sense identificació però amb un llum magnètic parpellejant sobre el cantó del conductor. Va parar sense aparcar i les portes de davant es van obrir de seguida. En van baixar la Martha i l’agent especial Gallup. En Hopper va deixar caure la manta i va anar a trobar-los al mig del carrer.

La Martha el va mirar de dalt a baix.

—Estàs bé? Què ha passat?

En Hopper es va mirar, encara xop de la sang de Saint John.

—Estic bé, estic bé —va dir—. Veig que finalment no has trobat transport per venir abans.

—Sí, mira, pots donar les gràcies a aquest imbècil. —La Martha va llançar una mirada assassina a en Gallup—. M’ha dit que em deixaria un cotxe i després m’hi ha tancat a dins. —Va girar en cercle, buscant entre els vehicles d’emergència—. On és en Leroy? Hopper, hi era?

En Hopper va apuntar a una de les ambulàncies. La Martha va anar cap allà, gairebé ensopegant de tanta pressa. Va pujar a l’ambulància, ignorant la sorpresa dels infermers, i va abraçar en Leroy. En Hopper va veure com el noi aixecava els braços sense forces per abraçar la seva germana.

—S’ha acabat, inspector.

En Hopper es va fregar la cara i va mirar en Gallup. Va respirar fondo, agafant ànim. Li feia mal tot el cos i estava cansat, molt cansat.

En Gallup li va donar un copet a l’espatlla.

—S’ha acabat —va dir—. Vagi-se’n a casa. Amb la seva família.

Trencava el dia quan en Hopper va pujar corrent els graons d’entrada a la seva finca. Les llums del cotxe patrulla que l’havia portat ja es començaven a difuminar sota la claror brillant del sol. Abans d’arribar a dalt, es va obrir la porta i va aparèixer la Diane, amb la Sara a coll, que dormia amb el cap sota la barbeta de la seva mare.

En Hopper es va parar quan li faltaven dos graons. La Diane va riure, una reacció a l’intens alleujament que devia sentir, la cara plena de llàgrimes.

En Hopper va acabar de pujar amb els ulls també humits. Ell i la seva dona es van quedar a la porteria i es van abraçar. La pressió sobre el braç ferit d’en Hopper, atrapat entre els seus cossos, era dolorosa, però va ignorar el malestar amb molt de gust.

Enmig d’ells dos, la Sara es va despertar i va aixecar el cap. Va mirar la Diane, després en Hopper. Es va fregar un ull amb el dors d’una maneta.

—Ets tu, pare?

—Sóc jo, cuca, sóc jo. —Li va fer un petó a la galta—. Sóc a casa.