Capítol 46
LA FUGIDA CAP AL PERILL

13 DE JULIOL DE 1977
SOUTH BRONX, NOVA YORK

En City va parar la seva moto i la va inclinar molt per posar un peu a terra. Somreia, girant el manillar i donant gas constantment mentre parlava.

—Hòstia, nena, t’hem buscat pertot arreu! —A en Hopper li va semblar detectar-li una mica d’accent del sud a la veu—. La teva mare no et va ensenyar a no fugir amb homes desconeguts o què?

En Hopper va sentir que la Martha es tensava al seu costat. Ella havia estat molt de temps als Escurçons intentant endur-se el seu germà. Havia intimat molt amb els membres de la banda, inclòs el jove que es feia dir City.

Darrere d’en City, els altres sis motoristes es van posar en fila, donant gas als motors com el seu líder. Un home de l’extrem semblava una mica massa entusiasta; la roda de darrere va relliscar-li cap a un costat i la moto es va inclinar abans que pogués redreçar-la.

En Hopper no n’entenia gens, de motos, però eren lleugeres i altes, amb les barres de la suspensió llargues. Estaven dissenyades per a terrenys abruptes, per ser conduïdes d’una determinada manera. La pressió era alta; els controls, difícils de dominar.

En Hopper va mirar la Martha de reüll.

—Quan t’ho digui, corre —va xiuxiuejar, en una veu massa baixa perquè en City la sentís amb el soroll de la seva moto—, corre, entesos?

La Martha va arrufar les celles, però va assentir, només una mica.

—Ei, no, no, no —va dir en City—, tu no tens secrets amb els teus germans, Martha W. T’hem de portar amb el Sant. Pots anar amb mi a la moto, què et sembla? T’hauràs d’agafar molt fort. —Va tornar a donar gas a la moto, una, dues, tres vegades. Darrere d’ell, els altres van riure i van fer el mateix.

—Corre!

En Hopper va sortir disparat cap a la dreta, dirigint-se a la marquesina que hi havia a la vorera. Més enllà del carrer de davant hi havia unes tanques que senyalitzaven un parc municipal, que brillaven en la foscor i indicaven que era un espai molt més gran que el que havien trobat abans. Va arribar a la tanca, va mirar enrere i no va veure la Martha enlloc.

—Merda!

La noia havia corregut en una altra direcció. Davant d’ell va veure sortir tres de les motos, fent patinar les rodes i intentant girar sobre elles mateixes per iniciar la persecució, mentre les altres tres i en City ja corrien pel mig del carrer cap a ell.

En Hopper va passar la tanca i gairebé va ensopegar quan es va trobar que el camí feia baixada immediatament. El parc s’estenia en la foscor, amb uns quants corriols gastats i estrets que seguien una ruta tortuosa entre arbres grans, un terra desigual i desnivells sobtats en alguns punts.

En Hopper mig corria, mig lliscava pel terraplè, i va haver de fer servir un arbre per parar-se a decidir quina direcció agafava. Ja sentia el gemec de les motos a prop; es va girar i va veure en City i els seus tres companys travessant la tanca. Les motos es van aixecar de terra quan, potser sense voler-ho, van saltar el pendent i van aterrar a la part més plana del parc. Un dels motoristes va caure de costat, però els altres no es van esperar que recuperés l’equilibri. En City va veure en Hopper, va canviar les marxes i es va aixecar sobre el seient, udolant d’alegria i llançant-se contra ell.

En Hopper es va protegir darrere l’arbre, va deixar passar en City i després va tornar enrere, anant d’arbre a arbre, en girs cada vegada més tancats. Els seus perseguidors tenien tantes dificultats per avançar en aquell terreny com ell. Com havia sospitat en Hopper, les motos de motocròs eren un maldecap en mans inexperimentades; eren perfectes per córrer per un carrer asfaltat, però per molt que estiguessin dissenyades per a aquella mena de terreny accidentat, els Escurçons no eren capaços de dominar aquelles màquines entre els arbres i els pendents d’aquell parc vell.

—Hopper!

L’inspector es va parar al costat d’un altre arbre, amb les llums de les motos il·luminant el parc al voltant d’ell cada vegada que els Escurçons recuperaven l’equilibri. Des de l’altra punta del parc, la Martha li cridava l’atenció, amb els texans i la jaqueta blanca molt visibles en la foscor. De sobte es va posar a córrer, movent els braços per conservar l’equilibri en aquell camí costerut. De seguida la van il·luminar els fars de tres Escurçons més que van aparèixer a l’entrada. Es van parar un moment per localitzar la presa abans de tornar a donar gas i entrar al parc.

La Martha va arribar al costat d’en Hopper alhora que en City, el líder de la banda, aixecava la part de davant de la moto i la roda girava en el buit a l’altura del cap. En Hopper es va llançar en una direcció, la Martha en una altra, i la moto va aixecar un núvol de pols del terra ressec. En City va girar la moto i la va apuntar cap a en Hopper, i el far va transformar l’aire en un sufocant tel marronós.

Els altres Escurçons es van cridar els uns als altres, fent girar les rodes i abraonant-se contra en Hopper i la Martha. L’inspector va posar un arbre entre ell i els seus perseguidors i la Martha va fer el mateix. Tots dos es van abraçar a l’escorça deixant passar les motos, que omplien l’ambient de més pols i terra. En Hopper va contemplar com giraven els fars quan els Escurçons es van veure obligats a parar i maniobrar les motos per continuar la persecució. Dissimulat en un núvol de pols, en Hopper va aprofitar per canviar de posició i es va moure a un lloc diferent darrere d’un altre arbre. Va treure el cap i va fer un gest a la Martha perquè no es mogués, però amb l’aire ple de pols no estava segur que l’hagués vist.

Donant gas, en City va cridar, no als dos fugitius, sinó als seus companys de banda. Llavors, amb els motors rugint en ràpides sotragades potents, els Escurçons van avançar, ara més a poc a poc, il·luminant l’aire polsegós amb els fars tremolosos.

Era el que esperava en Hopper: els Escurçons els havien perdut. No dominaven prou les motos i s’havien de concentrar a no caure, més que a perseguir la seva presa, i els seus pneumàtics oferien encara més protecció a en Hopper i la Martha quan aixecaven la terra.

En Hopper es va ajupir fins a terra i va palpar la superfície solta. Hi havia molts còdols i pedres, però el que buscava era alguna cosa més grossa.

La va trobar. Estava enterrada, però va sortir fàcilment. La roca era de la mida d’una pilota de beisbol. Li aniria la mar de bé.

Quan les motos se’ls van acostar, en Hopper va llançar la pedra, en un arc elevat, per sobre els núvols de pols il·luminats. La pedra va desaparèixer en la nit, i un segon després va caure fent molt soroll en uns matolls invisibles.

Immediatament els fars de les motos es van girar, apuntant en aquella direcció. Mentre un dels motoristes donava gas, en Hopper va sortir de l’amagatall de l’arbre i es va situar darrere seu. Aprofitant que els altres Escurçons avançaven amb compte cap a on havien sentit el soroll, en Hopper va agafar l’últim home pel coll de la jaqueta.

Amb aquell gest n’hi va haver prou. La mà de l’home va relliscar sobre el manillar, la moto se li va escapar per sota. En Hopper es va apartar d’un salt i va deixar anar la jaqueta mentre la moto queia al costat de l’home. Sense perdre el temps, en Hopper se li va abraonar sobre el pit i, fent pressió amb els genolls, li va fer treure tot l’aire dels pulmons. Va agafar-lo per la samarreta, el va aixecar i li va clavar un cop de puny a la cara. Va sentir que el nas de l’home es movia amb l’impacte i, després, un raig càlid de sang als artells.

Es va posar dret, va saltar per sobre l’Escurçó i va agafar la moto, caiguda de costat i desatesa; les rodes encara giraven a tota revolució. La va aixecar, va reduir el gas i va mirar enrere. La Martha va sortir de darrere un arbre i va pujar a la moto.

En Hopper va donar un cop d’ull a les posicions de les marxes i el pedal del fre. La Martha el va abraçar per la cintura i gairebé li va cridar a l’orella:

—Segur que saps com va, això?

—Fa temps que no en condueixo cap —va dir en Hopper.

Aquella moto en concret li era desconeguda, però de jove n’havia conduït algunes. I un cop fora del parc conduir aquella màquina tan sensible seria fàcil.

Almenys, aquella era la teoria.

La Martha li va picar l’espatlla. Davant, les llums dels altres motoristes van girar. En City va començar a guiar el grup cap a ells.

En Hopper va donar gas, va canviar la marxa amb el peu i es va encomanar a Déu quan la moto va sortir veloçment endavant. Suposant que la velocitat l’ajudaria a mantenir-se dret, va donar gas i va enfilar cap a l’entrada del parc. Quan van travessar la porta, la va fregar amb l’espatlla i allò li va fer perdre la trajectòria. En Hopper va renegar i va donar encara més gas, i tan bon punt com els pneumàtics van tocar l’asfalt dur del carrer van guanyar adherència, i el sobtat augment de velocitat els va sorprendre a tots dos. La Martha li va cridar alguna cosa a l’orella.

Però estaven vius i en moviment.

En Hopper s’ho va prendre com un triomf.

En Hopper va enfilar la moto en direcció oest; després, amb el riu Harlem a la vista, va girar i el va seguir en paral·lel, agafant un carrer estret que passava per parcel·les buides i plenes d’herbes a la vora del riu, amb les vies de tren a l’altre cantó. Abans, en Hopper havia avançat a l’atzar per la quadrícula de carrers de la ciutat. La velocitat i l’agilitat de la moto li havien permès guanyar terreny als Escurçons. En aquella línia recta en un carrer desert, la moto devorava els quilòmetres amb facilitat.

A mesura que avançaven en direcció sud, tot d’autovies i carreteres petites es van començar a encreuar per sobre d’ells. Diverses rutes principals convergien al pont de sobre i els carrers estaven embussats amb cotxes, botzines que sonaven i llums que llampegaven. No es movia res, però en Hopper esperava que si es trobaven embotellaments la moto podria passar pel mig.

El pont que van agafar va ser l’University Heights Bridge. La zona de davant era un garbuix de cruïlles on convergien diversos carrers. En Hopper va reduir quan va entrar la moto a la rampa de pujada per poder passar pel costat dels cotxes parats, fins que es va veure obligat a aturar-se.

No era un embotellament normal i corrent. El pont estava tancat al trànsit; pitjor encara, havien aixecat una barricada col·locant tanques portàtils que havien arrossegat al mig del carrer per impedir el pas. Als cotxes parats els obligaven a girar per impedir que entressin a Manhattan. A l’espai entre les tanques, havien col·locat uns fars enormes, que funcionaven gràcies a quatre generadors de la mida de furgonetes petites que roncaven al costat de l’autovia.

I més enllà encara, on començava realment el pont, hi havia una fila de policia muntada. Els policies ocupaven l’amplada del pont en els dos sentits i portaven l’uniforme d’antiavalots, amb casc i la visera abaixada, a més de porres llargues de fusta a les mans, protegides per guants reforçats. Els cavalls, menys protegits que els genets, feien cops de cap i potejaven en l’aire càlid nocturn.

—Ja era hora, les autoritats —va dir en Hopper—. Agafa’t fort.

Va donar gas i va fer passar la moto pel costat dels cotxes parats; després va girar i va fer-la passar per un buit entre les tanques. Va enfilar directament al reng de policia muntada.

—Pari immediatament!

En Hopper va alentir i va girar la moto per aturar-la del tot. A l’extrem de la fila de policies, un agent tenia un megàfon a la mà. Va fer avançar una mica el cavall i l’animal es va girar de costat, empipat.

—Baixin de la moto i no es moguin!

La Martha va baixar; en Hopper va mirar per sobre l’espatlla, va abaixar el cavallet de la moto i ell també va fer com la noia. Ell i la Martha es van mirar, i llavors en Hopper va caminar endavant.

—Quedi’s on és i posi les mans on les pugui veure!

En Hopper va parar i va estirar les mans als costats. Ho havia de provar, teòricament era un home buscat, però enmig d’aquell caos va raonar que era més que probable que els policies que custodiaven el pont tinguessin massa maldecaps per reconèixer el seu nom.

—Sóc l’inspector Jim Hopper! Treballo a la Comissaria 65 de Brooklyn, a homicidis!

L’agent muntat va abaixar el megàfon i es va acostar més als seus companys, es va inclinar i va parlar amb el del costat, que va fer girar el cavall i va tornar enrere pel pont. La resta de policies van ajustar la seva posició per omplir el buit.

En Hopper va sospirar i va tornar a caminar.

—Hopper, espera!

Es va girar a mirar la Martha, i llavors va sentir peülles darrere d’ell. Es va tornar a girar i va veure que dos policies a cavall anaven cap a ell.

Es va parar i va aixecar les mans.

—Escolteu! Sóc policia! Necessito parlar per ràdio amb la meva comissaria! Tinc informació important que ha d’arribar a les autoritats federals.

Els dos policies a cavall van encerclar en Hopper per aillar-lo al centre del pont i obligar la Martha a recular.

—Les mans al cap! De genolls!

En Hopper va mirar el policia, però no li veia la cara darrere la visera. El policia va aixecar la porra llarga.

—De genolls!

En Hopper va sospirar i va obeir, enllaçant les mans darrere el cap i agenollant-se sobre l’asfalt calent. I ell que es pensava que no sabrien qui era!

La fila de policies a cavall es va tornar a separar i va aparèixer un cotxe patrulla amb els llums centellejant, seguit d’una furgoneta negra més gran de la policia. El cotxe i la furgoneta van parar i en van baixar uns quants policies amb l’uniforme estàndard de camisa blau clar de màniga curta i pantalons foscos, i van córrer amb la pistola a la mà, apuntant en Hopper.

—Ei, deixeu-me estar!

En Hopper va mirar enrere i va veure que la Martha ja estava emmanillada, i que dos policies uniformats la portaven a la furgoneta. Quan es va girar una altra vegada, un puny el va pegar a la mandíbula.

El món d’en Hopper va trontollar i ell va caure de costat. Marejat, però no inconscient, va sentir un líquid calent a la cara, i se li va omplir la boca d’un gust metàl·lic. A continuació li van empènyer la cara contra terra i els policies li van ajuntar els canells i el van emmanillar abans de posar-lo dret.

Els peus d’en Hopper no tocaven a terra quan el van portar a la furgoneta i el van llançar dins de la caixa.