26 DE DESEMBRE DE 1984

CABANA D’EN HOPPER
HAWKINS, INDIANA

En Jim Hopper va intentar reprimir el somriure que se li escapava davant de l’aigüera, amb els braços ficats a l’aigua calenta i sabonosa, mirant per la finestra de la cuina com queia la neu en grans grumolls, grossos com un puny.

Nadal no era una bona època, si més no per a ell, d’ençà que… Vaja, des de feia molt de temps. Des d’allò de la Sara. Ho sabia, ho acceptava, i durant els sis anys —ara gairebé set— que feia que tornava a viure a Hawkins s’havia resignat a la sensació creixent de patiment i pèrdua, que es feia més i més forta com més s’acostaven les festes.

S’hi havia resignat? No, no ben bé, no del tot. En realitat, acollia la sensació, es deixava aclaparar, perquè era… fàcil. Còmode.

I, per estrany que fos, segur.

Alhora, es detestava per fer-ho, per abandonar-se, per deixar que la llavor de la desesperació que tenia al cap creixés cada any fins a la màxima plenitud. I la ràbia només feia que empenye’l més endins de la foscor, i el cicle complet es repetia i es repetia.

Però aquella vegada no. Prou.

Aquell any no.

Aquell era el primer any que, realment, les coses eren diferents. La seva vida havia canviat i aquell canvi li havia permès veure fins a quin punt s’havia enfonsat, veure en què s’havia convertit.

I tot per ella. La Jane, la seva filla adoptiva. Legalment, oficialment, la seva família.

La Jane Hopper.

L’Onze.

En Hopper va notar que tornava a somriure, que se li estiraven els llavis. Aquesta vegada no es va intentar reprimir.

Tenir l’Onze a casa tampoc volia dir que hagués d’oblidar el passat, ni de bon tros. Però volia dir que tenia responsabilitats noves. Tornava a tenir una filla per cuidar. I allò volia dir que havia de tirar endavant. El passat no desapareixia, però, finalment, el podia deixar aparcat al fons del cap.

A fora la neu continuava caient, els arbres que envoltaven la cabana estaven enterrats fins ben bé mig metre en un mantell blanc tou. A la ràdio havien dit que no era una tempesta i que no hi havia advertències meteorològiques, però la previsió que havia sentit en Hopper a primera hora de la tarda semblava ara una mica optimista. S’havia previst una acumulació de neu generosa per tot el comtat, però en aquell moment en Hopper pensava que potser havia caigut tota en unes quantes hectàrees al voltant de la vella cabana del seu avi. Si t’havies de moure, el pronòstic del temps aconsellava que… no et moguessis. Queda’t a casa. Calent. Acaba’t el ponx d’ou.

I a en Hopper ja li estava bé.

A l’Onze, en canvi…

—L’aigua s’ha refredat.

En Hopper va sortir del seu somieig i es va trobar l’Onze al costat, a l’aigüera. La va mirar, i tenia aquella expressió tan intensa, tan interessada, tan preocupada perquè ell havia estat tanta estona a l’aigüera rentant els plats que se li havia refredat l’aigua. Ell va treure les mans de l’aigua escumosa i se les va mirar. Se li havien arrugat els capcirons dels dits i la pila de plats del tiberi que havien fet amb les sobres de Nadal no havia disminuït gaire.

—Què et passa?

En Hopper va tornar a mirar l’Onze. Tenia els ulls esbatanats, expectants. Va notar que se li tornava a escapar el somriure. Ostres, no podia parar.

—No em passa res —va dir.

Va estirar la mà per esvalotar-li els rínxols foscos i curts, però ella es va apartar amb una ganyota, esquivant la mà plena d’escuma. En Hopper va riure, va retirar la mà i va agafar el drap del taulell. Es va eixugar les mans i va assenyalar la sala amb el cap.

—Has pogut parlar amb en Mike?

L’Onze va sospirar, potser exagerant una mica, a parer d’en Hopper… Però per a ella tot era nou encara, i sovint un repte. Va mirar com la nena tornava al sofà i agafava el rectangle robust del seu walkie-talkie nou, i l’aixecava per ensenyar-l’hi, com si ell pogués convocar els amics a través de l’èter.

Es van mirar un moment i llavors l’Onze va sacsejar el walkie-talkie amb impaciència.

—Què vols que faci? —va preguntar en Hopper, penjant-se el drap de cuina de l’espatlla—. No funciona? —Va agafar l’aparell i el va girar—. No pot ser que ja s’hagi acabat la pila, oi?

—Funciona —va dir l’Onze—. No hi ha ningú. —L’Onze va tornar a sospirar i se li van enfonsar les espatlles.

—Ah, sí, ara me’n recordo —va dir en Hopper, recordant que en Mike, en Dustin, en Lucas i en Will havien anat a visitar els seus familiars. Tota la colla era fora de l’abast del walkie-talkie nou de l’Onze.

L’Onze va agafar l’aparell i va remenar els controls, va girar el botó del volum, cap aquí i cap allà, i cada vegada que el girava per l’altaveu se sentia soroll d’electricitat estàtica.

—Tracta’l bé —va dir en Hopper—. És un regal molt maco, aquest que et van fer. —I es va esgarrifar, recordant el que li havia regalat ell: un joc massa infantil per a l’Onze, el Hungry Hungry Hippos, ni més ni menys. Se’n va adonar com si li clavessin un cop de mall quan ella el va desembolicar el dia abans, una fotesa en comparació amb el walkie-talkie que els amics li havien comprat entre tots.

Com a pare havia perdut una mica la pràctica. Va comprar el joc gairebé sense pensar, perquè a la Sara li encantava i…

I l’Onze no era la Sara.

Però l’Onze no va notar el malestar d’en Hopper perquè estava concentrada en l’aparell. En Hopper va tornar a l’aigüera, va obrir l’aixeta d’aigua calenta i va remenar amb una mà.

—Ahir t’ho vas passar bé, oi? —Va mirar per sobre l’espatlla—. Oi?

L’Onze va assentir i va parar de remenar el walkie-talkie.

—Molt bé —va dir en Hopper—. I demà hauran tornat tots a casa. De fet —va dir, tancant l’aixeta—, segurament podràs parlar amb ells aquesta nit.

Amb l’aigüera plena una altra vegada, en Hopper va continuar rentant plats. Darrere d’ell, va sentir que l’Onze tornava a entrar a la cuina. Va mirar i se la va tornar a trobar al costat.

—Ei —va dir, submergint un plat de la pila—. Sé que estàs avorrida, però l’avorriment és bo, creu-me.

—L’avorriment és bo? —va dir l’Onze amb les celles arrufades.

En Hopper va pensar un moment, esperant no equivocar-se amb aquell consell patern improvisat.

—Doncs sí. Perquè si t’avorreixes, vol dir que estàs segura. I quan estàs avorrida és quan tens idees. I les idees són bones. No se’n tenen mai prou, d’idees.

—Les idees són bones —va dir l’Onze.

No era una pregunta, era una afirmació. En Hopper la va tornar a mirar. Gairebé li veia els engranatges girant dins del cap.

—Això mateix —va dir ell—. I les idees porten a fer-se preguntes. Les preguntes també són bones. —En Hopper va mirar per la finestra, amagant el front arrugat a la seva filla. Les preguntes també són bones? Què s’empatollava? No estava segur si havia pres massa ponx d’ou o massa poc.

L’Onze va sortir de la cuina; un moment després en Hopper va sentir el clec del televisor. Mirant enrere va veure que estava asseguda al sofà, amb l’aparell lluny del seu abast, però els canals passaven ràpidament i la pantalla llampegava d’un esclat d’estàtica acolorida a un altre.

—Sí, és pel mal temps. Em sap greu, però la tele estarà sense funcionar una estona, crec. Escolta, vols tornar a jugar a Hungry Hungry Hippos?

La pregunta d’en Hopper va ser rebuda amb silenci. Ell va mirar enrere i va veure l’Onze girada al sofà mirant-lo amb una cara que només es podia qualificar de poc entusiasmada.

En Hopper va riure.

—Només era una idea. Pots llegir un llibre, doncs.

En Hopper va acabar de rentar els plats i va estirar el tap de l’aigüera. Mentre es buidava, es va eixugar les mans i va mirar per la finestra de la cuina. En el reflex del vidre, podia veure el sofà i el televisor encara encès, però l’Onze no hi era.

«Bé», va pensar. No podia fer res per millorar el temps, però potser no estava tan malament quedar-se a la cabana. Els dies de Nadal havien estat molt moguts. L’Onze havia pogut passar estones amb els seus amics i en Hopper havia pogut passar estones amb la Joyce. Estava força animada i li havia agradat tenir-lo a casa. A en Jonathan també.

En Hopper es va girar i va anar cap a la taula quadrada de color vermell que hi havia contra la paret de l’altre cantó del taulell de la cuina, on reposava la capsa de Hungry Hungry Hippos oberta. Es va preguntar si seria possible jugar-hi sol i va agafar una cadira en el moment que l’Onze sortia de la seva habitació. El va mirar, amb una expressió tan seriosa que en Hopper es va quedar parat, amb una mà encara al respatller de la cadira.

—Ei… Què passa?

L’Onze va decantar el cap, com un gos que escolta un soroll molt per sobre de l’abast auditiu dels humans, amb els ulls encara fixos en ell.

—Què hi ha? —va preguntar en Hopper.

—Per què ets policia?

En Hopper va parpellejar i va sospirar lentament. Vés a saber per què li feia aquella pregunta.

«On deu voler anar a parar?».

—A veure —va dir, passant-se una mà encara humida pels cabells—, és una pregunta interessant…

—Has dit que les preguntes eren bones.

—Ah… Sí que ho he dit. I ho són.

—I què?

En Hopper va fer petar la llengua, i es va repenjar al respatller de la cadira amb els colzes.

—I tant. Sí, és una bona pregunta… Però no sé si hi ha una resposta simple.

—No sé gairebé res de tu —va dir l’Onze—. Tu ho saps tot de mi.

En Hopper va assentir.

—És… De fet, és veritat.

En Hopper va girar la cadira i es va asseure. L’Onze va agafar l’altra cadira i va seure, repenjant els colzes a la taula.

En Hopper va reflexionar.

—No estic segur que realment volgués ser policia —va dir—. Però en aquell moment em va semblar una bona idea.

—Per què?

—A veure. —En Hopper va reflexionar. Va dreçar una mica l’esquena i es va fregar la barbeta sense afaitar amb la mà—. Mira, no sabia ben bé què fer amb mi mateix. Acabava de tornar de… —Va tornar a callar.

«No, encara no. Aquest tema el tocarem més endavant».

Va fer un gest d’impotència.

—Volia fer alguna cosa. Canviar les coses. Ajudar les persones, suposo. I tenia competències i experiència que vaig pensar que serien útils. I em vaig fer policia.

—I?

—I què? —En Hopper va arrufar les celles.

—Vas canviar alguna cosa? Vas ajudar les persones?

—Ei, et vaig ajudar a tu, oi?

L’Onze va somriure.

—On eres?

—Què?

—Has dit que havies tornat.

En Hopper va brandar el cap.

—Crec que és massa aviat per explicar-t’ho.

De sobte, va sentir una opressió al pit, una petita pujada d’adrenalina combinada amb els efectes latents de l’últim ponx d’ou, que li va fer sentir una mica de nàusea.

Ara va ser l’Onze la que va brandar el cap.

—Les preguntes són bones —va repetir.

La nena tenia raó, és clar. L’havia acollit, l’havia ajudat, l’havia protegit. Junts havien passat per coses que la gent no es podia ni imaginar, i ara eren legalment família… I, en canvi, era conscient que per a ella era tan misteriós com ella ho havia estat per a ell aquella nit a casa de la Joyce, després que la trobés amb els nens a la ferralleria.

L’Onze va abaixar la barbeta i va decantar el cap: era evident que la nena demanava una resposta.

—Escolta, filla, hi ha coses que encara no estàs a punt per sentir, i hi ha coses que no estic a punt per explicar-te.

L’Onze va arrugar el front de pura concentració. En Hopper se la mirava fascinat, intentant endevinar on la portaria el fil del seu pensament.

—Vietnam? —va preguntar pronunciant la paraula com si no l’hagués sentit mai.

En Hopper va aixecar una cella.

—El Vietnam? On n’has sentit a parlar?

L’Onze va brandar el cap.

—Ho he llegit.

—Ho has llegit?

—En una capsa. Sota el terra.

—Sota… —En Hopper va riure—. Has estat explorant?

L’Onze va assentir.

—Molt bé, doncs, sí, tens raó. Havia tornat del Vietnam. És un altre país, molt lluny d’aquí.

L’Onze es va aixecar.

—Però… —En Hopper va fer una pausa—. La veritat és que no és una bona idea, no.

—El què?

—Que et parli del Vietnam.

—Per què no?

En Hopper va sospirar. Aquesta sí que era una bona pregunta.

Però quina era la resposta?

La veritat era que en Hopper no tenia ganes de parlar del Vietnam, no perquè fos un trauma o un dimoni personal, sinó perquè era història passada. Però, encara més que això, ho sentia com si formés part de la vida d’una altra persona. No s’hi havia parat a pensar mai a consciència, però tenia clar que havia compartimentat el passat en el seu cap. O sigui que sí, el Vietnam havia estat difícil, i havia tornat canviat, com la majoria de la gent, però ja no era rellevant, ara ja no ho era. Aquell no era ell, ara ja no ho era.

Perquè havia arribat a acceptar que només hi havia dues parts a la seva vida.

Abans de la Sara. Després de la Sara.

I res més tenia importància. El Vietnam tampoc.

El que no sabia era com explicar-ho a l’Onze.

—Perquè —va dir en Hopper amb un somriure— el Vietnam va passar fa molt de temps. Molt, molt de temps. I ja no sóc aquella persona. —Es va abocar i va repenjar els colzes a la taula—. Mira, em sap greu. Entenc que tinguis curiositat. I entenc que vulguis saber més coses de mi. Sóc el teu…

Va callar. L’Onze va alçar una cella, va tornar a decantar la barbeta, esperant la seva resposta.

En Hopper va sospirar, content.

—Ara sóc el teu pare. I sí, hi ha moltes coses de mi que no saps. El Vietnam n’és una. Un dia, quan siguis més gran, t’ho explicaré.

L’Onze va arrufar les celles. En Hopper va aixecar una mà per aturar la rèplica que sabia que venia.

—En aquest tema hauràs de confiar en mi —va dir en Hopper—. Un dia estaràs a punt, i jo també. Però de moment ho haurem de deixar per a més endavant. D’acord?

L’Onze va prémer els llavis, però finalment va assentir.

—Molt bé —va dir en Hopper—. Escolta, estàs avorrida, i tens preguntes. És perfecte. Podem trobar una altra cosa de què parlar, si et sembla. Espera’t un moment, que vaig a fer cafè.

En Hopper es va aixecar i va posar en marxa la cafetera, una relíquia que havia trobat en un armari i que, miraculosament, funcionava la mar de bé. Mentre l’omplia d’aigua, va sentir un cop fort darrere d’ell.

L’Onze era al costat de la taula vermella, espolsant-se les mans als texans. Sobre la taula hi havia una capsa gran plena de carpetes. En un costat de la capsa hi havia dues paraules escrites:

NOVA YORK

Feia anys que en Hopper no veia aquella capsa, però sabia el que hi havia a dins. Va tornar a la taula i la va estirar cap a ell. En acabat, va mirar l’Onze.

—Uf, no sé segur si…

—Has dit que trobéssim una altra cosa —va dir l’Onze. Va assenyalar la capsa—. Una altra cosa.

Per la seva mirada, pel seu to de veu, en Hopper va saber que aquesta vegada no es deixaria entabanar.

«Molt bé. Nova York, Nova York». En Hopper va seure a taula i va mirar la capsa. Si més no, era una cosa més recent.

Estava a punt ella per a això?

O ho estava ell, de fet?

Mentre l’Onze tornava a seure, en Hopper va aixecar la tapa de la capsa. A dins hi havia un garbuix de carpetes i documents, i al damunt de tot una carpeta gruixuda, lligada amb dues gomes elàstiques vermelles.

Bufa.

Sense treure la carpeta, va enretirar les gomes i la va obrir. Va quedar a la vista una gran fotografia en blanc i negre: una foto d’un cadàver estirat en un llit, amb la camisa blanca negra de sang.

En Hopper va tancar la carpeta, després la capsa, i va seure. Va mirar l’Onze.

—No és una bona idea.

—Nova York.

—Mira, Onze…

Va ser en aquell moment que la tapa de la capsa es va obrir tota sola. En Hopper va parpellejar, i després va mirar l’Onze. L’expressió de la nena era ferma, incommovible, determinada.

En Hopper va girar el coll d’una banda a l’altra.

—D’acord, molt bé. Si vols Nova York, tindràs Nova York.

Va estirar la capsa per tenir-la més a prop, però aquesta vegada va ignorar la carpeta i va estirar l’objecte de sota. Era una carta blanca gran, dins d’una bossa de plàstic, amb un paper grapat en un cantó que en descrivia els detalls.

En Hopper va mirar la carta —no tenia res d’especial— i la va girar, tot plegant el full de paper. Al dors de la carta hi havia un símbol, que semblava dibuixat a mà amb tinta negra gruixuda: una estrella de cinc puntes buida.

—Què és això?

En Hopper va aixecar el cap. L’Onze es va posar dreta i es va abocar sobre la capsa per mirar. En Hopper va treure la capsa del mig i va ensenyar la carta.

—És una carta d’un joc estúpid —va dir, rient. Però la rialla se li va estroncar, i va tornar a mirar el símbol—. De fet, és un joc. Em sembla que tu hi jugaries molt bé.

L’Onze es va tornar a asseure. Va mirar en Hopper, i ell li va veure una llum als ulls.

—Un joc?

—Després t’ho explico —va dir en Hopper. Va deixar la carta a la taula, va aixecar la capsa i la va posar a terra al costat de la cadira. Encara ignorant la carpeta de sobre, va treure una altra pila de documents. El formulari de dalt era una carta de reconeixement del Cap d’inspectors, Departament de Policia de Nova York.

En Hopper va llegir la data de dalt: Dimecres 20 de juliol de 1977.

Va respirar fondo i va mirar l’Onze.

—Abans de ser cap de la policia de Hawkins, vaig ser policia a Nova York. Era inspector, d’homicidis.

L’Onze va pronunciar la paraula desconeguda.

—Ah, sí —va dir en Hopper—. «Homicidi» significa assassinat.

L’Onze va obrir molt els ulls.

En Hopper va sospirar, preguntant-se si no acabava d’obrir la capsa dels trons.

—El cas és que l’estiu de 1977 va passar una cosa molt rara…