Capítol 8
LA LLISTA

5 DE JULIOL DE 1977
BROOKLYN, NOVA YORK

Amb les mans als malucs, la Delgado feia una mirada general a l’altre pis d’en Jacob Hoeler, on l’agent especial havia trobat la seva malaurada fi. Quan va arribar, l’entrada encara estava segellada per la cinta policial i hi havia un agent d’uniforme al replà, llegint un diari plegat per la secció d’esports, amb un transistor a terra on sonava una música que a la Delgado li va semblar que era «Sir Duke» de Stevie Wonder. La Delgado li va cridar l’atenció per saltar-se el protocol —sabent que si l’agent l’hi demanava no podria invocar les seccions que feien al cas, però força segura que no l’hi demanaria—, i va ordenar a l’avorrit vigilant que la deixés entrar i se n’anés a fer un cafè. L’home se’n va anar amb un sospir, deixant el diari a la mà de la Delgado, com si ella no tingués res millor a fer que mirar la classificació del beisbol. Va esperar que s’allunyés abans d’agenollar-se i apagar la ràdio. «Perdona, Stevie», va dir, i va agafar la ràdio i va entrar al pis. Abans de posar-se a treballar va deixar el diari al taulell de la cuina.

La Delgado tenia la sensació que feia hores que escorcollava i no havia trobat res. Havien buidat el dormitori i fins i tot s’havien endut el llit al laboratori per analitzar-lo, juntament amb un gran quadrat de moqueta que havien tallat de manera desigual, deixant l’atrotinada part de sota a la vista. També s’havien retirat totes les bosses de deixalles del pis, que ara devien ser al laboratori esperant que algú en revisés el contingut.

La Delgado va pensar que segurament tindrien més sort que ella.

Al dormitori hi havia un armari i una calaixera. La inspectora els va escorcollar, però no va trobar res fora del normal, res amagat i res a les butxaques de cap de les jaquetes o els pantalons, res ficat dins dels mitjons o plegat dins dels calçotets.

La sala d’estar també va ser una pèrdua de temps. Sense les bosses de deixalles semblava buida, només amb el tresillo esfilagarsat i una taula de centre llardosa. La Delgado va girar els coixins i els va palpar, però no va trobar res.

Va tenir més sort a la cuina. Els policies, o potser els agents d’en Gallup, l’havien regirat de dalt a baix, i els taulells estaven plens de pots, cassoles i vaixella, els armaris estaven oberts i buits. La Delgado va fer un cop d’ull sense gaires expectatives, i estava a punt de marxar quan va veure la punta d’un tauler de suro a la paret del fons, a prop de la nevera, gairebé ocult darrere una pila de pots.

No podia ser que els hagués passat per alt.

La Delgado va apartar els pots, un per un, fins que hi va poder accedir. El tauler de suro estava ple de xinxetes que aguantaven una dotzena de papers. La majoria eren rebuts, però un full més gran li va cridar l’atenció.

La Delgado va desclavar la nota. Era una llista d’adreces, cinc en total, escampades per Queens, Brooklyn i Manhattan. La va girar, però no hi havia res al dors.

Va deixar la nota i va començar a arrencar els rebuts del tauler, amb l’esperança que els proporcionessin alguna pista.

—Hola, que hi ha algú?

La Delgado es va girar i va veure un home gros al llindar de la cuina. Era de mitjana edat i calbejava, només li quedava una anella de cabells castanys arrissats al voltant del cuir cabellut, lluent de suor. Portava unes ulleres quadrades grosses i anava vestit amb pantalons de treball i una samarreta de tirants.

La Delgado va aixecar el medalló que portava penjat del coll. L’home es va tirar endavant per mirar-lo, aixecant-se una mica les ulleres i concentrant-se. Va assentir i va recular.

—Perdoni, agent. No sabia que havien de tornar. Normalment davant de la porta hi ha un home, però se n’ha anat i, ves, he pensat que ja havien acabat. —Es va escurar la gola i darrere d’ell es va sentir un clonc.

La Delgado va aixecar una cella i l’home es va tornar a escurar la gola i va ensenyar tímidament el bat de beisbol que tenia amagat darrere la cama. Va arronsar les espatlles.

—És que no sabia que era policia, sap? Oi que m’entén? Eh? Oi que m’entén? En una ciutat com aquesta, haig de prendre moltes precaucions, sap? —Va assentir—. Precaucions… Ah, senyora —va afegir com si se li acabés d’acudir, tot mirant el terra, clarament avergonyit que l’hagués enxampat amb aquella arma improvisada.

—Sóc la inspectora Delgado. —El va mirar atentament i el va reconèixer de la seva visita anterior—. Vostè és el porter, oi?

—Ah, sí, jo mateix —va dir l’home. Va allargar una mà—. Richardson. Tony Richardson.

La Delgado va mirar la mà de l’home. Estava lluent de suor. Ell ho va notar i la va abaixar i se la va eixugar amb els pantalons.

—Perdoni —va dir. Va riure, nerviós—. Dec fer fàstic. És aquesta maleïda calor. No funciona l’aire condicionat de la finca i no he pogut fer la bugada, i així estic.

Va tornar a mirar a terra. La Delgado va riure.

—Què m’ha de dir —va dir—. Fa dues setmanes que em salto el codi d’indumentària del departament, però estan bojos si es pensen que em poden dir el que m’he de posar amb aquesta calor.

En Tony la va mirar i va somriure, molt alleujat. La inspectora es va imaginar que en general les seves interaccions amb la policia de Nova York eren menys cordials.

—Si li haig de ser sincer —va dir—, és una mica… emocionant. Oi?

La Delgado va arrufar les celles.

—Emocionant?

—Sí. Un dels pisos de la meva finca és l’escenari d’un crim. Un assassinat, oi? Ben bé com amb el Fill de Sam. Cregui’m que aquí no passa gairebé mai res, i això és… No ho sé, emocionant. Estic emocionat.

El front de la Delgado encara es va arrugar més. En Richardson la va mirar, amb els ulls una mica més oberts del normal. Es va tornar a escurar la gola.

—Vull dir que m’emociona poder ajudar —va dir, dirigint-se bàsicament al terra—. Mantenir segura la ciutat, complir el meu deure, aquestes coses.

—Sí, sí —va dir la Delgado. Va tornar al tauler de suro i va continuar arrencant rebuts.

—Perdoni que li faci un tercer grau —va dir el porter gronxant el bat amb una mà—. Però també ha d’entendre la meva posició. Tot això —va dir, movent el bat de manera que la punta abastés el pis en general—. Tot això és responsabilitat meva. Ho haig de protegir i haig de vigilar qui entra i qui surt, amb tots aquests policies rondant. Oi? L’haig de protegir. O sigui que, no ho sé, oi que no li fa res si controlo qui entra i qui surt? No sé si m’entén.

—L’entenc —va dir la Delgado—. Faci’m un favor i deixi anar el bat, eh?

—Ai, sí, perdoni. Ah, senyora —va dir en Richardson. Va aixecar el bat, el va deixar amb compte al taulell de la cuina i va agafar el diari abandonat—. Però a veure, què hauria de fer? —va preguntar brandant el diari com un ventall amb una mà alhora que encenia la ràdio amb l’altra.

«… i això ha estat Thelma Houston amb “Don’t Leave Me This Way”, la cançó que va arribar a la primera posició a l’abril i que no para de fer ballar la gent a les pistes aquest estiu…».

En Richardson va girar el dial de la ràdio abans que la Delgado la tornés a apagar.

—Si us plau.

El porter va aixecar les mans.

—Ai, perdoni, volia veure si podia sentir els esports. —Va aixecar el diari per llegir-lo.

—Perquè jo em pensava que eren els altres —va dir, seguint el fil del seu pensament— que tornaven a tafanejar.

—Els policies?

L’encarregat va picar el paper plegat contra el dors de l’altra mà.

—Ja està bé, Louise, fins quan ho haurem d’aguantar? Tres a un? Quantes vegades perdran els Mets amb els Phillies? Perquè ja està bé. Em mataran a disgustos. —En Richardson va aixecar el cap—. Ai, sense ànim d’ofendre, senyora.

La inspectora va aixecar una cella.

—Vol dir que van venir policies, o algú altre?

—Ah, no, policies no. Els altres. Eren una mica rarets. No em van agradar gens.

La Delgado va callar un moment. Es devia referir als agents d’en Gallup, tot i que «rarets» era una manera curiosa de descriure’ls. Va mirar l’encarregat.

—Amb corbata?

Amb el polze, en Richardson es va apujar les ulleres grosses pel nas.

—Amb corbata?

—Els homes que van venir.

—Ah, sí —va dir el porter—. Vull dir que no, que no portaven corbata. No, aquests homes eren… No ho sé. Homes. —Va arronsar les espatlles.

—Parli-me’n.

—Ah, sí, a veure, a veure. —L’encarregat es va tornar a apujar les ulleres i va deixar el diari al taulell—. Eren tres. No els vaig veure entrar, però vaig sentir que picaven. Jo era a baix, al pis del porter, que és a sota mateix d’aquest, sap, senyora. El cas és que era… Ah, sí, a la tarda. O era al vespre? No gaire tard, en tot cas. O sigui que vaig sentir picar, sap, pam pam pam, com si volguessin tirar la porta a terra. Cridaven en Jacob, però, és clar, ell no els va contestar.

La Delgado va brandar el cap.

—Un moment. Quan va ser, això?

—Ah, fa dos dies? No, tres. La setmana passada. Abans de tot això, ja m’entén. El cas és que el cridaven i pam pam pam a la porta, o sigui que vaig sortir a veure per què feien tant soroll i a dir-los que toquessin el dos. Als veïns no els agraden els enrenous, sap, i ja es pot imaginar qui se la carrega. Jo, ves. Se’m fan més cues a la porteria que si fos un espectacle porno a Times Square, cregui’m. —L’encarregat es va treure les ulleres, es va fregar el pont del nas i se les va tornar a posar—. En fi, que vaig pujar i els vaig dir que paressin de picar a la porta i agafessin l’escala. Per fotre el camp. —Va callar un moment, com si esperés que la Delgado li confirmés que estava desperta i l’escoltava.

Ella només va aixecar una cella. El porter s’ho va prendre com el senyal que esperava i va continuar.

—Doncs això, que van parar de picar a la porta i em van mirar, tots, i vaig estar a punt d’anar a agafar el bat, per si un cas, ja m’entén. Però que em matin si el que picava la porta no em va somriure i em va demanar disculpes. La colla de brètols més educada que he vist a la vida.

—Brètols?

—Dona, potser brètols tampoc. Però no sé com dir-ho. Jovent. A veure, jovent potser tampoc. Perquè eren més grans. Més grans que vostè i més joves que jo. Una mica bruscos, per dir-ho d’alguna manera. I aquelles jaquetes. Li juro que m’hauria fregit, amb allò posat.

—Quina mena de jaquetes eren?

—D’aquelles verdes. Aquell verd que és com caqui? Potser caqui. Sí, dona, com jaquetes de l’exèrcit. D’uniforme no hi anaven, si no és que els texans són d’uniforme, avui dia. Que potser ho són, perquè jo què sé.

La Delgado va aclucar una mica els ulls intentant triar els fragments rellevants del relat del porter.

—I què més va passar?

—Ah, res, que em van dir que buscaven en Jacob i els vaig dir que no hi era. I llavors, és clar, va ser quan ho vaig notar.

—Què?

—Ah sí, què. La pudor. Perquè la veïna del costat, la del número catorze, ja me n’havia dit alguna cosa el dia abans, però ella sempre està dient coses. Però allà dalt la vaig poder sentir, ves. Primer em vaig pensar que eren els tres paios amb les jaquetes de l’exèrcit, però quan se’n van anar la pudor va continuar allí. O sigui que vaig trucar. Que no sé per què ho vaig fer, perquè si no havia pujat enfilant-se per les finestres i havia entrat per la finestra del segon pis a l’últim minut, era impossible que en Jacob fos a casa. I no vaig insistir, però llavors la del número catorze, un parell de dies després, va treure el nas a la porteria empipada com una mona per la pudor i no em volia deixar en pau fins que ho anés a mirar, o sigui que vaig agafar les claus i vaig anar a mirar i… Vaja, la resta ja la sap.

La Delgado va assentir. Havia llegit la declaració d’en Richardson unes quantes vegades, però tot just començava amb les queixes per la pudor de la veïna. La resta del que havia explicat era nou per a ella.

—Es va deixar moltes coses per explicar a la declaració, Tony.

El porter va aixecar les mans a la defensiva.

—Ah, miri, i què volia que fes? Als policies no els interessava, oi? No em van preguntar res, només com havia trobat el cadàver. I escolti… —Va callar i va agafar el bat de beisbol. La Delgado es va posar tensa, però l’home només el va aixecar i l’hi va donar, com si l’hi volgués ensenyar—. De vegades has de mirar per tu. Els policies se’n van anar, en van deixar un a la porta, però res més. Els vaig preguntar què passava, i es pensa que m’ho van dir? Una merda, m’ho van dir. Què volia que fes? Sóc el porter, tinc responsabilitats i obligacions, i haig de vigilar què passa en aquest pis.

La Delgado va assentir. El porter tenia raó. Els policies, si més no els agents d’uniforme, segurament havien entrat i sortit com més ràpidament millor i havien traspassat la responsabilitat a homicidis. No havien explicat res a en Richardson perquè no hi havia res per explicar, no els concernia a ells. I després que retiressin del cas en Hopper i a ella, semblava que en Gallup encara no havia enviat els seus agents. Al pobre porter ningú no li donava cap explicació.

—Escolti —va dir la Delgado—, avui m’ha ajudat molt, l’hi juro.

El porter va somriure i es va tirar les ulleres amunt.

—Ah, quan vulgui. Sóc a baix. Passi quan vulgui, encantat d’ajudar. Tant de bo hi hagués més polis com vostè, no sé si m’entén.

Desgraciadament, la Delgado l’entenia perfectament. Es va posar a recollir els papers del suro, barrejant-los a la mà. De la pila en va treure una tira de cartolina estreta i se la va mirar. En Richardson es va plantar al seu costat, i tot ajustant-se les ulleres va llegir.

—Entrades per a Frank Sinatra!

La Delgado va arrufar les celles i es va apartar una mica, per tenir més espai. El porter va picar la cartolina que la inspectora tenia a la mà.

—Forest Hills Stadium, 16 de juliol —va dir, i va fer una bufada amb els llavis premuts que la Delgado va suposar que pretenia ser un xiulet.

—Renoi, què no faria per tenir entrades per sentir Frank Sinatra. Allò serà tot un concert, miri què li dic, un senyor concert. Ah, sí.

Va mirar la Delgado. Es va ajustar les ulleres. La Delgado li va aguantar la mirada, observant els ulls ampliats del porter, que parpellejaven rere les ulleres quadrades.

El porter va arronsar les espatlles i va tornar a picar sobre l’entrada.

—Perquè ell segur que no hi anirà, oi? El senyor Hoeler, vull dir, no s’ha sentit mai a dir d’un mort que vagi a un concert.

A la Delgado se li va escapar un somriure.

—No ho he sentit a dir, no —va dir, amb la llengua tibant sobre una galta.

En Richardson va assentir.

—Té raó, té raó!

La Delgado es va mossegar el llavi de baix per no riure.

—Sap què li dic? Podria deixar l’entrada sobre el taulell, i si desapareix no en donaria la culpa a ningú.

El porter va empetitir els ulls mentre païa el que havia dit la Delgado. Després va somriure i va assentir. La Delgado va deixar l’entrada al taulell. Els ulls d’en Richardson s’hi van enganxar, però després es van desviar cap al reguitzell de notes i papers que la inspectora havia arrencat del suro.

Va treure el full més gran, la llista d’adreces, el va girar de cara amunt i el va col·locar a sobre.

—Esperi, aquí diu Reid i Andrew?

—Què?

El porter va agafar la llista de la pila. La va allisar i es va posar bé les ulleres, després va picar la llista amb un dit.

—Aquí. Carrers Reid i Andrews… Reid, 65. Això és… Dixon’s. Dixon’s Boxing.

La Delgado li va prendre el paper.

—Un club de boxa?

—Sí —va dir en Richardson—. Bé, no només un club de boxa. Vull dir que sí, que és un club de boxa, però també tenen espais que es poden llogar per fer-hi actes. Per fer reunions i coses així. Amics de Bill Wilson.

La Delgado va mirar el porter. Havia reconegut l’eufemisme.

—Els Alcohòlics Anònims?

El porter va aixecar les mans una altra vegada.

—Ei, per mi no. Pel meu cosí. Fa sis mesos que l’hi porto.

—A Dixon’s.

—Sí. I li va molt bé.

La Delgado va tornar la llista al porter.

—Reconeix alguna altra adreça?

El porter va agafar la llista i se la va acostar al nas, es va aixecar les ulleres amb l’altra mà i va moure el paper endavant i endarrere per enfocar millor.

—No, cap més. —Va tornar el paper—. Creu que deuen ser tot reunions d’Alcohòlics Anònims? —Va arronsar les espatlles—. No cal anar sempre al mateix centre. N’hi ha que ho fan perquè els agrada, però representa que és anònim, encara que no ho sigui realment, un cop comences a conèixer gent. Hi ha gent que li agrada mantenir l’A d’anònims, i va variant de centre. Em sembla perfecte. Sempre que vagis a una reunió.

—Amb quina freqüència hi va?

—Amb el meu cosí? Cada setmana. Dixon’s és només a dues parades de metro de distància. És pràctic i li agrada anar a l’illa gran, com ell en diu. A Manhattan.

—Hi va veure mai en Jacob Hoeler?

El porter va fer un gest com si es passés els dits pels cabells, però en realitat els passava pel buit.

—Mai. Ni una vegada. No el vaig veure mai. No sabia que hi anés. Carai, amb prou feines hi havia parlat alguna vegada. Feia molt pocs mesos que vivia aquí. Però si anava a Dixon’s, no l’hi vaig veure mai.

—Hi fan reunions més d’una vegada a la setmana?

—Els Alcohòlics Anònims? M’imagino que sí. Nosaltres hi anem sempre els dimarts. Crec que els divendres en fan una. Potser en Jacob era d’anar-hi els divendres. O potser feia boxa.

En Richardson va mirar la Delgado amb els ulls esbatanats, com si hagués trobat una pista important. La Delgado li va somriure.

—No se sap mai —va dir—. Moltes gràcies per l’ajuda. Que s’ho passi molt bé al concert.

El porter va fer una salutació de broma.

—Ei, gràcies, i a disposar, a disposar.

La Delgado va passar davant per sortir del pis. L’agent d’uniforme encara no havia tornat i la Delgado es va preguntar si ho faria.

—Tancaré —va dir en Richardson, mentre la Delgado sortia—. Escolti —va cridar—, em pot dir quan em deixaran el pis lliure? L’he d’arreglar i posar-lo per llogar una altra vegada, ja m’entén.

—A veure si trobo algú que el pugui informar —va dir ella—. Però estic segura que no tardaran.

—Ja, n’està segura! —va dir el porter, però la Delgado ja no hi era.