Capítol 10
LA CARTA

6 DE JULIOL DE 1977
BROOKLYN, NOVA YORK

En Hopper seia al vàter del lavabo amb els colzes als genolls. Es fregava la cara. Feia vint minuts que hi era. No s’amagava, però necessitava intimitat absoluta per pensar, i el vell lavabo en un racó de la comissaria era la zona menys transitada de la casa que coneixia.

Va mirar la blancor de la porta del vàter, la carta a la butxaca de la camisa li pesava com un mort.

En Leroy l’havia trasbalsat, i li feia ràbia. L’aparició de la carta havia estat una sorpresa, sí, però era policia, per l’amor de Déu. S’havia deixat portar pel mal caràcter, era molt conscient de tenir aquell defecte.

En tot cas, la carta era una bona notícia.

Perquè la carta era una pista.

En Leroy Washington sabia alguna cosa. Potser fins i tot hi estava implicat, tot i que, tenint en compte que s’havia presentat voluntàriament per oferir informació a canvi de protecció, segurament no era l’assassí. En el seu estat de confusió no havia dit gairebé res a banda de la carta, però sabia alguna cosa i semblava que aquell coneixement l’havia posat en perill.

Potser l’havia posat en el punt de mira de l’assassí.

I aquella altra cosa? Que Satanàs venia a Nova York, la ciutat en flames i sumida en la foscor? La mena de cosa que podia dir un dels molts penjats de les cantonades de Times Square. El final és ara. Sí, és clar, això és Nova York. El món sempre s’acaba en algun lloc.

La porta del lavabo es va obrir i es va sentir un cop. En Hopper va aixecar el cap i va sortir del trànsit. Algú va entrar al vàter del costat i va tancar la porta sorollosament.

En Hopper va sortir del vàter i es va mirar una estona llarga al mirall de sobre les piques. Feia molt mala cara, i així se sentia, i no hi havia res a fer. Poc dormir, massa cafè i el fet d’estar contravenint les ordres del capità, tot plegat l’estressava més del que s’havia pensat.

Es va comminar a posar-se les piles, va sortir del lavabo i va pujar.

Quan en Hopper va entrar a la sala d’homicidis, va veure la Delgado dreta al marc de la porta d’una de les sales dels arxius. En veure la seva companya, es va trobar millor de cop, i el núvol que tenia a sobre es va aixecar de sobte, del tot.

Veure la Delgado li va recordar que no estava sol.

Anava a la seva taula, però ella el va interceptar i el va portar a la saleta del cafè.

—Com has tardat! —va dir—. Però escolta, tinc una cosa.

A la saleta del cafè no hi havia ningú. Un cop a dins, la Delgado va tancar la porta, va encendre el televisor i va anar a la gran taula del mig de l’habitació. Va estendre el full del quadern que en Hopper li havia donat abans.

—Donem les gràcies al nostre difunt amic Jacob Hoeler per escriure tan fort —va dir. Va assenyalar el paper, que ara estava ple de quadrats ombrejats amb llapis gris clar—. És bastant senzill. A l’escola ho fèiem sempre.

L’escriptura impresa era clarament visible, com també la paraula ESCURÇONS en lletres grosses amb un quadrat dibuixat al voltant. La resta del text era, efectivament, una llista. En Hopper la va llegir en veu alta.

—Savage Slits. Killer Kings. Bronx 45s. East Village Legion. Fulton Furies. Mercy Nation. —Va mirar la Delgado—. Són tot bandes.

La Delgado va assentir.

—Sí. Però no són bandes qualssevol. Ho he comprovat. La llista abasta tots els districtes. Totes les bandes menys els Escurçons són molt conegudes pel Departament de Policia de Nova York i pels federals, i totes tenen una cosa en comú… Excepte els Escurçons.

En Hopper es va fregar la barbeta, capficat.

—Que és…?

La Delgado va picar sobre el paper.

—Ja no existeixen. Han desaparegut. Cap d’aquestes bandes existeix, que nosaltres sapiguem. Estan esborrades, o desmantellades, o s’han traslladat de ciutat, vés a saber.

—Menys els Escurçons?

—Menys els Escurçons —va dir la Delgado—. No n’hem sentit a parlar mai. Ningú n’ha sentit a parlar. —Va arronsar les espatlles—. Això suposant que siguin una banda.

—El nom fa pensar que sí —va dir en Hopper—. Podria ser un grup nou. De bandes se’n creen i se’n dissolen contínuament.

—Però a veure, Hopper, saps què vol dir això, oi?

En Hopper va mirar la seva companya, que continuava parlant.

—La tercera de les nostres víctimes, en Jacob Hoeler, era un agent federal amb un amagatall secret. Tenia una llista de bandes, inclosa una de nova. El maten en acte de servei, llavors es presenta aquí l’agent especial Gallup i ens pren el cas. Té tot el sentit. Potser no ens volen explicar què passa, però no cal ser expert en enginyeria espacial per deduir-ho.

—En Jacob Hoeler formava part d’un cos federal especial antibandes.

—Exactament. De l’FBI, potser de l’Agència d’Armament i Explosius, potser de totes dues. Així s’entenen moltes coses. L’agent especial Gallup és un presumptuós tibat, però protegeix alguna cosa més que la seva feina.

En Hopper va assentir.

—Si dirigeix el cos especial, té agents a la ciutat, segurament infiltrats a les bandes, molt encoberts. El cos especial deu fer mesos que funciona. Potser anys i tot. —En Hopper va assenyalar el paper—. Podria ser l’explicació del que els va passar a les bandes. Han treballat per desmantellar-les des de dins.

—Això mateix —va dir la Delgado—. Aleshores un dels seus infiltrats apareix assassinat, la policia de Nova York ho investiga i temen que engegui a rodar l’operació. Per això en Gallup ha d’intervenir i endur-se-la. Necessita protegir els seus agents, passi el que passi. Per això s’ho ha d’emportar tot a casa. No té alternativa.

En Hopper va brandar el cap. Les peces començaven a encaixar. Va treure la carta amb el símbol de la butxaca de la camisa i la va ensenyar a la Delgado. La seva companya va reaccionar esbatanant els ulls.

—D’on carai ha sortit, això?

En Hopper va tirar-la sobre la taula.

—El noi que havia d’interrogar, el que demanava protecció. M’ha dit un munt de disbarats sobre la fi del món…

—Què dius que ha dit?

En Hopper va brandar el cap.

—El noi estava fins a les celles d’alguna cosa. Però tenia aquesta carta, ha dit que era la prova que tenia informació que ens interessaria.

—I quina era la informació?

—No m’ho ha dit. Tindrem més possibilitats quan baixi de la figuera, però per força ha d’estar relacionada amb els assassinats de les cartes. —En Hopper va assenyalar la carta—. Hi ha una connexió de les bandes amb les cartes. El noi, en Leroy Washington, no ha dit que formés part d’una banda, però no calia. Podria ser un d’aquests Escurçons.

La Delgado es va fregar les temples rumiant.

—Normalment els assassinats rituals no són l’estil de les bandes —va dir, però en Hopper va arronsar les espatlles.

—Hi estic d’acord. Però és impossible que això sigui una coincidència. En Jacob Hoeler n’és la prova. I en Leroy Washington també.

—On és, ara?

—He dit que el tornessin a la cel·la. Ha de baixar del núvol on és ara per poder donar-nos informació. —Va mirar la seva companya—. Però saps què vol dir, oi?

La Delgado va sospirar.

—S’ha acabat.

En Hopper va assentir. Tenia raó, per a ells el cas s’havia acabat. Havien anat a parar al mig d’una cosa molt més important del que s’havien pensat, una operació federal que, si algú hi interferia, podia posar en perill la vida de qui sap quants agents més.

—Almenys la nostra feina no ha estat en va —va dir en Hopper—. Ho ensenyarem tot al capità, i que ell ho transmeti pels canals convenients a en Gallup i els federals. Amb una mica de sort, faran els ulls grossos amb la nostra participació.

La Delgado no va dir res però va assentir. Els dos inspectors van seure. El televisor trinava, amb un volum prou alt per fer tremolar el plàstic barat de l’aparell mentre un programa de notícies reemetia l’apassionat discurs sobre la delinqüència del candidat a alcalde Ed Koch. La Delgado va mirar el seu company amb preocupació.

—Què? —va preguntar.

—Quina mala cara que fas!

En Hopper va riure, una mica.

—Et penses que no m’he vist?

Però ella va brandar el cap.

—Vés-te’n a casa, Hopper. Plega aviat. Estigues amb la Diane. Porta-la al cine o el que sigui. Li donaré una excusa al capità i demà li expliquem això. Igualment, fins demà el teu informador no estarà en condicions de parlar. Podem esperar fins llavors.

En Hopper va mirar la Delgado un moment i finalment va sospirar.

—D’acord. Gràcies.

—A disposar, inspector, a disposar.