Capítol 5
LA INVASIÓ DELS HOMES DEL GOVERN

5 DE JULIOL DE 1977
BROOKLYN, NOVA YORK

En Hopper només va ser vagament conscient de l’arribada de la Delgado, però la contundència amb què va deixar la bossa de mà a la taula el va fer tornar a la realitat després d’estar absort en un cas durant no sabia quant de temps. Va mirar la seva companya, encara dreta rere la taula, que es va descordar els tres primers botons de la brusa i es va ventar amb una carpeta. No eren ni les vuit i a fora ja estaven a trenta-dos graus; a dins semblava que n’hi hagués com a mínim deu més.

—Has arribat d’hora —va dir la Delgado.

—Vols dir que tu pots dormir amb aquesta calor?

—Sóc cubana, això no és res.

—No, ets de Queens, i fins i tot a Queens això és molt.

La Delgado va riure, va deixar la carpeta i va agafar la seva tassa.

—Cafè?

—Ara sí que em prens el pèl.

La Delgado es va posar una mà al maluc.

—Una, a hores d’ara ja m’hauries de conèixer prou bé per saber que no faig bromes abans de dinar, i dues, fas cara de necessitar una injecció en vena de cafè més que beure-te’l, i tres, fa calor i…

—I t’agrada torturar-te per demostrar que vals i que tens tot el dret a ser inspectora d’homicidis?

Una de les celles de la inspectora Delgado va pujar, juntament amb una de les comissures de la boca.

—Ets el rei dels idiotes, ho saps, oi?

En Hopper es va tirar enrere.

—M’ho han comentat alguna vegada. —Va somriure i al cap d’un moment la Delgado va sospirar i va brandar el cap.

Feia sis setmanes que eren companys i ja tenien una rutina que, en Hopper ho havia de reconèixer, li encantava. No havia estat conscient del que li havia faltat tot aquell temps. L’Stafford en teoria havia sigut el seu company, però no s’havien entès mai. Potser en algun moment havia estat un bon policia, però en Hopper sospitava que això havia estat en els temps que Paul Revere feia de missatger per avisar de l’arribada dels anglesos, durant la guerra d’Independència.

La Rosario Delgado era una companya de debò. Dedicada, competent i una persona a qui podia confiar… la pròpia vida.

—Fa calor… I? —va preguntar.

—I —va dir la Delgado— prendre una beguda calenta quan fa calor et refresca.

En Hopper va arrufar les celles.

—No sé si això és veritat.

—Ah, mi-te’l ara, el noi educat a Indiana. Potser sóc de Queens, però sé alguna cosa de Cuba i del cafè.

En Hopper es va posar dret. La Delgado se’l va treure de sobre amb un gest.

—Seu, puc anar a buscar cafè i continuar sent inspectora d’homicidis. A més, estaves concentrat i sé com costen de posar en marxa aquestes neurones teves.

En Hopper va donar la seva tassa a la Delgado, que va sortir de la sala sense dir res més. En Hopper la va mirar un moment i després va tornar a llegir els expedients que tenia a la taula.

Eren una sèrie de fotos d’escenes del crim: tres de grans, totes en blanc i negre, posades l’una al costat de l’altra al centre de la seva taula. Al voltant hi havia fotos més petites, que mostraven les mateixes escenes des d’angles diferents. A baix, en Hopper havia col·locat tres bosses de proves de plàstic que corresponien a cada escena.

Tres escenes, tres bosses.

Tres cartes blanques rectangulars, buides per una cara, a l’altra un símbol diferent en cadascuna, dibuixat en negre.

Víctima número u: Jonathan Schnetzer. Blanc, home, vint-i-dos anys. Un cercle buit.

Víctima número dos: Sam Barrett. Blanc, home, cinquanta anys. Una creu.

I la del dia abans, víctima número tres: Jacob Hoeler. Blanc, home, trenta anys. Tres línies ondulades.

En Hopper va girar el coll d’un cantó a l’altre i després va canviar la posició de les cartes i les fotografies a la taula, barrejant-les una mica però mantenint l’alineació mentre deixava que el seu cervell treballés en el problema.

Una cosa era segura: quan el capità LaVorgna els va encarregar el primer cas, en el primer dia de la Delgado com a inspectora d’homicidis, precisament, la va encertar dient que era bèstia. Un assassinat ritual s’havia convertit en dos, i després en tres.

No hi havia relació entre les víctimes, o ell i la Delgado no l’havien descobert. Tots semblaven ciutadans normals, encara que «normal» a Nova York no fos un concepte del tot clar. L’únic que tenien en comú era que cap d’ells tenia família o parella, o almenys els inspectors no els n’havien trobat cap.

Això i, per descomptat, la manera com havien mort. Cada un apunyalat amb una fulla de deu a quinze centímetres de llarg, seguint una pauta identificable i deliberada. Totes les ferides eren suficients per causar la mort, i si cinc eren innecessàries, de fet mostraven una certa contenció. En el seu temps com a policia a Nova York, en Hopper havia vist víctimes apunyalades trenta, cinquanta i cent vegades. Agressors embogits per les drogues o la desesperació o una malaltia mental, o una barreja de totes tres coses.

En aquest cas hi havia precisió, i no sols perquè les ferides estaven situades conscientment per obtenir la forma clara d’una estrella de cinc puntes invertida.

—Cafè —va dir la Delgado, i va deixar la tassa d’en Hopper a la vora de la seva taula—. No puc garantir res del gust, però et prometo que crema. —Es va situar al costat del seu company, mirant l’escampall de fotos mentre feia glops de la seva tassa—. És realment estrany, oi?

En Hopper es va fregar la mandíbula i després va agafar el cafè.

—Ja ho pots ben dir.

—Encara no hi ha hagut filtracions?

En Hopper va brandar el cap.

—Doncs no està malament —va dir la Delgado, i tenia raó.

L’estiu anterior, dues adolescents del Bronx, Donna Lauria i Jody Valenti, havien estat tirotejades dins del cotxe de la segona. La Jody havia sobreviscut, però la Donna no. Des d’aleshores hi havia hagut cinc víctimes més, de la més recent només feia dues setmanes, i l’assassí no sols escrivia al capità del Departament de Policia de Nova York, sinó que des de feia unes quantes setmanes també escrivia al Daily News, i havia signat les dues cartes amb un pseudònim grotesc.

Sense voler, a en Hopper se li’n van anar els ulls a la taula d’en Harris. L’inspector encara no havia tornat i el rètol que s’havia fet era clarament visible, al costat de la vella màquina d’escriure Smith-Corona. Era un recordatori macabre, però potser necessari, de l’assassí que encara sotjava la ciutat.

FA 9 DIES DES DE L’ÚLTIMA VEGADA QUE VA ATACAR EL FILL DE SAM

Des de les primeres morts, Nova York s’havia obsessionat amb el seu assassí en sèrie, i el Fill de Sam havia dominat les notícies durant setmanes, mesos, si més no quan els mitjans no centraven la batalla en els problemes econòmics de la ciutat o en la caòtica cursa per al càrrec d’alcalde. Les eleccions, potser les més importants per a una generació de novaiorquesos, serien al cap de només quatre mesos.

I ara, sense que hi hagués esperances d’atrapar el Fill de Sam, semblava que hi havia un altre assassí en sèrie en actiu. Des del moment que es va descobrir la primera víctima, en Hopper i la Delgado havien arribat a la mateixa conclusió: aquell cas s’havia de mantenir en secret, si més no de moment. El capità LaVorgna hi havia accedit de seguida. Amb el Fill de Sam ja n’hi havia prou. No volien ni saber com reaccionaria la població si s’afegia un altre assassí en sèrie a les notícies del vespre.

—Almenys no sembla que sigui un imitador —va dir en Hopper—. El nostre assassí no s’apropia de res del Fill de Sam. No ha intentat posar-se en contacte amb les autoritats. —Es va inclinar sobre les fotografies—. I el caràcter ritual dels assassinats és diferent.

—Evidentment —va dir la Delgado, seient a la seva taula i bevent cafè.

—No, vull dir que no ho fa per publicitat o per cridar l’atenció. De fet, ni tan sols estic segur que ho faci per l’assassinat.

La Delgado va arrufar les celles.

—El cafè està massa calent per al teu cervell, inspector? Si mates algú amb un ganivet, tendeixes a fer-ho per assassinar. El que és segur és que no roba a les víctimes.

—Però precisament és això —va dir en Hopper—. Escolta’m. No són robatoris. Són homicidis, sí, però potser no és això el que l’impulsa.

—No t’entenc.

En Hopper va agafar una de les fotografies de l’escena del crim i la va passar a la seva companya.

—Mira les escenes. Són assassinats rituals, les víctimes les mata d’una manera molt específica, i després marca l’escena amb un símbol. No toca res més. Això té un significat per si mateix, o sigui que… I si l’assassí no ho fa per cridar l’atenció? No és que hagi llegit sobre la manera de matar del Fill de Sam i pensi que ho pot fer millor. Té un propòsit propi. L’atenció i la publicitat són irrellevants.

La Delgado va deixar la fotografia i va mirar en Hopper alhora que es tirava enrere en la cadira. Va posar els peus sobre la punta de la taula, amb la sola de les botes de taló quadrat de cara a en Hopper.

—Vols dir que les cartes que deixa no són per a nosaltres? No intenta enviar-nos un missatge?

En Hopper va brandar el cap.

—No. La pauta de les ferides, els talls, les cartes. Tenen un significat, però no estan destinats a dir-nos res.

—Aleshores què? És una bona teoria però no ens ajuda gaire. No intenta enviar-nos cap missatge. Està com una regadora. Digue’m alguna cosa que no sàpiga.

En Hopper va sospirar. Va mirar les bosses de proves amb les cartes. Es va fixar en la que havien trobat el dia abans: tres línies ondulants.

—Això significa alguna cosa per a l’assassí. Si descobrim el què, potser descobrirem el perquè.

—Que ens portaria al qui —va dir la Delgado—. Però aquestes cartes no ens han dit res, Hopper. No hi ha empremtes. Són cartes en blanc que pots comprar a tot arreu. Tinta acrílica que pots comprar relativament a pocs llocs, si consideres que totes les botigues de belles arts de la ciutat són relativament poques.

Llavors va ser quan el capità LaVorgna va sortir del seu despatx. En Hopper el va veure de cua d’ull i es va girar només quan va tenir clar que passava alguna cosa. En LaVorgna es va quedar a la porta del seu despatx, amb una mà a la maneta, els ulls d’un cantó a l’altre com si escanegés la sala.

—Què li passa al capità? —va preguntar la Delgado—. Té un atac de feridura o què?

—Hopper! —En LaVorgna va assenyalar amb un dit gruixut en direcció a l’inspector abans de tornar al seu despatx i seure a la seva taula, amb la porta oberta.

—Per què em fa l’efecte que me la carregaré? —va dir en Hopper abans d’aixecar-se i anar cap al despatx.

Es va parar a la porta i el capità li va indicar que entrés immediatament.

—Tanca la porta —va dir en LaVorgna, unint les mans a la falda i mirant intensament el paper assecant de la seva taula, en comptes del seu inspector.

En Hopper va dubtar, temorós del mal humor del capità, però al final va obeir.

—Seu, inspector —va dir en LaVorgna. També sense mirar-lo.

En Hopper es va quedar dret darrere d’una de les dues cadires que estaven situades davant de la taula del capità. Va posar les mans sobre la roba blava descolorida, amb els dits enganxosos de suor.

—El que m’ha de dir requereix que m’assegui?

En LaVorgna va aixecar el cap.

—No tinc temps per perdre, inspector. Seu o queda’t dret; ni m’importa, ni tinc temps perquè m’importi, ni ahir, ni demà, i segur que no avui.

En Hopper es va mossegar el llavi de baix i finalment es va asseure.

—És alguna cosa del cas? Precisament la Delgado i jo…

En LaVorgna va tancar els ulls i va brandar lentament el seu cap enorme. En Hopper va parar d’enraonar.

—Ah, entesos, jo…

—Dius moltes vegades «jo», inspector.

—És que jo… Vull dir que…

El capità va aixecar una mà.

—No hi ha cas, inspector. Ja no.

En Hopper va parpellejar. Va inspirar, va aguantar l’aire i va mirar al voltant del despatx. S’havia perdut alguna cosa? Hi havia hagut novetats? Una nova informació? Una prova nova? Alguna cosa que s’havia trobat a la tercera escena del crim? Havien detingut una persona? Havia confessat?

Aquestes i cent preguntes més li van circular pel cap. En Hopper va deixar anar l’aire a poc a poc, es va ressituar a la cadira, conscient tot d’una que tenia la camisa enganxada als ronyons de suor.

A la fi es va decidir per la pregunta més evident que li va passar pel cap:

—Què?

—No hi ha cas, inspector. A partir d’ara, els homicidis de les cartes estan fora de la nostra pissarra.

En Hopper es va tornar a bellugar a la cadira.

—Què ha passat? Hi ha hagut alguna informació nova? S’ha descobert alguna cosa?

En LaVorgna no va dir res. Només va mirar en Hopper i de nou va girar el cap lentament, d’esquerra a dreta, de dreta a esquerra, sense deixar de mirar l’inspector en tota l’estona.

En Hopper va obrir la boca per dir alguna cosa més, però llavors va ser quan es va obrir la porta del despatx, sense truc previ. En Hopper es va girar a la cadira, esperant veure la Delgado. Potser feia poc que era inspectora, però també era el seu cas.

El que va veure, en canvi, va ser una agent uniformada que aguantava la porta oberta perquè un home amb vestit blau fosc entrés ràpidament.

L’agent va mirar en LaVorgna amb les celles alçades, però el capità només va sospirar i la va fer marxar amb un gest. L’agent es va retirar i va tancar la porta.

L’home del vestit blau va deixar el maletí pla sobre la taula del capità i, sense saludar cap dels dos policies, es va posar a introduir la combinació del pany per obrir-lo.

En Hopper el va examinar amb la boca oberta. Va mirar el capità, que li va aguantar la mirada brandant el cap, una vegada més, amb exagerada lentitud.

En Hopper va observar com l’home obria el maletí. Era anodí en tots els aspectes —potser una mica més prim que la mitjana— i tenia una d’aquelles cares que era impossible de relacionar amb una edat concreta, més enllà d’un marge aproximat entre els quaranta i els cinquanta. Estava acabat d’afaitar, i duia els cabells molt curts i molt foscos, engominats amb la ratlla al mig, encara s’hi detectaven els solcs d’una pinta molt fina amb una geometria gairebé matemàtica. Mentre introduïa la combinació al pany tenia els llavis fins premuts en una línia blanca de pura concentració. El vestit que portava tenia un tall molt estret i els pantalons eren rectes, com si el conjunt acabés de sortir de la botiga… el 1967, no el 1977.

En Hopper havia vist homes com aquell. Devia ser advocat, o alguna mena de funcionari de l’oficina del fiscal del districte, potser fins i tot de l’estat. Un home que devia tenir el despatx ordenat fins al punt que et fes dubtar que allà hi treballava realment algú. En Hopper es podia imaginar la filera de llapis mecànics i retoladors arrenglerats a la taula de l’home al costat del líquid corrector, perquè l’individu del vestit blau semblava exactament de la mena d’autòmats que dedicarien tota la seva energia a fer uns informes precisos i acurats i sense errors ortogràfics o taques. Un buròcrata, un buròcrata de carrera, i content de ser-ho. Una persona que l’únic propòsit que tenia era fer la vida de la policia de Nova York molt més difícil del que havia de ser.

En Hopper ja li havia agafat mania i l’home encara no havia obert la boca.

—Que necessita ajuda? —va preguntar, amb un cop de cap en direcció al maletí—. Ha provat u-u-u?

En aquell moment, els pestells del maletí es van obrir amb un soroll que va ressonar al despatx com un tret de pistola. Aparentment satisfet, l’home del vestit blau es va redreçar i va fer un somriure tens, tot i que era evident que el feia per gust i que no anava dirigit a ningú.

—Senyors —va dir, fent un cop de cap al capità i un altre a en Hopper.

—Ah, perdoni —va dir en Hopper—, però es pot saber qui és?

L’home va dirigir el somriure tens a en Hopper. Tenia uns ulls blaus que feien joc amb el vestit, i se li veia un lleu bigoti de suor al llavi superior.

Vaja, era humà i tot.

En LaVorgna es va escurar la gola i va assenyalar el nouvingut.

—És l’agent especial Gallup. Ha vingut per supervisar la transició del teu cas al seu departament.

L’arruga del front d’en Hopper es va fer més profunda i va assentir fingint agraïment.

—Ah, que bé, molt bé, molt bé. —Va mirar l’agent Gallup—. I de quin departament es tracta, agent especial Gallup?

El somriure d’en Gallup es va tensar més, si era possible.

—Aquesta informació és reservada, agent.

Ara va ser en Hopper qui va dedicar un somriure tens a l’home.

—Inspector.

—Em disculpo —va dir en Gallup. Va mirar en LaVorgna—. Els envitricolls del departament de policia —va dir, i va arronsar les espatlles, com si no li importés gens ni mica.

En Hopper va sentir que li pujava la temperatura, i no sols per la calor enganxosa que feia al despatx. Es va aixecar, impulsant-se amb els braços de la cadira. Va fer un pas cap a en Gallup. Era gairebé un cap més alt que l’agent.

—Escolti, amic —va dir en Hopper—. No sé qui és, o què li dóna dret a venir a la nostra comissaria i al despatx del meu capità, però trepitja un gel molt fi.

En Gallup va mirar en Hopper, amb el somriure fermament plantificat a la cara. L’inspector va observar el pols a les temples de l’home.

—Fa sis setmanes que treballem en aquest cas —va continuar en Hopper—. Estem fent progressos. Ens en podem encarregar. O sigui que perdoni, agent especial, però no permetré que un buròcrata encorbatat ens el prengui.

En Gallup es va llepar els llavis. En Hopper va continuar mirant-lo, però sense efecte. L’agent no es deixava intimidar; el seu exterior calmat, gairebé plàcid, continuava completament inalterat.

Finalment va assentir.

—Entenc la seva inquietud, inspector, però el cas ja no és seu. —Va mirar en LaVorgna, que no havia mogut ni un múscul i continuava assegut darrere la taula—. Ni ha d’inquietar ningú del Departament de Policia de Nova York. Els alliberem d’aquest cas. —Va callar un moment i va tornar a mirar en Hopper—. Ja el pot esborrar de la seva pissarra. —Va tornar a mirar en LaVorgna—. De fet, la pissarra és una bona idea, la manera com hi apunta casos i inspectors. Potser me la copiaré. Em podria servir a l’oficina.

—I de quina oficina es tracta? —va preguntar en Hopper.

—No estic autoritzat a dir-ho, senyor Hopper.

—Inspector Hopper.

—Perdoni, inspector Hopper. —En Gallup va tornar a mirar el capità—. Perdoni, sóc molt dolent amb els títols, la seva organització és tan… —Va gesticular—. Jeràrquica.

En Hopper va sospirar i es va girar cap al capità. Va repenjar les mans a la taula amb els colzes estirats.

—Capità, es pot saber què passa? Això és un disbarat.

En LaVorgna va sospirar i es va fregar la cara. Després d’un moment, com si pensés, es va afluixar la corbata i el coll i es va descordar el primer botó de la camisa de l’uniforme. Aquesta vegada, però, va fer somriure en Hopper. Es va incorporar i va plegar els braços.

«Ara t’escolto».

—Agent especial Gallup —va dir el capità—. Entenc per què ha vingut, i els meus superiors m’han ordenat que cooperi totalment amb vostè, cosa que faré amb molt de gust. Però potser si ens pogués donar més informació podríem accelerar una mica el procediment.

En Gallup va assentir.

—Naturalment. —Va obrir el maletí. En Hopper va mirar ràpidament a dins, però només va veure una carpeta marró, que en Gallup va treure i li va donar. En Hopper la va agafar i va mirar la tapa buida. En Gallup es va asseure i va indicar a l’inspector que ho fes—. Si us plau.

En Hopper va sospirar i va seure. Va obrir la carpeta.

A dins hi havia un petit feix de papers, grapats per un cantó. A sobre hi havia un formulari, a dalt a la dreta es veia una foto fotocopiada d’un home, de tan mala qualitat que en Hopper va tardar uns segons a reconeixe’l abans de llegir-ne el nom al peu.

Era la tercera víctima, en Jacob Hoeler, el formulari hi afegia una inicial al mig, «T.». L’adreça coincidia amb l’escena del crim. La resta del full semblava un historial de serveis, però la meitat del text estava ratllat amb retolador negre gruixut. En Hopper va girar el full i va veure més del mateix. Hi havia algunes línies de text llegible, però, sense context, l’únic que s’entenia era una altra adreça.

L’agent especial Gallup es va posar les mans pulcrament a la falda i va encreuar una cama sobre l’altra.

—La tercera víctima va ser un tal Jacob Hoeler —va dir.

—Ho sabem —va dir en Hopper.

—El que no sap, inspector, és que en Jacob Hoeler és un dels nostres, l’agent especial Jacob Hoeler. Treballava en una missió, i el fet que el matessin estant de servei és un motiu de molta preocupació per al meu departament. En conseqüència, ens cal estar segurs que es fa una investigació a consciència. Per assegurar-ho, ens enduem el cas a casa.

En Hopper va brandar el cap.

—No és així com funciona —va dir—. Si treballa per a un cos de seguretat federal, pot presentar una sol·licitud formal. O ens ho pot demanar ben demanat i nosaltres podem col·laborar. Però el que no pot fer és venir i dir-nos que deixem de treballar. Tant me fa per a qui treballi. No és així com es fa.

El somriure d’en Gallup va tornar, uns quants graus més tibat. Va mirar primer en Hopper i després en LaVorgna.

—Tots els seus inspectors tenen tant de temperament?

—Només els bons —va dir el capità.

En Gallup es va bellugar a la cadira i va desencreuar i tornar a encreuar les cames mentre es girava mig de cara a en Hopper.

—Perquè ho sàpiga, tinc plena autoritat per entrar aquí i endur-me el seu cas. Tinc poders legals per ordenar a la policia de Nova York que lliuri tots els expedients i documents relacionats amb el cas en qüestió i, a més, tinc l’autoritat per impedir que el Departament de Policia de Nova York actuï de cap manera en el cas esmentat. I, a més de tot això, tinc la capacitat de presentar càrrecs com consideri oportú, que podrien ser els d’obstrucció de la justícia. —Va aixecar un canell i es va ajustar un bessó quadrat perquè estigués perfectament alineat amb la vora del puny de la camisa. En acabat, va tornar a mirar en Hopper—. Creu que ens hem entès, inspector Hopper?

En Hopper es va passar els dits pels cabells. Va mirar el capità, però en LaVorgna només va tornar a brandar el cap.

—Tinc les mans lligades, Hopper. Això ve del mateix cap d’inspectors. Quan he rebut la trucada, l’agent especial Gallup i els seus homes ja venien cap aquí. —Es va tirar enrere i va fer un gest d’impotència—. No hi puc fer res. Aquest cas ja no és nostre.

En Hopper va arrufar les celles.

—Homes?

La porta es va obrir de cop i va irrompre la Delgado. Va fer una mirada al trio i després es va centrar en el capità.

—Es pot saber què passa, capità? S’ho estan enduent tot.

En Hopper es va aixecar d’un bot i va anar cap als vidres del despatx. A l’altra punta de la sala, va veure dos homes amb vestits foscos que estaven ocupats carregant tota la documentació de les taules idèntiques de la Delgado i ell mateix en grans caixes, mentre un tercer agent mantenia una conversa molt unilateral amb el sergent McGuigan en la qual aquest escridassava l’agent, que no deia res.

—No m’ho puc creure —va dir en Hopper. Va sortir del despatx, amb la Delgado darrere. Quan va arribar a la seva taula, l’agent que rebia l’esbroncada d’en McGuigan el va mirar. El sergent va callar a mitja frase i es va girar.

—Hopper, què passa? Aquests tarats no diuen res. I qui és el que està amb el capità?

En Hopper es va girar mentre s’acostava en LaVorgna, amb l’agent especial Gallup al costat. Darrere d’ells, la Delgado treia fum pels queixals, amb els braços plegats.

—Ja n’hi ha prou, sergent —va dir el capità.

En Gallup va somriure i en Hopper es va haver d’empassar les ganes sobtades i urgents d’esborrar-li aquella expressió de la cara.

L’agent especial va mirar en LaVorgna de reüll.

—Aquest també és un dels seus inspectors bons, capità?

En LaVorgna el va ignorar. Es va situar entre el sergent McGuigan i l’altre agent. Els altres inspectors de la sala els miraven. El capità va passar per davant del seu sergent per dirigir-se a tothom.

—No hi podem fer res, i això va per tots. Val més que els deixem treballar i que marxin. Mentrestant encara tenim feina per fer, i us suggereixo que la feu.

Murmurant, els altres inspectors van tornar a les seves taules, tot i que en Hopper va veure que molt pocs tornaven realment a treballar. La Delgado va anar a la seva taula i va agafar la tassa de cafè abans que l’agent que li buidava la taula la fiqués en una caixa.

—Els expedients del cas, idiota —va rondinar.

En LaVorgna va picar en Hopper al braç.

—Vés a fer un cafè i torna d’aquí a cinc minuts. Ja hauran acabat.

—I després què? Ens han deixat pelats.

—I què vols que hi faci, inspector? Que truqui a l’alcalde Beame a l’ajuntament i li demani un favor? Està ocupat, creu-me. Com tots. O t’has oblidat dels altres casos de la pissarra amb el teu nom? —Va callar un moment i va sospirar—. Potser és millor així. Potser els homicidis de les cartes li anaven grans a aquesta comissaria. Potser hauria demanat ajuda als federals igualment.

Després de dir això, el capità se’n va anar al seu despatx. Va tancar la porta.

En Hopper va tornar a mirar els agents, que seguien recollint. Eren lents i metòdics, i, exceptuant la tassa de cafè de la Delgado, semblava que es miraven els documents abans de desar-los a les caixes, per garantir que s’enduien el material dels homicidis de les cartes i res més. Dret no gaire lluny, amb el maletí gronxant-se a la mà, l’agent especial Gallup conferenciava amb el tercer agent.

En Hopper es va girar i va anar a la saleta del cafè. Quan va passar pel costat de la Delgado, li va donar un copet al colze. La va mirar i ella va fer un cop de cap en la direcció que ell havia pres. Amb la tassa a la mà, va caminar davant d’ell.

Un cop a la saleta del cafè, en Hopper va tancar la porta i la Delgado va anar a la vidriera per tornar a mirar el passadís que conduïa a la sala d’inspectors. En un racó de la saleta hi havia un televisor en blanc i negre de 14 polzades, encès però sense so. En Hopper va girar el dial en el moment just que una presentadora començava a cantar les excel·lències de la llet instantània Carnation. Satisfet perquè ja no els podien sentir, es va mirar la seva companya.

—Tot bé, Delgado?

—Això és una merda —va dir ella.

En Hopper va assentir.

—I tant que ho és.

—Però —va dir la Delgado, mirant el seu company—. Tinc una idea.