Capítol 28
INVESTIGACIONS PER TOTA LA CIUTAT

10 DE JULIOL DE 1977
MANHATTAN, NOVA YORK

Era dissabte cap al tard quan la Delgado va arribar a l’última adreça de la llista d’en Jacob Hoeler, un centre social de Lower Manhattan, un edifici modern i baix encabut entre dues finques antigues que s’havien dividit en unitats industrials petites.

Era el tercer lloc que havia visitat aquell dia; abans havia estat en dues reunions d’Alcohòlics Anònims i dos grups de suport per a veterans de guerra. Abans d’anar-hi no sabia si la seva presència seria tolerada, però va resultar que la van rebre cordialment a totes. És clar que, com es va adonar després, hi rebien cordialment a tothom. Aquest era l’objectiu dels grups. No sols això, la participació era tan voluntària com l’assistència, per tant la Delgado havia pogut seure en silenci i observar sense despertar sospites.

No tenia gaire clar que fos una bona manera d’enfocar la investigació. De les quatre reunions a què havia assistit, només en una dels grups de suport, concretament la dels veterans del Vietnam, havia trobat una relació amb els homicidis de les cartes.

I aquella relació tampoc era directa. Parlant amb alguns dels assistents durant una pausa, la Delgado va saber que aquell grup era relativament nou, i estava format per antics membres d’un grup de suport anterior. Aquell s’havia desfet de sobte després que l’organitzador desaparegués.

L’organitzador era en Jonathan Schnetzer.

La primera víctima.

I quan la Delgado va ensenyar la fotografia d’en Jacob Hoeler de la carpeta que s’havia endut, dos dels membres del grup l’havien reconegut, malgrat la poca qualitat de la imatge. Sí, havia anat a les reunions del grup antic un parell de vegades.

Un avenç, finalment, però malgrat que la Delgado sabés que anava pel bon camí, la tasca que l’esperava li semblava enorme. Havia trobat una pista, però només en una reunió de les quatre on havia estat fins aleshores, i eren gairebé les quatre de la tarda. El que realment necessitava fer era abastar diverses reunions alhora, però allò era impossible.

Estava sola en un cas en què se suposava que no havia de treballar.

Mentre la Delgado mirava a través dels vidres de la façana del centre social, va veure un avís enganxat al vidre, gairebé perdut entre cartells similars penjats de manera que es poguessin llegir des del carrer.

Era al lloc correcte. Però havia arribat massa tard?

El cartell deia: Anul·lada la reunió del grup de veterans de les 16 h.

El grup de veterans? Havia de ser aquell.

Respirant fondo, la Delgado va entrar al centre social i es va dirigir a la recepció. La dona de darrere el taulell es va apujar les ulleres sobre els cabells arrissats i va mirar la Delgado.

—Busca alguna cosa?

Era el moment de canviar de tàctica. La Delgado va treure la placa d’inspectora de la bossa i la va ensenyar. La dona la va mirar després de tornar a col·locar-se les ulleres al nas. Tot seguit va mirar la Delgado per sobre la muntura.

—Que passa res?

—Sóc la inspectora Delgado.

—Ho veig.

La Delgado va guardar la placa i va assenyalar el vidre de l’entrada on hi havia els cartells enganxats.

—El grup de veterans s’havia de reunir a les quatre?

—Ah, això —va dir la dona. Es va aixecar de la cadira i va anar cap als vidres. Es va inclinar per assegurar-se que triava el paper que volia abans d’arrencar-lo—. L’hauríem d’haver tret abans. Aquest grup ja no es reuneix aquí.

—Quan va ser l’última vegada que ho van fer?

La dona va tornar a la cadira.

—A veure, ho vaig a mirar. —Al costat del seu colze hi havia un gran llibre major, ja obert. Se’l va atansar i va passar les pàgines, resseguint la línia de dalt de cada full amb un dit abans de continuar—. Això mateix, ja ho tinc. De fet, ja fa un mes. Tenien reservada una sala dues vegades a la setmana, dimecres al vespre i diumenge a la tarda. —La dona va arrufar les celles i va mirar la pàgina següent—. Això. Tenien pagat tot el mes, però les últimes vuit sessions no les van fer. Em sap greu, hauríem d’haver arrencat el cartell fa temps. —Va callar i va aixecar el cap—. Ai, ara que hi penso.

—S’ha recordat d’alguna cosa?

La dona va tornar a mirar el llibre major, va picar una línia amb un dit i en acabat va aixecar el cap i es va apujar les ulleres.

—El primer dimecres que no es va fer, el grup es va presentar, però l’organitzador no. No sabien on era. La Linda, la meva companya, que avui no hi és, va intentar trucar-li, però no va agafar el telèfon. El diumenge va passar el mateix. Només es van presentar dues persones, però vam tornar a intentar trucar. Sense èxit.

La Delgado tenia la sensació de saber quina seria la resposta a la pregunta que faria a continuació.

—Em pot dir el nom de l’organitzador?

—A veure, la Linda no hi és. Podria buscar el número. Però no necessita una ordre o una cosa així?

La Delgado va brandar el cap.

—Només necessito el nom.

La dona va ensumar i va tornar a obrir el llibre major. Va resseguir les ratlles una altra vegada amb el dit i en un moment donat va picar la pàgina.

—Sam Barrett…

Va aixecar el llibre i el va girar per tal que la Delgado el pogués llegir.

Ho havia endevinat. El grup de veterans estava dirigit per en Sam Barrett.

La segona víctima.

La Delgado només tenia una altra pregunta. Va treure la fotografia d’en Jacob Hoeler i l’hi va ensenyar.

—Ha vist aquest home alguna vegada aquí?

Les ulleres van tornar a baixar. La dona es va mirar la foto de prop, i després de lluny. Va arrufar les celles.

—Potser sí. No ho sé. No n’estic segura. No és una foto gaire bona.

La Delgado va assentir.

—Si pogués fer un esforç.

La dona va sospirar, com si la Delgado li estigués esguerrant el dia. Va tornar a mirar la fotografia i en acabat la va tornar.

—Dimecres. Va venir el dimecres que el grup ens va preguntar on era el seu organitzador. Perquè què passa? Nosaltres no volem complicacions.

La Delgado va tornar a guardar la foto.

—No, no hi ha cap complicació. M’ha ajudat molt, gràcies. —Es va girar i va sortir, i quan travessava la porta va sentir que la dona sospirava sorollosament una altra vegada.

A la vorera, la Delgado es va parar i va repassar el que havia esbrinat d’en Jonathan Schnetzer, d’en Sam Barrett i d’en Jacob Hoeler.

Llavors es va girar i va enfilar cap a la part alta.

Encara volia anar a una altra reunió. Volia parlar amb una persona més.

La doctora Lisa Sargeson.

La Delgado va mirar el rellotge: si s’afanyava encara arribaria a la reunió.