Capítol 30ENTRA EL SERPENT

10 DE JULIOL DE 1977
BROOKLYN, NOVA YORK

—Ha estat una reunió excel·lent. Us haig de felicitar per la vostra tècnica.

La Lisa va continuar omplint la cartera. La reunió del grup de rehabilitació acabava de concloure i un o dos dels participants encara eren a la porta, fent-la petar mentre l’orientadora tancava la sala.

L’home va avançar pel passadís entre els dos grups de cadires atrotinades, que estaven posades de cara a la part frontal de l’antiga església metodista. La Lisa el va veure i ell va assenyalar les cadires, i tot i que els seus ulls estaven ocults darrere les ulleres d’aviador de mirall, va entendre el missatge.

—Ah, gràcies —va dir ella, brandant un feix de papers—. I sí, gràcies, m’anirà bé un cop de mà. Abans demanava a la gent del grup que m’ajudés a recollir al final de la sessió, però llavors vaig pensar que feia que tot plegat semblés massa com una escola.

L’home va riure i va començar a apilar cadires i a portar-les a un cantó de la sala, al costat d’un vell piano vertical. La Lisa el va mirar amb una mà al maluc. Quan se li va acostar per endur-se un altre grup de cadires, va arrufar les celles.

—Perdoni, però no crec que ens coneguem. No és del grup?

L’home va parar un moment, però després va continuar recollint. Era alt, amb una pell morena natural, els cabells molt curts i una barba de cortina. A més de les ulleres d’aviador, portava una camisa morada sota una jaqueta negra de pell, i una cadena al coll amb dos penjolls rectangulars.

La Lisa es va posar tensa, de sobte alerta amb el desconegut. Si bé al grup de rehabilitació s’hi podia assistir només per invitació i els participants eren seleccionats i convidats en coordinació amb els directors de l’associació que dirigia el programa, l’església metodista era un lloc públic, i la porta sempre estava oberta. L’associació tenia reserves fetes a llarg termini, però tampoc era com si la Lisa tanqués les portes al començament de cada sessió. Podia entrar qualsevol.

Inclòs aquell home. Si havia de ser sincera, no era gaire diferent dels altres homes del grup. A diferència de quan treballava al Rookwood, l’associació no tenia accés als presos, i per això havia de treballar d’una manera una mica diferent, ajudant a la rehabilitació dels que ja havien estat posats en llibertat i intentaven començar una vida nova sols a l’exterior. L’associació procurava identificar persones en risc que acabessin de sortir —com més aviat començaven a treballar amb elles, més bo era el resultat— i per això els membres del grup, si més no alguns, tendien a ser casos complicats, ni que hi assistissin voluntàriament, perquè reconeixien la necessitat de canviar alguna cosa a la seva vida o arriscar-se a tornar a acabar entre barrots.

Els homes —i tots eren homes— que anaven al grup de la Lisa també eren d’alt risc per altres motius. La seva vulnerabilitat, la incertesa amb què encaraven la vida com a ciutadans corrents, els feia objectiu dels reclutadors de bandes, i la ciutat de Nova York tenia més organitzacions d’aquestes de les que li pertocaven.

Organitzacions com aquella a la qual pertanyia el desconegut. Perquè mentre apilava la tercera tanda de cadires amb l’excusa d’ajudar-la a plegar, la Lisa va veure l’estampat a l’esquena de la jaqueta de pell: una serp vermella, enroscada, amb una llegua bífida sortint. A sota, una paraula: ESCURÇONS.

La Lisa va inspirar i va apropar-se-li. Havia tractat amb homes com ell. Calia alguna cosa més que un símbol de banda per espantar-la.

—Dispensi —va dir, acostant-se més a l’home en el moment que es girava—. Li demano que se’n vagi, ara mateix, o avisaré la policia.

L’home va aixecar les mans i va assentir; la Lisa va fer un pas enrere instintivament per posar-se fora del seu abast. Potser podia cridar, encara hi havia membres del grup a prop, normalment sempre se’n quedaven alguns una estona. Era un bon senyal, part del procés, ensenyar-los a fer amistat, a crear vincles, a formar un grup de suport propi.

La cartera de la Lisa era al fons de la sala. A dins hi tenia un esprai de gas pebre i una porra telescòpica. Les dones que vivien a Nova York havien de prendre precaucions.

Es podia defensar.

Es podia defensar d’ell.

—Perdoni —va dir l’home—. No pretenia imposar la meva presència. Però li asseguro que no li vull cap mal i no desitjo causar-li cap temor.

La Lisa va recular un pas més. Es comportava d’una manera rara, la manera de parlar no era la normal en un gàngster típic. Era educat, intel·ligent. Diferent. L’home va deixar les mans a la vista.

—Ho deia de debò. Que fa una feina excel·lent. Una tasca encomiable. Una tasca necessària per ajudar aquesta ciutat i les persones que hi viuen. L’he de felicitar. De fet, és per això que he vingut.

La Lisa va inclinar el cap.

—Ha vingut a felicitar-me?

L’home va riure.

—Sí. Però també a oferir-li una feina.

La Lisa va parpellejar.

—Perdoni, ha dit el que em sembla que ha dit?

L’home va assentir.

—Represento una organització…

—Vol dir una banda —va dir la Lisa, gesticulant—. Els Escurçons. Ha oblidat que porta el nom estampat a l’esquena de la jaqueta?

L’home va riure.

—Sí, els Escurçons. Però, com he dit, no som una banda. Som una organització. És cert que he copiat alguns elements d’altres fonts, però no és una empresa criminal. I també és cert que no és una associació benèfica com aquesta, però els objectius són semblants: ajudar els que ho necessiten. Com el seu grup. I vull que treballi amb nosaltres.

La Lisa va brandar el cap i, convençuda que l’home no l’agrediria, va anar al fons de la sala. Es va passar la corretja de la cartera pel cap i va agafar la resta del material, que va ficar a dins de qualsevol manera.

—Em sap greu, però sense saber què ven, no ho vull comprar. Bona sort amb el seu grup, però estic contenta aquí, gràcies.

—Està contenta amb aquest sou?

La Lisa es va parar.

—Què vol dir?

L’home va mirar per la sala, gesticulant.

—La fan treballar en un cau com aquest, li paguen quatre rals i què, es mata intentant salvar una dotzena de persones com a molt. Treballi amb mi i en podrà salvar centenars, i a sobre podrà pagar el lloguer.

Ella va tornar a brandar el cap.

—Li demano que marxi.

L’home va travessar la sala cap a ella.

—No vol ser diferent? No vol fer alguna cosa? Alguna cosa important? Ajuda la gent. És el que fa. Ha nascut per fer-ho. Treballi amb mi, i junts podrem ajudar tota la ciutat.

La Lisa va sospirar, frustrada. Havia aguantat aquell home un temps més que suficient, però alguna cosa encara la neguitejava.

—Com sap qui sóc i què faig? No forma part del grup. Coneix algú que sí? N’ha parlat amb algú?

—Ah, doctora Sargeson, sé qui és. Conec la seva feina. La seva tesi sobre metodologia de la reintegració sociològica era una obra d’art, si em permet dir-ho. He estudiat el seu treball. Té una ment fascinadora.

Mira que bé, era un assetjador, encara que en el seu cas s’hagués passat molt de temps investigant a la biblioteca pública en lloc d’espiant per les finestres.

La Lisa va respirar disposada a rebutjar-lo de nou, però l’home va aixecar una mà.

—Té un bolígraf?

La Lisa va tancar la boca, però després va tornar a parlar.

—Un… bolígraf?

L’home va assentir, i d’una butxaca interior en va treure un llibret de llumins vermell. El va girar, com si comprovés si el necessitaria, i després va parar la mà. La Lisa va fer mala cara, però va buscar un bolígraf a la cartera i l’hi va passar.

L’home va anar al piano i es va repenjar en la tapa per escriure al llibret de llumins.

—Aquí és on som. Pensi-hi. Tinc el pressentiment que vindrà. Quan ho cregui convenient, vingui’m a veure. L’esperaré.

Li va donar els llumins. A la part llisa havia escrit una adreça del Bronx.

Ella el va mirar.

—Què…

—El seu bolígraf —va dir, i l’hi va allargar.

Ella el va agafar.

Després d’això, l’home es va girar i va marxar. En un cert punt es va parar i va parlar mirant enrere.

—M’he alegrat de conèixer-la, doctora Sargeson. Espero que prengui la decisió correcta.

Se’n va anar. La Lisa es va quedar sola a la sala.

Tremolant, va mirar el cartró que tenia a la mà.

Va sospirar, però el va ficar a la cartera. Llavors es va adonar que faltava guardar la meitat de les cadires.

Va deixar la cartera a terra i es va posar a recollir-les, amb la imatge d’aquell home estrany al cap.