Capítol 25
MISSATGES SECRETS

9 DE JULIOL DE 1977
BROOKLYN, NOVA YORK

Mentre observava la Diane a través del vidre, la Delgado va repassar mentalment les diferents opcions que tenia la dona d’en Hopper. A l’altra sala, la Diane estava asseguda a la taula d’interrogatoris amb els braços plegats i una expressió decidida a la cara, mirant directament el vidre. La Delgado sabia que no la podia veure, però això no la feia sentir més còmoda.

Portar la Diane perquè fos interrogada en relació amb l’absència del seu marit —la Delgado es negava a considerar-la «desaparició», tenint en compte el que sabia— era el procediment estàndard.

Però tenir-la tancada a la sala d’interrogatoris no ho era.

Perquè la Diane no era sospitosa, ni tan sols testimoni. Havien enviat un cotxe a casa seva a buscar-la, i després de deixar la Sara amb els Van Sabben, els veïns de dalt, la Diane havia estat traslladada a la Comissaria 65 i al despatx d’en LaVorgna, on el capità l’havia informat de la situació que concernia el seu marit.

La Delgado ho havia observat des de la sala dels inspectors, almenys fins que el capità va abaixar les persianes del seu despatx una altra vegada. Mentre tenia lloc aquella conversa en privat, la Delgado havia anat a veure el sergent McGuire per demanar-li si podia prendre declaració a la Diane. En McGuigan ho havia acceptat de seguida. Tan bon punt es va acabar la sessió informativa d’urgència, la Delgado es va trobar al centre d’un remolí d’atenció; la major part dels seus companys del matí i del torn de nit li van donar el condol, com si els acabessin de dir que s’havia mort el pare de la Delgado. Ella s’ho va prendre com va poder, conscient que l’única que prestava atenció a la seva reacció era ella mateixa. Tal com ho veien els altres, en Hopper era un policia corrupte que s’havia involucrat en alguna cosa que anava més enllà del que un noi de poble d’Indiana podia gestionar, amb resultat de mort.

La Delgado no estava del tot sorpresa davant de la velocitat amb què la comissaria s’havia girat en contra d’en Hopper. Semblava que ell tenia raó, que realment molts veterans del departament el veien com un foraster.

La Delgado va intentar no donar gaires voltes a com hauria estat la reacció dels altres si hagués estat ella la que l’agent especial Gallup hagués enviat a infiltrar-se.

Tan bon punt la Diane va sortir del despatx del capità, la Delgado va anar a trobar-la. La Diane es va alegrar molt de veure-la, i encara que estigués clarament amoïnada, semblava haver-se pres les notícies del capità amb certa resiliència.

Asseguda a la sala d’interrogatoris, la Diane semblava més enfadada que altra cosa.

«Ben fet», va pensar la Delgado. Per descomptat que no es creia que el seu marit fos a l’escena d’un doble homicidi, i menys encara que fos ell qui havia premut el gallet. La Delgado no estava segura de fins on arribava la tapadora, si realment hi havia dos cadàvers al dipòsit. Podia ser que en Gallup hagués arribat tan lluny? O tot plegat era una farsa elaborada, dissenyada perquè s’aguantés el temps suficient perquè en Hopper s’infiltrés als Escurçons i en tornés a sortir?

La Delgado no tenia les respostes a aquelles preguntes. El que sí que tenia era la dona d’en Hopper, tancada a la sala d’interrogatoris. Normalment, l’hauria interrogat en una sala de reunions o fins i tot a la taula de la Delgado. La sala d’interrogatoris era fosca i pudent, en un racó les rajoles del sostre s’havien desprès per la humitat que afectava tot l’edifici.

El lloc perfecte per espantar un sospitós.

El lloc perfecte per tenir una conversa privada.

La Delgado va respirar fondo i va sortir de la sala d’observació. Quan va entrar a la sala d’interrogatoris, la Diane va aixecar el cap i va brandar-lo.

—Rosario, es pot saber què passa? Espero que tu em puguis donar una explicació.

La Delgado va seure davant d’ella. Va mirar el rellotge de la paret. Tot i que no hi havia cap raó concreta per no utilitzar la sala d’interrogatoris per prendre declaració a la Diane, la Delgado sabia que, tard o d’hora, algú les aniria a buscar. Potser es passava de prudent, però més valia així.

—No tenim gaire temps… —va començar la Delgado, abans que la Diane brandés el cap i posés les mans, que tenia a la falda, sobre la taula.

—Què vols dir? —La Diane va inclinar el cap—. Escolta, Rosario, és impossible que en Jim estigui ficat en… En el que sigui. El que m’ha dit el capità no té ni solta ni volta.

La Diane s’havia posat vermella. Es va tirar enrere a la cadira i es va fregar el front. La Delgado va notar que, malgrat el seu posat desafiant, li tremolava la mà.

—Escolta, Diane, t’haig de dir una cosa molt important. Vull que m’escoltis atentament, d’acord? No ho hauria de fer, però l’hi vaig prometre a en Hopper…

La Diane es va tirar endavant.

—Una promesa? Has parlat amb ell?

Va ser llavors quan la Delgado ho va sentir, un so, molt feble, que venia de darrere d’ella. No es va girar, però va aguantar la mirada de la Diane i va brandar lleugerament el cap. La Diane va arrugar el front, desorientada, però almenys la Delgado va veure que havia rebut el missatge.

Hi havia algú a la sala d’observació. La Delgado havia reconegut el so de la porta que es tancava. No era una cosa que un sospitós notés normalment, i si ho notava no canviava res. Però una cosa era segura.

La seva conversa ja no era privada.

La Delgado va serrar les dents, va buscar a la seva jaqueta i va treure una de les seves targetes i un bolígraf. Va girar la targeta ràpidament, va escriure una adreça i va passar-la a la Diane per sobre la taula, amagant-la com va poder amb el canell. La Diane li va seguir la veta i va tapar la targeta amb la mà abans d’endur-se-la sota la taula.

Just a temps.

La porta de la sala d’interrogatoris es va obrir i va entrar el capità LaVorgna.

—Inspectora Delgado, vull veure’t al meu despatx, si us plau.

La Delgado es va girar.

—Sí, capità, estava prenent declaració a la Diane…

—Ara, si us plau, inspectora.

Després d’això, el capità es va parar a la porta amb la maneta a la mà, i amb l’altra gesticulava perquè la Delgado sortís de la sala.

La Delgado va mirar la Diane als ulls i es va aixecar per sortir de la sala. Darrere d’ella, va sentir que el capità parlava.

—Disculpi’ns, senyora Hopper. Un cotxe l’espera per acompanyar-la a casa. Gràcies per la seva paciència.

La Delgado estava dreta amb les mans als malucs davant de la taula del capità LaVorgna. La postura era un costum que havia agafat i la majoria de les vegades no era conscient que ho feia.

Però aquella vegada sí.

La porta estava tancada, i les persianes abaixades. El capità va ordenar alguns objectes de la taula abans de mirar la seva subordinada.

—Et pots relaxar, inspectora.

—Estic bé així, capità. Em pot dir per què em volia veure? Tinc un munt de feina pendent.

El capità va assentir.

—Puc entendre les teves ganes d’ajudar.

La Delgado va arrufar les celles.

—Ganes d’ajudar? Capità, només faig la meva feina. Tots els inspectors treballen ara en aquest cas, i m’agradaria poder-ho fer jo també.

—No serà necessari.

—Capità, no entenc què…

—La relació entre dos inspectors és una relació molt especial, Delgado. I també és molt estreta. S’hi barregen moltes coses, tant personalment com professionalment.

—No cal que m’ho digui, capità.

—De fet, inspectora, potser sí, perquè no estic segur que m’entenguis. —En LaVorgna es va tirar enrere a la cadira i va llançar un bolígraf sobre la taula—. Estàs massa involucrada en la investigació. No sols això, ets una inspectora recent i això és molt gros.

La Delgado va empetitir els ulls, però el capità només va sospirar.

—Vés-te’n a casa, inspectora. Agafa’t una setmana de baixa, amb el sou complet. Ni tan sols constarà al teu expedient.

La Delgado va brandar el cap.

—Crec que puc ajudar aquí, capità.

—I jo crec que no, inspectora. Vull estar segur que els meus inspectors poden treballar en aquest cas sense distraccions i sense que ningú em qüestioni que la teva implicació està fora de lloc.

—Qüestioni? Capità…

—Vés-te’n. A casa. És una ordre. Et vull veure d’aquí a set dies, i potser aleshores haurem resolt això. Si sorgeix alguna cosa, et trucaré, naturalment. D’acord?

La Delgado va respirar fondo i va assentir.

—Capità.

El capità va mirar la Delgado, que no es va moure.

—Tanca la porta quan surtis, inspectora.

La Delgado va prémer els llavis i va sortir sense dir res. Mentre tancava la porta, va mirar el rellotge de la paret del fons de la sala.

Va agafar la bossa de sobre la taula i va sortir de la comissaria, ignorant les cares estranyades dels altres inspectors.

La seva destinació: Tom’s Diner, s’hi asseuria i esperaria tot el dia si calia.

Només esperava que la Diane hagués entès el missatge.