4 DE JUNY DE 1972

BROOKLYN, NOVA YORK

—Verd poma?

En Hopper va recular i, amb el corró inclinat a la mà perquè no degotés, va inclinar el cap mirant el que representava l’última hora de feina a la paret de l’habitació. El resultat era bo i ho sabia. Pintar una paret no era exactament el més difícil que havia fet a la vida, però ho volia fer bé i, el que era crucial: ell i la Diane havien decidit redecorar ells mateixos el pis nou i no encarregar-ho a uns professionals. La mudança des de Hawkins havia estat fàcil de planificar però difícil d’executar, i el que havia patit més havia estat el seu compte corrent. Només feia un mes que en Hopper treballava —havia començat literalment el dia després d’arribar, a principis de maig— i la parella esperava amb candeletes el primer sou.

Però llavors, mentre observava, literalment, com s’eixugava la pintura a la paret, no tenia clar si no haurien d’haver invertit una mica més en una pintura millor.

—Ei, com va, això?

En Hopper va mirar enrere per veure la Diane, que va entrar amb la nena de catorze mesos dormint sobre l’espatlla. La Diane va saltar amb compte els llençols arrugats al costat de la porta i va anar amb el seu marit al centre de l’habitació. En Hopper va fer un petóa la galta de la Sara i un de més directe als llavis de la seva dona, abans d’assenyalar la paret amb el corró.

—Al pot deia verd poma.

La Diane va assentir. En Hopper la va mirar de reüll.

—Aquesta cara és de silenciosa aprovació de les meves habilitats de pintor artesà —va preguntar—, o t’estàs preguntant quina mena de pomes són d’aquest color?

La Diane va riure i es va acostar més al seu marit, però quan li anava a passar una mà per la cintura ell va aixecar el corró i ella es va aturar.

—Un moment —va dir.

Es va ajupir sobre la safata de pintura de terra i hi va deixar el corró. Després es va girar per tornar amb la seva dona i la seva filla. Però la Diane va aixecar una mà i ell es va parar.

—Oh, Jim!

—Què?

La Diane va brandar el cap i el va assenyalar. Ell va mirar-se el pit i la samarreta groga de Jim Croce que s’havia comprat l’any anterior en un concert. La cara somrient del cantant de folk estava esquitxada de pintura verda.

—Merda!

La Diane va abaixar la mà i es va tapar la boca. La Sara es va començar a bellugar a la seva espatlla i ella es va gronxar instintivament perquè la seva filla estigués còmoda.

En Hopper la va mirar amb els ulls una mica aclucats.

—Que rius?

La Diane va abaixar la mà, amb un somriure enorme.

—Oh, Jim, t’encantava aquesta samarreta.

Ell va sospirar.

—Sí que m’agradava. —Va mirar com a la seva dona li tremolaven les espatlles intentant controlar la hilaritat—. M’alegro que un dels dos ho trobi divertit.

Però no es va poder aguantar. Al cap d’un moment li va pujar una bombolla de rialles pel pit. Quan es va avançar cap a la Diane, la Sara es va despertar amb el soroll i es va bellugar a l’espatlla de la seva mare.

En Hopper es va posar al costat de la Diane, i la parella es va fer una mena d’abraçada que tancava la Sara al mig. Mentre la nena badallava i mirava al voltant, els dos pares van tornar a contemplar l’obra d’en Hopper.

—Home, que no deies que volies un canvi? —va dir la Diane—. Nova ciutat, nou començament, era el que deies, oi?

—Ah, sí —va dir en Hopper—. Nova ciutat, nou començament, nova lliçó sobre com no comprar mai pintura feta per… Qui ha fet aquesta pintura? —Va girar el coll intentant veure el cubell descartat.

La Diane va somriure i es va girar per fer un altre petó a en Hopper.

—Trobo que ha quedat molt bé —va dir—. La volíem verda i verda la tenim.

En Hopper va somriure.

—Això sí. —Va mirar la Sara, que va badallar una altra vegada i era evident que tornava a ser al món dels vius—. Hola, petitona, a tu què et sembla? T’agrada el color, eh? El teu pare ha fet una gran feina, oi?

Va agafar la Sara de l’espatlla de la Diane i, col·locant-se-la al maluc, la va portar més a prop de la paret. Agafant la mà de la Sara, la va sacsejar una mica i va assenyalar la paret amb el cap.

—Mira, es veu que a Nova York les pomes són tenen aquest color.

Des del mig de l’habitació, la Diane va riure. En Hopper es va girar per mirar la seva dona, i mentre recol·locava la Sara va sentir les manetes de la nena a la cara.

Les manetes… molles.

—Ai —va dir, i va mirar a baix.

La Sara havia trobat les taques de pintura de la samarreta i ara estava ocupada transferint la pintura del pit a la cara del seu pare… I a la seva també.

—Pomes! —va dir, rient.

Brandant el cap, la Diane va retirar la Sara de la custòdia d’en Hopper.

—Deixem el pare tranquil, d’acord. Encara té molta feina. —Va mirar el seu marit—. I tothom sap que no s’ha de molestar un artista quan treballa.

En Hopper va riure i les va fer fora amb un gest. Mentre la Diane i la Sara entraven a l’altra habitació, es va tornar a mirar el pit i va estirar la vora de la samarreta per veure si era salvable.

No ho semblava pas.

Amb un sospir, en Hopper va agafar el corró i va continuar treballant.