Capítol 37
EL SECRET DEL MAGATZEM

13 DE JULIOL DE 1977
SOUTH BRONX, NOVA YORK

El complex de magatzems era vast, com havia pensat abans la Lisa. No eren una sèrie d’edificis aïllats i separats, sinó una sola instal·lació interconnectada. La Lisa va pensar que Saint John havia de tenir uns recursos espectaculars a la seva disposició per haver adquirit una seu com aquella.

No era l’únic que Saint John controlava. Mentre la guiava pel complex, va veure clarament que els Escurçons treballaven de valent. La va portar a tres sales enormes plenes de persones que treballaven en taules llargues, muntant equipament, netejant equipament, reparant equipament. Hi havia homes soldant components electrònics, cargolant mecanismes intricats i empaquetant articles més petits en capses.

La Lisa no tenia ni idea del que feien, i el seu guia no l’hi va explicar. Però el que va notar va ser el silenci. No del treball en si —el so de la laboriositat ressonava per les grans sales del magatzem—, sinó que els treballadors no parlaven i estaven concentrats en les seves tasques.

—Per què m’ho ensenya? —va preguntar la Lisa mentre passaven pel costat d’un altre reng de treballadors.

Saint John es va parar al costat de la taula i es va girar.

—Perquè vull que ho entengui.

La Lisa va arrufar les celles.

—Entendre què? —Va gesticular cap als treballadors que tenien a prop—. Si no sé ni què fan.

—Vull que entengui que aquí fem feina. Li vaig dir que no érem una banda. No ho som. Som una organització, dedicada a fer de Nova York un lloc millor. Per assolir els nostres objectius, ens hem d’unir amb un propòsit. Hem de seguir un camí, un camí del qual no ens desviem, un que sapiguem que és autèntic. Fer això requereix obediència i voluntat de poder.

La Lisa només va brandar el cap.

Saint John va somriure i va fer petar els dits. Immediatament el treballador que tenia més a prop va parar de fer el que feia, que era muntar els panells laterals d’alguna mena d’aparell amb un tornavís llarg.

—Henry-O —va dir Saint John—, treballes per a mi, oi?

—Sí. —La cara de l’home era impàvida, la seva parla era inexpressiva.

—Faries el que fos per mi, oi?

—Sí.

La Lisa va empal·lidir. No entenia què passava, però no li agradava gens. Al voltant, els altres continuaven treballant, ignorant completament la seva presència.

—Gràcies, Henry-O —va dir Saint John—. M’has servit bé. Ja saps què has de fer.

En sentir això, el treballador va aixecar el tornavís que tenia a la mà i se’l va posar al coll. La punta es va enfonsar amb força a la pell.

La Lisa va agafar el tornavís, actuant per pur instint.

—Pari! Què fa?

Va estirar el braç de l’home i el va obligar a deixar el tornavís. Pel coll li queia un regueró de sang.

Al seu costat, Saint John va riure. Va tornar a fer petar els dits i el braç del tal Henry-O va caure flàccid; les mans de la Lisa van picar sobre la taula de treball en trobar-se de sobte sense resistència.

La Lisa es va girar de cara a Saint John.

—Això és fastigós. Vostè és fastigós.

—No, no és fastigós —va dir ell—. És poder.

—Doni’m una bona raó perquè no surti per la porta i el denunciï a la policia.

—Ah, doctora Sargeson, espero poder-n’hi donar més d’una. Oi que vol canviar el món? Junts, és exactament el que podem fer.

Va fer un gest a la Lisa perquè continués endavant. La Lisa va tancar els punys, tremolant de ràbia i de por i de cent emocions més. A la taula, en Henry-O tornava a treballar com si no hagués passat res.

I sense saber gaire què feia, la Lisa va seguir Saint John fora de la sala.

L’oficina era gran, estava situada a l’últim pis d’un bloc de quatre i oferia una visió privilegiada d’un espai de magatzem immens a través de dues parets de vidres. Saint John va entrar primer i va anar darrere d’una taula gran on hi havia una porta més petita. La va obrir i va cedir el pas a dins.

—Si us plau. Hem de parlar de moltes coses.

La Lisa va entrar per aquella porta a una sala més petita, un arxiu, amb les parets plenes de prestatges de metall plens de llibres i arxivadors. Enmig de la sala hi havia una tauleta rodona, amb dues cadires col·locades en costats oposats. A la taula hi havia un ganivet platejat amb una empunyadura i un mànec exageradament grans i en forma de creu, que feien que l’arma semblés més aviat un crucifix, i un gobelet platejat ple d’alguna cosa fosca.

Allò era massa. Ja n’hi havia prou.

La Lisa es va girar per marxar, però Saint John s’havia situat davant de la porta. La va tancar i va avançar, obligant la Lisa a recular fins que va ensopegar amb una de les cadires.

—Segui, si us plau. Li explicaré què fem aquí i per què li vaig demanar que vingués.

Sense alternativa, la Lisa va agafar una cadira i va seure. Va fer una ullada a l’habitació, i per primera vegada va notar que els llibres tractaven tots de psicologia i psiquiatria: textos acadèmics, la majoria, gairebé tots coneguts per ella.

Llavors les va veure. Entre els arxivadors hi havia unes carpetes, cada una amb una etiqueta blanca impresa amb dues paraules:

INSTITUT ROOKWOOD

—Què…? —Va mirar Saint John, amb la boca oberta de sorpresa, mentre ell seia a la taula—. D’on ho ha tret? Qui carai és vostè?

Saint John va somriure.

—Vol dir que no es recorda de mi? O que no em reconeix?

La Lisa va brandar el cap, desorientada.

—He estat un gran admirador de vostè —va dir—. Els seus treballs sobre pensament de grup i el poder de suggestió. Temes fascinants. Fins i tot en vam parlar una mica, quan ens vam conèixer.

La Lisa va empetitir els ulls, pensant a tota velocitat. Llavors va tornar a mirar les carpetes.

«L’Institut Rookwood. És clar».

Se li van obrir els ulls. Ara el podia veure, amb els cabells més llargs, la barba tapant-li tota la cara. I sense ulleres de sol, és clar.

Saint John va assentir, veient com en reconeixe’l a la Lisa se li il·luminava la cara.

—Vaig formar part del programa pilot —va dir—. Un dels primers sis presos.

—No… —va xiuxiuejar la Lisa—. No en tenia ni idea. Però… Què fa? Va dir que dirigia el seu propi programa? Aquí?

Va indicar els arxivadors.

—El basa en el meu treball?

—Dirigeixo un programa, sí —va dir—. Vostè i el seu treball només van ser el començament. Quan la vaig conèixer, es va tornar a encendre alguna cosa dintre meu. Em va recordar un passat que havia intentat oblidar. Una feina que havia fet feia temps, molt de temps. Fins i tot en podria dir inspiració divina.

—Divina?

Saint John va ignorar la interrupció.

—He treballat de valent aquests últims mesos. Hi ha molta feina per fer, per preparar-ho tot. Però he utilitzat el temps amb seny. No és la primera persona que recluto. Ni de bon tros. He passat mesos enviant els meus germans per la ciutat amb l’ordre de trobar els perduts, els necessitats. Que els portessin aquí, a mi, on els puc mostrar la veritat, on els puc revelar el pla. On els puc posar a treballar. On la puc posar a vostè a treballar.

La Lisa va brandar el cap, i es va voler aixecar…

Però no es va poder moure. Va mirar cap avall, va veure les seves mans agafant els braços de la cadira, però… No les podia moure. Ni les cames. Estava paralitzada.

—El Dia del Serpent arriba. —Saint John va assentir—. Vostè també ho ha vist, oi? L’hi veig als ulls. Aviat la foscor cobrirà la Terra, i Ell reclamarà el seu tron.

La Lisa es veia doblement reflectida als vidres de mirall de l’home. Se sentia… fluixa, però no endormiscada, desperta, viva, totes les fibres del seu ésser pessigollejaven d’electricitat. Davant seu, Saint John semblava molt lluny, massa per tocar-lo i tot. Al seu voltant, els prestatges de metall de l’habitació ondulaven, com onades trencant en una platja.

Darrere seu es va sentir un espetec. Va girar el cap de sobte, va tornar a enfocar l’habitació, va tornar a veure clarament Saint John davant d’ella.

Semblava enfadat.

—Surt —va dir, a qui fos que havia obert la porta de cop.

La Lisa va flexionar els dits i va veure que es podia girar. Al llindar hi havia un dels homes de Saint John.

—A baix hi ha enrenou —va dir.

—Doncs soluciona-ho.

—Són el nou i la Martha. Crec que hauria de baixar.

Els narius de Saint John van tremolar de ràbia. Es va posar dret. Va mirar ràpidament la Lisa i va sortir, tancant tan fort la porta que els prestatges van tremolar.

La Lisa es va aixecar d’un bot, contenta de poder-se moure, sense saber si el que havia experimentat havia passat realment.

Però d’una cosa sí que estava segura: la porta estava tancada.

Va estirar el mànec, el va sacsejar, però no va servir per a res.

Una porta tancada no l’aturaria. Va enganxar l’orella a la fusta i va tancar els ulls per escoltar. Després es va agenollar. Es va treure un clip dels cabells, el va desplegar i el va ficar al pany. Va agrair el temps que havia estudiat escapisme com a part del seu número de màgia, tot i que no hauria pensat mai que un dia hauria d’utilitzar aquella habilitat per salvar la vida.