Capítol 42
LA CIUTAT CAP PER AVALL

13 DE JULIOL DE 1977
SOUTH BRONX, NOVA YORK

La foscor que havia embolcallat Nova York va ser una sorpresa per a en Hopper; era desconcertant adonar-se que la nit era realment negra, o negra serpent, com deia una veu al seu cap.

Abans ja havia experimentat aquella mena de foscor. Potser per això el va neguitejar, fins i tot després de la seva experiència al terrat del magatzem i de veure com suposadament la Lisa Sargeson saltava al buit.

Perquè era la mena de foscor que només es pot experimentar enmig de la naturalesa.

O a la selva, a centenars de quilòmetres de la civilització.

En Hopper va foragitar aquells pensaments, compartimentant-los per poder trobar sortida a la situació actual. El pla era simple: treure’s de sobre els Escurçons, anar a algun lloc segur. Després ja es podria parar a pensar qui era realment la Martha i per què l’ajudava. I a més necessitava parlar amb les autoritats, veure en Gallup. Encara no sabia si la Martha l’ajudaria amb aquesta part. Però una cosa era segura: tenia tantes ganes de fugir dels Escurçons com ell.

I després necessitava anar a casa. No sabia si l’apagada arribava a Brooklyn, i esperava que no, però feia massa temps que estava separat de la Diane i la Sara.

En Hopper es va agafar més fort al mànec de sobre la porta i va foragitar els pensaments sobre la seva família, si més no de moment, per poder-se centrar en la tasca que l’esperava. Tot i així, aviat va quedar clar que qualsevol pla que tinguessin seria molt difícil d’executar.

Als carrers del voltant de la zona industrial no hi havia ni vianants ni trànsit. La Martha va navegar amb el cotxe per la quadrícula de carrers anodins, que semblava conèixer bé, intentant desfer-se dels seus perseguidors. Els va semblar que havia funcionat, perquè després de la primera visió dels fars, en Hopper no havia tornat a veure cap indici que els estiguessin seguint.

Llavors la foscor es va tenyir d’una lluïssor groc taronja que venia de dalt. El color es va transformar en una boira que en Hopper va veure que era fum.

La Martha va sortir de la zona industrial per entrar en una artèria principal. Va pitjar els frens i va girar el volant per evitar atropellar una munió de persones que eren al mig del carrer. Davant seu, a la cantonada, un edifici es cremava fins als fonaments; l’estructura ja estava reduïda a una carcassa esquelètica i les flames s’alçaven deu i vint metres enlaire. A en Hopper li arribava l’escalfor de l’incendi fins on estava aturat el cotxe. Al voltant de l’incendi hi havia persones ocupant tota la calçada, algunes amb llanternes, totes guardant la màxima distància possible amb l’edifici en flames.

La Martha va tocar la botzina, i la gent es va començar a apartar mandrosament. A en Hopper li va fer l’efecte que eren l’únic vehicle que circulava i va entendre per què.

L’apagada havia fet sortir a tothom al carrer. Encara era relativament d’hora, cap a les nou, segons el seu rellotge, i la nit era calorosa i humida. Sense electricitat no hi havia llum, ni televisió, ni aire condicionat, per als pocs afortunats del barri que en tenien, ni ventiladors.

Però la gent congregada, tal com va veure en Hopper quan van passar a poc a poc amb el cotxe, no tenia por ni estava nerviosa. Més aviat semblaven contents. La gent els va mirar somrient i els va saludar. Alguns van donar un copet al capó i al sostre del cotxe, i, sobre el rugit de l’edifici que cremava, en Hopper va sentir les converses de la gent, amb un crit de tant en tant i encara més sovint un atac de riure. Passat l’incendi, no hi havia tanta gent però sí més espai per seure a les voreres o als cotxes aparcats. Moltes persones bevien de llaunes i ampolles, i les espurnes ataronjades dels cigarrets dansaven en la mitja llum.

La Martha es va inclinar sobre el volant i es va arriscar a accelerar una mica, sense deixar d’escrutar la foscor de davant.

—Quin gran moment per fer una festa popular —va dir baixet.

En Hopper va arrufar les celles i es va girar per mirar endarrere una altra vegada. Des d’una distància de mitja travessia, en Hopper podia veure la quantitat de gent que hi havia il·luminada per l’incendi. Sí que semblava una festa popular.

El cop fort va fer girar en Hopper de sobte. La Martha va renegar i va virar el volant, movent el cotxe cap al carril contrari. Va tornar a renegar quan algú se’ls va posar al mig del camí i va haver de tornar a l’altra banda de la ratlla central. Quan va passar pel costat d’un vianant, ell va cridar alguna cosa i es va sentir un altre cop; havia llançat el que semblava mig maó contra la porta del conductor.

La Martha va accelerar, i el cotxe va fer un bot endavant. En Hopper va mirar per la finestra de darrere i va sentir soroll de vidres trencats. Darrere d’ells, els homes que havien llançat maons al cotxe ara els llançaven contra l’aparador d’una botiga. En Hopper va veure com una massa de persones, il·luminades per darrere per l’incendi d’unes cases més amunt, s’acostava a l’aparador i arrencava les vores dels vidres fins que no en quedava cap. En aquell punt algunes persones van marxar corrent, però d’altres van entrar a la botiga.

—Ha començat el pillatge —va dir en Hopper—. Això només pot empitjorar.

—Com més aviat sortim d’aquí, millor.

Però en Hopper va brandar el cap.

—Sortir d’aquí? Tota la ciutat està a les fosques. La llum no tornarà aviat, Nova York acabarà de cap per avall.

—Aquest era el seu pla —va dir la Martha—. El Dia del Serpent. Tallar el subministrament elèctric, enfonsar la ciutat en el caos. Si apagues els llums, les persones es giren les unes contra les altres. La ciutat es destrueix sola. Aquest era el pla, Hopper. Saint John vol destruir Nova York. Té el seu propi exèrcit. Sense subministrament elèctric, és el puto rei.

Mentre parlava, el carrer es va tornar a omplir, il·luminat per més incendis. Les cares eren menys cordials, i la gent es movia de pressa, travessant el carrer, anant d’un cantó a l’altre, molts carregats amb feixos de roba. En Hopper va mirar cap al costat de la Martha i va veure una gran botiga de moda amb la porta esbotzada, la vorera plena de roba abandonada i la gent entrant per endur-se’n més.

—Escolta —va dir en Hopper, inclinant-se cap a la Martha—. No sé de què vas, però sí, encara sóc policia. Encara faig la meva feina. He d’anar a parlar amb les autoritats, i dono per fet que m’hi ajudaràs, perquè si no m’hauries deixat en aquell terrat. Tinc raó?

La Martha estava massa concentrada a obrir-se camí pel carrer i no va parlar, però va confirmar-ho amb un cop de cap.

Llavors van aparèixer llums per darrere. En Hopper va mirar per sobre l’espatlla i va veure un altre cotxe que s’acostava, tocant la botzina i virant per esquivar la gent que hi havia a la calçada.

—Escurçons. —En Hopper es va tornar a girar—. Els hem de despistar.

La Martha va indicar la finestra.

—Hi ha massa gent. No podrem passar.

En Hopper ja escrutava el camí de davant. Va assenyalar amb el dit.

—Per allà.

Una mica més enllà hi havia una cruïlla de quatre direccions, i a la cantonada una cua de cotxes amb els fars encesos i tocant la botzina, parats en un embotellament. Al cantó oposat, el carrer estava buit.

La Martha va agafar el carrer desert, i el cotxe familiar va tornar a quedar embolcallat de foscor, lluny de la claror dels incendis de l’avinguda principal. Va reduir i es va inclinar sobre el volant per mirar a través del parabrisa.

—Què passa?

—Només intento asserenar-me —va dir.

Aleshores se li va il·luminar la cara quan uns fars van aparèixer darrere d’ells i es van reflectir al retrovisor, encegant momentàniament en Hopper. Es va ajupir i es va girar alhora, i va veure el cotxe dels Escurçons avançant a tota velocitat cap a ells.

—Corre! —va dir en Hopper.

—Aquesta cafetera no pot córrer més!

Els fars del cotxe dels perseguidors els van il·luminar i de seguida els Escurçons es van situar al seu costat. El vehicle més nou va atrapar fàcilment el cotxe familiar. Un parell dels seus ocupants es van abocar per la finestra de darrere bramant a la Martha i en Hopper. L’inspector va veure en Lincoln al volant, i els dos homes es van mirar als ulls momentàniament. Llavors el vehicle va accelerar fins a la cruïlla i, quan va haver recorregut la distància suficient, va frenar, va girar i es va dirigir directament cap al cotxe més lent.

—Meeeerda!

La Martha va tornar a pitjar els frens. Els pneumàtics van protestar però no van fer gaire per aturar la inèrcia que els empenyia endavant. En Hopper es va preparar per a l’impacte. Volia creure que en Lincoln no estaria prou boig per llançar-se a sobre d’ells, però no ho descartava del tot.

Va ser en aquell moment que va aparèixer un altre vehicle, que venia de la cruïlla a l’esquerra d’en Hopper. Era un camió d’escombraries quadrat i gris, una massa sòlida d’acer reforçat. En Hopper el va veure primer, de cua d’ull, a temps per allargar les mans i agafar-li el volant a la Martha. Va fer virar el cotxe intentant evitar l’accident que estava a punt de produir-se.

En Hopper no estava segur que en Lincoln l’hagués vist, però en l’últim moment abans de l’impacte li va semblar que els Escurçons es giraven per mirar el vehicle que s’acostava. Quan el cotxe de la banda va tornar a travessar la cruïlla, el camió d’escombraries va entrar en el seu camí i va topar contra la porta del copilot. L’impacte va alentir el camió, però no gaire. El cotxe d’en Hopper i la Martha va patinar i finalment es va aturar, gronxant-se sobre la suspensió i quedant entravessat al mig del carrer. Alhora, el camió d’escombraries només va inclinar-se una mica, arrossegant el cotxe dels Escurçons per la cruïlla i partint-lo virtualment per la meitat. El camió i el cotxe van continuar avançant fins al pas de vianants de la vorera de davant, enmig d’espurnes taronges i blanques que saltaven sobre la calçada en arcs enormes.

En Hopper es va incorporar una mica al seient, amb un xiulet a les orelles, mentre la Martha s’enroscava en una bola al seu costat. No hi havia moviment al cotxe dels Escurçons —en Hopper no es podia imaginar que cap d’ells hagués sobreviscut a l’accident— però, en canvi, de la cabina perfectament intacta del camió d’escombraries en van sortir dos homes: un per la finestra del copilot, que es va enfilar al sostre, i l’altre va obrir la porta del conductor i es va aguantar dret sobre el parafang de la roda de davant. Mentre en Hopper mirava, l’home del sostre va aixecar les dues mans enlaire i el cap al cel i va cridar al firmament, i el conductor va saltar a terra per inspeccionar la destrossa del cotxe. Quan va entrar en el feix de llum tort però encara funcional dels fars del camió, en Hopper va veure que a la jaqueta de pell, a l’esquena, duia una insígnia que deia:

DREADNOUGHTS

Una altra banda. Aquell parell devien haver robat el camió d’escombraries per anar a fer un volt.

—La puta…

En Hopper va mirar la Martha, que s’estava reincorporant darrere el volant, amb els ulls fixos en la carnisseria de la cantonada.

—Sí, això mateix —va dir en Hopper—. Perdona que t’hagi arrencat el volant. No sabia si havies vist el camió.

—Si no ho haguessis fet, ara no ho explicaríem —va dir la Martha.

Va agafar el volant i el canvi de marxes amb les mans tremoloses i la respiració agitada. En Hopper la va mirar.

—T’has fet mal?

Ella va brandar el cap.

—D’acord, marxem abans que aquests també s’interessin per nosaltres.

La Martha va posar la marxa enrere, fent una ganyota quan l’entrava. Davant, el conductor del camió d’escombraries va mirar en la seva direcció, només una silueta contra la llum dels fars, però un segon després la Martha havia girat el cotxe i enfilava un carrer lateral desert. Sortint de la cruïlla, en Hopper va vigilar per darrere, però no els seguia ningú.