26 DE DESEMBRE DE 1984

CABANA D’EN HOPPER
HAWKINS, INDIANA

—La Delgado va rebre una carta?

En Hopper va perdre el fil.

—Ah, no, una de les cartes no. La Lisa li va donar la seva carta Zener amb el símbol que ens faltava, això sí.

L’Onze es va agafar els cabells rinxolats amb les dues mans.

—Ella és la pròxima que es mor?

—Què dius? No! —En Hopper va estirar les mans cap a l’Onze, volent tranquil·litzar-la—. No va rebre la mateixa mena de carta. No t’avancis als esdeveniments. Encara no he acabat d’explicar-t’ho.

La respiració de l’Onze es va calmar. La nena es va deixar anar els cabells i va repenjar els braços a la taula.

—La Delgado està bé?

En Hopper va riure.

—Mira que bé! Et preocupes pel benestar de la Delgado perquè li donen una carta però no pel meu, que m’acaben de segrestar a plena llum del dia?

—Ets aquí —va dir l’Onze—. Estàs bé. Està bé la Delgado?

—Estava bé. Creu-me.

—Està bé ara?

—I tant que està bé —va dir en Hopper, fregant-se la barbeta amb un somriure maliciós—. Està la mar de bé i viu a Washington D. C.

—A Washington?

—Sí. Era una bona policia, però encara millor agent. Si fa no fa un any després que això s’acabés, en Gallup li va oferir feina a l’agència. Es moria de ganes de tocar el dos de la comissaria, creu-me. I encara hi treballa. Tots dos hi treballen, que jo sàpiga. Fa temps que no en sé res, però normalment m’enviava felicitacions de Nadal.

L’Onze va brandar el cap, mirant en Hopper amb els ulls una mica aclucats. Va moure els llavis per fer una pregunta, però no va dir res, com si no sabés què preguntar primer.

En Hopper va riure.

—Saps què? Sembla mentida però em recordes una mica a ella.

L’Onze va deixar anar aire… I després va somriure, només una mica.

—Ja que parlem de l’agent especial Gallup —va dir en Hopper—, val més que t’expliqui el que va passar a continuació.