Capítol 45
INFORME DE L’ERIC SOBRE EL TERRENY

13 DE JULIOL DE 1977
BROOKLYN, NOVA YORK

—I jo que li dic a en George: Mira, si vols fer una foto que signifiqui alguna cosa per a la gent, fes una foto que signifiqui alguna cosa per a tu. I llavors em va mirar i va dir: Què vols dir? I jo el vaig mirar i vaig dir: Escolta, rei, saps quina va ser la millor època de la teva vida? Quan anaves a escola, creu-me. Després et gradues i els teus amics se’n van i, què? Pfff, això, s’ha acabat l’espectacle. Potser pots fer una pel·lícula sobre això.

La Delgado va mirar la Diane dissimuladament, però l’expressió d’ella es mantenia impertèrrita mentre intentava reprimir un badall. Va fer un petit no amb el cap.

No era la primera vegada que sentien aquella història aquella nit. El tauler de Monopoly encara estava desplegat a la taula del menjador, on estaven assegudes, però la Delgado se n’havia cansat de seguida i, malgrat les advertències, havia decidit preguntar a la senyora Schaefer pel tema prohibit.

La senyora Schaefer havia estat encantada de complaure-la, i un parell d’hores després s’ho havia manegat per repetir la història de quatre maneres diferents, cada versió amb lleugeres variacions, però sempre explicant com havia inspirat un director anomenat George Lucas perquè fes, segons ella, «cinema rellevant» quan el tenia d’alumne a l’USC. La Delgado no tenia ni idea de si allò era veritat o només era una fantasia imaginada per una dona excèntrica. La Diane es negava a deixar-se arrossegar a parlar del tema.

Potser una altra partida de Monopoly a la llum de les espelmes no era tan mala idea.

L’Esther era davant de les finestres que donaven al carrer. Feia una estona que hi era, esperant la tornada del seu marit. Mentre la senyora Schaefer garlava, la Delgado va mirar el rellotge. Després va mirar la Diane, però ella va fer que no amb el cap. Ja havien tingut aquella conversa unes quantes vegades.

—Si surts —va dir la Diane—, és impossible que el trobis. Podria ser a qualsevol lloc. Llavors tornarà ell i seràs tu la que t’hauràs perdut.

Tenia raó, evidentment. L’únic que podien fer era esperar. Sabien que la ciutat havia patit una apagada, però era pràcticament l’única cosa que havien sabut per la ràdio abans que s’acabessin les piles. S’havien passat mitja hora buscant per tots els pisos unes piles de recanvi, però no n’havien trobat.

L’únic que podien fer era seure i esperar.

Almenys la Delgado havia aconseguit parlar amb en Gallup per telèfon. No sabia ben bé per què sentia la necessitat d’informar-lo, però semblava lògic. Li havia comunicat tot el que havia descobert en la seva investigació i ell fins i tot havia mostrat una punta d’interès, prou satisfet amb la informació per passar per alt la petita transgressió que representava que estigués al cas de l’operació secreta d’en Hopper.

Una operació de la qual la Delgado no formava part, i continuava sense formar-ne part, tot i que en aquelles circumstàncies li fes l’efecte que, si més no, era millor que en Gallup, o els seus agents, estiguessin informats del seu parador durant el que semblava que podia fer esclatar la pitjor crisi de la ciutat.

En Gallup li havia aconsellat que informés els seus superiors del Departament de Policia de Nova York, però, tan bon punt com va penjar després de parlar amb ell i va intentar telefonar a la 65, es va quedar sense línia. La Delgado havia sospesat la idea d’anar a informar a la comissaria més propera, però l’havia descartat ràpidament.

Ho havia promès a en Hopper.

—Ja torna!

La senyora Schaefer va callar quan l’Esther va córrer cap a la porta del pis. Va sortir a l’escala i la Delgado va sentir els seus peus picant els graons quan corria cap a la porteria. Un moment després, ella i l’Eric van tornar al pis.

La Diane es va aixecar de taula.

—Per l’amor de Déu, Eric, has estat hores fora! On t’havies ficat?

L’Eric va apagar la llanterna i la va deixar sobre la taula. Va agafar una cadira i va seure. Va respirar fondo. L’Esther va estirar la mà i ell l’hi va agafar.

—Oh, una mica pertot —va dir, brandant el cap—. A fora és un circ. Molta gent, molts cotxes. No havia vist mai una cosa així. —Va mirar la seva dona—. He anat a casa d’en Charles i la June. Estan bé, però justament en Charles estava a punt de sortir a fer un reconeixement. I l’hem fet junts. Em sap greu, no era conscient d’haver estat tant de temps fora. El cas és que hem arribat fins a l’avinguda Willoughby.

L’Eric va callar i va tornar a brandar el cap.

Les dones es van mirar entre elles. Després la Delgado va agafar una cadira i va seure al costat de l’Eric.

—Què passa?

L’Eric va mirar la inspectora.

—No ho sé, però és alguna cosa rara.

La Diane es va tirar endavant.

—Rara?

Ell va assentir.

—A Willoughby hi ha un edifici que encara té llum, o té un generador, vés a saber. Estava il·luminat. —Va aixecar les mans i va gesticular, com si esculpís la història per a elles—. Però hi havia tot de gent… No ho sé, centenars de persones. —Va brandar el cap—. No sé com explicar-ho. Però entraven tots desfilant. I tots portaven la mateixa jaqueta i anaven armats amb rifles.

—L’exèrcit —va dir la senyora Schaefer—. Ho sabia. Sabia que ens vindrien a ajudar.

—No, no, no era l’exèrcit —va dir l’Eric—. Escolteu, de seguida que ho hem vist hem tornat a casa ràpidament. —Es va tirar endavant—. Era una banda. Una banda nombrosa. Tots portaven una insígnia a l’esquena, una serp.

El cor de la Delgado es va accelerar.

—Una serp.

—Això mateix —va dir l’Eric.

La Delgado es va aclofar a la cadira. L’Esther va agafar més fort la mà del seu marit mentre mirava la inspectora.

—Què significa? Saps quin són?

La Delgado es va dreçar, ignorant de moment aquella part de la pregunta.

—Has dit que era a Willoughby? Recordes on exactament?

—Sí, i tant, i tant —va dir l’Eric—. L’edifici que té llum és molt gran. Abans es deia Institut Rookwood.