Capítol 9
L’INFORMADOR
6 DE JULIOL DE 1977
BROOKLYN, NOVA YORK
L’endemà al matí, quan en Hopper va arribar a la 65, la Delgado era a la seva taula amb un cafè. La va saludar amb el cap i ella es va aixecar immediatament i li va indicar amb un gest que anessin al passadís que portava a la saleta del cafè. Però el seu pla per a un intercanvi clandestí d’informació va quedar interromput quan el capità LaVorgna va cridar en Hopper al seu despatx.
En Hopper va sospirar.
—Just després —va dir-li.
La Delgado va assentir i va tornar a la seva taula mentre en Hopper travessava la sala cap al despatx d’en LaVorgna, que s’havia quedat repenjat al marc de la porta mirant com s’acostava l’inspector. Va indicar a en Hopper que segués i va tancar la porta.
—Quina calor que torna a fer —va dir en Hopper.
En LaVorgna li va respondre amb un grunyit mentre feia la volta a la taula.
—Diuen que pujarà a trenta-vuit a finals de setmana.
—Se sap quan arreglaran l’aire condicionat?
—Tinc més possibilitats d’enviar un dels meus inspectors a la Lluna que d’arreglar l’aire condicionat —va dir el capità, abans de tirar-se endavant i aixafar la panxa contra la taula. En Hopper sabia el que significava, allò: s’havia acabat parlar i s’anava per feina—. Tinc un cas nou per a tu.
En Hopper va sospirar.
—Ni els assassins descansen amb aquesta calor.
En LaVorgna va brandar el cap i es va fregar la part de baix del bigoti amb el dit índex sense deixar de mirar el detectiu.
—No és un homicidi. Tenim un paio a baix, al calabós. Diu que té informació i que ens la donarà a canvi de protecció.
—Protecció contra què? —va dir en Hopper, amb les celles arrufades.
—És el que vull que descobreixis, inspector.
En Hopper va brandar el cap.
—No sé què dir, capità. Treballo a homicidis, no a antivici, i…
—Sé perfectament quin departament dirigeixo, inspector —va dir en LaVorgna, aixecant la veu—. I si dic que t’encarrego aquest cas és que t’encarrego aquest cas, entesos? No sé si ho has notat, però no és només a aquesta brigada que se li retallen els recursos. Estem curts de personal i de diners a tota la comissaria. O sigui que de vegades et demanaré que donis un cop de mà a un altre departament i em donaràs les gràcies per l’oportunitat d’expandir els teus horitzons.
En Hopper va sospirar i es va passar una mà pels cabells. Després va deixar caure la mà sobre la cuixa amb un cop.
—Sí, capità. Perdoni, capità. —Es va tornar a fregar la cara—. A veure què en puc treure.
En LaVorgna va fer un gran somriure que a en Hopper no el va entusiasmar especialment.
—Ho veus? Per això m’agrades tant, Hopper.
En Hopper va tornar a arrufar les celles.
—Sí, capità?
—Perquè fas el que et dic i no em fas enfadar.
En Hopper va sentir que se li tensaven els músculs de la mandíbula.
Sí, capità, precisament li volia dir…
Va aixecar un dit gros per sobre l’espatlla.
—Ha parlat amb la Delgado?
—No et preocupis per la seva feina, inspector. Ara vés a treballar. T’esperen a baix.
—Sí, capità —va dir en Hopper.
Es va aixecar i va fer una salutació de broma, però l’atenció del capità ja estava posada en els papers que tenia davant.
—Ara què passa? —va preguntar la Delgado quan en Hopper va arribar a la seva taula.
—Ah, no ho saps? Resulta que ja no treballo per a homicidis.
La Delgado una mica més i s’ennuega amb el cafè.
—Què?
En Hopper va aixecar una mà.
—Calma. És provisional. Es veu que m’envien de reforç a antivici. En tenen un que vol protecció a canvi d’informació, o jo què sé. Segurament només és un pobre addicte.
La Delgado es va passar la llengua entre les dents.
—Creus que el capità ens vol separar?
La Delgado podia tenir raó.
—Potser sí —va dir en Hopper. Va mirar cap al despatx del capità—. Creus que sap que continuem investigant?
La Delgado va seguir la seva mirada.
—No sé com. Però, escolta, hem de parlar.
En Hopper va assentir i es va posar dret.
—Sí. Vine. Anem, necessito fer un cafè abans de baixar.
La saleta del cafè estava buida. El sergent McGuigan sortia quan ells arribaven. En Hopper i la Delgado van dir bon dia i van esperar que tornés a la seva taula i els donés l’esquena. Llavors en Hopper va tancar la porta i va anar a la cafetera.
La Delgado va aixecar la tassa perquè en Hopper l’hi omplís.
—Què vas trobar al carrer Dikeman? —va preguntar.
—Una cosa interessant —va dir, ara omplint-se la seva tassa.
Va fer un glop que li va provocar una ganyota per la temperatura i l’amargor i va explicar a la seva companya l’aventura de la nit anterior: el pis buit, els arxivadors marcats com a propietat governamental, la fracassada persecució de l’intrús i la posterior desaparició dels arxivadors.
La Delgado va escoltar, assentint de tant en tant mentre absorbia la informació, bellugant els ulls entre en Hopper i la porta de la saleta per mantenir la vigilància.
—Ho sabia. Passa alguna cosa estranya.
En Hopper va assentir i va fer un glop de cafè.
—Una cosa estranya, exactament. Té. —Es va ficar la mà a la butxaca de la camisa i en va treure el primer full del quadern del pis del carrer Dikeman—. Mira què en pots treure mentre sóc a baix.
La Delgado va agafar el full i se’l va guardar a l’escot.
—Alguna cosa a l’escena del crim? —va preguntar en Hopper.
La Delgado va assentir i li va parlar dels tres homes que havien anat a buscar en Hoeler, i li va descriure la llista d’adreces que havia trobat. En Hopper va escoltar arrufant les celles i mirant el cafè.
—Portaven jaquetes de l’exèrcit? —va preguntar.
La Delgado va arronsar les espatlles.
—És el que va dir el porter. Es poden comprar jaquetes d’aquestes en botigues militars, o sigui que no sé si és gaire útil. Per què?
—En tinc una —va dir en Hopper—. La guardo de l’època de l’exèrcit.
La Delgado va alçar una cella.
—Vols dir que podrien ser veterans?
—El porter va dir que Alcohòlics Anònims utilitzava un espai de Dixon’s.
—Sí.
—Potser també l’utilitzen d’altres, com grups de suport de veterans.
—N’existeixen?
En Hopper va assentir.
—Existeixen. Molta gent que va tornar del Vietnam necessita ajuda.
—No ho dubto. Investigaré Dixon’s, comprovaré les altres adreces, faré una llista de grups. Tu baixa.
En Hopper va mirar el rellotge i va assentir. La porta es va obrir i va entrar en Harris. Es va parar, somrient, quan els va veure.
—Ah, els nostres colomins tenint una reunió secreta.
Sospirant, en Hopper va sortir i va deixar en Harris sol davant de la mirada assassina de la seva companya.
Quan en Hopper va arribar a baix havien portat l’home a una sala d’interrogatoris. Va entrar i va saludar amb el cap el policia d’uniforme que hi havia dret amb els braços plegats en un racó. L’agent es va apartar de la paret brandant el cap.
—Bona sort amb aquest —va dir, tocant-se la visera de la gorra abans de sortir de l’habitació amb els polzes ficats al cinturó.
En Hopper va tancar la porta amb una sensació de neguit a la panxa. Allò seria una pèrdua de temps. Va deixar el cafè i la carpeta que li havien donat sobre la taula i va mirar la persona amb qui representava que havia de parlar.
A primera vista, l’interrogat era un noi, potser fins i tot un adolescent. Portava una armilla prima de pell sobre una samarreta de beisbol cordada, amb les mànigues arromangades. Estava assegut amb els braços encreuats i el cap repenjat a sobre, la cara girada cap al cantó oposat a la porta, com si dormís. Portava els cabells tallats en un pulcre pentinat afro.
El comportament de l’informador, per molt que a en Hopper li costés pensar que ho era, tenint en compte que encara no havia donat cap informació, no es podia considerar insòlit. La gent es comportava de totes les maneres possibles quan estava sota custòdia, i en Hopper havia vist de tot. En aquest cas, va pensar que l’informador dormia la mona o estava sota els efectes d’alguna droga. A en Hopper li arribava una aroma dolça i va decidir que era més probable allò últim.
En Hopper va fer un glop de cafè i va mirar el rellotge, després va sospirar i va picar la taula amb els artells. L’informador va fer un bot a la cadira, es va llepar els llavis i va parpellejar mirant l’inspector.
—Perdona que et desperti —va dir en Hopper, secament—. Potser hauries d’haver demanat a recepció que et truquessin per despertar-te abans de registrar-te.
El noi va continuar llepant-se els llavis, amb el front arrugat de pura confusió, mirant en Hopper.
—Què? —va preguntar finalment.
En Hopper va ensumar i va agafar el bolígraf.
—Tant se val. —Va obrir la carpeta i va baixar el bolígraf pel formulari, omplert a mitges—. A veure, ets el senyor Washington Leroy.
—No, no, no —va dir el noi, gesticulant sobre el formulari. En Hopper va aixecar el cap i el noi el va mirar intensament. Tenia els ulls molt vermells, però sense una llanterna en Hopper no podia veure com tenia les pupil·les. Es va imaginar que estaven força dilatades—. Leroy Washington. Leroy. Tens els noms a l’inrevés, tio. —Va xiular i es va tirar enrere al seient—. Leroy Washington.
—Perdona —va dir en Hopper, va ratllar els noms i els va canviar al formulari—. Leroy Washington.
—I tu qui ets?
En Hopper no va aixecar el cap. Amb una mà va buscar a la butxaca de la camisa i va treure una targeta. L’hi va donar. El noi la va agafar i se la va mirar de prop.
—Inspector James Hopper… —En Leroy el va mirar—. Homicidis.
En Hopper va ignorar la pregunta i el va mirar.
—Has dit que tenies informació.
L’expressió d’en Leroy es va animar.
—Informació, sí! Sí, això mateix. —Va mirar en Hopper, però tenia els ulls desenfocats.
En Hopper va arronsar les espatlles.
—A veure, t’escolto.
En Leroy va assentir i es va llepar els llavis, va deixar les mans planes sobre la taula. En Hopper les va mirar i va veure que tenia les ungles rosegades i brutes. El noi portava una colla de braçalets en tots dos canells, una barreja del que semblaven gomes de cabells de colors cargolades a l’esquerra, i a la dreta una tira ampla de pell amb una sivella més grossa que la que en Hopper portava al cinturó.
—D’acord, tio, escolta —va dir en Leroy, picant a la taula amb una ungla trencada—. Està a punt de passar una cosa grossa, tio, i vull dir grossa. —Es va tirar enrere a la cadira i va dibuixar una forma en el buit davant d’ell amb les dues mans—. Grossa, tio. Fa temps que la planifica, molt. Mesos, tio, mesos. Potser anys.
En Leroy va brandar el cap i es va tirar endavant sobre la taula, repenjat en els colzes, i mirant intensament en Hopper es va picar una templa amb el dit.
—No coneixes el Sant, tio, no el coneixes. El tio ho té tot aquí. Tot.
En Hopper va prémer els llavis mirant en Leroy.
—D’acord, passarà una cosa grossa? —va preguntar.
En Leroy va assentir i es va deixar caure enrere com un farcell.
En Hopper el va mirar un moment més i després va ensumar.
—Escolta, necessitaré alguna cosa més concreta —va dir—. Si vols protecció, si estàs en perill, necessitem alguna cosa més tangible.
En Leroy va arrufar les celles.
—Tangible?
—Sí, tangible —va dir en Hopper—. Noms, llocs, dates, hores. Hem de saber dades concretes. Si necessites protecció, ho podem arreglar, però ens has de donar alguna cosa perquè puguem actuar, alguna cosa que ens porti directament a impedir un delicte o a arrestar un delinqüent. No proporcionem protecció a tothom que ens la demana.
En Leroy va brandar el cap i va tornar a picar sobre la taula.
—Sí, però t’ho he dit, tio. T’ho he dit. T’he donat un nom: el Sant. Ho té tot planificat.
En Hopper va sospirar.
—Què té planificat, Leroy?
En Leroy no semblava que escoltés. Havia tancat els ulls i havia inclinat el cap amunt, per mirar al sostre.
El noi anava fins a les celles d’alguna cosa. En Hopper va tornar a sospirar i estava a punt d’aixecar-se, però es va quedar quiet quan en Leroy va tornar a parlar.
—S’acosta. La foscor, la nit, negra serpent. —En Leroy no va obrir els ulls, però va fer una ganyota—. S’acosta, aquí i ara, aquí i ara. El tron de flames està preparat i el Serpent ocuparà el seu tron, i Ell ho dominarà tot amb el seu foc i el seu poder i el seu mantell d’ombres cobrirà la ciutat.
Sí. No podia estar més col·locat. En Hopper ho veia, clar com l’aigua. Com si la policia de Nova York no tingués prou feina sense haver-se de preocupar per bromes de drogoaddictes que els volien fer creure que el món s’acabava. En Hopper va obrir la carpeta que tenia a la mà, va comprovar que havia signat on calia i estava a punt de demanar a l’agent que deixés en Leroy al carrer quan el noi es va sobresaltar a la cadira. Va obrir els ulls, va parpellejar i va furgar per les butxaques.
—Un moment —va dir—. Dius que vols alguna cosa, tio. Tinc una cosa, tinc una cosa. —Va treure un objecte de la butxaca interior de l’armilla de pell.
A en Hopper li va fer un salt el cor. Es va tornar a asseure, amb els ulls fixos en allò que en Leroy Washington deixava sobre la taula, davant d’ell.
Era una carta blanca, més gran que una carta de baralla. Davant hi havia un símbol, pulcrament dibuixat a mà amb tinta acrílica gruixuda: una estrella de cinc puntes. En Hopper no havia vist abans aquell símbol concret, però era ben clar que la carta formava part d’un joc que coneixia molt bé.
Es va mirar la carta una estona que li va semblar una eternitat. En Leroy va dir alguna cosa, però en Hopper no el va sentir perquè tenia un rugit a les oïdes.
Llavors en Leroy es va posar a hiperventilar, intentant respirar, i aquell canvi sobtat va fer sortir en Hopper del trànsit.
—D’on has tret la carta?
En Leroy no escoltava. Tornava a tenir els ulls tancats i parlava alhora que intentava inspirar.
—El dia de la foscor arribarà… I el dia serà nit i la nit serà negra serpent i el tron estarà a punt per a la seva arribada… Paraula del Sant… Paraula del Sant.
En Leroy va recuperar el control de la respiració i es va ensorrar a la cadira, i després es va posar a riure, amb la barbeta rebotant contra el pit i els ulls encara tancats.
—Ei —va dir en Hopper.
En Leroy el va ignorar.
En Hopper va picar amb la mà sobre la taula.
—Ei!
En Leroy es va sobresaltar, parpellejant com si es despertés d’un son profund. Va mirar en Hopper.
—D’on has tret aquesta carta? —va cridar en Hopper, i la seva veu va rebotar a les parets de la petita habitació.
En Leroy no semblava adonar-se del canvi d’actitud d’en Hopper. Es va llepar els llavis i va mirar al voltant de la sala d’interrogatoris i després en Hopper.
—Tens tabac, tio? Tinc la gola en flames, tio. Necessito alguna cosa, el que sigui. —Es va eixugar la boca amb el dors de la mà.
En Hopper no es va poder dominar. Va agafar el canell d’en Leroy, que va cridar espantat mentre l’inspector li estirava el braç.
—Dius que tens informació, i la vull sentir. Té alguna cosa a veure amb la carta? Saps d’on ha sortit? Saps qui l’ha fet? Si saps alguna cosa dels assassinats, m’ho has de dir, i m’ho has de dir ara.
En Leroy es va resistir a l’estrebada d’en Hopper, i l’inspector va afluixar. El noi es va tirar enrere en la cadira.
—Tot forma part del pla. És el que va dir. Tot forma part del pla.
—Qui ho va dir? Quin pla?
—El Sant.
—Qui és el Sant? Leroy, qui és el Sant?
—Saint John. Ens ha vingut a salvar, a posar el tron al seu lloc, a preparar-lo per a la seva arribada.
—Què? Una arribada? —En Hopper es va fregar la cara—. Quina arribada?
—No, tio. No ho puc dir. El seu nom, no puc dir el seu nom.
En Hopper es va posar dret. Es va inclinar per sobre la taula, amb el pols palpitant a les temples.
—De què parles, Leroy? L’arribada de qui?
En Leroy el va mirar. Va brandar el cap, tenia llàgrimes als ulls. Els seus llavis es van moure intentant trobar les paraules.
—Satanàs, tio —va dir, en una veu molt baixa—. Satanàs ve i Nova York serà el seu tron.