Capítol 38
CUIT I AMAGAR

13 DE JULIOL DE 1977
SOUTH BRONX, NOVA YORK

—Prou!

En Hopper i la Martha van parar de girar en cercles i tots dos van mirar cap al so inconfusible de la veu de Saint John. La munió que els envoltava es va tornar a separar per deixar passar el líder de la banda i que s’enfrontés als aspirants a combatents. Els va mirar des de darrere de les ulleres de mirall, i després va mirar els gàngster congregats.

—Que tothom torni a la feina.

No es va moure ningú.

Saint John es va girar de cop. Va separar els braços i la túnica morada es va obrir.

—Que torneu a treballar!

Aquesta vegada li van fer cas. La banda es va dispersar, corrent en totes direccions per fugir de la ira del seu líder.

Saint John es va acostar a en Hopper i la Martha, ell amb els punys aixecats, ella amb la palanca a la mà. Saint John va ignorar la Martha i es va situar enmig de tots dos, de cara a en Hopper.

Darrere Saint John, en Hopper va veure la mirada que la Martha va engegar al seu estimat líder. Era d’odi pur i ardent.

En Hopper ho va trobar interessant. Estava enfadada només perquè havia interromput la seva competició esportiva? O la seva ira provenia d’una animositat més fonda contra el líder de la banda?

Saint John es va dirigir a la Martha, amb els ulls encara fixos sobre en Hopper.

—Martha, has triat aquest moment per desafiar el nostre nou amic? Saps tan bé com jo que el moment s’acosta, oi?

Aleshores Saint John va girar sobre si mateix i es va encarar a la Martha amb una rapidesa que va sorprendre en Hopper. Va mirar la Martha des de dalt, i ella va recular i va deixar anar la palanca.

—O no?

La Martha va assentir.

—Sí, Saint John, sí.

—Doncs et suggereixo que tornis a la feina —va dir, agafant-li la galta amb una mà, amb un somriure que ella no va correspondre. Després va abaixar la mà i es va girar de cara a en Hopper, i aquest va veure que la noia tornava a llançar aquella mirada furiosa a l’esquena del seu líder, confirmant que sí, que la seva ira estava dirigida al mateix Saint John. En acabat, es va girar i se’n va anar.

—Només em puc disculpar pel comportament de la meva… associada. —Saint John va decantar el cap—. Entenc que vols saber què fem aquí.

En Hopper no va dir res.

—Potser ha arribat el moment. Vine, t’ensenyaré coses.

Saint John es va girar i va caminar en direcció a l’escala de la banda més allunyada del magatzem.

En Hopper el va seguir.

—Creus en el sacrifici, Hopper?

Saint John havia guiat en Hopper per l’escala metàl·lica, al segon nivell de les oficines. Allà també era evident que el local feia anys que estava abandonat, les oficines només eren una carcassa buida, la paret d’obra a la vista, i gairebé tota plena de grafits. A mesura que avançaven, en Hopper veia els despatxos cada vegada més plens de caixes. Els Escurçons els utilitzaven com un espai addicional d’emmagatzematge.

En Hopper necessitava saber què hi havia a les caixes. Com les que hi havia al magatzem gran, eren rectangulars, llargues, però poc fondes.

Ho havia de veure amb els seus propis ulls.

—És una pregunta difícil, ho entenc.

En Hopper va aixecar el cap. El fil del seu pensament es va interrompre quan va veure que Saint John s’havia parat al passadís, de cara a ell. En Hopper mateix també s’havia parat, davant d’una de les sales d’emmagatzematge. Saint John l’havia estat observant, l’havia vist observar.

—Deixa’m que et digui quina crec que és. —Saint John se li va acostar més. Els ulls d’en Hopper van anar a les plaques d’identificació que brillaven a la cadena que li penjava del coll—. Crec que la resposta és sí. Crec que la resposta és que creus en el sacrifici com jo crec en el sacrifici. Crec que ho entens com jo ho entenc. T’ho veig als ulls.

Saint John va callar. El tenia tan a prop que en Hopper li sentia l’alè a la cara.

—Diuen que els ulls són les finestres de l’ànima —va dir Saint John—. I crec que és veritat. Crec que és molt veritat. I jo, quan et miro als ulls i miro la teva ànima, hi veig la veritat. Hi veig sacrifici. Hi veig fe.

«Veus exactament el que vols veure», va pensar en Hopper. «Un reflex de tu mateix, i res més».

—Veig que entens que hi ha una feina per fer —va continuar el líder de la banda. Va assentir—. Tu i jo hem viscut coses terribles. I ara som aquí, a punt, esperant, disposats. Sí, i tant que ho entens. Les teves mans són les seves mans, mans que dirigirà com dirigeix la nostra missió. Farà servir les nostres mans com si fossin seves, utilitzant-les com utilitza una eina per a un propòsit que és alhora singular i vertader. Ho veu. Veu la veritat de la teva ànima, perquè aquesta ànima és ara seva. Et posseeix i em posseeix, i això ens alegra.

En Hopper va respirar a poc a poc pel nas. Era evident que Saint John el tenia en molta consideració, senzillament perquè tots dos havien lluitat al Vietnam.

Era per això que en Leroy i en Lincoln l’havien portat al grup de suport de veterans? Saint John donava molta importància a l’experiència militar.

És clar. El grup de suport, els grups en plural, eren el seu terreny de reclutament. Saint John buscava gent. La gent correcta, almenys per a ell.

Les persones com en Hopper, un veterà alhora amb experiència i un desig roent de… De fer alguna cosa. En el cas d’en Hopper, totes dues afirmacions eren certes, però havia aconseguit teixir l’última en una fantasia que Saint John havia agafat amb les dues mans i l’havia fet passar de cara nova a favorit.

De tan a prop, en Hopper podia llegir les lletres gravades a les plaques d’identificació. El format era el mateix que el de les plaques que en Hopper tenia al calaix de casa.

En Hopper va mirar la cara de Saint John, o de Johnathan Saint. El seu propi reflex doble s’allargava als vidres platejats convexos de les ulleres d’aviador. El passadís d’oficines estava ben il·luminat i, mentre en Hopper mirava, li va semblar detectar una vaga ombra de moviment darrere les ulleres quan el líder de la banda va parpellejar.

—Si els ulls són la finestra de l’ànima —va dir en Hopper—, per què portes aquestes ulleres?

«Què intentes amagar als teus seguidors?».

Saint John va somriure, i després va picar el pit d’en Hopper amb un dit.

—Sabia que eres dels bons. Al país dels cecs n’hi ha alguns que hi poden veure, germà meu, n’hi ha alguns que hi poden veure. Tu i jo som els escollits. T’ha enviat a mi per fer la seva obra, i quina obra més gloriosa que serà.

Saint John es va girar i va continuar pel passadís. Quan es va adonar que en Hopper no el seguia, es va parar de cop i va donar la volta.

—Qui? —va preguntar en Hopper. Va fer un gest d’interrogació—. Per qui fem tot això?

Saint John va somriure.

—Ho fem pel nostre Mestre.

—El nostre Mestre?

—El Mestre. —Saint John va tornar a acostar-s’hi—. La gent el coneix per molts noms, però el que em parla a cau d’orella és Satanàs. I aviat caminarà entre nosaltres quan el guiem al seu tron de foc.

I sense dir res més Saint John es va posar a caminar.

En Hopper va tardar uns segons a arreplegar forces i asserenar-se per seguir-lo, en lloc de sortir corrent tan de pressa com pogués en direcció contrària.

Saint John va guiar-lo a la seva oficina al pis de dalt de tot, aquesta vegada per unes escales interiors, i no per l’escala metàl·lica de fora. Era tot molt gran, però sense activitat; en diversos punts a en Hopper li va semblar sentir gent que treballava, amb cops metàl·lics i sords que ressonaven en algun lloc més endins del complex, com si una part del magatzem encara mantingués la indústria per a la qual s’havia construït en principi. Però quan Saint John el va fer entrar a l’oficina gran, en Hopper encara no havia vist cap més membre de la banda enlloc.

L’oficina semblava estar igual que quan en Hopper l’havia vist, però tan bon punt van travessar el llindar Saint John es va avançar, va fer la volta a la taula i va anar a una de les dues portes que hi havia a la paret de darrere. Ara estava ajustada.

—No, no! —Saint John va renegar baixet mentre obria la porta del tot.

En Hopper va anar al seu costat. L’habitació era un petit arxiu, ple de prestatges i arxivadors. Al mig de l’habitació hi havia una tauleta rodona i dues cadires que feien joc. No hi havia cap més porta.

Saint John es va girar i va passar fregant en Hopper amb les presses de sortir de l’habitació petita i entrar a l’oficina principal. Va anar a l’extensió arrodonida de vidre que donava a l’espai gran de magatzem. Va obrir una de les finestres i va cridar els seus sequaços de baix.

—Leroy, Lincoln! Pugeu! Porteu el vostre equip. Ara!

A baix, en Hopper va veure com els homes es posaven en marxa, i uns quants saltaven dels sofàs vells al costat de les fogueres dels barrils i corrien cap a l’escala.

—Què ha passat? —va preguntar en Hopper.

Saint John es va girar. En Hopper podia veure-li el pols bategant al coll i a les temples.

—Res que no pugui solucionar —va dir, i va assenyalar en Hopper—. Res que no puguem solucionar.

Llavors va tornar a la seva taula. Va fer una altra ullada a l’habitació buida dels arxivadors, es va girar i va obrir el calaix de dalt de la taula. Des de la seva posició a la finestra, en Hopper no veia què hi havia a dins, però el cap de la banda va fer un copet de cap i va tancar el calaix just quan es va obrir la porta de la seva oficina i en Leroy i en Lincoln van entrar precipitadament, panteixant per la correguda escales amunt. Darrere d’ells, van entrar més gàngsters.

Saint John els va mirar, després va anar al moble de calaixos llargs. Va obrir el segon calaix tancat amb clau, en va treure un full de paper gran i el va llançar per estendre’l sobre la taula de reunions. Els altres es van apinyar al voltant, en Hopper inclòs. Mirant el paper, va veure que era un plànol del magatzem i les oficines. Com sospitava, el que havia vist fins aleshores només era una petita part del complex. Semblava que els Escurçons també havien agafat un parell d’unitats industrials contigües, i el conjunt es connectava amb una sèrie de ponts i passarel·les.

El cap de la banda va començar a assenyalar diferents àrees del plànol.

—Leroy, agafa el teu equip i comença a escombrar el cantó est. Dividiu-vos en dos: un grup agafa l’escala des de dalt, l’altre comença per baix. Lincoln, fes el mateix, dividiu-vos i agafeu el cantó oest. Continueu escombrant de dalt a baix. Assigneu homes per a les sortides, a les àrees nord i sud. Si ella encara és a dins, la podem enxampar al mig.

Ella?

Els altres van assentir, seguint les instruccions del seu cap sense cap confusió. En Hopper no sabia què passava, però creia que s’ho podia imaginar.

Algú —una dona, aparentment— estava tancat a l’arxiu i s’havia escapat. Qui devia ser? La Delgado segur que no. No, ella sabia el que estava fent en Hopper i, més important que això, hi confiava. No era possible que s’hi hagués embolicat.

Aleshores… Qui era?

Saint John va tornar a picar amb els dits sobre el mapa.

—Hopper, vés amb l’equip d’en Leroy. Comença aquí i vés baixant, cobrint la zona i les oficines centrals. Igualment, si és aquí, la podem fer sortir a camp obert.

En Hopper va mirar el cap de la banda.

—A qui busquem?

Saint John es va enravenar i no va mirar en Hopper; les seves ulleres de mirall continuaven mirant directament el mapa de la taula.

—Algú molt important. Aneu. —Els va fer fora amb un gest.

Els altres es van posar en marxa, es van agrupar ràpidament en petites brigades de dos i tres homes. En Leroy va enraonar amb alguns homes del seu grup i, en acabat, va fer un cop de cap a en Hopper.

—En City i en Reuben aniran amb tu —va dir, i els dos membres de la banda es van avançar.

En Hopper els va reconèixer de la primera ronda de presentacions: en City era un noi jove amb la cara prima i els cabells llargs i rossos recollits amb una bandana vermella, i en Reuben era un negre més gran amb un tall de cabells militar fet amb precisió matemàtica. En Leroy i en Lincoln van sortir amb els seus equips i en Hopper va fer un senyal als seus dos homes.

Tenia una idea. Es va girar cap a la taula i va fer un gest a Saint John.

—Escolta, tinc experiència en això. He estat poli uns quants anys. Sé com organitzar una cerca. Puc?

Saint John va separar les mans en un gest d’acceptació i va deixar espai a en Hopper, que es va acostar i va girar el mapa mentre reflexionava. Va traçar una zona amb el dit… Però els seus ulls eren en un altre lloc, escanejant altres seccions, intentant gravar-se el mapa al cervell.

—D’acord —va dir, al cap d’un moment—. Ens dividirem, i així abastarem més terreny. —Va apuntar el mapa—. City, agafa aquest sector. Reuben, tu aquest. Jo agafaré el mig. Com ha dit el cap, farem pinça. Si el nostre objectiu és al mig, l’atraparem. Si no, l’empenyem cap aquí o cap aquí, i els altres ja l’atraparan. Entesos?

Els altres dos van fer un cop de cap i se’n van anar. En City va donar una bona plantofada a l’esquena d’en Reuben.

En Hopper va tornar a repassar el mapa i es va aixecar. Saint John el mirava amb els braços plegats.

—Bona planificació, germà.

En Hopper es va llepar el llavi de baix, però no va contestar. En lloc d’això va fer un cop de cap i va sortir cap al complex.

A en Hopper la magnitud de l’operació dels Escurçons li provocava dues reaccions diametralment oposades. D’una banda, era impressionant; la banda havia ocupat tot un bloc d’edificis industrials per a les seves finalitats. No sabia quants eren, però era evident que Saint John necessitava l’espai per a alguna cosa.

De l’altra, que haguessin pres possessió del complex de magatzems tan fàcilment no era gaire sorprenent. Nova York era una ciutat de contradiccions brutals. Al fons de Manhattan, les torres bessones del World Trade Center apuntaven al cel, un testament de la resiliència i l’ambició d’una ciutat que es movia en la crisi financera més gran de la seva història. Més amunt, Midtown continuava prosperant, i els nivells superiors de la societat novaiorquesa ostentaven el seu luxe a l’Upper West Side.

De quant duraria, en Hopper no en tenia ni idea. Perquè, com havia vist personalment, a altres parts de la ciutat no els anava tan bé. No havia estat mai policia al Bronx, i no havia tingut mai cap desig de treballar en aquell districte. N’havia sentit a parlar a bastament fins i tot abans d’anar-se’n de Hawkins. Diferents parts de la ciutat de Nova York havien patit l’impacte de la mala gestió dels seus polítics en molts sentits, però el Bronx era gairebé un altre planeta, compost d’edificis en ruïnes i carcasses cremades entre parcel·les buides i fileres de finques de pisos al caire del col·lapse. Per Saint John i els seus seguidors, trobar un complex industrial abandonat i apoderar-se’n per a ús propi no devia haver estat tan difícil en aquella zona. Alhora, era una base d’operacions perfecta: prou gran perquè la banda augmentés i el lloc es convertís en una seu completament desenvolupada, amb prou espai per guardar-hi recursos, equipament i material; prou lluny de les zones residencials i comercials existents i ocupades perquè ningú no es preocupés per ells, policia inclosa, i a sobre, si volien, podien veure si algú s’aproximava. I era prou cèntric per arribar fàcilment a la ciutat.

Comptat i debatut, Saint John ho havia fet bé. Potser patia una mena de deliri, si no una malaltia mental, però sens dubte era un planificador experimentat, i expert en logística. Havia comentat que al Vietnam l’havien assignat a «tasques especials». En Hopper no sabia ben bé què volia dir.

També volia saber què planificava exactament Saint John i per què.

I aquella era una oportunitat perfecta per esbrinar-ho. Amb la banda buscant la presa fugada —en Hopper no podia creure que hi fos voluntàriament— i formant part de la recerca, tenia la llibertat que li calia per buscar i escorcollar sense despertar sospites.

Perfecte.

Va caminar silenciosament pels passadissos buits, intentant recordar la planta de l’edifici. Era un laberint. D’entrada, en Hopper havia donat per fet que la fugitiva hauria trobat la sortida i hauria marxat, però al cap de mitja hora de mirar dins d’una habitació darrere l’altra, d’entrar en un passadís darrere l’altre, no n’estava tan segur. S’havia desorientat, el mapa mental feia temps que estava oblidat, però sentia com els altres buscaven, sense amoïnar-se gaire per ser sigil·losos en la persecució de la seva presa.

Per ells allò només era un altre joc, evidentment. Més esport.

De moment, la recerca d’en Hopper pels magatzems no li havia donat la informació que buscava. Aquella secció de l’edifici s’utilitzava principalment per guardar queviures. Les antigues oficines i sales de reunions estaven plenes, unes més, d’altres menys, de caixes grans i petites, però les que en Hopper havia escorcollat contenien pernil en llauna, paquets de llet en pols, fruita en conserva. N’hi havia prou per alimentar un exèrcit.

Una idea que no agradava gaire a en Hopper.

De la fugitiva, no n’hi havia rastre. En arribar al final d’un passadís que donava a una escala de la banda occidental, en Hopper estava a punt de sortir i baixar al pis de sota quan es va aturar.

Allà. Un soroll. Tot i el rebombori de la recerca que es feia per sobre d’ell i ressonava a les escales occidentals, estava segur d’haver sentit una altra cosa més propera, en aquell pis, en un punt més al fons del passadís per on acabava de passar.

I una altra vegada. Una porta que grinyolava i el soroll inconfusible d’una sabata fregant el terra dur de ciment.

La fugitiva. Havia de ser ella. Estava amagada en un despatx, esperant que en Hopper s’allunyés. Massa capficat en la seva pròpia recerca, no havia detectat la presència de la dona.

En Hopper va deixar que la porta de l’escala es tanqués i va tornar silenciosament pel passadís fins a la primera intersecció. Va girar la cantonada i es va enganxar contra la paret, amb el cap girat cap al so. I va esperar.

Va tornar a sentir els passos. Algú caminava a poc a poc, avançant pel passadís, girant la cantonada.

Cap a ell.

En Hopper va respirar fondo, sense saber qui o què esperar. Però li van venir dues coses al cap.

Primer, si era ell el que atrapava la fugitiva, es guanyaria encara més el favor dels Escurçons. El seu líder ja havia acceptat en Hopper al seu cercle de confiança, i molt de pressa, influït per la connexió compartida del Vietnam. Però els altres, exceptuant en Leroy, encara eren una massa desconeguda. La banda s’havia divertit amb el desafiament de la Martha i a en Lincoln no hi havia dubte que li queia malament. Ni comptant amb el suport de Saint John podia estar segur de tenir una posició ferma dins dels Escurçons.

Però, en segon lloc, si en Hopper atrapava primer la fugitiva, ho podia utilitzar a favor seu d’una altra manera. Perquè encara que no sabés qui era, hi havia la possibilitat que un enemic de Saint John pogués convertir-se en un aliat seu. Saint John havia dit que la presonera era algú important. Si era ella, potser sabria què pretenia fer la banda, què planificava fer el seu líder. Potser ella podia proporcionar a en Hopper la informació que necessitava per presentar-la a en Gallup.

Dues passes més, lentes i silencioses, però en l’aire quiet del passadís van ressonar com una campana a les orelles d’en Hopper. Va aguditzar tots els sentits, intentant formar-se una imatge mental de la persona que s’atansava, avaluar la seva alçada i si portava o no armes. Sabia que la presonera era una dona, però allò no volia dir res, res en absolut. La Martha, la germana d’en Leroy, pesava la meitat que ell però era ben capaç d’abatre’l. En Hopper no podia donar res per fet.

Si pogués llegir la persona a través de la paret gruixuda com el símbol en una carta Zener…

Es va tensar, preparant-se per actuar. La persona era gairebé a la cantonada.

Va ser llavors quan va sentir un altre so, una porta que s’obria, passes fortes i converses en veu alta. Era una altra partida de recerca, que entrava en un passadís proper. En qualsevol moment toparien amb en Hopper. La persona a punt de girar la cantonada ja s’havia espantat amb el soroll, i els seus passos s’havien parat.

En Hopper havia d’actuar, i ràpidament.

Va serrar les dents i va girar la cantonada de cop.

Va entrellucar un flaix de vermell i la cara de sorpresa de la dona amb els cabells llargs castanys i es va aturar, gairebé a mitja gambada.

La Lisa Sargeson el mirava amb els ulls esbatanats.

Darrere d’en Hopper es van sentir els gàngsters que s’acostaven. En Hopper es va posar de seguida un dit als llavis, indicant a la Lisa que callés, va apuntar el passadís per on havia vingut ella i va assentir. Ella va entendre el missatge immediatament, va avançar pel passadís a tota velocitat i va entrar per la primera porta que va trobar.

Aquell despatx tenia tota una paret de vidre, que començava a l’altura de la cintura i donava al passadís que acabava de deixar. La Lisa es va ajupir i es va arrossegar sota la taula vella, que era l’únic que quedava del mobiliari de la sala. En Hopper la va voler seguir, però es va aturar quan va veure que no hi havia lloc per a tots dos.

La Lisa el va mirar, amb la preocupació pintada a la cara. Ell li va fer un senyal d’OK amb la mà i va anar a la paret i es va agenollar per quedar sota la finestra. Si els gàngsters entraven, que el trobessin a ell era menys problemàtic que no que la trobessin a ella.

Els Escurçons van entrar al passadís, movent-se amb una cacofonia de soroll en comparació amb la cautela d’en Hopper. L’oficina estava fosca, el passadís il·luminat; en Hopper va observar les cinc ombres que es movien pel terra de l’oficina i el lateral de la taula vella mentre els gàngsters caminaven. En Hopper es va posar dret, va mirar per sobre la vora del vidre, i va veure que els gàngsters travessaven una cruïlla de passadissos més enllà i continuaven endavant.

—Estem salvats?

Es va girar i la cara de la Lisa va aparèixer per sobre la vora de la taula. Va assentir i li va fer un gest perquè s’acostés. Ella va sortir de l’amagatall, però no es va posar dreta.

—Què caram fas tu aquí? —va dir molt baixet.

—Estic infiltrat, en un cos especial federal. Però per què ets aquí? Saint John et tenia tancada al seu despatx. —En Hopper va tornar a mirar el passadís i després va continuar amb la Lisa.

—És una història molt llarga —va dir.

—Doncs comença a explicar.

—Em va oferir una feina.

En Hopper la va mirar fixament.

—Què? Una feina? Per fer què?

La Lisa va arronsar les espatlles.

—No n’estic segura. Però era una enredada, igualment. Em va convidar a venir. M’ha ensenyat això, però després m’ha tancat en aquella habitació. —Es va passar les mans pels cabells i va brandar el cap, mirant el terra en comptes d’en Hopper—. Ha intentat fer-me…

A en Hopper se li va glaçar la sang.

—Fer-te què?

Ella va tornar a brandar el cap.

—Tant se val. Però escolta, aquesta no és una banda com les altres amb què he treballat. És rara… És com, no ho sé, una barreja d’exèrcit privat i una mena de secta. Saint John té algun tipus de poder sobre aquesta gent. Està obsessionat amb el que anomena el Dia del Serpent, una profecia apocalíptica que creu que està a punt de fer-se realitat.

En Hopper va arrufar les celles.

—Segur que tu no te la creus, també?

—Què vols dir?

—La festa del Dia de la Independència. Quan vas entrar en trànsit, vas parlar de la foscor que venia, una nit que és negra serpent.

Ella va entretancar els ulls i va fer una ganyota de confusió.

—Em sap greu, no me’n recordo gens ni mica. —Va callar un moment—. De debò que vaig dir això? Uau.

—Sí, «uau» és exacte. —En Hopper va moure els malucs per posar-se més còmode—. Ara em diràs que no hi ha cap relació entre tu i els Escurçons?

—Ah, no, sí que n’hi ha. Conec Saint John.

En Hopper va sentir una pujada d’adrenalina al pit.

—El coneixes?

Ella va assentir.

—Havia treballat amb ell, en un estudi anterior. Aleshores formava part d’un centre que es deia Institut Rookwood. Ell era en un grup pilot de delinqüents que participaven en el programa. No vam arribar gaire lluny perquè ens van tancar, però era d’aquell grup.

La Lisa li va explicar el que havia sabut de Saint John mentre havia estat amb ell. En Hopper va escoltar atentament, paint la informació. Quan ella va acabar, va assentir.

—Entesos. Hem de treure’t d’aquí.

—A mi? I tu què?

En Hopper va brandar el cap.

—Pel que has dit del Dia del Serpent, és una cosa molt grossa. Haig de descobrir de què es tracta.

—Però jo et puc ajudar!

—Sí que pots. Sortint d’aquí. Vés a la Comissaria 65 de Brooklyn i parla amb la inspectora Delgado. Explica-li tot el que saps, i ella ho comunicarà al cos especial.

—D’acord —va dir la Lisa—. Però com sortiré?

En Hopper es va fregar la barbeta.

—Tinc un contacte aquí dins que ens podria ajudar. Però primer l’he de trobar. Estaràs bé aquí sola?

La Lisa va assentir.

—D’acord, bé. El llum apagat, tu amagada, entesos? Tornaré tan de pressa com pugui.

—Bona sort —va dir la Lisa.

En Hopper va assentir, es va aixecar i va sortir de l’habitació. Va tancar la porta amb un clic.