Capítol 3
SONNY I CHER
16 DE MAIG DE 1977
BROOKLYN, NOVA YORK
La sala dels inspectors de la Comissaria 65 de Brooklyn no era precisament un rusc d’activitat a les vuit del matí, però en Hopper ho atribuïa a la letargia d’aquella maleïda calor. Nova York s’estava rostint lentament de viu en viu i l’estiu encara no havia arribat. Si el temps continuava d’aquella manera, en Hopper ja estava fent plans per arrossegar la seva taula al muntacàrregues i pujar-la al terrat. Almenys allà dalt corria l’aire. A baix, l’única cosa que movia l’aire eren tres ventiladors de peu pràcticament defenestrats que el sergent McGuigan havia desenterrat d’un magatzem de subministraments llargament oblidat. No cal dir que l’aire condicionat no funcionava. En Hopper no recordava si havia funcionat mai, i no tenia gaires esperances que l’arreglessin dins d’aquella dècada, amb les retallades pressupostàries que patia actualment el Departament de Policia de Nova York.
Prova A, la taula davant de la seva. Com totes les altres ocupades per la brigada de sis inspectors d’homicidis de la comissaria —no, cinc en aquell moment—, era de metall i havia viscut dies millors, però aquella estava buida, no hi havia res als calaixos, ni tan sols un paper assecant o un telèfon a sobre. Feia setmanes que estava així, perquè l’última ronda d’acomiadaments al departament havia afectat la 65 amb especial contundència, i havia deixat la brigada amb un inspector menys i en Hopper sense company.
En certa manera, en Hopper entenia la necessitat de millorar el rendiment. La ciutat no tenia diners i el govern federal no contribuïa en res, per tant calia retallar. No volia dir que estigués bé —no es pot tallar massa greix abans de fer sang—, però almenys entenia el càlcul.
I també entenia que havia estat de sort. La primera meitat de l’any 1977, si més no de moment, hi havia hagut prop de sis-cents homicidis a la ciutat. Però el percentatge no estava distribuït proporcionalment pels cinc districtes. La 65 supervisava una part relativament tranquil·la de Brooklyn, i a cada un dels cinc inspectors d’homicidis que quedaven li tocava treballar en tres investigacions alhora. Encara era massa, però en Hopper sabia que podia ser molt pitjor, i de moment, fins i tot sense company, estava content amb la seva feina. El que li feia pena era el capità, en Bobby LaVorgna, un italià alt i cepat, amb un bigoti gruixut de morsa i vint-i-cinc anys d’experiència, que feia jocs malabars assignant els casos entre els seus inspectors com un mestre antic. Però aquells dies semblava passar més temps tancat al seu despatx, omplint l’ambient de fum de tabac mentre discutia per telèfon amb els superiors, demanant més recursos, més diners, més homes. La vida d’un inspector d’homicidis de Nova York no era bufar i fer ampolles, però almenys en Hopper s’alegrava de no passar-se el dia darrere d’una taula, omplint paperassa i udolant a la lluna.
—Ei, has sentit el que va passar ahir?
En Hopper va aixecar el cap de l’expedient del cas que estava revisant i va baixar les cames de la taula. L’inspector Symonds s’acostava des de la saleta del cafè, amb una tassa fumejant en una mà i un exemplar del New York Times del matí a l’altra. Va donar el diari a en Hopper i es va asseure en una cantonada de la taula buida, apujant-se una mica els pantalons del vestit blau fosc que duia per estar més còmode. En Hopper va mirar per sobre el diari i va veure que en Symonds es passava un dit per sota el coll de la camisa i es ventava amb la corbata curta i ampla, d’un color que feia joc amb l’americana.
—Alguna vegada t’has plantejat portar fibres naturals, Symonds?
L’inspector va ensumar fort i va fer un glop de cafè.
—Se’n diu tenir estil, James Hopper. Si començo a necessitar consells de moda d’un pagerol ja cal que trobi un psiquiatre millor.
En Hopper va brandar el cap, divertit, i va tornar a mirar el diari. A la primera plana, al centre hi havia una fotografia d’un helicòpter accidentat.
—Saps que això va caure a l’avinguda Madison? La meva dona era a l’avinguda Madison, per l’amor de Déu. —En Symonds va beure més cafè i va brandar el cap.
CINC PERSONES MORTES DESPRÉS QUE LA PALA DE ROTOR D’UN HELICÒPTER ES DESPRENGUI A L’EDIFICI PAN AM.
En Hopper ho havia sentit a les notícies de la nit, però l’article del Times li va donar una idea més clara del que havia passat quan el patí d’aterratge d’un helicòpter de New York Airways amb el motor encès havia cedit i l’aparell havia bolcat poc després de les 5.30 de la tarda del dia anterior. La pala havia matat quatre persones al terrat abans de desprendre’s del tot i caure de l’edifici, rebotar en una finestra i aterrar a l’avinguda Madison, on va matar un vianant.
—Déu meu —va dir en Hopper—. Està bé la Jacqueline?
—Està bé, per sort, però ho va veure tot. Està molt trasbalsada. Li he dit que s’agafés el dia lliure però ha preferit anar a treballar. —En Symonds va tornar a brandar el cap—. Però t’ho juro, déu-n’hi-do. —Va indicar el diari amb la tassa de cafè, com si així s’expliqués tot—. No saps mai quan t’ha arribat l’hora, oi? No ho saps.
En Hopper va assentir i se li van tensar els músculs de la mandíbula. En Symonds tenia raó: quan t’havia tocat, t’havia tocat. Era policia, era un veterà, i per això potser en Hopper ho sabia millor que moltes persones, però no era una cosa en què pensés gaire. No s’ho podia permetre. Si començaves a patir per coses així aviat et queia el món a sobre. En Hopper havia vist com els passava a molts homes que havien tornat del mateix lloc exacte que ell. Es va sentir un espetec a l’altra punta de la sala que el va fer sortir dels seus pensaments. Va tornar el diari a en Symonds, que se’n va anar a la seva taula i va mirar cap al despatx del capità. En Hopper es va girar i va seguir la mirada del seu col·lega.
A dins, després de tancar la porta amb totes les seves forces, en LaVorgna caminava amunt i avall. Les vuit del matí i semblava que la primera batalla del dia ja s’havia lliurat i perdut. En Hopper va observar com el capità es movia d’una banda a l’altra, amb el telèfon encastat entre el cap i el coll alhora que intentava encendre un altre cigarret mentre gesticulava exageradament, ventant la boira del seu despatx en remolins prou grans perquè en Hopper els veiés des de la seva taula. L’inspector va observar la boca del capità mentre discutia l’últim decret que venia de dalt. La divisió de vidre era una barrera del so sorprenentment efectiva, que convertia els actes del capità en mímica.
Aleshores va passar. En LaVorgna era rigorós amb el reglament i malgrat la calor continuava portant l’uniforme, només havia deixat la gruixuda jaqueta de llana al respatller de la cadira. Però llavors, mentre escoltava el telèfon i brandava el cap, sense deixar anar per res el cigarret, es va afluixar la corbata i es va descordar el coll de la camisa blanca emmidonada.
Allò no era mai bon senyal.
En Symonds va anar a la seva taula i en Hopper va tornar a concentrar-se en la feina, però encara no havia tingut temps de tornar a obrir l’expedient que es va sentir un altre espetec al despatx del capità. En LaVorgna caminava a grans gambades per la sala, amb la porta del despatx encara bellugant-se després de rebotar al marc. Va sortir per la porta gran, que duia al distribuïdor dels ascensors.
Al voltant de la sala, els altres inspectors van tornar a la feina un cop acabat oficialment l’entreteniment matinal. Els tres ventiladors de peu brunzien i la feina policial es va reprendre amb l’habitual murmuri de fons.
En Hopper es va girar a poc a poc a la cadira. Després d’un any a la 65 encara no tenia una relació tan bona com li hauria agradat amb els altres quatre inspectors del torn del sergent McGuigan. En Symonds i en Harris eren potser els dos que podria anomenar, sent molt optimista, amics de la feina, però en Marnie i en Hunt eren un parell de gallets imbècils amb qui en Hopper preferia mantenir la distància. A part, abans d’arribar ja sabia que seria difícil: ell era el noi de poble, el talòs de l’Oest Mitjà que es pensava que venia a salvar la ciutat on els altres havien viscut tota la vida. Hawkins, Indiana, hauria pogut ser Tombouctou, pel que els importava als altres. Segurament la seva ascensió llampec a homicidis tampoc hi ajudava gaire. Potser els altres ho veien com un favoritisme, tot i que per part de qui era un misteri per a en Hopper. En tot cas, li retreien aquella ràpida promoció, ni que fos una mica.
En Symonds i, fins a un cert punt, en Harris s’havien estovat amb el temps, però en Hopper no deixava que allò l’afectés. Ell havia anat allà per fer una feina, i… Sí, potser sí que tenien raó, també tenia una mena de missió. Però no era salvar la ciutat. No es tractava de ser un heroi. La ciutat no necessitava herois. Necessitava policies, bons policies, que poguessin fer la seva feina.
Policies com en Hopper.
Però per molt que el capità LaVorgna li fes costat, com hauria fet qualsevol capità, estava lligat pel protocol i per la pressió corporativa dels seus altres inspectors. Com a passerell, en Hopper havia acceptat el company que li havien assignat sense qüestionar-lo —ordres eren ordres—, però sabia que li havien endossat en Joe Stafford, un inspector gran amb una carrera professional en evident declivi terminal. Malgrat la seva reticència a aixecar-se de la taula, l’Stafford tenia dificultats per treure’s de sobre la paperassa. Més d’una vegada en Hopper l’havia trobat mirant bastant obsessivament la classificació dels Yankees en lloc de revisar els expedients dels casos que se li amuntegaven a la taula. Va sobreviure almenys a dues rondes d’acomiadaments, però finalment li va arribar el torn i el Departament de Policia de Nova York el va jubilar, a ell i als seus vestits de color crema, anticipadament.
La porta gran es va obrir i el capità LaVorgna va tornar a aparèixer, amb el cigarret cremat fins al filtre, eixugant-se el front. Va entrar al seu despatx i la porta va rebotar una vegada més al marc. Si el capità continuava així, l’aire condicionat no seria l’únic que necessitaria reparació a la comissaria.
En Hopper va mirar a l’altre costat, a la taula ocupada més propera, on l’inspector Harris escrivia alguna cosa en un expedient mentre amb l’altra mà llançava enlaire distretament una vella pilota de beisbol.
—Harris, tu saps què passa?
En Harris va arronsar les espatlles, però no va aixecar el cap.
—Què vols que sàpiga, Hopper?
En Hopper va tornar a la seva feina. Al cap d’un moment es va sentir un xiulet d’admiració a la taula de darrere d’ell. En Hopper va notar que la sala tornava a estar en silenci i va aixecar el cap, i llavors va passar pel seu costat alguna cosa blava i una capsa de cartró va caure sorollosament sobre la taula buida de davant seu.
—I tu val més que callis —va dir la nouvinguda.
Es va quedar amb les mans als malucs al costat de la taula buida. Portava uns pantalons blau marí acampanats i una brusa blanca amb volants al davant, sota una jaqueta entallada fins a la cintura. Semblava tenir uns trenta anys, i portava els cabells ondulats llargs fins a les espatlles. Mirava en Hopper amb mala cara, amb una cella lleugerament aixecada.
En Hopper va mirar al voltant i va veure que la resta de la sala els observava en silenci. Alguns inspectors somreien i, al fons de tot, en Hunt i en Marnie —tots dos amb americanes de color gris clar gairebé idèntiques sobre camises de colors sense cordar pràcticament fins a la cintura— es van dir alguna cosa en veu baixa que gairebé fa caure el segon de la cadira de tant riure. Els seus esforços per contenir la hilaritat feien que li tremolessin els cabells rossos arrissats de permanent sobre les orelles.
En Hopper els va ignorar i va mirar la nouvinguda.
—Ah…
Ella el va apuntar amb la barbeta.
—Ets en Hopper?
Ell va mirar la seva taula, només un moment, i sense cap intenció, però va ser suficient.
—Què passa? Busques la placa per assegurar-te’n?
En Hopper va parpellejar i va tornar a mirar la dona.
—Sí. Sóc en Jim Hopper —va dir—. I… i tu qui ets?
La dona li va allargar la mà, i va fer un somriure que semblava més que una mica forçat. En Hopper li va agafar la mà i es va trobar els dits premuts en una forta encaixada.
—La teva nova companya, inspectora Rosario Delgado.
—La meva nova… companya?
La Delgado va apartar la mà i va donar la volta a la taula buida. Va estirar la capsa de cartró i va mirar a dins abans de començar a treure’n coses. Una grapadora. Uns quants documents. Una tassa plena de bolígrafs que tenia una bandera estampada en un costat i alguna cosa escrita en espanyol a sota.
En Hopper va donar un cop d’ull a la sala. Els somriures dels altres havien desaparegut. En Harris els observava, amb la pilota de beisbol fermament agafada, els ulls una mica aclucats.
En Hopper es va tornar a dirigir a la Delgado.
—Perdona, has dit que eres la meva nova companya?
Ella no el va mirar i va continuar buidant la capsa.
—Un deu en comprensió auditiva, inspector. Estic segura que vas rebre un certificat de l’escola i tot plegat.
En Hopper la va mirar. Al voltant d’ells, els altres inspectors es van acostar una mica, en Marnie i en Hunt es van situar en cantons oposats de la columna del mig de la sala, arrepenjant-s’hi amb els braços plegats, amb els somriures instal·lats a la cara i mirant la Delgado de dalt a baix. En Marnie va mirar en Hopper als ulls i va alçar les celles.
En Hopper el va ignorar. Es va girar.
—A veure, escolta, Delgado…
—Inspectora Delgado, inspector Hopper —va dir ella. Havia acabat de buidar les coses de la capsa, i la va deixar a terra al costat de la taula. Llavors va tornar a posar-se les mans als malucs i va mirar en Hopper per sota el serrell fosc—. No m’ho diguis: utilitzant els teus increïbles poders policíacs, has deduït que sóc una dona. L’enhorabona. No em descuidaré de proposar-te per a una medalla.
En Hopper va obrir la boca per parlar, però el va salvar l’aparició del capità LaVorgna. El capità es va quedar dret entre les taules, tot suat, i va començar a arromangar-se les mànigues dels seus braços gruixuts; la punta encesa del seu omnipresent cigarret palpitava al ritme de la seva respiració.
—Veig que ja us heu conegut —va dir—. La inspectora Delgado ve de la comissaria 117 de Queens. L’acaben de nomenar inspectora d’homicidis i és la teva nova companya, o sigui que si tens algun problema amb això et suggereixo que t’aguantis, i si tens alguna pregunta no tinc ganes de sentir-la. —Es va ajustar el plec d’una màniga de camisa per sota el colze—. No sé si m’explico.
En Hopper es va redreçar a la cadira.
—Perfectament, capità. —Va fer una pausa—. Només és que…
La Delgado va somriure.
—El que intenta dir l’inspector Hopper és que el seu nou company sembla que és una dona.
En LaVorgna va sospirar sorollosament, va apagar el cigarret al cendrer ple a vessar de la taula d’en Hopper i es va girar per dirigir-se a tota la sala.
—A veure, escolteu bé. Estem molt satisfets de formar part d’una nova iniciativa promoguda pel comissari en cap personalment. A partir d’aquest mes, es poden assignar inspectores a homicidis. La inspectora Delgado és una de les nou primeres assignades a comissaries dels cinc districtes. Tindrà els mateixos deures que la resta de vosaltres, treballarà en els mateixos casos que la resta de vosaltres i probablement m’amargarà tant la vida com la resta de vosaltres. Ve per ocupar el lloc del nostre estimat inspector Stafford, recentment jubilat. —Va assenyalar en Hopper amb un dit—. Fa molt de temps que esperaves tenir un company, o sigui que bon Nadal.
L’inspector Marnie va fer una rialla seca. En LaVorgna el va fulminar amb la mirada.
—Cap problema, inspector?
La mandíbula d’en Marnie va mastegar xiclet sorollosament.
—Home, suposo que necessitàvem algú que fes cafè —va dir.
En Hunt va fer petar la llengua desagradablement una altra vegada.
—Riu, riu, inspector —va dir en LaVorgna—. Aquesta ciutat necessita policies i necessita que siguin bons, i per mi poden venir de les anelles de Saturn mentre resolguin casos i s’esborrin les pissarres. I ara, tothom a treballar.
En LaVorgna va tornar al seu despatx i els altres inspectors van tornar a poc a poc a les seves taules. En Harris, que no s’havia mogut, encara mirava la Delgado. Ella li va aguantar la mirada, fins que finalment en Harris va deixar la pilota de beisbol a la taula i, agafant la tassa, va anar a buscar cafè.
—Són simpàtics —va dir la Delgado, i va agafar la cadira i va seure a la seva taula—. El sòrdid món criminal de Brooklyn deu tremolar de por amb nosaltres a l’altre bàndol.
En Hopper va somriure.
—El millor de Nova York.
La Delgado va brandar el cap.
—Que Déu ens empari. —Va moure alguns papers, va deixar un grapat de bolígrafs en un calaix i va mirar en Hopper—. I tu què m’expliques, company?
En Hopper va aixecar una cella.
—Què t’explico?
—Sí, parla’m de tu. Però salta’t la part del signe del zodíac i el color preferit, perquè se me’n refot. Fumes? —Va mirar el cendrer.
—Que no fuma tothom?
—Perfecte —va dir la Delgado—. Jo no, però el meu pare deia que no confiés mai en homes que no fumen. No sembles com els altres. Tampoc sones com els altres.
—És veritat —va dir en Hopper—. Sóc de l’Oest Mitjà, d’Indiana.
—Sí que em sap greu.
En Hopper es va tirar enrere i va mirar la Delgado.
Ella va arronsar les espatlles.
—Què?
En Hopper va assenyalar la tassa sobre la taula.
—És una bandera cubana?
—I saps geografia. Un punt per a la junta escolar d’Indiana.
—Ets cubana?
—No. Sóc de Queens.
—Ah.
—Els meus pares són cubans. Van fugir a Miami i després a Nova York abans que nasqués jo.
—I això què vol dir?
La Delgado va decantar el cap.
—Què vol dir què?
En Hopper es va tirar endavant, i les molles de la cadira el van aixecar. Va picar el costat de la tassa amb el bolígraf. Sota la bandera cubana hi havia unes paraules en espanyol.
—Això.
La Delgado va somriure.
—Però no parles espanyol. Diu: Eres la mejor mamá del mundo.
—D’acord…
—Ets la millor mare del món.
En Hopper va somriure.
—Tens fills?
—No —va dir la Delgado—. Em va agradar la tassa. I tu?
—Una filla, la Sara. Té sis anys.
—Amb sis anys i a Nova York —va dir la Delgado—. Va forta.
En Hopper va arronsar les espatlles.
—Ens va bé.
—D’on has dit que eres?
—D’Indiana. Un poble que es diu Hawkins.
—Tenen policies, a Hawkins, Indiana?
—En tenen. També tenen electricitat i aigua corrent.
—Sempre s’aprenen coses. Així què? Et van atraure la llum i el glamur de la gran ciutat o tens alguna mena de desig de morir?
En Hopper va riure.
—Res d’això. Va ser el que tenia ganes de fer en aquell moment.
La Delgado es va inclinar endavant.
—Se’n pot tenir mai ganes, de venir a viure a Nova York? Ser policia a Hawkings…
—Hawkins.
—Hawkins, com vulguis. Però ser policia allà no és com ser policia aquí. —Va picar la taula amb una ungla—. No ho entenc.
En Hopper va prémer els llavis.
—Tens raó, és diferent. Però necessitava un canvi. Abans de ser policia, vaig ingressar a l’exèrcit. M’hi vaig apuntar a l’institut, vaig servir quatre anys per tot el país. I un dia em vaig trobar en una selva a l’altra punta del món.
La Delgado va xiular entre dents.
—Et vas presentar voluntari per a aquella merda? No sembles el típic patriota.
—I no en sóc, però semblava la millor manera de fotre el camp d’Indiana. I va ser… Al començament em va agradar i tot. —En Hopper es va llepar els llavis—. Vaig fer dos períodes de servei, del 62 al 68, i en acabat vaig tornar a Hawkins, Indiana, amb una estrella de bronze i sense saber què fer.
—I vas triar ser policia?
En Hopper va fer un gest d’impotència i va somriure.
—I ara sóc aquí. I tu què?
La Delgado va riure.
—Ah, és fàcil. Em vaig apuntar al Departament de Policia de Nova York. Vaig fer d’agent de carrer, vaig pencar. Vaig arribar a inspectora. I ara sóc aquí.
En Hopper va alçar una cella.
—Sempre has volgut treballar a homicidis?
—I tant que sí. Homicidis és el súmmum per a un inspector. I et ben asseguro que no m’he rendit mai. Benvingut als canviants setanta, inspector. Va, passa’m un expedient i deixa’m veure a quins misteris de l’univers intenteu trobar resposta els pallassos d’aquí.
En Hopper va riure, li va passar una pila de carpetes de la seva taula i es va quedar observant com la seva nova companya obria la primera i es posava a llegir. Llegia amb el cap molt inclinat sobre la taula, i al cap d’un moment va agafar un llapis i va començar a subratllar les línies de l’expedient a mesura que les llegia.
En Hopper feia cinc minuts que coneixia la seva nova companya i ja li rodava el cap. Era intel·ligent, i ràpida, i molt… Vaja, amb molt de caràcter.
Més tard ell i la Delgado van aixecar el cap quan l’ombra gran d’en LaVorgna es va projectar sobre les seves taules per segona vegada aquell matí.
—Perfecte, ja esteu en marxa; sereu un bon equip, us donareu suport, sou com Sonny i Cher —va dir el capità—. Molt bé. Estic molt content.
En Hopper va aixecar una cella i va mirar la Delgado, que somreia.
—El podem ajudar en res, capità?
—Podeu resoldre un assassinat, en això em podeu ajudar —va dir, llançant una altra carpeta sobre la taula de la Delgado.
La Delgado va agafar la carpeta i la va obrir. En Hopper es va estirar per veure’n el contingut. A dalt hi havia una fotografia gran de l’escena del crim. Era en blanc i negre, i semblava que reproduïa una sèrie de formes abstractes fins que es va adonar que era un cadàver.
—Uau —va dir baixet—. Què collons va passar?
—El de sempre, inspector —va dir en LaVorgna—. Han matat algú i la teva feina és descobrir qui ho ha fet.
Mentre llegia l’expedient, la Delgado brandava el cap.
—Això és molt bèstia.
En Hopper la va mirar i després va mirar el capità, amb els ulls molt oberts i expectants.
—«Bèstia» és la paraula exacta —va dir en LaVorgna—. El forense és a l’escena del crim. Fa cinc minuts que us espera.
En Hopper es va aixecar i va agafar la jaqueta del respatller. La Delgado es va aixecar més a poc a poc, amb els ulls encara enganxats a l’expedient, fins que el va tancar i el va passar al seu company.
—A punt? —va preguntar en Hopper.
—Sempre.
En Hopper va agafar la carpeta, va fer un cop de cap a la Delgado, i van sortir per investigar el seu primer cas junts.