Capítol 32
LA DECISIÓ

13 DE JULIOL DE 1977
BROOKLYN, NOVA YORK

—Escolta, Jerry, no ho entenc. Què m’estàs dient?

La Lisa caminava pel pis, arrossegant el llarg cable del telèfon i donant voltes per la sala d’estar, mirant a terra i intentant entendre què diantre li estava dient el seu «cap» —si és que el director de l’associació que subvencionava el seu programa de rehabilitació es podia considerar el seu cap.

No tenia ni solta ni volta. Ni una mica de sentit.

—Em sap greu, doctora Sargeson —va dir en Jerry una altra vegada. La Lisa se’l podia imaginar assegut en un despatx petit i calorós, en algun lloc de Lower Manhattan—. Però no sé com més vols que t’ho digui. Aturem el programa, amb efecte immediat. La junta ha acordat pagar-te el sou de tot el mes, però em temo que els diners no arriben per anar més enllà.

La Lisa es va parar al mig del passadís i es va posar una mà al front.

—No ho entenc.

En Jerry va sospirar.

—Em sap greu, molt de greu. Però ja anem justos i no podem continuar amb el teu programa pilot.

La Lisa va agafar més fort el receptor del telèfon. Acabava de dir…

—Pilot? Per l’amor de Déu, Jerry! Això no era un programa pilot. Us vau comprometre a subvencionar el grup durant un any, a la revisió dels sis mesos vau dir que els resultats eren excel·lents. De fet, tu vas dir que eren millors del que es podia esperar. Fins i tot el Departament de Policia de Nova York va escriure una carta de recomanació, punyeta. Vols que la vagi a buscar i te la llegeixi, Jerry?

—Doctora Sargeson… Lisa… Ho entenc.

—No, no ho entens.

En Jerry va tornar a sospirar.

—Mira, et seré franc. Són els diners. No en tenim, se’ns han acabat.

—Com vols dir, que s’han acabat?

—Mira per la finestra, Lisa —va dir en Jerry, amb una punta d’exasperació a la veu—. Nova York no és el que era. Hi ha gent que s’ha donat per vençuda, que creu que no es pot arreglar. I, per molt greu que em sàpiga, això inclou alguns dels nostres donants. Per tant, ho sento, però no podem continuar.

La Lisa va entrar a la sala d’estar i es va asseure al sofà de la finestra. Va brandar el cap.

—No els podem deixar tirats, Jerry. A la gent del grup li va bé. Hem de continuar. No podem anul·lar les reunions. Saps el que els passarà.

—No crec que et valoris prou, doctora Sargeson. O que ens valoris a nosaltres.

—Què vols dir?

—La junta ha decidit ajudar a reubicar els participants del programa en altres grups. El teu podia ser el millor de la ciutat, però no ets l’única que intenta ajudar aquesta gent. I la teva feina era excel·lent. Els has ajudat. D’acord, aquesta interrupció no és bona, però intentarem minimitzar-la. Se’n sortiran, i serà gràcies a tu.

La conversa va continuar, o almenys en Jerry va continuar parlant. La Lisa es va distreure amb els seus pensaments deixant que la veu del director de la junta sonés a la seva orella.

No s’ho podia creure. Tanta feina, tant de temps, tants esforços. Tot fos. D’un dia per l’altre.

No era la primera vegada que la deixaven tirada, això no, però almenys amb l’Institut Rookwood havia vist com s’enfonsava el vaixell i l’havia abandonat a temps. En canvi, a l’associació… Li anava molt bé, i amb tan pocs recursos.

No ho volia deixar. No podia… I no ho faria.

Però en aquell moment no semblava que tingués cap altra opció. Va penjar després que en Jerry li oferís més excuses, més mostres de comprensió, més garanties que, de fet, era una treballadora excel·lent, fins i tot exemplar.

No era ella, eren ells.

La Lisa va deixar el telèfon i es va repapar al sofà, va aixecar el cap i va cridar mirant el sostre. Va tancar els ulls i es va quedar així uns minuts.

Després es va asseure. No permetria que allò li impedís continuar. Sí, feia bé la seva feina. Sí, ajudava la gent.

I potser encara ho podia fer.

Es va aixecar i gairebé es va abraonar sobre la seva cartera, que havia deixat a terra, al costat de l’altra butaca. La va obrir d’una estrebada i va buscar a dins, fins que va trobar el que buscava: l’adreça que li havia deixat l’home dels Escurçons el dia abans. Va girar els llumins; davant hi havia el nom del local d’on havien sortit —un lloc del Bronx que es deia Louie’s Restaurant— i al darrere, en bolígraf negre una mica difícil de llegir sobre el vermell del cartró, l’adreça que havia escrit l’home.

Era el que havia de fer? Perquè semblava una bogeria. No tenia ni idea de qui era aquell home. Era intel·ligent, i parlava bé, però semblava un gàngster i fins i tot portava una insígnia d’una banda, per molt que ell l’anomenés «organització».

Sí, segur.

Però d’altra banda… I si li havia dit la veritat? Perquè era una història molt rara per ser inventada. Si era d’una banda, per què l’havia de voler contractar? Les bandes no eren famoses per la seva tasca social, per preocupar-se pels ciutadans, pel seu desig d’ajudar persones necessitades. Més aviat el contrari.

Per tant, potser li havia dit la veritat.

O potser no.

Però no valia la pena esbrinar-ho? Tampoc era que tingués compromisos més urgents.

O feina, en realitat, que no fos de maga autònoma. Si aquell home li havia dit la veritat, que podia subvencionar un programa com el que havia intentat crear a Rookwood i havia dirigit a l’associació, però amb uns recursos econòmics adequats que li permetessin dedicar-s’hi a jornada completa…

Va prendre la decisió. Aniria a veure de què es tractava. En el pitjor dels casos serien unes hores perdudes en el llarg trajecte.

Però i en el millor dels casos?

La Lisa es va guardar els llumins a la cartera, va comprovar que duia l’esprai i la porra i se’n va anar al Bronx.