Capítol 15
L’OFERTA

7 DE JULIOL DE 1977
BROOKLYN, NOVA YORK

El viatge d’en Hopper va ser curt, però no especialment agradable. Un cop el van fer entrar a la furgoneta, li van lligar les mans i li van posar al cap un sac de roba beix clar que picava com un dimoni. Amb les mans lligades a l’esquena no podia mantenir l’equilibri, i els homes, que anaven amb ell a la caixa de la furgoneta, semblaven contents de veure’l rebotar per l’interior amb la velocitat del vehicle. Cada vegada que girava una cantonada, en Hopper s’estampava contra el lateral, cada parada brusca el llançava endavant i cada petita frenada el feia xocar amb les portes de darrere.

Era una tècnica vella, però eficaç. En Hopper ho havia vist fer a la policia de Nova York. Com maltractar un pres sense posar-li un dit a sobre i ràpidament…

Però allò havia estat… Quan? Feia una hora? Potser més. Ara en Hopper estava assegut sobre un terra fred de ciment, i el seu món encara es reduïa a una tela florida. Havia desistit de cridar. Estava sol en aquella habitació, i l’únic que aconseguiria seria quedar-se sense veu.

Per tant, va decidir reservar les forces i va avaluar la seva situació. Canviava les cames de posició de tant en tant perquè no se li adormissin. Tard o d’hora el vindrien a buscar. Tenia paciència.

Podia esperar.

No havia acabat de pensar això que va entrar algú. Es va sentir un espetec metàl·lic i la porta es va obrir. Van ressonar uns passos; en Hopper va escoltar atentament, era en una zona industrial, potser un magatzem, potser fins i tot en algun lloc del voltant del pati de maniobres.

Es va sentir un frec, algú va dir alguna cosa, però la conversa es va parar abans que en Hopper sentís el so inconfusible d’un puny contra el cos d’algú. El receptor del cop de puny va esbufegar i un moment després en Hopper va sentir un cos que xocava amb ell i el feia caure a terra de costat. Un altre pres que havien llançat dins de l’habitació.

En Hopper va rodolar mentre es tancava la porta de cop. Al seu costat, va sentir que l’altra persona donava cops de peu, intentant posar-se dreta, i clavava guitzes a en Hopper.

—Ei!

L’altra persona es va parar de moure un segon, i llavors en Hopper la va sentir rodolar i posar-se dreta. En Hopper es va tornar a aixecar, fent una ganyota, amb l’esforç de treure les mans de sota el cos.

I llavors li van treure el sac del cap.

En Hopper va parpellejar, estossegant amb la pols de la roba que tenia a la cara.

—També t’han agafat, tio!

Era en Leroy Washington. No estava lligat i somreia, amb el llavi de baix ple de sang recent.

En Hopper el va mirar astorat.

—Leroy? Què carai passa? —Es va girar per ensenyar els canells lligats—. Deslliga’m i fotem el cap.

—Tio, no en tinc ni idea —va dir en Leroy, agenollant-se. Es va posar a deslligar les cordes d’en Hopper—. No sé on són. No sé qui són. L’únic que sé és que t’esperava, com havíem quedat, i que t’he vist i tot. Et vigilava per assegurar-me que no hi havia moros a la costa. I m’he pensat que no n’hi havia, però llavors se t’han endut. No hi he pogut fer res. I llavors…

Amb una estrebada, en Hopper es va deslligar les mans. En Leroy va apartar-se amb una corda groga de roba a la mà. En Hopper es va fregar els canells i va mirar en Leroy.

—I llavors què?

El somriure d’en Leroy va vacil·lar i es va apagar. Va jugar amb la corda que tenia a la mà, i en acabat la va tirar a terra.

—Suposo que em vigilaven com et vigilaven a tu. Em vaig girar i patapam! Eren allà. I ara som aquí.

En Hopper va assentir. Era possible que en Leroy mentís, que allò fos un parany, però tenia la sensació que el jove gàngster deia la veritat. Recordava com estava quan havien parlat per telèfon. La por que transmetia la seva veu, primitiva, elèctrica.

Encara fregant-se els canells, en Hopper es va posar a caminar per l’habitació, buscant alguna pista que li digués on podien ser.

No li va caldre gaire esforç de deducció. L’habitació era quadrada i petita, potser de sis per sis. La porta era gruixuda i verda, amb un mecanisme d’aspecte industrial que consistia en barres horitzontals i verticals que semblaven més complicades del que probablement caldria. Del sostre penjaven fluorescents.

Però van ser les bosses el que ho va delatar. Hi havia uns grans sacs de lona, gairebé com sacs de boxa, apilonats en una paret. La majoria estaven plens i lligats per dalt amb més corda de lona groga, enroscada en anelles de metall. En Hopper va girar en cercle i va veure piles de sacs buits sobre un marc de metall al costat de la porta. Tots els sacs eren iguals, i tots tenien el mateix logo amb l’àliga blava i les barres vermelles que hi havia al lateral de la furgoneta que havia portat en Hopper.

Va ser llavors que el mecanisme de palanca que tancava la porta es va moure; en Hopper i en Leroy van recular en veure entrar dos homes robustos amb americana i corbata. No portaven passamuntanyes o roba d’esport, però en Hopper va tenir la sensació de reconeixe’ls de la baralla davant de la botiga.

Aixafat contra els sacs de correus, en Hopper va sentir que en Leroy es tensava al seu costat. Va mirar-lo i va veure que el jove tremolava de nervis.

Els dos homes cepats es van situar a un costat i es van mantenir impassibles amb les mans agafades al davant. Poc després va entrar un altre home. Portava un vestit blau i semblava un nan al costat dels seus dos sequaços.

En Hopper va sentir que se li tensaven tots els músculs del cos quan l’agent especial Gallup va oferir el seu somriure reglamentari als presos.

—Inspector Hopper, senyor Washington, m’alegro de veure’ls.

—Fill de la…

En Hopper no es va poder reprimir. Amb els punys tancats, es va llançar contra l’home del Govern escopint saliva, empès per una ira que el dominava. Era un gest inútil i ho sabia, però quan un goril·la amb corbata el va agafar per sota les aixelles i el va arrossegar enrere, lluny del seu cap, va continuar resistint-se tant com va poder. El goril·la va llançar en Hopper contra una pila de sacs de correus i es va quedar al costat, a punt per tornar a actuar si el pres no havia entès encara el missatge.

En Hopper va recuperar l’alè i es va eixugar la boca amb el dors de la mà. La fortalesa de l’enemic quedava perfectament provada.

—Ahir —va dir—, quan ens va dir que treballava per a una agència federal, no m’esperava que fos el servei postal. No m’estranya que no ho volgués dir.

El somriure d’en Gallup es va eixamplar, però només un moment. Després va arronsar les espatlles.

—L’agència on treballo continua sent confidencial —va dir—, però és realment increïble les instal·lacions que el servei postal dels Estats Units posa a la teva disposició si tens autoritat.

En Hopper es va aixecar i va mirar en Leroy de reüll.

—Aleshores ell no és el carter.

En Leroy el va mirar amb els ulls plens de por. En Hopper va arrufar les celles, però la reacció del gàngster li va confirmar el que li deia la seva intuïció: que el noi era tan pres com ell, i la seva història era certa. El fet que l’haguessin agafat un moment després d’en Hopper significava que els federals estaven al cas de la trobada, i d’això es deduïa que el telèfon de l’inspector a la comissaria estava punxat. El de la Delgado probablement també. Per això els agents havien tardat tant a recollir els expedients del cas.

En Hopper va mirar en Gallup.

—Molt bé, escolti, agent especial —va dir, escopint el títol de l’home com si fos un insult—. Sóc un policia del Departament de Policia de Nova York, Comissaria 65. I l’ha cagat ben cagada. Acaba de segrestar un oficial de policia i —va assenyalar en Leroy darrere seu amb el polze— un testimoni que està sota la nostra protecció. No sé quina mena d’autoritat es pensa que té, però pot escollir: o ens allibera ara mateix i ens deixa en pau d’una vegada, o pot respondre davant del comissari de policia i el cap de detectius. M’he expressat clarament?

Al magatzem de correus hi havia silenci. Els dos agents d’en Gallup no treien els ulls de sobre a en Hopper, però no es van moure ni van dir res. L’inspector sentia en Leroy que es bellugava a prop dels sacs de correus, darrere d’ell. I davant, l’agent especial Gallup mirava cap avall i s’ajustava els punys de la camisa. En acabat es va allisar les solapes de l’americana i va mirar al sostre.

—Ostres, quina calor que fa, oi? El correu no deu necessitar aire condicionat.

En Hopper es va arriscar a fer un pas cap a en Gallup. El goril·la que l’havia agafat abans se li va atansar, i va empènyer un palmell carnós contra el pit d’en Hopper. L’inspector va fer força en la direcció oposada, però la fortalesa d’aquell home era immensa.

—He preguntat si m’havia expressat amb claredat.

En Gallup va somriure d’aquella manera irritant i va mirar en Hopper. Van passar els segons. En Hopper va sentir l’escalfor que li pujava a la cara, la suor que li lliscava fins als ronyons.

Llavors en Gallup va sacsejar el cap com si li hagués passat l’electricitat.

—Ah, perdoni, ha acabat o encara ha de fer un altre discurs de policia de Nova York?

En Hopper va sentir que tornava a enrabiar-se i no va poder evitar fer més força contra la mà que tenia al pit. Aquella vegada la mà de l’agent potser es va moure, però només una mica.

—Té raó, és clar —va dir en Gallup.

En Hopper va brandar el cap.

—En què tinc raó?

—No sap quina autoritat tinc. —En Gallup va mirar primer en Hopper i després en Leroy—. Bé —va dir finalment—. Ara que està tot clar, senyors, els proposo que anem per feina. Inspector, sembla que tenim un malentès per aclarir, perquè recordo perfectament que vaig anar a veure el seu capità, i a vostè… Quan va ser? Dilluns? —Va mirar els seus goril·les—. Miri, aquesta setmana ha estat horrible. En fi, també recordo que li vaig donar instruccions explícites perquè no treballés en els homicidis de les cartes, i que li vaig dir que el cas passava a la jurisdicció de les autoritats federals, sota el meu control directe.

En Hopper no va parpellejar davant de la mirada implacable d’en Gallup. L’agent va fer un altre pas endavant i va plegar els braços.

—És clar —va continuar—, sé que els policies de Nova York es pensen que són d’una pasta especial. I potser ho són. Cal molt de valor i determinació per treballar en aquests carrers. Ho admiro. Valor i determinació. Dues coses bones. I llavors es troben un assassí en sèrie al seu barri, corregeixi’m si m’equivoco, inspector, però segurament és el pitjor cas d’homicidis que existeix, oi? No és una transacció de drogues que es torça, no és una guerra de bandes, no és una agressió violenta o un robatori amb armes que acaba amb mort. Això és un boig en llibertat. I vostès intenten investigar el cas i que no arribi a coneixement de la gent, perquè la ciutat ja està prou obsessionada amb l’anomenat Fill de Sam. —En Gallup va xiular en veu baixa—. Dos assassins en sèrie alhora. —Va arronsar les espatlles—. Sóc de Vermont. Més arbres que persones, que és com m’agrada.

—Mira que bé —va dir en Hopper.

—Doncs crec que li agradaria. El meu poble és una mica com Hawkins, a Indiana. —En Gallup es va picar els llavis amb un dit—. O potser no, potser no li agradaria perquè és una mica com Hawkins, a Indiana. Perquè la vida de poble no fa per a vostè, oi? Trobava a faltar alguna cosa a la vida, després del Vietnam, oi? Quant temps hi va servir? Dos períodes, oi? I voluntari. No tenia l’edat per allistar-se, però volia contribuir a la causa. —En Gallup va inclinar el cap—. És curiós, no el veig especialment… patriòtic. Tradicional, potser sí, però la bandera? —Va fer petar la llengua—. No, no l’hi veig.

—Veig que s’ha informat —va dir en Hopper, baixet.

En Gallup va fer un copet de cap d’assentiment.

—M’agrada ser escrupolós. Però, per molt que m’agradi recordar els vells temps, trobo que hauríem de parlar del que interessa.

En Hopper va sospirar i va recular, allunyant-se del sequaç d’en Gallup. L’agent enorme va abaixar la mà i va ressituar-se en la seva posició neutral.

En Hopper sabia que no tenia raó, naturalment. Havia continuat investigant els homicidis de les cartes; tots dos els havien investigat, ell i la Delgado, i la seva companya havia robat l’expedient d’en Hoeler i en Hopper havia anat a investigar l’altre pis. L’aparició d’en Leroy podia ser una casualitat o no, però a última hora ell i la Delgado havien decidit plegar i passar-ho tot als federals. Havia estat una bona decisió, però potser era una decisió que havien pres massa tard.

—Miri, a veure —va dir en Hopper—. Sí, vam pensar que podíem continuar amb el cas, perquè… Vostè mateix ho ha dit. És el nostre barri. La gent que intentem protegir. Ens hem passat de la ratlla i no ho hauríem d’haver fet, però havíem decidit traspassar-l’hi tot. Hem trobat alguna informació que vam pensar que seria útil per al seu cos especial.

En Hopper va aguantar la respiració. En Gallup el mirava, amb aquell irritant somriure plàcid plantat a la cara. En Hopper es va arriscar a fer un pas endavant una altra vegada. Aquesta vegada l’agent gros no es va moure, però va girar el cap per mirar l’inspector.

—Però escolti. Ens podem ajudar. Abans que matessin l’agent Hoeler, feia setmanes que la meva companya i jo investigàvem aquest cas. Ara sé que en Hoeler era un dels seus, i sé que el seu cos especial que investiga les bandes treballa en aquest cas, i això ho canvia tot. Ho entenc. Però puc ajudar. Potser no té bona opinió de la policia de Nova York, però faig bé la meva feina i la meva companya també. Deixi’ns ajudar.

En Hopper es va llepar els llavis i va mirar en Gallup amb les celles alçades. Si l’hi podia fer entendre a l’agent, només que pogués…

—Sí —va dir en Gallup.

En Hopper va parpellejar.

—Què?

—Per què es pensa que l’he portat aquí? Sí, m’ajudarà, inspector Hopper. El senyor Washington també. Tots dos.

En Gallup va callar un moment.

—I —va continuar— no pot triar.

En Hopper va mirar en Leroy, que seguia la conversa meravellat.

Aleshores en Hopper va tornar a dirigir-se a en Gallup.

—Què vol dir?

El somriure d’en Gallup es va esfumar momentàniament. A en Hopper el somriure no li agradava, però la nova expressió dura de l’agent encara li va agradar menys.

—M’explicaré amb absoluta claredat —va dir—. M’ajudarà. O no tornarà a veure la Diane i la Sara, o a ningú més, ja que hi som.