Capítol 40
LLUMS APAGATS A BROOKLYN

13 DE JULIOL DE 1977
BROOKLYN, NOVA YORK

—Res?

La Delgado va mirar des de dalt de l’escala, orientant la llanterna per no il·luminar la cara de la Diane. Al costat del seu cap, la caixa de fusibles de la casa deixava a la vista l’antic embull de cables, fusibles de ceràmica i interruptors.

—No, a mi em sembla que està tot bé, però no sóc cap experta —va dir la Delgado.

Va tancar la caixa i va baixar l’escala que aguantava l’Eric van Sabben, el veí de dalt de la Diane. L’Esther, la dona de l’Eric, va il·luminar els peus de la Delgado amb la seva pròpia llanterna, per facilitar-li la baixada, mentre un altre feix de llum enfocava la caixa tancada, el de la senyora Schaefer, la dona gran del pis de la planta baixa.

—Us ho he dit —va dir—, és com el 1965 de cap i de nou. No hi va haver llum, no ho sé… Almenys durant dotze hores. I a sobre era hivern. I un hivern fred.

Un cop a terra, la Delgado es va preparar per tornar a sentir la senyora Schaefer recordant els seus bons temps. Només feia mitja hora que la coneixia, però ja se sabia la història, no sols de la finca, sinó de tot el barri, inclús com havia afrontat l’últim tall general de llum, de feia una mica més d’una dècada.

Tanmateix, aquella vegada la senyora Schaefer va copsar el missatge. El grup era a la porteria de la casa, apuntant-se els uns als altres amb les llanternes.

—Crec que té raó —va dir la Delgado—. No som només nosaltres. —Va anar a la porta del carrer i la va obrir.

El carrer estava a les fosques, exceptuant la llum d’algunes llanternes d’altres veïns que s’aventuraven a investigar.

—Crec que aniré a fer un cop d’ull —va dir l’Eric, i va agafar la llanterna de la seva dona—. Tampoc hi ha gaires coses més per fer. —Va mirar la seva dona, després la Delgado, com si una de les dues pogués fer tornar la llum perquè ell pogués continuar veient el partit dels Mets. Com que cap de les dues va dir res, va sospirar—. Vull veure fins on arriba.

—El Shea Stadium és molt lluny —va dir la Diane, amb els braços plegats i un somriure maliciós.

L’Eric la va mirar i va fer petar la llengua.

—Em sap greu —va dir, somrient ell també. Després va tornar a mirar la Delgado, com si esperés que li donés permís.

La inspectora es va adonar que, si més no en teoria, en la seva condició de policia tenia una certa autoritat. Va assentir i va apuntar la porta amb la seva llanterna.

—D’acord, però vés amb compte. Deu estar tot més fosc del que et penses.

L’Eric va somriure.

—No pateixis. No m’atracaran.

L’Esther va esbufegar i va agafar el braç del seu marit.

—No em preocupa que t’atraquin —va dir la Delgado—. És més probable que ensopeguis i caiguis, o que et trobis un forat o una cosa així. No és un bon moment per trencar-se una cama, Eric.

L’Eric la va saludar amb la llanterna.

—Rebut. —Es va dirigir als altres—. Quan sàpiga què passa, tornaré tan de pressa com pugui. —Va fer un petó a la galta a la seva dona—. Torno de seguida —va dir, i llavors va encendre la llanterna i va sortir.

L’Esther es va quedar a la porta mirant com ell desapareixia en la foscor. La Delgado la va observar un moment abans de prendre una decisió.

—Va —va dir—, per què no ens ajuntem? Esperem juntes que torni l’Eric i ens expliqui què ha vist. Aprofitaré per fer algunes trucades. —Va mirar la Diane—. Et sembla bé que pugem a casa teva?

La Diane va assentir.

—I tant que sí. Tenim una ràdio de piles en algun lloc. Potser diran alguna cosa a les notícies.

—Perfecte —va dir la Delgado. L’Esther es va girar; la Delgado la va mirar—. Et sembla bé?

L’Esther va assentir.

—Senyora Schaefer? Prefereix esperar al seu pis?

—No, i ara, no. Vull sentir què ens explica l’Eric quan torni.

—Molt bé, doncs.

—Deixeu-me que agafi algunes coses, primer —va dir la senyora Schaefer, anant cap al seu pis—. Podem jugar una partida de Monopoly a la llum de les espelmes.

La Delgado va mirar com la dona gran entrava al seu pis. Quan va deixar de veure-la, va sospirar fort.

—Molt bé, doncs —va tornar a dir.

La Diane va riure i va donar un copet a la Delgado a l’espatlla.

—La senyora Schaefer és molt bona dona, et caurà bé.

—Però facis el que facis —va dir l’Esther—, no treguis el tema d’American Graffiti.

La Delgado va arrufar les celles.

—American Graffiti? Què? La pel·lícula?

La Diane va assentir.

—Sí, i és una història molt llarga. Va, a veure si trobem la ràdio.