Capítol 51
LA VÍCTIMA FINAL

14 DE JULIOL DE 1977
BROOKLYN, NOVA YORK

Unes llums dansaven en la foscor. Un foc centellejant en la llunyania, creixent, cremant, lluent en una nit negra serpent.

En Hopper es va despertar amb un crit i va esbufegar, intentant respirar i mirar al voltant alhora.

Continuava a la gran sala de reunions. La Delgado continuava a terra, al centre del pentagrama tallat.

En Hopper va mirar a baix, amb el front arrugat, confós. Estava assegut en una cadira de fusta, amb les mans agafades als braços, però no estava lligat. Davant d’ell hi havia una petita taula rodona, i a l’altre costat una cadira idèntica on seia Saint John. Entre ells, a la taula, hi havia un gobelet platejat ple d’un líquid fosc i la daga crucifix platejada, sense la funda, amb la punta de cara a Saint John.

En Hopper va respirar fondo i va aixecar el braç…

No es va moure. Amb la respiració escanyada a la gola, ho va tornar a intentar, va intentar moure les cames, però les extremitats es van negar a obeir. Panteixant, va forcejar sense èxit: els dits lliscaven sobre la fusta de la cadira, però els braços no es movien ni un centímetre.

—Què m’has fet? —va preguntar, mirant Saint John.

Les espatlles del líder de la banda es van alçar sota la túnica, després es van abaixar.

—Jo? Res de res. El que fas, t’ho fas tu mateix.

En Hopper es va intentar moure una altra vegada, aquesta vegada va aconseguir bellugar la cadira una mica d’un costat a l’altre. Va mirar cap avall, incapaç d’entendre què el retenia. Mirant per sobre d’una espatlla i després de l’altra, va veure en Leroy i en Reuben drets i impassibles al costat de la porta, fora del seu abast.

—Tenies raó.

En Hopper va tornar a mirar el seu capturador. Saint John va assentir.

—El Vietnam. Allò sí que era un infern, oi, Jim?

En Hopper no va dir res.

—Les coses que vam fer allà. —Saint John va continuar—. Les coses que vaig fer allà. No em vaig presentar voluntari, al començament. No, em van escollir dins de la meva unitat, van dir que valia, van dir que em presentés a una base que havien amagat endins de la selva. Em van dir que feia un gran servei al meu país, sent allà. Com si hagués pogut escollir. Com si hagués pogut escollir res.

En Hopper va respirar fort pel nas i va assentir.

—Una operació encoberta? Vaig sentir rumors que la CIA hi era present, experimentant amb soldats, fent servir fàrmacs i tota mena de coses rares. Llavors no m’ho vaig creure. En vas formar part?

—Em van fer servir de conillet d’índies. Subjecte zero, m’anomenaven. Em van dir que volien crear una classe de soldat millor. I els vaig creure. Em pensava que complia el meu deure. No ho entenia, al principi. Però no em vaig morir. Crec que al començament els va sorprendre. Fessin el que fessin, intentessin el que intentessin, no em matava. Matava els altres, això sí. Però a mi no.

En Hopper va sospirar.

—Em sap greu.

Saint John va fer una altra de les seves lentes arronsades d’espatlles.

—No t’hi amoïnis. Vaig viure. Vaig col·laborar. De fet, vaig acabar treballant amb els investigadors i vaig fer als altres el que m’havien fet a mi. Els vaig ajudar amb els experiments, els vaig ajudar a refinar el procés. —Va somriure—. Vam fer coses bones. Vaig aprendre molt sobre com funciona el cervell humà. —Es va picar les temples—. Només som química i electricitat, ho sabies? La ment i l’ànima són il·lusions, efectes secundaris d’una sopa de neurotransmissors, hormones, reaccions químiques i impulsos nerviosos. Tot allò que passa dins dels nostres cranis en aquest moment, que ens fa ser qui som. Que ens fa somiar. Que ens fa creure. —Va abaixar les mans abans de continuar—. Química, tu i jo només som química. Un cop saps com funciona, saps com fer-ho funcionar, com canviar-ho, o fins i tot com controlar-ho. Fas servir fàrmacs. Fas servir altres coses. Digue’n programació. Convertir la ment en una màquina, a punt per rebre instruccions, ordres, a punt per fer el que vulguis que faci.

En Hopper va brandar el cap.

—Em sap greu.

—Això ja ho has dit, i que ho repeteixis no fa que sigui més sincer que la primera vegada.

En Hopper va donar un cop d’ull a la sala.

—I aquest lloc? Vas ser aquí, fent rehabilitació? Què va passar?

La comissura de la boca de Saint John es va apujar en un somriure.

—Què va passar? Que no m’has escoltat? El Vietnam, va passar. Això va passar. Quan van acabar d’intentar convertir-me en un superhome i quan vaig acabar d’intentar convertir els altres en superhomes, em van enviar a casa i em van dir que m’oblidés de tot. Em van dir que no havia passat. Em van dir que ho havia somiat. Imagina-t’ho. Van dir que era una fantasia posttraumàtica. Però jo sabia que era cert. Sabia el que havia viscut. Saps el mal que fa que la gent no t’escolti? Quan, per molt que t’hi esforcis, no veuen el que han de veure?

—Quant de temps vas estar tancat?

Saint John va riure.

—Uf, sempre he estat tancat. Però va ser aquí, al Rookwood, on vaig trobar la meva salvació. Perquè va ser aquí que el vaig tornar a sentir a Ell. Havien passat anys, però sabia que l’havia sentit una vegada i que el tornaria a sentir. Això tampoc s’ho creien i vaig aprendre a callar. Tan bon punt em van fer entrar per aquesta porta, vaig tornar-lo a sentir. Em va recordar el meu camí. Em va recordar el que calia fer. Així va ser com se’m va obrir la ment; no ho sabia, però m’havia tancat al món. Havia deixat d’escoltar-lo a Ell. Però hi havia estat tota l’estona. Amb l’ajuda de la Lisa vaig tornar a sentir la seva veu. És una pena que ella no hi sigui per veure com es posa en pràctica el pla, però sempre en va formar part.

Saint John va aixecar el cap i va mirar el sostre. Va somriure i en Hopper va veure que li tremolava el coll com si s’apoderés d’ell una intensa emoció.

—És normal que Ell m’hagi demanat que vingués a aquest lloc per a l’acte final.

—Necessites ajuda —va dir en Hopper—. Et puc ajudar. Som iguals, recordes? He passat pel mateix. Vaig tornar i ho vaig passar malament. Però me’n vaig sortir i em vaig recuperar. També ho pots fer. Només has de confiar en mi. Et puc ajudar. Et puc ajudar a superar-ho.

Saint John va abaixar el cap, mirant en Hopper per sobre la vora de les ulleres. Per primera vegada l’inspector va entrellucar els ulls de l’home. Eren clars i marrons i… Res més. Perquè Saint John només era un home, com en Hopper. L’inspector va tenir una curiosa sensació de decepció.

Saint John només era un home.

—Superar-ho, sí —va dir Saint John, baixet—. Ens van enviar allà, a un malson, i per què? Per això? Per Amèrica? Per Nova York? Nova York és el malson d’Amèrica. Una ruïna, una terra erma. Però Ell ho pot arreglar. M’ha ensenyat com arreglar-ho.

La ment d’en Hopper funcionava a tota velocitat intentant assumir l’abast de la bogeria de Saint John. Les seves experiències al Vietnam l’havien destrossat, havia viscut un dolor immens però no a mans de l’enemic, sinó del seu propi bàndol. I quan havia tornat s’havia trobat el mateix a casa seva.

En Hopper ho entenia… S’odiava a si mateix per entendre-ho, però… Ho entenia. Ell havia tornat del Vietnam volent arreglar les coses, canviar les coses. Controlar les coses.

I en Johnathan Saint també. Dos veterans que intentaven trobar un nou camí a la vida, un lloc nou al món.

Que diferents que havien estat els seus camins.

—Els arxivadors —va dir en Hopper—. Aquells… Els del magatzem. En Jacob Hoeler els tenia guardats. Els vaig trobar per casualitat, però van desaparèixer. Vas ser tu, oi? O un dels Escurçons, en tot cas, que vas enviar a buscar-los.

—Ah, Jacob, Jacob, Jacob —va dir Saint John. Va unir els dits de les dues mans davant del pit—. Aquells arxius eren meus, inspector. Un registre de la meva tasca a la selva. Van dir que no havia passat, però era allà.

—I en Jacob te’ls va prendre? El van infiltrar als Escurçons, però vas descobrir qui era i per a qui treballava. Va anar així? Vas descobrir per a qui treballava i com ho podia utilitzar?

Saint John va fer un sorollet amb la llengua, com si es comencés a avorrir amb la conversa. En Hopper va aprofitar l’oportunitat per tornar a intentar estirar els braços, però tampoc es va poder moure.

—En Jacob Hoeler treballava per a mi, sí —va dir Saint John—. Va ser fàcil de corrompre per fer-li fer la meva voluntat. Va mantenir les autoritats a distància, deixant-me temps per posar en marxa els meus plans. Tenia un cert nivell d’accés i va poder utilitzar-lo per aconseguir els meus arxius. Allà hi havia una feina important registrada que volia continuar.

—Però què? Es va poder escapar del teu control i va intentar tornar-los? Per això el vas fer matar, disfressant-ho amb els teus rituals, i vas recuperar els arxius?

Saint John va girar el cap bruscament.

—Vés amb compte, inspector. Això no és una disfressa.

En Hopper el va ignorar.

—El vas fer matar, com havies fet matar en Sam Barrett i havies fet matar en Jonathan Schnetzer.

—James Hopper…

—Els grups de suport eren el teu terreny de reclutament. Buscaves els vulnerables, els susceptibles. Persones que tenien por. Perquè la por és la clau, oi? Si les persones tenen por, les pots controlar.

—Prou!

En Hopper va respirar fondo.

—Escolta’m, Johnathan. Et puc ajudar.

Saint John va somriure.

—Sí, ens pots ajudar a tots.

En Hopper va arrufar les celles. Aleshores Saint John va gesticular cap als objectes de sobre la taula.

—Agafaràs el ganivet i mataràs la teva companya. Després et beuràs el gobelet i moriràs. Una víctima per a Ell. Una per a mi.

—Què?

—Faràs el que és correcte. Faràs el que et mano. Trobaràs el camí i el seguiràs, perquè saps que és la veritat.

En Hopper va fer una ganyota. Se sentia… estrany. No fluix, exactament, però sí… desconnectat.

—Vols agafar el ganivet. La vols matar. Vols beure.

En Hopper va parpellejar, de sobte sentia que l’habitació era a quilòmetres de distància, com si la mirés pel cantó equivocat d’un telescopi.

Volia agafar el ganivet. Volia matar. Volia beure. Volia aquestes coses perquè eren correctes, eren la veritat. Perquè ho volia. Perquè volia…

Va esbufegar, panteixant per agafar grans glopades d’aire. Sentia saliva a la barbeta. Va tancar les mans als braços de la cadira, tan fort que li feien mal els dits.

Saint John parlava, però en Hopper no el sentia, només veia que els llavis es movien mentre les instruccions continuaven.

«M’han drogat». El moment de claredat sobtat li va permetre enfocar novament la sala; de sobte la veu de Saint John sonava forta.

Drogat. El que fos que li havien injectat, un còctel d’agents hipnòtics, alguna cosa de l’època de Saint John al Vietnam, interferia amb la seva química cerebral, fent-lo susceptible a la suggestió, mal·leable a les ordres de Saint John.

En Hopper es va concentrar. Necessitava enfocar algun punt, aclarir la ment, intentar resistir-se, si era possible, a les suggestions del líder de la banda. Va començar a recitar l’alfabet al revés.

—Z…

—Agafa el ganivet. Agafa el gobelet. Aquesta és la veritat.

—Y…

—Mata la dona. Mata’t. Aquesta és la veritat.

—X…

—Només el serveixes a Ell, que arriba. Aquesta és la veritat.

—W…

—Saps el que has de fer. Saps el que vols fer. Aquesta és la veritat.

En Hopper va mirar Saint John. Es va llepar els llavis i va arrufar les celles.

—W…?

Aleshores el cap d’en Hopper va caure sobre el pit i ell va fer un sospir llarg i entretallat.

—Preneu-li les constants.

Uns dits freds li van tocar el coll, prenent-li el pols. Mans a la cara que li giraven el cap, li aixecaven les parpelles.

En Hopper els va deixar fer.

—Està molt inconscient. Doneu-li alguna cosa per despertar-lo una mica. Però mesureu bé la dosi.

Soroll, per darrere d’ell. Metàl·lic… Algú… en Leroy? Preparant una xeringa, un altre còctel, alguna cosa que contrarestés la dosi original, que Saint John havia calculat malament.

En Leroy es va posar darrere en Hopper i li va empènyer el cap a un costat. En Hopper va sentir l’alè del noi, que es va inclinar buscant el lloc on injectar-li el que havia preparat.

Llavors va ser quan en Hopper va actuar. Va aixecar el colze de cop, clavant-lo al coll d’en Leroy. El membre de la banda va esbufegar i va caure enrere, deixant anar la xeringa. En Hopper es va aixecar de la cadira i, girant-se ràpidament, va agafar el vacil·lant Leroy pel coll, el va arrossegar endavant i li va clavar un cop amb el cap. Es va sentir un crec quan el nas d’en Leroy es va trencar i el front del mateix Hopper va esclatar de dolor.

Necessitava el dolor, la pujada d’adrenalina el va despertar, li va aclarir els sentits.

Es va girar per afrontar la càrrega d’en Reuben amb els punys a punt. El va esquivar fàcilment, tirant-se a un costat alhora que llançava un cop de puny a l’abdomen de l’adversari. En Reuben es va doblegar, va caure de costat i va bolcar la taula rodona. El gobelet de plata va sortir volant i va caure al cap d’en Reuben en el moment que el gàngster intentava aixecar-se de terra. La sorpresa de l’impacte el va fer tornar a caure enrere, amb el contingut vermell fosc del gobelet per sobre la cara.

Saint John va rugir. Es va abraonar sobre en Hopper i el va agafar pel coll, fent servir el pes del seu cos per tirar a terra l’inspector. En Hopper va ajuntar els braços i va fer força cap amunt per intentar desfer-se de l’agafada del líder de la banda, però Saint John era fort. Van rodolar per terra, bolcant espelmes. En Hopper va continuar fent força, Saint John va resistir i va empènyer en Hopper contra la Delgado, inconscient. Saint John va bellugar les cames, intentant trobar un punt de suport a terra, i la vora de la seva túnica va voleiar sobre més espelmes.

Es va sentir un fiu suau i la túnica es va incendiar. Ell la va mirar, distraient-se un segon, i en Hopper va aprofitar-ho per posar-se dret i donar unes quantes puntades de peu al líder de la banda. Saint John va caure d’esquena, un cop a terra es va girar, va agafar la túnica per intentar arrencar la punta incendiada.

En Hopper es va acostar ràpidament, trontollant per un mareig sobtat, l’efecte de les drogues amenaçava de tornar-se a imposar. Alguna cosa blanca va brillar en el seu camp de visió; sacsejant el cap per aclarir-se’l, en Hopper va veure que era la daga platejada, a terra, al costat de la seva mà.

La va agafar al mateix moment que Saint John es llançava contra ell una altra vegada. En Hopper es va girar i va enfrontar-se al seu agressor empunyant la daga. La fulla es va doblegar, com si hagués de petar, llavors la mà d’en Hopper va avançar, el ganivet es va girar i la punta va penetrar en la túnica i l’espatlla de Saint John, la fulla va entrar fins al fons i l’empunyadura va ferir els artells d’en Hopper.

Saint John va bramar de dolor, i la força li va desaparèixer de cop. Es va apartar, va caure i va rodolar de costat. Es va quedar així, agafant-se l’espatlla amb una mà mentre amb l’altra intentava sense èxit posar-se dret.

En Hopper va tornar, a punt per al pròxim atac, però no va caldre. En Reuben estava caigut contra la porta, panteixant. El verí del gobelet feia efecte i li provocava una respiració sibilant; una escuma blanca se li formava a la gola i li sortia per la boca.

En Leroy es va aixecar de terra, amb la cara plena de sang que no li parava de rajar del nas trencat. En Hopper es va ajupir, amb una mà tancada en un puny, l’altra oberta, a punt per atacar.

Llavors en Leroy es va posar a riure. En Hopper es va tensar, botant sobre els tous dels peus, insegur del que faria en Leroy, no volent donar res per descomptat.

Va ser llavors quan en Leroy va treure la pistola de darrere els pantalons. En Hopper va reconèixer que era una Colt M1911, el mateix model que la seva, la que en Lincoln li havia pres al magatzem.

Semblava que durant el seu incident amb la Martha, en Leroy s’havia quedat la pistola.

—Leroy, escolta’m! —va dir en Hopper. Fins a quin punt arribava la programació de Saint John? Havia administrat una dosi al seu sequaç abans d’anar a l’Institut Rookwood? En Hopper recordava en quin estat havia arribat en Leroy a la comissaria quan hi havia anat a demanar ajuda. No estava col·locat; estava sota els efectes d’alguna cosa que li havia donat Saint John.

En quin punt devia estar ara? Aconseguiria fer-se escoltar, en Hopper? O en Leroy obeïa cegament les últimes ordres del seu amo, com feien la resta dels Escurçons?

En Hopper va obrir el puny i es va posar dret del tot, ensenyant les mans en un gest conciliador.

—Ei, Leroy, va. Tranquil. Per què no m’escoltes? Te’n recordes, de la Martha? T’està buscant. Vol que estiguis bé. És el que volem tots, oi? Estar bé, ser lliures. Et puc ajudar. Ho podem fer junts. No pensis en res més. Centra’t només en la meva veu. Et puc ajudar a superar això. La Martha ens espera. Podem sortir d’aquí tots dos.

La pistola a la mà d’en Leroy va començar a tremolar. En Hopper es va tensar, amb els ulls fixos en el canó. Va fer un pas més. Va tornar a mirar el noi.

—Pots abaixar la pistola. Sóc jo. Em recordes, oi? Ja et vaig intentar ajudar. Et puc tornar a ajudar ara. Podem sortir i podem anar amb la teva germana. La Martha és a fora. La podem trobar. Ens està esperant. Només has d’abaixar la pistola.

El tremolor va augmentar. La cara d’en Leroy es va contorçar agònicament, els músculs de la mandíbula es movien com un testimoni de la lluita del noi contra la programació.

El braç de la pistola es va abaixar.

En Hopper va respirar fondo, va fer un altre pas endavant.

—Això mateix, Leroy, et puc ajudar. Concentra’t en el so de la meva veu. Sortirem junts d’això.

En Leroy es va estremir.

Va aixecar la pistola i va apuntar.

En Hopper es va parar de cop i va aixecar les mans, brandant el cap.

—Leroy, et puc ajudar.

El noi va tornar a abaixar el braç de la pistola; en Hopper va fer un pas més, però llavors en Leroy va cridar, expressant el seu malestar mental. Va aixecar la pistola i va prémer el gallet.

En Hopper va arribar tard. Va donar un cop al braç d’en Leroy en el moment que es disparava l’arma, l’explosió de so va eixordar el món i va deixar un xiulet agut a l’oïda d’en Hopper. L’inspector va notar una estrebada a l’avantbraç esquerre i un moment després va sentir com si tingués l’espatlla en flames.

La bala l’havia tocat. No sabia si era greu, però encara podia moure el braç. Era d’agrair perquè encara estava batallant amb en Leroy.

La resistència d’en Leroy es va marcir de seguida. En Hopper li tenia agafat el canell del braç amb l’arma i només l’hi va haver de sacsejar una vegada perquè la deixés anar. En Hopper va poder passar l’altre colze per sota la barbeta d’en Leroy, i l’impacte li va fer doblegar els genolls. El noi va grunyir i va caure a terra.

En Hopper va caure de genolls, amb la mà bona s’agafava el braç ferit. Tenia la màniga xopa de sang i el dolor era una fiblada blanca i ardent que s’inflamava més si movia l’espatlla.

Sobreviuria.

Es va aixecar i es va girar, mogut per preocupacions més urgents.

La Delgado.

Enmig de la baralla amb Saint John, l’havien arrossegat per terra i estava estirada de costat amb els cabells perillosament a prop d’un parell d’espelmes negres. En Hopper va córrer cap a ella i es va agenollar, va apagar les espelmes i va girar la Delgado panxa enlaire. Li va buscar el pols i va enganxar l’orella a la seva boca, disposat a administrar-li reanimació, però llavors ella va gemegar i va obrir els ulls. Va aixecar el cap, va mirar en Hopper, va sospirar, i el cap li va tornar a caure sobre el terra dur. Es va estremir de dolor i va fer un petit «au».

Satisfet de veure que es començava a recuperar, en Hopper va mirar Saint John. El líder de la banda encara jeia a terra, però s’havia posat de costat. Mirava en Hopper i amb una mà s’estrenyia fort la túnica xopa sobre l’espatlla. Panteixava, i li va regalimar més sang per la comissura de la boca.

Les ulleres havien desaparegut, perdudes en la baralla. Mirava en Hopper parpellejant.

L’inspector va anar cap a ell, disposat a estirar el líder de la banda a terra i aplicar pressió sobre la ferida. S’havia arrencat el ganivet i la lesió era pitjor del que en Hopper s’havia pensat inicialment. La quantitat de sang insinuava que estava afectada una artèria principal.

Quan va tocar Saint John, el líder de la banda el va intentar apartar, però no tenia prou forces.

—Ei, ei, calma’t, haig d’aturar l’hemorràgia.

Saint John no va dir res, però va somriure, i quan en Hopper el va girar, es va posar a riure.

L’inspector va trobar el forat a la túnica, va palpar amb els dits i va estripar la roba per veure la ferida. Sang arterial brillant brollava com una font d’aigua.

—Sacrifici —va aconseguir xiuxiuejar Saint John. Va mirar en Hopper amb els seus ulls marró clar—. Em… creus… oi?

En Hopper no va contestar. Els dits li relliscaven, buscant una manera d’estroncar l’hemorràgia.

Com podia haver-hi tanta sang?

Saint John va tancar els ulls.

—De vegades els homes bons… Els homes bons fan coses dolentes. De vegades… els homes bons… no… tenen… alternativa.

Es va quedar quiet, la cara pàl·lida, la sang xopant la túnica i xopant en Hopper i xopant el pentagrama tallat amb traços gruixuts i irregulars a terra.

En Hopper es va quedar un moment agenollat al seu costat i després es va aixecar.

—Ah… Hopper?

Es va girar i va veure que la Delgado es movia. Va anar a ajudar-la a posar-se dreta. Ella va brandar el cap i es va repenjar al seu pit. L’inspector li va agafar el cap amb les mans ensangonades.

Es van quedar així fins que van arribar els agents.