Capítol 7
LA CASA DELS SECRETS

5 DE JULIOL DE 1977
BROOKLYN, NOVA YORK

En Hopper va aparcar el cotxe a unes quantes travessies de distància del carrer Dikeman, va agafar la llanterna reglamentària de darrere del seient del copilot i va fer la resta del camí a peu. No sabia què es trobaria al pis, però va decidir ser optimista. En aquell cas —aquell cas en què se suposava que no havia de treballar— hi havia alguna cosa rara, i va sentir la petita punxada de l’adrenalina a dins del pit i es va repetir cent vegades que feia el que calia.

O no?

El carrer Dikeman era en un barri amb un bon nombre de botigues: cellers i vinateries, botigues de mobles, perruqueries i salons de bellesa. No era una zona benestant, però tenint en compte l’estat general de la ciutat, en Hopper caminava força tranquil per la vorera, il·luminada per la claror groga dels fanals de sodi. Malgrat l’hora, els cellers i les vinateries estaven plens i en Hopper no era l’única persona que hi havia pel carrer.

El misteriós pis d’en Jacob Hoeler era al segon pis d’una finca sense ascensor amb la porta del carrer oberta. Després de pujar un tram curt d’escales, en Hopper es va trobar en un replà ample amb linòleum a terra i aplics de bronze a les parets. La meitat de les bombetes estaven foses, el linòleum estava gastat i lluent i les sabates d’en Hopper hi deixaven empremtes.

En Hopper va avançar mirant els números de les portes del replà i aviat va arribar al pis que li interessava, al final de tot, on hi havia una finestra gran i, més enllà, l’escala de ferro forjat d’una sortida d’incendis.

Es va quedar al costat de la finestra mirant el passadís, però estava sol. El vidre de la finestra era prim i no esmorteïa gens el soroll del trànsit al carrer, i la xerrameca indesxifrable de diversos televisors dels altres pisos ressonava amb força.

Gairebé indesxifrable. En Hopper estudiava el replà quan algú d’un dels pisos va apujar el televisor i el tema musical de M*A*S*H va ressonar bruscament.

Mentre a la sala del veí Hawkeye i el coronel Potter debatien qui se n’anava a prendre pel sac, en Hopper es va treure un mocador net de quadres de la butxaca interior de la jaqueta i va embolicar la maneta de la porta abans de girar-la. La mà li va relliscar sobre el metall fred, però la maneta no es va moure.

Tancada, com era d’esperar.

Va tornar a mirar enrere, va treure una cartera de pell fina d’una altra butxaca i la va obrir. En va treure un joc de rossinyols. Aguantant la punta de la cartera entre les dents, es va ajupir i va anar per feina.

Trenta segons després, era dins del pis. Va tancar la porta, amb compte de mantenir el mocador entre la seva mà i la maneta. Estava actuant estrictament fora de la llei, i l’últim que volia era deixar les seves empremtes pertot arreu.

Va treure la voluminosa llanterna que s’havia guardat a l’esquena, a la cintura dels pantalons, la va encendre i la va aguantar baixa, per evitar delatar la seva presència no autoritzada des del carrer.

En Hopper va tardar un moment a entendre el que li mostrava el feix de llum. Abans no estava segur de què es podia trobar, però per descomptat no era allò.

El pis estava buit. O almenys l’habitació on era en aquell moment. Era una sala petita, la porta del replà donava directament a la sala d’estar. A la dreta d’en Hopper hi havia una cuineta de dimensions reduïdes. Va moure la llanterna i va veure una porta a la seva esquerra, una finestra just davant i una paret buida a la dreta, la que donava a l’exterior de la finca.

La sala d’estar no estava buida i prou, estava pelada. Al terra hi havia taulons de fusta. A les parets tampoc hi havia res, només restes de paper pintat mig arrencat, amb les vores estripades que deixaven a la vista capes anteriors de molts anys. Al mig del sostre hi havia una roseta de guix decorativa, una altra relíquia d’un temps en què aquell barri de la ciutat havia estat més desitjable. De la roseta penjava un cable trenat gruixut, que acabava en una bombeta sense pantalla. Convençut que estava sol i que les cortines de la finestra de davant estaven corregudes, en Hopper va buscar l’interruptor amb la mà tapada amb el mocador. La bombeta pelada va rondinar però es va acabar encenent. En Hopper va apagar la llanterna i se la va tornar a guardar a la cintura.

Va entrar a l’habitació, a poc a poc, conscient que el terra de fusta faria de caixa de ressonància. Va fer una volta a l’habitació i no en va treure res. Estava tot buit. Abandonat. Semblava que no hi hagués viscut ningú des de feia anys.

O sí?

En Hopper es va parar. Un pis tancat estaria ple de pols, sobretot en una finca tan vella com aquella, amb les parets nues i l’enguixat en males condicions. Però en canvi estava net, no impecable, però tampoc brut. La pols que s’hauria pogut acumular amb els anys havia topat amb l’obstacle d’algú que utilitzava el pis.

Aquest algú era en Jacob Hoeler.

Però per a què l’utilitzava? La sala d’estar era una pèrdua de temps, si no és que hi havia alguna cosa sota els taulons del terra. En Hopper va caminar una mica amunt i avall, però els taulons eren sòlids com el ferro, instal·lats probablement feia cent anys i intactes des de llavors. Llavors va anar a la cuina i va escorcollar els armaris amb la mà embolicada amb el mocador. Estaven tots buits. Al fons hi havia una nevera que a mitjan anys cinquanta devia estar de moda, però estava desendollada i buida.

En vista que no trobava res d’interès, en Hopper va anar a l’única porta que quedava. Es va obrir fàcilment; duia a un petit distribuïdor, amb una porta oberta a l’esquerra que donava a un lavabo, i una porta tancada, segurament un dormitori, a la dreta. En Hopper va agafar la llanterna una altra vegada i va il·luminar el lavabo. Hi havia una banyera, no una dutxa, un vàter, un armari penjat a la paret de sobre i un mirall a la porta. En Hopper va parpellejar quan el mirall va reflectir la llum i va decidir anar a veure el dormitori.

Bingo.

El dormitori no tenia llit ni mobles, però no estava buit ni de bon tros. Hi havia un catre al mig de l’habitació, amb una manta, un llençol i un coixí més o menys ben posats. Hi havia una taula de fusta plegable al costat del catre, i a sobre un flexo més adequat per a una oficina que per a un dormitori. Al costat del llum hi havia una novel·la de tapa dura: The Shining, de Stephen King. En Hopper encara no l’havia llegit.

L’inspector es va girar i va passejar la llanterna per tota la petita habitació.

I llavors els va veure.

Arrenglerats a terra del costat de la paret on hi havia la porta hi havia uns arxivadors, tots idèntics, fets de cartró negre gruixut amb una etiqueta blanca al llom. A les etiquetes hi havia escrits uns números llargs amb lletra clara, fent servir un retolador gruixut. A sota de cada número hi havia una etiqueta gran impresa que deia:

En Hopper va recular i va moure la llanterna al llarg de la fila. Hi havia quinze arxivadors en total. Es va quedar parat, reflexionant.

Passava alguna cosa ben estranya. Es va girar i va il·luminar el catre.

Què punyeta feia allà l’agent especial Hoeler? Era evident que feia servir aquell pis ronyós com a base d’operacions. El que no era tan evident era per què tenia tots aquells arxius federals i com els havia aconseguit. Estava al corrent en Gallup de l’existència dels arxius? Sabia que existia el pis, però els arxius —PROHIBIDA LA RETIRADA— continuaven allà.

En Hopper va brandar el cap i va tornar a mirar els arxivadors. Havia de saber què contenien. Es va ajupir i va agafar el primer.

Llavors ho va sentir. Un crec, fluix però característic, el mateix que havia fet ell feia uns minuts quan havia trepitjat el terra de la sala.

Algú havia entrat al pis.

En Hopper es va parar de cop. Havia de ser un dels agents d’en Gallup, per força, el pis devia estar sota vigilància i potser els arxivadors continuaven allà expressament com…

Un esquer.

En Hopper havia caigut a la trampa.

Es va aixecar i va apagar la llanterna, després es va aixafar contra la paret del costat de la porta del dormitori. Deixar-se arrestar per un agent federal no li feia gaire il·lusió. Va esforçar-se per escoltar. Tenia sort, semblava que només era una persona.

Potser, només potser, en Hopper se’n podria sortir.

Va controlar la respiració, per calmar-se, i es va centrar en els sorolls de l’altra habitació. Al cap d’un minut, la seva paciència va resultar recompensada. Els grinyols de passes de l’intrús es van fer més forts quan va entrar al petit distribuïdor de fora del dormitori. Al cap d’un moment el pom va començar a girar a poc a poc.

En Hopper va aprofitar l’oportunitat que se li presentava. Es va apartar de la paret, es va situar davant de la porta i va agafar el pom. Quan el pom va començar a girar, en Hopper el va agafar i va obrir la porta d’una estrebada.

L’intrús va sortir disparat dins de l’habitació, contra en Hopper, que estava a punt i el va empènyer cap a un costat. Això li va donar l’oportunitat de sortir corrent per la porta. En Hopper va tenir una ràpida visió d’un passamuntanyes negre i les mans li van relliscar sobre una jaqueta de pell d’home.

Aquell home no era un agent.

Aquell moment de vacil·lació va ser el que necessitava l’intrús. Va recuperar l’equilibri i es va llançar contra en Hopper amb una força sorprenent. En Hopper va perdre l’equilibri i va caure a terra, i l’intrús va fugir.

—Fill de puta —va dir en Hopper sense alè posant-se dret, i va córrer a la sala a temps de veure que la porta del pis es tancava de cop i de sentir el soroll dels passos forts de l’intrús que s’allunyaven pel replà.

En Hopper va tornar a renegar i va sortir corrent per la porta, sense aturar-se, per perseguir l’intrús. No podia veure’l, però sentia com baixava l’escala a tota velocitat.

En Hopper va llançar-se darrere d’ell, saltant els graons de dos en dos, gairebé va perdre l’equilibri al primer replà i va haver de frenar amb les mans per no estampar-se contra la paret. Va fer servir l’impuls per tornar enrere i continuar baixant el segon tram d’escales.

La porta del carrer encara s’estava tancant quan en Hopper va arribar a la porteria. L’inspector va sortir en tromba darrere la seva presa, parant-se només una vegada per decidir per on tirava.

No li va costar gaire. La vorera no estava buida i l’objecte de la seva persecució s’havia obert camí entre una colla de joves que estaven reunits davant del celler de la cantonada. Eren quatre, tots amb el pit a l’aire, amb les camises lligades a la cintura de qualsevol manera, la pell fosca lluent de suor, brandant llaunes de cervesa i animant la silueta de l’objectiu d’en Hopper, que s’allunyava ràpidament.

En Hopper es va posar a córrer i el quartet de joves el va aplaudir quan va passar pel mig del grup. Davant d’ell, l’intrús havia travessat el carrer i corria cap a la cantonada següent. En Hopper l’havia d’atrapar de pressa o el perdria en aquell laberint desconegut de carrers.

Corrent sobre les sabates de sola de goma, en Hopper va tirar cap a l’altre cantó, amb la llanterna que se li clavava dolorosament als ronyons. Quan va arribar a la cantonada del següent carrer va començar a notar que defallia i que la pujada d’adrenalina inicial començava a esvair-se, i en canvi va sentir una fiblada al costat. S’havia rascat el genoll dret al replà de l’escala i li començava a enviar fortes sentides de dolor que no li permetrien mantenir aquell ritme.

Va girar la cantonada intentant recuperar l’alè. La seva presa encara corria, bellugant els braços com un atleta olímpic, pel mig de la calçada. Allà no hi havia gaires vianants, però tots es van parar i es van girar a mirar.

En Hopper va continuar la persecució, però la distància entre ells augmentava amb cada gambada. Al final, en Hopper va parar, havia de parar o vomitaria. Es va aturar al mig del carrer i es va inclinar endavant, amb les mans als genolls, intentant respirar. Va sentir un breu cop de botzina darrere d’ell i es va mig girar, enlluernat pels fars d’un cotxe. El conductor invisible va tornar a tocar la botzina. En Hopper va saludar amb la mà i es va arrossegar fins a la vorera. El cotxe va passar, i el conductor li va oferir la seva pintoresca opinió per la finestra oberta. Els llums de darrere del cotxe es van allunyar mentre en Hopper mirava carrer avall.

L’intrús havia desaparegut. I no valia la pena denunciar-ho. En Hopper no en tenia una descripció, només que portava un passamuntanyes i una jaqueta de pell negres. I, per acabar-ho d’adobar, en Hopper no tenia permís per entrar en aquell pis, i no li venia de gust donar explicacions precisament a en Gallup.

Però tenia raó. El pis era important.

En Hopper va tornar enrere cap al carrer Dikeman, a poc a poc, sentint la fiblada al costat.

Qui devia ser l’intrús? Un agent no, d’això en Hopper en podia estar segur, però hi havia alguna cosa en la seva roba, i sens dubte en el seu comportament, en la manera com havia fugit.

Era l’assassí d’en Hoeler? En Hopper havia forcejat amb l’assassí en sèrie de Brooklyn? I per què era al pis; havia vist entrar en Hopper o només era una casualitat que tots dos s’hi haguessin presentat alhora? Però si l’intrús no hi havia anat per en Hopper, hi havia anat per una altra raó.

Pels arxivadors?

Quan va tenir el bloc de pisos a la vista, en Hopper es va posar a trotar. Els joves de davant del celler se n’havien anat i el carrer estava desert.

En Hopper va entrar a la finca i va pujar l’escala. La porta del pis encara estava oberta. En Hopper va escoltar des de fora per assegurar-se que no hi havia ningú a dins, però el televisor del veí estava tan fort que al replà ressonaven les rialles enllaunades. En Hopper va tancar els ulls i va intentar concentrar-se, però es va acabar rendint. L’única cosa que va poder deduir va ser que M*A*S*H s’havia acabat.

«Quant de temps dec haver estat fora?».

Va entrar al pis.

La bombeta pelada encara estava encesa, però ara també sortia llum de l’altra porta. En Hopper va anar cap allà i va veure que el llum de la taula del dormitori estava encès.

En Hopper es va girar.

—Merda!

Els arxivadors havien desaparegut. Tots quinze.

Desapareguts.

En Hopper va mirar al voltant, com si no es pogués acabar de creure el que veia. Va fer una volta a l’habitació, com si així pogués descobrir alguna cosa. Després va entrar al microscòpic lavabo, i va tardar tres segons a confirmar que allà no hi havia res.

Va tornar al dormitori i va seure feixugament al catre. El matalàs era prim i el somier plegable de metall va rondinar grinyolant.

En Hopper va mirar la paret on hi havia hagut els arxivadors. Quanta estona havia estat fora? Va mirar el rellotge i el va sorprendre veure que eren gairebé les deu. La seva persecució de l’intrús i la lenta tornada posterior al pis havien durat més de mitja hora. Temps més que suficient perquè algú, segurament més d’una persona, entrés i s’endugués els arxivadors.

En Hopper va girar el coll d’un cantó a l’altre, després va estirar la cama dreta repenjant el taló a terra. Es va fer massatge al genoll adolorit mentre reflexionava sobre els esdeveniments.

Llavors ho va veure. Va tornar a doblegar el genoll noranta graus, va ficar la mà sota el matalàs i en va treure un quadern la punta del qual havia quedat a la vista després que el pes d’en Hopper hagués mogut el catre.

Era un quadern d’espiral, i la majoria de les pàgines estaven arrencades. Les poques que quedaven estaven en blanc. En Hopper les va passar, després va sospirar i va llançar el quadern obert sobre la taula. Es va fregar la cara i va resistir la necessitat de cridar a tot pulmó.

Va obrir els ulls i va tornar a mirar el quadern.

El primer full no estava en blanc. La manera com estava inclinat el llum de taula, la manera com el quadern estava una mica repenjat en el peu del llum, li havia revelat un secret.

En Hopper va moure el llum i va parpellejar, mig enlluernat, va agafar el quadern i va aguantar la pàgina sota la bombeta, inclinant-lo cap aquí i cap allà per trobar el millor angle.

Les marques eren clares, una ombra fantasmagòrica del que algú —s’imaginava que en Hoeler— havia escrit a la pàgina de sobre d’aquella. En Hopper va forçar la vista, incapaç de distingir res, les paraules eren petites, però la manera com estaven disposades suggeria que formaven una llista.

Però una paraula escrita a l’altre cantó del full de paper, amb lletres en negreta encerclades diverses vegades, era clara.

En Hopper va arrufar les celles. Va tornar a girar el quadern a la mà, estudiant-lo pels dos cantons. Va passar cada un dels fulls sostenint-los a contrallum per si revelaven alguna cosa. Però no hi havia res més. Les marques només es veien en una pàgina.

En Hopper es va guardar el quadern a la butxaca, amb aquella única paraula donant-li voltes pel cap.

Escurçons.