Capítol 12
OCELLS I GÀBIES, GATS I BOSSES

7 DE JULIOL DE 1977
BROOKLYN, NOVA YORK

En Hopper va travessar la sala d’homicidis amb un únic pensament al cap.

Cafè.

Havia anat a dormir tard. No havia retingut gaire la Lisa al telèfon, de fet, la seva conversa havia estat molt breu. La Lisa també acabava d’arribar a casa i s’havia de llevar d’hora, o sigui que la petició d’en Hopper per fer-li algunes preguntes havia acabat amb el compromís que ell la passés a veure l’endemà al matí. Però en Hopper s’havia passat les hores següents al llit, amb la Diane dormint al seu costat, per sort inconscient de l’insomni del seu marit, que no havia parat de donar voltes als esdeveniments en tota la nit.

Havia elaborat un pla d’acció, que li semblava bé i que era senzill i estava exempt de complicacions. Tornar a parlar amb en Leroy Washington. En Hopper esperava que estigués una mica més coherent, ara que havia tingut temps de dormir, i que se li hagués passat l’efecte del que s’havia pres el dia anterior; després, obtenir la informació que la Lisa li pogués donar sobre les cartes Zener i, finalment, presentar-ho tot al capità LaVorgna. Segurament el capità faria veure que s’enfadava molt, més que res per mantenir una mica de credibilitat, però en Hopper ja s’imaginava que el seu superior sabia que en Leroy tenia una carta abans que ell. No era possible que li hagués ordenat parlar amb en Leroy per pura casualitat.

En Hopper va deixar la jaqueta al respatller de la cadira i es va descordar els botons del puny, es va arromangar les mànigues i va anar a buscar un cafè. Per una vegada a la vida, en aquella hora no feia tanta calor a dins com a fora, i en donava les gràcies mentre agafava la cafetera, que alguna ànima caritativa havia deixat plena. Al costat de la cafetera hi havia una capsa de dònuts, i fins i tot en quedaven dos a dins.

«Déu beneeixi el torn de nit i tots els que hi treballen».

En Hopper es va omplir la tassa de cafè, que estava recremat i oliós, però necessitava la cafeïna. Va agafar un dònut i el va mossegar, ni que fos per treure’s el mal gust del cafè. Quan va tornar a la seva taula, va fer el cop de cap de salutació habitual a l’inspector Harris i al sergent McGuigan, i les cares de tots dos es van il·luminar quan van veure el que menjava.

En Hopper va seure a la seva taula, content d’haver arribat una mica abans que la seva companya, content també d’evitar la batalla campal que estaven a punt de lliurar en Harris i en McGuigan.

Va mirar l’hora, es va acabar el dònut i es va espolsar el sucre de les mans i dels pantalons. Després va agafar el telèfon. El sergent de la recepció el va despenjar de seguida i en Hopper gairebé s’ennuega amb un glop de cafè abans de poder contestar.

—Ai, perdoni! Bon dia, sergent. Sóc l’inspector Hopper del sisè pis. Sí, hola. Escolti, l’home que vaig interrogar ahir, un tal Leroy Washington, el podria fer portar a una sala d’interrogatoris?

El que va dir tot seguit el sergent de la recepció va despertar més en Hopper que el cafè que s’havia introduït a l’organisme. Incapaç de reprimir-se, es va aixecar i va aferrar el receptor del telèfon amb fúria.

—Com pot ser que l’hagin deixat anar?

En Hopper va escoltar, va tancar fort els ulls i es va fregar el front amb la mà lliure. Quan el sergent va acabar, en Hopper va brandar el cap, encara amb els ulls tancats.

—D’acord, sí, gràcies, m’ha ajudat molt.

Va penjar amb ràbia. L’inspector Harris va entrar des del passadís amb un dònut i un cafè a la mà, i el sergent McGuigan darrere d’ell amb cara de mal humor i només una d’aquelles dues coses.

En Harris va fer servir el dònut per assenyalar en Hopper.

—Si comences a penjar el telèfon amb aquesta fúria a les vuit del matí tindràs un dia de merda. És així.

En Hopper gairebé es va deixar caure de cul a la cadira.

—Sí, digue-m’ho a mi.

En Harris va fer una queixalada al dònut i va beure cafè alhora. Quan va parlar tenia la boca tan plena que en Hopper es va esgarrifar.

—I què ha passat?

—Saps aquell nano que va venir ahir? El gàngster adolescent que oferia informació.

—Sí —va dir en Harris—. Volia protecció de no sé què. Va dir res?

En Hopper va brandar el cap amb desesperació.

—Era el que volia descobrir avui —va dir—. Però algun imbècil l’ha deixat anar aquest matí.

En Harris va renegar.

—Què dius!

En Hopper va assenyalar la seva taula com si la resposta fos allà.

—Ahir els vaig dir que el tanquessin en una cel·la, però un agent va veure l’estat en què es trobava i el va posar al calabós amb tots els borratxos. I aquest matí, a les cinc, l’han buidat.

—Uf. Quina manera d’oferir protecció a la gent.

—Ja ho pots ben dir.

—Vols que baixi i els canti les quaranta? Conec el sergent. Em deu algun favor.

En Hopper va brandar el cap.

—No, però gràcies —va dir, aixecant-se de la cadira—. Primer haig de parlar d’això amb el capità.

En LaVorgna no havia ajudat gaire, però s’havia pres força bé l’entrada d’en Hopper al seu despatx sense avisar, tenint en compte que ell també acabava d’arribar a la feina. L’alliberament d’en Leroy Washington va ser tan sorprenent i decebedor per a ell com per a en Hopper, i abans que l’inspector sortís del seu despatx el capità ja havia agafat el telèfon per esbroncar algú de baix.

Mentre en Hopper tornava a la seva taula li va sonar el telèfon. La Delgado encara no hi era i va córrer a agafar-lo, esperant que fos ella.

—Hopper, homicidis.

El telèfon li va rugir a l’orella com un mar llunyà, i després el soroll es va debilitar i el va substituir una respiració ràpida i superficial. Llavors el rugit va tornar i en Hopper es va adonar que qui trucava estava fregant la galta contra el receptor.

En Hopper es va asseure. Va sentir la respiració un moment més i estava a punt de penjar —les trucades de broma a la policia eren gangues de l’ofici— quan finalment la persona va parlar.

—Inspector Hopper? Sóc jo, tio, sóc jo —va dir la veu, gairebé en un xiuxiueig.

En Hopper va parpellejar. Va fer un cop d’ull a la sala, però no el mirava ningú. En Hopper es va girar a la cadira igualment, de cara a la paret.

—Leroy?

La persona que trucava va exhalar sorollosament, i l’alleujament en la veu es va sentir clarament quan va tornar a parlar.

—Oh, inspector, tio. Sort que l’ha agafat, tio.

En Hopper va tancar els ulls.

—Es pot saber on ets? El sergent de la recepció diu que t’han deixat anar aquest matí.

—Deixar-me anar? Tio, m’han agafat pel cul i m’han llançat al mig del carrer!

En Hopper va sospirar i es va fregar el front.

—D’acord, a veure, però escolta…

—Inspector, m’has d’ajudar, tio. Per favor. Estic demanant ajuda. De veritat.

El frec va tornar. En Hopper s’imaginava en Leroy arraulit en una cabina, amb el telèfon enganxat a la boca per parlar, i després girant el cap d’un cantó a l’altre repetidament, vigilant, esperant que li arribés l’hora. Almenys parlava més clar, semblava més lúcid, sonava més en possessió de les seves facultats, la veu més baixa però clara.

—On ets? —va preguntar en Hopper.

—Per favor, tio, per favor! —va repetir en Leroy, com si no el sentís.

Llavors en Hopper va percebre alguna cosa més a la seva veu.

Por.

—Escolta —va dir en Leroy—. Saint John planifica alguna cosa, tio, alguna cosa molt grossa, alguna cosa que caurà sobre la ciutat, com una onada. Parlo seriosament. Saint John és l’autèntic, entesos? És perillós, té totes aquestes idees sobre el dimoni i la fi del món. Potser ara no t’ho creus, i potser jo tampoc, però ell sí, tio, ell sí. O sigui que, això, me n’he d’anar i necessito que m’ajudis. No ho puc fer sol. És com… És com si no t’hi poguessis acostar, a ell, perquè et domina, com… com…

En Hopper va empetitir els ulls centrant-se en la veu d’en Leroy.

—Com què? Leroy?

En Leroy va sospirar.

—Com… No ho sé… És estrany, és com si tingués un poder. Vull dir un poder de veritat. Com si et pogués llegir el pensament, com si sabés el que estàs a punt de fer abans que tu. Vaig dir que era perillós. M’has de creure. I m’has d’ajudar, tio. Haig de fugir i de pressa, tio.

—Sí, d’acord, et puc ajudar —va dir en Hopper—. Digue’m on ets i et vindré a buscar.

—I la meva germana també.

—La teva germana?

—Sí, la meva germana. Ella també hi està ficada… Saint John li ha clavat les urpes fins al fons, tio. M’has d’ajudar a treure-la d’allà a ella també. Abans que la merda ens arrossegui a tots, tio, a tota la ciutat.

—D’acord, escolta, Leroy…

—Que no sents el que et dic, inspector? Que no m’escoltes? Això és bèstia, molt bèstia.

—LEROY!

En Hopper va aixecar el cap. En McGuigan i en Marnie, que eren a prop, drets enraonant, el van mirar, però no li van fer cas. Es va acostar més el receptor a la boca. Va sentir la respiració entretallada de l’home, aterrit.

—Tu digue’m on ets i et vindré a buscar, ara mateix. Parlarem i m’expliques això de Saint John i la teva germana. D’acord? M’ho pots explicar tot i podem pensar un pla, què et sembla?

Pel telèfon, en Hopper només sentia una respiració tremolosa i aterrida, el frec de la barbeta sense afaitar d’en Leroy contra el receptor de l’aparell intentant comprovar si hi havia moros a la costa.

—Leroy, que m’escoltes?

—Sí, et sento. Vine’m a buscar, per favor. Tan aviat com puguis, tio, tan aviat com puguis.

A la fi en Leroy li va donar una adreça, i de seguida es va tallar la comunicació. En Hopper es va girar ràpidament, va penjar i va apuntar el lloc de trobada en un quadern. Va arrencar el paper, i va escriure una altra nota per a la Delgado. Es va aixecar, va deixar la nota sota la tassa de cafè de la inspectora, va agafar la jaqueta de la cadira i va anar ràpidament cap a la porta.