26 DE DESEMBRE DE 1984

CABANA D’EN HOPPER
HAWKINS, INDIANA

A fora queia el capvespre juntament amb la neu mentre en Hopper estava ocupat a la cuina. Feia temps que parlava, i ell i l’Onze necessitaven un descans. La nena havia protestat quan ell havia interromput la història, però s’havia animat quan li havia esmentat el seu pica-pica preferit… No, el seu menjar preferit, punt.

Era l’hora de les gofres.

—Negra… serpent.

En Hopper va mirar enrere. Per estirar les cames, l’Onze havia anat a la sala i estava asseguda a terra amb les cames encreuades, de cara a ell.

—Això què vol dir?

En Hopper va posar les gofres en una safata i, després de servir-se una tassa de cafè, va tornar a la taula. L’Onze es va posar dreta i va anar amb ell.

—Qui explica la història? —va preguntar, deixant la gran safata de gofres sobre la taula abans de tornar a la cuina a buscar plats. Quan va tornar, l’Onze ja havia mossegat la primera. Li va passar el plat per sota les mans.

—Les preguntes són bones —va dir l’Onze, amb la boca plena.

—Ei, menja bé, senyoreta. —En Hopper es va posar una gofra calenta al seu plat—. I sí, les preguntes són bones. Però la paciència també.

—Ho va dir en Leroy. A la festa d’aniversari… ho va dir la Lisa. —L’Onze va arrufar les celles.

En Hopper va agafar la forquilla, però no la va moure i va mirar la nena.

—Vols fer això ara?

L’Onze el va mirar, però no va dir res. En lloc d’això, va empetitir una mica els ulls.

En Hopper va deixar el cobert.

—D’acord, sí, tots dos ho van dir. I sí que me’n vaig adonar quan en Leroy ho va dir a l’interrogatori, però després de descobrir allò del cos especial no semblava tan important. Vaig explicar a la Delgado el que havia passat a la festa i el que havia dit en Leroy, i va dir que podia ser una lletra d’una cançó, o alguna cosa de la tele. És com quan de vegades sents una paraula nova i et penses que és la primera vegada i després la sents a cada moment.

L’Onze es va limitar a mirar-lo sense parar de mastegar. En Hopper va sospirar.

«D’acord, un mal exemple…».

—En fi —va dir en Hopper, tornant la seva atenció a la gofra calenta del seu plat—. Sí, me’n vaig adonar, però no ho vam entendre fins més tard.

L’Onze va deixar de menjar. Va empassar i es va quedar amb la boca oberta.

En Hopper va arrufar les celles.

—Què?

—Fins més tard?

—Bé…

—Però un serpent és una serp, oi?

En Hopper va assentir.

—Per tant, un escurçó és un serpent.

—Això mateix.

—Serpent… escurçó… serps! —L’Onze va gesticular, amb els ulls esbatanats.

En Hopper només va aixecar una cella.

L’Onze va tornar a sospirar, desesperada.

—Van tots junts!

—Qui?

—En Leroy, la Lisa, els Escurçons… El tercer.

—El tercer? Et refereixes a l’agent especial Jacob Hoeler.

—Sí, aquell home.

En Hopper va fer una altra queixalada i va beure cafè. Va estirar la mà per agafar un tovalló del paquet obert en un costat de la taula i es va eixugar les mans.

Aquell home. L’Onze podia assumir el que li explicava? Entenia el que havia passat realment, feia tants anys? Era una pregunta difícil i en Hopper no estava segur de tenir-ne la resposta. L’Onze era llesta i sens dubte seria una dona competent quan fos gran. D’això no en tenia cap dubte.

Però la seva infància en mans, per dir-ho d’alguna manera, del doctor Brenner li havia fet sortir… arrugues. En molts sentits, l’Onze era molt gran per a la seva edat. En d’altres, era menys madura que les nenes de la seva edat.

I en Hopper tampoc tenia gaire experiència en això.

—Sí, en Jacob Hoeler —va tornar a dir posant èmfasi en el nom, sense saber ben bé si era important que ho fes. Però hi havia el perill de trivialitzar la història. No era una fantasia, no era un conte de fades per abans d’anar a dormir.

Era la veritat, almenys tota la que ell coneixia.

—Tingues paciència i ho sabràs —va dir.

L’Onze va arrufar les celles i va empetitir els ulls, però no per això va deixar de queixalar la gofra número tres.

Tots dos van menjar en silenci uns minuts.

—Ho trobo estrany —va dir l’Onze.

—Què?

—Va venir en Leroy, el capità et va obligar a parlar amb ell. Sabia allò de la carta.

En Hopper va somriure. Va assenyalar l’Onze amb la forquilla.

—Molt bé, filla. Tens una bona atenció pels detalls. Sí, el capità sabia que el noi tenia la carta, en Leroy l’havia estat exhibint pertot arreu des que havia entrat a la comissaria. L’agent que va avisar el capità ho va comentar, i per això em va triar a mi per parlar amb ell. No em va dir per què, ni tan sols en privat, perquè sabia que no li corresponia a ell intervenir. Li agradava tan poc com a nosaltres que haguessin pres el cas al departament, però en la seva situació no podia dir res. I recorda que ell tampoc sabia res del cos especial fins que la Delgado i jo ho vam deduir. Però més tard em va informar del que havia passat.

L’Onze va assentir, satisfeta, i va continuar menjant.

—Ser policia és perillós? —va preguntar al cap d’una estona.

En Hopper va arrufar les celles.

—Ho pot ser, sí.

—Intentes impedir que algunes persones matin.

—Impedir que una persona cometi un assassinat és difícil. Normalment la feina consisteix a descobrir qui va cometre un assassinat després que hagi passat.

—Impedir que ho torni a fer?

En Hopper va arronsar les espatlles.

—No sempre. Els homicidis de les cartes eren un cas especial; quan tens el que anomenen assassins en sèrie, hi ha la possibilitat que no parin de matar fins que els enxampes. O sigui que en aquests casos, sí, intentes impedir que tornin a matar. Però aquests casos són excepcionals. La majoria d’inspectors no veuen mai un cas així.

—Busques persones dolentes.

—Cert.

—Persones dolentes que et podrien fer mal. —L’Onze el va mirar com si esperés alguna cosa més.

En Hopper no estava segur de tenir res més. La pregunta era molt senzilla, però la resposta era… complicada. Va sospirar.

—Sí —va dir—, ser policia vol dir tractar amb persones dolentes i situacions perilloses. Forma part de la feina, però no n’és l’única part. També ajudo la gent. Tu ho saps. Et vaig ajudar.

Va callar, perquè es va adonar que… Era la primera vegada que l’Onze es parava a pensar en la vida d’en Hopper? En la seva feina?

Més important: com l’afectaven a ella aquestes dues coses. No sols en el passat, havent d’enfrontar el Demogorgon i el Mind Flayer. Sinó ara, mirant endavant, com la feina i la vida d’ell impactarien en el futur que compartien.

«El futur que compartirem».

En Hopper va reprimir una llàgrima tot mirant la seva filla adoptada, que fins feia poc havia viscut dominada per la por i el dolor.

L’Onze va aixecar el got buit del costat del plat i el va ensenyar a en Hopper. Ell va somriure, va agafar el got sense dir res, es va aixecar i va anar a la cuina. Un moment després va tornar a la taula amb un vas de Kool-Aid.

L’Onze va fer un glop i va deixar el vas a taula.

—És una feina perillosa…

En Hopper va aixecar les celles, veient com l’Onze elaborava a poc a poc la lògica de la seva pregunta següent. Era impressionant veure com descobria el que haurien d’haver estat conceptes senzills per a una nena de la seva edat, però per a ella eren totalment innovadors. No per primera vegada, en Hopper va maleir en Brenner en silenci, però… La nena estava millorant. En Hopper ho veia. I alhora que feia tot el que podia per ensenyar-li coses, sabia que la millora seria molt més ràpida un cop estigués ben integrada en el món real.

L’Onze va brandar el cap.

—Vull ser policia… —va dir, intentant enfocar el problema des d’un angle diferent.

En Hopper ho va entendre de cop. Era com un d’aquells jocs de paraules en què has de lligar dues afirmacions diferents per arribar a una conclusió lògica. Va somriure i va esperar.

—Si ser policia és perillós —va dir—, i volgués ser policia, per què voldria fer una feina que és perillosa?

Un cop dit això, l’Onze va assentir i es va relaxar, la confusió, la frustració, es van evaporar en un instant. Va fer un altre glop, tan tranquil·la i serena mentre esperava una resposta.

Sens dubte, el perill no era una cosa que l’atabalés gaire. En Hopper ho sabia i també sabia que la reacció de la nena al perill es devia en part a la seva educació i en part al fet que… Es podia protegir sola.

Però potser amb aquella història començava a comprendre que hi havia persones que de vegades es posaven en perill expressament.

«Aprèn, aprèn».

—Bé, sí —va dir en Hopper—, la feina pot ser perillosa, però no vaig decidir ser policia perquè fos perillós. Vaig decidir ser policia per poder ajudar la gent. Protegir la gent. Hi ha gent dolenta, sí, però recorda que també hi ha gent bona. I les persones bones poden fer coses bones quan realment volen. Encara que signifiqui posar-se una mica en perill. Però per això vaig saber que volia ser policia. Perquè tenia l’experiència i la competència per afrontar aquest perill alhora que feia tot el bé que podia.

L’Onze el va mirar als ulls uns segons molt llargs. Després va assentir i es va acabar la beguda.

—I recorda que la història acaba bé —va dir—. Sóc aquí, oi? O sigui que vaig acabar bé. La qüestió és: i tu, estàs bé? Vols que continuï?

L’Onze va somriure i va assentir, i aquesta vegada va empènyer el plat buit.

En Hopper va somriure.

—De seguida.