Capítol 27
LES EXPLICACIONS

9 DE JULIOL DE 1977
BROOKLYN, NOVA YORK

Al Tom’s Diner el cafè era tan dolent que la Delgado no sabia si s’estava prenent la mateixa cafetera del dia abans, però allò no li va impedir beure’n tres —no, quatre— tasses abans que arribés la Diane. Portava la Sara al maluc, i la Delgado no va poder evitar somriure quan la nena es va quedar encantada veient la pila de panqueques amb xarop que una de les malhumorades cambreres servia a una taula propera. Quan s’acostaven a la taula —per casualitat la mateixa on havia segut la Delgado amb en Hopper tot just el dia abans— la Diane estava negociant amb la Sara que es podria menjar un panqueque si es portava bé i no molestava mentre ella parlava amb la seva amiga. La Sara va assentir ràpidament, i al cap d’un moment va arribar un panqueque i una gerra de xarop, amb un cafè per a la Diane.

«Quina bona idea», va pensar la Delgado. Amb el panqueque la Sara estaria distreta mentre la seva mare sentia la veritat sobre el seu pare. Però va ser la Diane la que va parlar primer.

—Escolta, Rosario, val més que això valgui la pena, perquè necessito saber què passa i necessito saber en què s’ha ficat en Jim. Sé que no va matar ningú i a la comissaria de seguida he vist que sabies què passava. O sigui que no…

La Diane va callar per mirar la Sara, que estava enfeinada partint el seu panqueque en quadrats amb la vora de la forquilla. La Diane es va inclinar cap a la Delgado.

—No m’enredis —va dir, en veu molt baixa— i digue’m que en Jim està bé.

La Delgado va aguantar la respiració. No coneixia gaire bé la Diane, perquè només s’havien vist dues vegades en les sis setmanes que feia que era la companya d’en Hopper, però sabia que era forta i decidida com el seu marit. Sincerament, no esperava menys.

I era una cosa bona, perquè així seria tot molt més fàcil.

Excepte…

La Delgado va mirar la superfície de la taula. Davant d’ella, la Diane va percebre el canvi d’humor i es va inclinar encara més.

—Què passa?

La Delgado va aixecar el cap.

—Aquesta pregunta no te la puc contestar perquè no sé la resposta.

La Diane va sospirar i es va tirar enrere.

—No saps si el meu marit està bé? Em pensava que sabies què passava.

—Espera, espera. —La Delgado va aixecar una mà—. Sí que sé què passa, no tot, però força coses. I com he dit abans vaig prometre al teu marit que vetllaria per vosaltres. I això significa en part que estiguis tranquil·la. O una mica més tranquil·la.

La Diane va brandar el cap. La Sara les va mirar amb la barbeta bruta de xarop. Va somriure a la seva mare, i la Diane li va apartar els cabells del front a la seva filla. El somriure que va fer a la Sara no va ser tan autèntic com el que ella li havia dibuixat.

—Doncs si saps el que està passant —va dir la Diane— com és que no em pots dir si en Jim està bé?

—Perquè no sé si ho està, i això és veritat. Ni tan sols sé on és.

La Diane va sospirar. La Delgado va veure que part de l’energia, part de l’esperit lluitador, l’abandonava i que s’enfonsava una mica en el seient de vinil.

Ho intentava. Plantava cara. Però dir que allò era molt per a ella… Vaja, que la Delgado sabia que era l’eufemisme del segle.

—Escolta, Diane, no t’ho hauria de dir, i si algú se n’assabenta tindrem tots molt problemes. El teu marit no ha fugit i pot ser que ara jo no sàpiga on és, però no ha desaparegut. El doble homicidi és una tapadora. Treballa per a un cos federal especial que intenta desmantellar una banda criminal important, una banda que està relacionada amb els assassinats en sèrie de les cartes Zener.

La Delgado va callar. La Diane la mirava fixament. Va somriure i li van començar a caure les llàgrimes.

La Sara va aturar la destrossa del panqueque i la va mirar.

—Què passa, mami?

La Diane li va acariciar els cabells.

—No t’has de preocupar per res, cuca —va dir, i va tornar a mirar la Delgado, eixugant-se les llàgrimes.

—Explica’m tot el que sàpigues —va dir.

La Delgado va assentir, va fer un glop de cafè, i va començar.