Capítol 50
AL NIU DEL SERPENT

14 DE JULIOL DE 1977
BROOKLYN, NOVA YORK

Els carrers secundaris de Brooklyn estaven silenciosos i foscos; el caos i les matances d’una ciutat en flames eren gairebé com un somni mig oblidat quan en Hopper va guardar la moto de la policia en una parcel·la buida i va fer la resta del trajecte a l’Institut Rookwood a peu. Evidentment, sabia què li passava pel cap per pensar així. Adrenalina, esgotament, gana, set, per no parlar de les petites lesions que s’havia fet des que havia fugit dels Escurçons: tot plegat li començava a passar factura. Ho havia experimentat abans, al Vietnam, i per això sabia que no aguantaria a aquell ritme gaire temps més.

No li va costar trobar l’institut. Era un edifici enorme, una pila de columnes i arcs gòtics, entre una església i una mansió rural, situat al final d’una ampla avinguda, el centre neuràlgic del barri.

També era l’únic edifici en quilòmetres a la rodona que tenia llum. En Hopper s’havia de limitar a seguir la claror blanca brillant, i els Escurçons que s’aplegaven davant de l’institut desfilant en una riuada constant. La banda es devia haver desplaçat amb vehicles —la seva seu era molt lluny—, però en algun punt havien baixat tots del mode de transport que els havia portat fins allà i, com ell, havien continuat a peu. En Hopper no estava segur del perquè, i no estava segur que li importés, però hi havia alguna cosa… anguniosa en ells. Caminaven sense parlar, només caminaven, no a ritme, però sí en silenci, i només se sentien les petjades constants sobre l’asfalt.

En Hopper va perdre el compte, allà n’hi havia molts més dels que ell havia vist en cap moment al magatzem, però tots portaven armilles de pell amb el nom ESCURÇONS estampat a l’esquena. Cada un portava també un AK-47 penjat a l’espatlla.

L’exèrcit privat de Saint John, avançant com autòmats cap a…

Què?

En Hopper havia d’entrar a l’institut. Els Escurçons, que continuaven arribant a peu, es van arrenglerar davant de l’edifici, mirant-lo i esperant pacientment que el seu amo els parlés, o això suposava en Hopper. L’escena li va recordar l’assemblea que havia presenciat al terrat, l’assemblea que havia portat la Lisa a la mort.

En Hopper va foragitar aquell record. Va observar un moment més la banda i llavors va prendre la decisió.

No esperaria la Martha. Ella tardaria a arribar, i això suposant que hagués pogut convèncer en Gallup perquè li deixés alguna mena de transport. No tenia ni idea d’on era ni tan sols de si vindria, i per tant no valia la pena entretenir-se. A més, si arribava i veia els Escurçons reunits davant de l’edifici, en Hopper esperava que el seu sentit comú s’imposés i no s’hi acostés.

Que era exactament el contrari del que faria ell.

En Hopper es va girar i va trotar pel carrer desert en direcció contrària. A la primera cruïlla va tombar, després va tornar a girar i aviat es va trobar veient la cua de la marxa dels Escurçons. Els últims reressagats que es dirigien a la seva destinació estaven més distanciats entre ells.

Al carrer hi havia arbres madurs; en Hopper en va utilitzar un per amagar-se i observar, comptant temps, comptant persones. En un moment donat, va fer un moviment ràpid, va clavar el colze sota la barbeta de l’últim home de la cua i va prémer amb totes les seves forces. L’Escurçó es va resistir, però abans que pogués cridar en Hopper va tapar-li la boca amb l’altra mà. El va arrossegar cap a la vorera i darrere d’un cotxe aparcat, torçant el cos de l’home perquè el rifle d’assalt que duia a l’espatlla no caigués a terra i alertés els altres.

Quan va estar segur que l’home estava inconscient, en Hopper el va deixar anar i es va posar l’armilla de pell del gàngster. Va llençar la seva jaqueta i es va posar l’uniforme dels Escurçons sobre la seva samarreta groga tacada de sang.

Va agafar l’arma, se la va penjar de l’espatlla i va tornar trotant pel carrer, seguint els altres. Situat al darrere, en Hopper era virtualment invisible quan els membres de la banda anaven arribant a l’institut i se situaven en fila darrere els seus camarades. Tots miraven en direcció a l’edifici, il·luminat amb la llum blanca que sortia per totes les finestres, i…

Va esperar.

En Hopper va abandonar l’última posició, utilitzant els cotxes aparcats per amagar-se. Havia d’entrar a l’edifici i no ho podia fer per la porta principal per raons òbvies. Però l’institut era un edifici enorme que ocupava una illa sencera. Seguint la fila de cotxes aparcats, i sempre ajupit per no ser vist, en Hopper va baixar pel carrer fins a arribar pràcticament a la façana de l’edifici. Des d’aquell angle, els llums brillants de l’institut projectaven un con d’ombra a cada cantó. Encara que es trobava a plena vista dels Escurçons, en Hopper es va arriscar, va córrer per la cantonada del carrer i va desaparèixer en la foscor del lateral de l’edifici. Va esperar, enganxat contra la paret d’obra vista, escoltant… El que fos.

No hi havia perill. Es va girar per observar l’edifici i després va caminar pel carrer fosc, buscant una manera d’entrar-hi.

Va trobar l’oportunitat molt poc després. Al darrere de l’edifici, la paret plana tenia un entrant que va portar en Hopper a un gran pati posterior, on hi havia un contenidor envoltat de bosses d’escombraries. A prop hi havia una porta, gairebé amagada per una paret baixa de maons. La porta estava tancada, però repenjant-se a la paret en Hopper va donar un cop de peu a la maneta amb el taló de la bota. Quatre cops secs i la porta va cedir prou perquè en Hopper hi apliqués força amb l’espatlla i l’obligués a obrir-se.

A dins estava fosc com la gola del llop. En Hopper va respirar fondo i va travessar el llindar.

Els seus ulls es van adaptar ràpidament; l’habitació on havia entrat estava fosca, però es veia una llum al davant que sortia per sota d’una altra porta tancada. En Hopper es va moure ràpidament i en silenci, i va girar a poc a poc la maneta. No estava tancada. Va comprovar si hi havia algú al passadís i finalment va entrar a l’edifici pròpiament dit.

El passadís estava folrat de fusta i il·luminat per grans llums ornamentats de ferro que penjaven del sostre. El terra de rajoles polides brillava. Després d’hores en una ciutat enfosquida per una apagada, ser en un edifici amb llum era una mica inquietant, sobretot perquè sabia que era l’únic a molts quilòmetres a la rodona que encara tenia electricitat. En Hopper va inclinar el cap, va escoltar atentament i la va sentir: feble, però sempre present, la remor d’un generador en marxa, segurament al soterrani.

En Hopper va continuar, posant un peu davant de l’altre amb cautela, amb l’AK-47 agafat còmodament, potser massa còmodament i tot.

Al cap d’una estona en Hopper va accelerar el pas, perquè l’Institut Rookwood semblava desert. Però, a diferència de la seu central dels Escurçons al Bronx, aquell edifici estava en perfectes condicions, el terra polit, els mobles d’oficines en desús pulcrament arrambats a la paret. Li va recordar el final de l’escola a Hawkins, feia vint-i-cinc anys ben bons, quan els alumnes ajudaven els mestres a amuntegar el contingut de les aules perquè es poguessin netejar a fons durant les vacances d’estiu.

En Hopper va continuar vigilant, sense saber on anava, sense voler rendir-se.

La Delgado era en algun lloc d’allà dins. Com Saint John. Ho sabia.

El que havia de fer era trobar-los.

Al tercer pis, en Hopper va trobar un mapa: la planta de l’edifici reproduïda meticulosament i molt detallada en una maqueta emmarcada a la paret, al costat de l’escala principal. No sabia per a què s’havia fet servir l’edifici abans que el govern federal el comprés, però va donar les gràcies als artesans del segle XIX per la seva feina tot mirant el plànol, intentant dissenyar una pauta que l’ajudés a fer un escorcoll més eficient. Al cap d’un moment, es va rendir i va decidir continuar caminant. Era massa tard per posar els seus mètodes en dubte.

Davant tenia una porta doble, amb plafons de vidre encastats. Darrere el vidre, la llum semblava que es mogués, no llampegant exactament, però hi havia… moviment. Encuriosit, en Hopper s’hi va atansar i va mirar a dins; llavors va renegar i va obrir la porta d’una estrebada i va entrar ràpidament.

Era un espai llarg i gran, que potser havia estat una sala de reunions o de conferències, però estava buit de mobiliari, no il·luminat pels llums de ferro sinó per centenars d’espelmes negres situades per terra.

Al centre de la sala hi havia la Delgado. Estava estirada panxa enlaire, amb els braços i les cames separats, i col·locada al centre d’una gran estrella de cinc puntes tallada directament als taulons de fusta del terra. Al voltant de l’estrella hi havia més símbols, dibuixats aquesta vegada amb un substància vermella brillant, com una pintura espessa. Els ulls de la Delgado estaven tancats, però el pit li pujava i baixava en respiracions regulars.

A la porta, en Hopper es va aturar de cop per mirar la sala… I l’home que estava dret al costat del cap de la Delgado.

Saint John.

Portava una túnica negra, però amb la caputxa abaixada. Les espelmes tremolaven reflectides als vidres platejats de les seves ulleres de sol.

—Benvingut, oh, germà meu.

En Hopper va sentir que se li formava el crit a dins abans d’obrir la boca. Oblidant l’arma que tenia a la mà, es va abraonar contra Saint John, que somreia amb les mans unides.

Allò en Hopper ho volia fer amb les seves mans.

Però el seu moviment va quedar aturat de cop quan el van agafar per darrere dos parells de mans que el van retenir pels avantbraços abans d’exercir pressió cap avall, obligant-lo a agenollar-se. En Hopper va caure a terra i va veure com li arrencaven l’AK-47.

En Leroy va llançar l’arma cap a un cantó, va recular i va tornar a fer pressió sobre l’espatlla d’en Hopper. A l’altra banda, un home del seu equip, el tal Reuben, el subjectava amb força. Els ulls dels dos homes estaven borrosos, les seves expressions eren impàvides.

Com els homes de fora.

Saint John els controlava.

En Hopper es va girar i va mirar el líder de la banda, que donava la volta a la forma jacent de la Delgado.

—A què ve tota aquesta parida? —va cridar en Hopper—. Per què has de fer aquest numeret?

Saint John es va parar davant d’en Hopper i es va ajupir per estar al nivell dels ulls del seu presoner. En Hopper va mirar una vegada més el seu propi reflex.

Saint John no va parlar.

En Hopper va brandar el cap.

—A què treu cap aquesta estupidesa mística? Havies estat un líder, oi? Al Vietnam. Tenies homes sota el teu comandament. Donaves ordres, complies ordres. No hi havia res de màgic. Ni llavors. Ni ara. —En Hopper va fer un cop de cap, indicant la grotesca escenificació de la sala que havia fet Saint John—. Tota aquesta imbecil·litat del judici final i el dimoni que vindrà a Nova York, la fi del món, el Dia del Serpent. És tot una actuació. No t’ho creus, però no cal. Ho has fet servir, ho has inculcat a la ment dels teus seguidors, els has donat una cosa per témer, els has donat una raó per servir-te, perquè per a ells ets l’única sortida. Ets l’únic que s’interposa entre ells i el dimoni. Oi?

Saint John va inclinar el cap, però no va dir res.

—I t’agrada, oi que sí? —En Hopper va fitar les ulleres de l’home, intentant veure-hi rere els vidres—. Et dóna poder. Et sents fort recollint els febles i els vulnerables per a la teva secta. Ets un manipulador, un geni, em va dir algú. Potser tenia raó. Un gran planificador. Un líder. Creu-me que t’entenc. Fa molt de temps que ho planifiques. L’apagada, no sé com ho has fet, però és un gest genial. El punt d’ignició perfecte, l’inici del teu Dia del Serpent.

En Hopper va mirar cap al costat de Saint John. La Delgado no s’havia mogut. Les espelmes al voltant d’ells titil·laven, com si bufés una mica de brisa a la sala, tot i que en Hopper no sentia que l’aire mogués la més petita molècula.

La punta de la llengua de Saint John va aparèixer entre les seves dents, i després ell va assentir.

—Et felicito per la teva tasca policial, Hopper. Tu i jo hauríem pogut arribar molt lluny.

—Per què ho fas? —va preguntar en Hopper, amb una veu que era només un xiuxiueig—. Digue-m’ho, per què ho fas?

Saint John es va incorporar i va riure. Va tornar al costat de la Delgado i la va mirar des de dalt; després va tornar a mirar en Hopper. Va separar els braços i la túnica negra va voleiar al voltant d’ell.

—Ho acabes de dir. Aquest és el Dia del Serpent, l’hora acordada en què el dimoni ocuparà el seu tron.

Saint John es va tornar a ajupir davant d’en Hopper.

—Se’m va fer present llavors, quan m’arrossegava pel fang, quan matava perquè m’ho manaven. Va venir a mi, em va comunicar el seu pla i em va mostrar el futur. Em va explicar com preparar el futur, com es poden preparar els rituals.

Saint John es va aixecar i va tornar amb la Delgado, d’esquena a en Hopper…

—Cinc sacrificis per convocar el vel de l’ombra sobre la Terra.

En Hopper sentia el pols bategant a les temples.

Ho havia entès malament. Molt malament.

Saint John no es limitava a manipular els Escurçons. Es creia tot el que deia.

S’ho creia.

El líder de la banda va buscar sota la túnica i va treure una carta blanca gran. La va girar i la va ensenyar a en Hopper.

Una carta Zener, feta a mà, com les altres, amb un símbol davant d’un quadrat buit. Llavors es va agenollar davant de la Delgado i li va posar la carta sobre el cor.

En Hopper va comptar mentalment les víctimes.

Jonathan Schnetzer. Sam Barrett. Jacob Hoeler.

Lisa Sargeson.

I la Rosario Delgado en feia cinc.

Arreplegant tota la seva energia, en Hopper va fer força contra els dos homes que el retenien a terra, però sense èxit. Amb els tendons del coll tesos com cables, en Hopper va serrar les dents, forcejant contra en Leroy i en Reuben, mentre davant d’ell Saint John caminava mentre es treia alguna cosa de sota la túnica.

En Hopper va veure un llampec d’alguna cosa platejada i va sentir una ardent fiblada elèctrica al coll.

I després no va veure res més.