Capítol 47
UN INTERCANVI D’INFORMACIÓ

13 DE JULIOL DE 1977
NOVA YORK

—Veus alguna cosa?

La Martha va fer un cop d’ull per darrere de la furgoneta a través del petit vidre quadrat reforçat amb una reixa, que era l’única visió que tenien del món exterior. Va sospirar i va tornar al banc de metall, un dels dos que hi havia a cada costat del lateral de la furgoneta.

—No. Ni idea d’on som.

Davant seu, en Hopper va intentar posar-se més còmode, sense èxit. El cap li palpitava, juntament amb la galta i el llavi, que el cop de puny del policia li havia partit, i l’interior de la furgoneta de transport era petit per a un home de la seva alçada. Ni tan sols es podia asseure del tot al banc de metall i havia d’estar mig ajupit sobre la vora. L’angle recte de noranta graus se li clavava dolorosament al cul, i les mans emmanillades a l’esquena no l’ajudaven gaire.

De moment, el trajecte havia estat ple de parades. Havien sortit del pont a una velocitat raonable, després havien parat, per alguna mena de control. A través de la finestra de la porta, en Hopper havia vist les ombres imponents de més policies a cavall, i llavors la furgoneta havia reprès el camí a vés a saber on.

Al cap de deu minuts havien fet una parada ràpida, i s’havien estat aparcats uns deu minuts més abans de tornar a posar-se en marxa.

Deu minuts després d’això, la furgoneta s’havia tornat a aturar. Aquella vegada durant mitja hora ben bona. La furgoneta continuava engegada i en Hopper no havia sentit que ningú baixés de la cabina. Tampoc havia anat ningú darrere a fer una ullada als presos.

—Creus que algú ens escoltarà? —va preguntar la Martha—. Una membre d’una banda i un policia fugitiu?

En Hopper va arrufar les celles. No anava desencaminada.

—Ho hem de provar, si més no. Si aconsegueixo parlar amb algú del cos especial, ells saben qui sóc.

La Martha només va aixecar una cella.

—La ciutat crema. No crec que ningú tingui ganes de posar-nos en contacte amb ningú. —La Martha es va deixar caure contra la paret de la furgoneta—. Ens deixaran en una cel·la i ens fitxaran com a tots els que hagin arreplegat. Segur que sí que un dia veuran que diem la veritat. Però no crec que sigui abans de Nadal.

En Hopper es va passar la llengua per les dents. La Martha tenia raó. El departament de policia, sense recursos, amb pocs efectius, devia estar funcionant per sobre de les seves possibilitats en una situació crítica com aquella. Llavors se li va acudir que podia ser que no hi hagués prou calabossos disponibles. Potser estaven destinats a passar un temps molt i molt llarg en aquella furgoneta.

La Martha va tornar a la finestra, i hi va enganxar el nas intentant veure què passava a fora.

En Hopper es va tornar a moure encarcaradament, i va sentir que se li clavava alguna cosa a la barbeta. Va mirar a baix i va veure una punta del mapa plegat de la seu dels Escurçons sortint per sobre el coll de la jaqueta.

Va aixecar el cap.

—Per què no m’expliques el que saps del pla de Saint John?

La Martha es va tornar a asseure al banc.

—No en sé gaire. Saint John n’explicava fragments a algunes persones, inclosa jo, però el gruix se’l guardava per a ell. Sé que fa almenys dos anys que està muntant els Escurçons, absorbint altres bandes, apoderant-se del seu territori a més de tot el que posseeixen. Persones, diners, el que sigui.

—Armes —va dir en Hopper.

—Ah, sí, d’armes en té. Va fer alguns tractes amb càrtels, gent molt forta de Colòmbia i Mèxic, grups que ja tenien un tall de Nova York. Sabia com tractar-los i els va donar el que necessitaven.

—Què els va donar?

La Martha va arronsar les espatlles.

—No ho sé. Diners, potser. Rutes dins de la ciutat. No ho sé. Però m’imagino que sabia perfectament el que feia. És un geni, per si no ho sabies. Un expert… És com si sabés com treballar-se la gent, com tenir-la atrapada, fer-li fer el que vol que faci. He vist morir persones perquè ell els ho deia, tio.

La Martha va callar i va xuclar les galtes. En Hopper va assentir.

La Lisa Sargeson. L’havia vist llançar-se al buit per ordre de Saint John, o això li havia semblat. Ho havia vist amb els seus propis ulls, però encara no ho entenia.

I la Martha també ho havia vist. Per força. Era al terrat amb ell.

En Hopper va abaixar els ulls, mirant fixament el terra de metall de la furgoneta. Encara hi havia connexions que no entenia del tot, peces del trencaclosques que no acabaven d’encaixar, però li feia l’efecte que hi estava molt a prop.

És clar que a prop potser no era suficient.

—És psicologia —va dir en Hopper.

—Què?

En Hopper va aixecar el cap.

—Psicologia. Saint John tenia una col·lecció de llibres darrere la seva oficina: manuals i guies. Com una biblioteca privada de recerca. Em va dir que al Vietnam havia hagut de fer coses tèrboles. Em va dir que l’havien destinat a «tasques especials». I si aquelles tasques especials consistien a rentar cervells?

La Martha va empetitir els ulls.

—Però això és una cosa real?

En Hopper va arronsar les espatlles i va canviar de posició al banc.

—No ho sé. No ho he vist mai personalment, però n’he sentit a parlar. Pel que hem vist tots dos és el que pot fer Saint John. Té alguna mena de poder, alguna mena d’influència sobre la gent. D’aquí és d’on surt tota aquesta comèdia de màgia negra, necessitava un ganxo, alguna cosa diferent, alguna cosa que la gent no veiés normalment.

—Sí, això sí, Saint John estava ficat en tota mena de coses rares.

En Hopper va decantar el cap.

—Però a tu no et va atrapar?

La Martha va arronsar les espatlles.

—Ho devia provar, però com t’he dit abans tenia els meus propis plans, tu ja m’entens. Anava a la meva i feia el que havia de fer per sobreviure, i per protegir en Leroy.

—Però a en Leroy sí que el va manipular, Saint John, oi? A tu potser no et va convèncer, però al teu germà sí.

La Martha va brandar el cap.

—Em pensava que el podria mantenir al marge d’això, perquè el veia bé. O a mi m’ho semblava i no estava tan bé. Suposo que m’equivocava.

—No, no t’equivocaves —va dir en Hopper—. Si m’hi vaig ficar jo va ser per ell. El teu germà em va venir a veure, a demanar ajuda per treure’t a tu. Lluitava contra la influència que Saint John tenia sobre ell. I gairebé se’n surt.

—Sí, ves, de vegades gairebé no és suficient. Però sí que he vist el que és capaç de fer. Sé el que és capaç de fer.

—Però tal com he dit només és psicologia. Sap com funciona la ment humana. Sap que si pot convèncer la gent, les persones que ell vol, que ha estat en contacte amb… No ho sé, alguna mena de poder, les espantarà. I la por és una eina poderosa, potser la més poderosa que existeix. Ell no creu en res d’això. No li cal mentre els seus seguidors hi creguin. Només ho reforça fent que els Escurçons es vesteixin amb túniques de tant en tant i fent que els seus seguidors cometin assassinats rituals.

—Cometin què?

—Abans de saber que els Escurçons hi estaven relacionats, jo investigava una sèrie d’assassinats amb la meva companya. Els assassinats estaven ritualitzats, però no tenien sentit per si mateixos, només formaven part del mètode de control de Saint John.

La Martha va bufar, llargament i lentament.

—Jo no en sé res, d’això. Ni què, ni com. M’has de creure.

En Hopper va assentir.

—Et crec. Però del seu pla, què en saps? Ell està darrere d’aquesta apagada. Ho ha d’estar. Ha sabotejat el subministrament elèctric a la ciutat, però hi ha d’haver alguna raó.

La Martha només va brandar el cap.

Va ser en aquell moment que les portes de darrere de la furgoneta es van obrir. En Hopper i la Martha es van girar, aclucant els ulls per protegir-se de la llum crua de les llanternes de més policies vestits d’antiavalots, però amb un equipament de protecció més avançat. Mig enlluernat, en Hopper va poder llegir dos mots gravats en lletres grogues grans a la part de davant de l’armilla antibales que portaven:

AGENT FEDERAL

En Hopper va mirar com els agents envoltaven la furgoneta. Eren en un espai obert i ample; al voltant hi havia edificis alts amb els laterals plans, tots foscos. Hi havia més focus i generadors i, tot i així, a en Hopper li va costar una mica adonar-se que eren al mig de Times Square.

Un agent va estirar en Hopper i el va fer girar per obrir-li les manilles. Mentre l’inspector sacsejava les mans, per recuperar la circulació, un altre agent es va aproximar trotant. Portava un vestit i una corbata foscos, i a sobre s’havia posat una armilla antibales.

—Inspector Hopper —va dir l’agent Gallup—. M’alegro que hagi pogut assistir a la festa. Per aquí, si us plau.