Havien de passar encara unes setmanes, com una mena de temps de decència, en què la temperatura a poc a poc se suavitzaria, i s’instal·laria la primavera a la regió parisenca; i llavors, és clar, trucaria a en Rediger.
Ell exageraria lleugerament la seva alegria, sobretot per delicadesa, perquè li interessaria mostrar-se sorprès, per transmetre’m la impressió d’un lliure albir; estaria realment content de la meva acceptació, jo ho sabia, però en el fons la donava per feta, segurament des de feia temps, potser fins i tot des de la tarda que vaig passar a casa seva, al carrer de Les Arènes —llavors jo no havia intentat dissimular gens la impressió que em provocaven els atractius físics de l’Aïcha, i els patés calents de la Malika—. Les dones musulmanes eren abnegades i submises, podia comptar-hi, estaven educades en aquest sentit, i amb això, en el fons, n’hi ha prou per donar plaer; pel que fa a la cuina, tant m’era, jo era menys delicat que Huysmans en aquesta qüestió, però, de tota manera, elles rebien una educació apropiada, devia ser molt estrany que no aconseguissin fer-ne unes mestresses de casa si més no presentables.
La cerimònia de la conversió, en si mateixa, seria molt simple; segurament tindria lloc a la gran mesquita de París, era el més pràctic per a tothom. Atesa la meva relativa importància, hi assistiria el rector, o si més no un dels seus col·laboradors propers. En Rediger també hi seria, per descomptat. El nombre d’assistents, de tota manera, no seria restringit; de fet, probablement hi hauria uns quants fidels habituals, la mesquita no es tancaria al públic per a l’ocasió, era un testimoniatge que jo havia de portar davant dels meus nous germans musulmans, els meus iguals davant de Déu.
Al matí, obririen especialment per a mi el hammam, que solia estar tancat als homes; vestit amb un barnús, travessaria els llargs passadissos de columnates amb arcs, de parets guarnides de mosaics d’un refinament extrem; llavors, en una sala més petita, també guarnida de mosaics refinats, banyada per una llum blavosa, deixaria que l’aigua tèbia ragés una estona, una bona estona, sobre el meu cos, fins que estigués purificat. Tot seguit em vestiria, hauria preparat roba nova; llavors entraria a la gran sala, dedicada al culte.
Es faria el silenci al meu voltant. Em passarien per la ment imatges de constel·lacions, de supernoves, de nebuloses espirals; també imatges de fonts, de deserts minerals i inviolats, de grans boscos quasi verges; a poc a poc, m’amararia de la grandesa de l’ordre còsmic. Seguidament, amb una veu calmada, pronunciaria la fórmula següent, que hauria après fonèticament: «Aix-Hadu ane lâ ilâha il·la lahu wa aix-hadu anna Muhamadan rassulullahi». Que volia dir, exactament: «Declaro que Déu és l’única divinitat, i que Mahoma n’és l’enviat». I llavors s’hauria acabat; seria, a partir d’ara, un musulmà.
La recepció a la Sorbona seria molt més llarga. En Rediger cada vegada tendia més cap a la carrera política, i acabava de ser nomenat ministre d’Afers Exteriors, ja no tenia gaire temps per dedicar a les seves funcions universitàries; tot i això, s’oferiria a pronunciar ell mateix el meu discurs d’entronització (i jo sabia, n’estava segur, que hauria preparat un discurs excel·lent i que li encantaria pronunciar-lo). Tots els meus col·legues hi serien presents —la notícia de la meva col·laboració a la Pléiade s’havia estès pels ambients universitaris, ara tots n’estaven al corrent, jo no era en cap cas una relació negligible; i tothom vestiria togues, les autoritats saudites havien restablert recentment l’ús d’aquesta roba pomposa.
Tindria, sens dubte, abans de pronunciar el meu discurs de resposta (que seria, segons la tradició, força breu), un últim pensament per a la Myriam. Ella faria la seva vida, jo n’era conscient, en condicions molt més difícils que les meves. Jo desitjaria sincerament que la seva vida fos feliç, tot i que no hi creia gaire.
El còctel seria distès, i s’allargaria fins ben tard.
Uns mesos més tard, es reprendrien les classes i, és clar, tornarien les estudiants —boniques, amb vel, tímides. No sé com circulava la informació sobre la notorietat dels professors entre les estudiants, però circulava des de sempre, era inevitable, i no creia que haguessin canviat gaire les coses. Cadascuna d’aquelles noies, per més bonica que fos, se sentiria feliç i orgullosa de ser triada per mi, i l’honraria compartir el meu jaç. Serien dignes de ser estimades; i, per part meva, jo seria capaç d’estimar-les.
Una mica com havia passat, uns anys abans, amb el meu pare, a mi també se m’oferiria una nova oportunitat; i seria l’oportunitat d’una segona vida, sense gaire relació amb la precedent.
No me’n penediria.