Dimarts 31 de maig

Va saltar la notícia, en efecte, poc després de les dues de la tarda: la UMP, la UDI i el PS havien pactat un acord de govern, un «front republicà ampli», i donaven suport al candidat de la Germandat Musulmana. Sobreexcitats, els periodistes dels noticiaris es van rellevar tota la tarda per obtenir una mica més d’informació sobre les condicions de l’acord i del repartiment de ministeris, i cada vegada rebien la mateixa resposta sobre la vanitat del politiqueig, la urgència de la unitat nacional i de guarir les ferides d’un país dividit, etc. Tot plegat era d’esperar, perfectament previsible; el que no ho era tant era el retorn de François Bayrou a la primera línia de l’escena política. Havia acceptat, efectivament, un tàndem electoral amb Mohammed Ben Abbes, que es comprometia a nomenar-lo primer ministre si guanyava les eleccions presidencials.

El vell polític bearnès, derrotat en pràcticament totes les eleccions en què s’havia presentat des de feia trenta anys, s’esmerçava a cultivar una imatge d’altesa, amb la complicitat de diverses revistes; és a dir que es deixava fotografiar regularment, recolzat en un bastó de pastor, vestit amb una esclavina a la Justin Bridou, en un paisatge mixt de prats i camps cultivats, en general al Labourd. La imatge que mirava de promoure en les seves múltiples entrevistes era, a l’estil de De Gaulle, la de «l’home que va dir no».

—És una idea genial, Bayrou, absolutament genial!… —va exclamar l’Alain Tanneur així que em va veure, trepidant literalment d’entusiasme—. Reconec que no se m’hauria acudit mai; és realment molt hàbil, aquest Ben Abbes…

La Marie-Françoise em va acollir amb un gran somriure; no només semblava contenta de veure’m, se la veia esplèndida en general. Veient com s’atrafegava davant del seu pla de treball amb un davantal humorístic del tipus: «No esbronqueu la cuinera, ja se n’encarrega l’amo», costava imaginar que uns pocs dies abans impartia unes classes de doctorat sobre les circumstàncies ben particulars en què Balzac havia corregit les proves de Béatrix. Havia preparat unes cassoletes de coll d’ànec i escalunyes, delicioses. El seu marit, sobreexcitat, va destapar una rere l’altra una ampolla de Cahors i una de Sauternes, abans de recordar que jo havia de tastar el porto de totes totes. De moment, jo no veia de cap manera com el retorn de François Bayrou a l’arena política es podia qualificar d’idea genial; però en Tanneur no trigaria a desenvolupar la seva idea, n’estava segur. La Marie-Françoise se’l mirava amb bons ulls, visiblement alleujada de veure com el seu marit es prenia tan bé l’acomiadament, s’instal·lava tan còmodament al seu nou paper d’estrateg de saló; que podria exercir de manera profitosa davant de l’alcalde, del metge, del notari, en fi, de tots els notables locals, encara molt presents en aquests pobles grans de províncies, entre els quals conservaria l’aurèola d’una carrera als serveis secrets. La jubilació de tots dos, ben mirat, es presentava sota els millors auspicis.

—El que té d’extraordinari en Bayrou, que el fa insubstituïble —va continuar en Tanneur amb entusiasme—, és que és perfectament estúpid, el seu projecte polític s’ha limitat sempre al seu propi desig d’accedir sigui com sigui a la «magistratura suprema», com diuen; no ha tingut mai, ni tan sols ha fingit tenir la més mínima idea personal; a aquest extrem, això no és gaire habitual. Això el converteix en l’home polític ideal per encarnar la noció d’humanisme, més tenint en compte que es pren per Enric IV, i per un gran pacificador del diàleg interreligiós; de fet, gaudeix d’una gran acceptació per part de l’electorat catòlic, que se sent tranquil per la seva estupidesa. És exactament el que necessita Ben Abbes, que desitja, per damunt de tot, encarnar un nou humanisme, presentar l’islam com la forma perfeccionada d’un humanisme nou, reunificador, i que és perfectament sincer quan proclama el seu respecte envers les tres religions del Llibre.

La Marie-Françoise ens va convidar a passar a taula; havia preparat una amanida de faves amb xicoies i encenalls de parmesà. Era deliciós, fins al punt que vaig perdre uns instants el fil del discurs del seu marit. Els catòlics havien desaparegut pràcticament de França, va continuar, però encara semblaven embolcallats d’una mena de magisteri moral, en tot cas, Ben Abbes ho havia fet tot des del principi per guanyar-se’n la simpatia: al llarg de l’últim any, havia anat pel cap baix tres vegades al Vaticà. Dotat, pel simple fet del seu origen, d’una aura tercermundista, havia sabut malgrat tot tranquil·litzar l’electorat conservador. Contràriament al seu antic rival Tariq Ramadan, compromès per les seves amistats trotskistes, Ben Abbes sempre havia evitat barrejar-se amb l’esquerra anticapitalista; la dreta liberal havia guanyat la «batalla de les idees», ho havia entès perfectament, els joves s’havien tornat emprenedors, i el caràcter insuperable de l’economia de mercat era un fet unànimement admès. Però, sobretot, l’autèntica genialitat del líder musulmà havia sigut comprendre que les eleccions no es disputarien en el terreny de l’economia, sinó en el dels valors, en què la dreta es disposava igualment a guanyar la «batalla de les idees» sense ni tan sols haver de lluitar. Si Ramadan presentava la xaria com una opció innovadora, fins i tot revolucionària, ell en restituïa el valor tradicional, que transmetia seguretat, amb un perfum d’exotisme que la feia desitjable amb escreix. Pel que fa a la restauració de la família, de la moral tradicional i implícitament del patriarcat, davant seu s’obria un gran camí, que la dreta no podia emprendre, i el Front Nacional tampoc, sense que els qualifiquessin de reaccionaris, fins i tot de feixistes, els últims supervivents del Maig del 68, mòmies progressistes agonitzants, sociològicament exsangües però refugiats en ciutadelles mediàtiques capaces de llançar imprecacions sobre la desgràcia dels temps i l’ambient nauseabund que s’estenia pel país; només ell estava a recer de tot perill. Paralitzada pel seu antiracisme constitutiu, l’esquerra havia sigut incapaç des del principi de combatre’l, i fins i tot de mencionar-lo.

La Marie-Françoise ens va servir a continuació cuixes d’anyell confitades amb pomes saltejades, i vaig començar a descontrolar-me.

—El cas, però, és que és un musulmà… —vaig objectar d’una manera confusa.

—Sí! I què?… —Em va observar, radiant—. És un musulmà moderat, vet aquí el punt clau: ho afirma constantment, i és veritat. No ens l’hem d’imaginar com un talibà ni com un terrorista, seria un error barroer; sempre els ha menyspreat. Quan en parla a les tribunes lliures que ha publicat a Le Monde, més enllà de la reprovació moral exhibida, es copsa perfectament aquest matís de menyspreu; en el fons, considera els terroristes com amateurs. Ben Abbes és en realitat un polític extremament hàbil, segurament el més hàbil i el més recargolat que hàgim conegut a França des de François Mitterrand; i, contràriament a Mitterrand, té una veritable visió històrica.

—O sigui que creu que els catòlics no han de témer res.

—No tan sols no han de témer res, poden estar esperançats! Li confessaré una cosa… —va fer un somriure d’excusa—, fa deu anys que investigo el cas de Ben Abbes, puc dir sense exagerar que sóc un dels que el coneix més bé de tot França. He consagrat pràcticament tota la meva carrera a la vigilància dels moviments islamistes. El primer cas en què vaig treballar (jo era molt jove en aquella època, encara era alumne a Saint-Cyr-au-Montd’Or) van ser els atemptats de 1986 a París, que finalment es va descobrir que eren obra de Hezbollah, i indirectament dirigits per l’Iran. Després hi va haver els algerians, els kosovars, els moviments més directament lligats a Al-Qaida, els llops solitaris…, no ha deixat d’haver-n’hi mai, sota formes diverses. Evidentment, quan es va crear la Germandat Musulmana, els teníem al nostre punt de mira. Vam necessitar anys per convence’ns que el projecte de Ben Abbes, un projecte extremament ambiciós, no tenia res a veure amb el fonamentalisme islàmic. Pels cercles de la ultradreta s’ha estès la idea que, quan els musulmans arribin al poder, els cristians quedaran reduïts necessàriament a un estatus de dhimmis, de ciutadans de segona categoria. La condició de dhimmi forma part, en efecte, dels principis generals de l’islam; però, en la pràctica, l’estatus de dhimmi és extraordinàriament flexible. L’islam té una extensió geogràfica enorme; la manera com es practica a l’Aràbia Saudita no té res a veure amb el que es troba a Indonèsia, o al Marroc. Pel que fa a França, estic completament convençut, i disposat a jugar-m’hi el que sigui, que no tan sols no es posaran obstacles al culte cristià, sinó que augmentaran les subvencions destinades a les associacions catòliques i al manteniment dels edificis religiosos; s’ho poden permetre, les destinades a les mesquites provinents de les monarquies del Golf seran, en tot cas, molt més considerables. I, sobretot, el veritable enemic dels musulmans, el que temen i odien més que res, no és pas el catolicisme: és el secularisme, la laïcitat, el materialisme ateu. Per a ells, els catòlics són creients, el catolicisme és una religió del Llibre; es tracta només de persuadir-los que facin un pas més, que es converteixin a l’islam: aquesta és l’autèntica visió musulmana de la cristiandat, la visió original.

—I els jueus? —Se m’havia escapat, no tenia previst fer la pregunta. Em va venir el record de la Myriam al meu llit, en samarreta, l’últim matí, la imatge de les seves petites natges rodones; em vaig tornar a servir una copa de Cahors ben plena.

—Ah… —Va tornar a somriure—. Els jueus evidentment ho tenen una mica més complicat. En principi, la teoria és la mateixa, el judaisme és una religió del Llibre, Abraham i Moisès són reconeguts com a profetes de l’islam; el problema és que, a la pràctica, als països musulmans, les relacions amb els jueus sovint han sigut més difícils que amb els cristians; i a més, no cal dir, la qüestió palestina ho ha enverinat tot. Per això hi ha alguns moviments minoritaris al si de la Germandat Musulmana que voldrien exercir represàlies contra els jueus, però crec, també en aquest cas, que no s’imposaran. Ben Abbes sempre ha vetllat per mantenir bones relacions amb el gran rabí de França; així i tot, potser de tant en tant donarà una mica de peixet als seus extremistes; perquè, si realment pensa obtenir conversions massives entre els cristians, i res no fa pensar que sigui impossible, segurament no es fa gaires il·lusions pel que fa als jueus. El que espera en el fons, crec, és que decideixin per si sols marxar de França, emigrar a Israel. En tot cas, el que li puc assegurar és que no té la intenció de comprometre les seves ambicions personals, que són enormes, per quedar bé amb els palestins. Sorprenentment, poca gent ha llegit el que va escriure a l’inici de la seva carrera, és clar que es va publicar en revistes de geopolítica força obscures. Però la seva gran referència, salta a la vista, és l’Imperi romà; i la construcció europea no és altra cosa, a parer seu, que un mitjà per fer realitat aquesta ambició mil·lenària. El principal eix de la seva política estrangera serà desplaçar el centre de gravetat d’Europa cap al sud. Ja hi ha organitzacions que persegueixen aquest objectiu, com ara la Unió per la Mediterrània. Els primers països susceptibles d’incorporar-se a la construcció europea seran, amb tota certesa, Turquia i el Marroc; després vindran Tunísia i Algèria. Més a llarg termini, hi ha Egipte, de dimensions molt superiors, però serà decisiu. Paral·lelament, podem pensar que les institucions europees, que actualment són de tot menys democràtiques, incorporaran més mecanismes de consulta popular, que desembocaran lògicament en l’elecció per sufragi universal d’un president europeu. En aquest context, la integració a Europa de països ja molt poblats, i de demografia dinàmica, com Turquia i Egipte, podria tenir un paper decisiu. La veritable ambició de Ben Abbes, n’estic convençut, és de convertir-se algun dia en el primer president d’Europa, d’una Europa ampliada que inclogui els països de la ribera mediterrània. Cal recordar que només té quaranta-tres anys, tot i que, per tranquil·litzar l’electorat, s’esforça per semblar més gran cultivant les seves formes generoses i negant-se a tenyir-se els cabells. En certa manera, la vella Bat Ye’or no va gaire desencaminada, amb el seu fantasma de complot Euràbia; però s’equivoca completament quan s’imagina que el conjunt euromediterrani estarà en una posició d’inferioritat respecte de les monarquies del Golf: es tractarà d’una de les primeres potències econòmiques mundials, i estaran perfectament en condicions de tractar-se d’igual a igual. És un joc estrany, el que s’està fent en aquests moments amb l’Aràbia Saudita i les altres monarquies del Golf: Ben Abbes està del tot disposat a aprofitar-se, sense mesura, dels petrodòlars; però no té cap intenció de permetre cap cessió de sobirania. D’alguna manera, el que fa és reprendre l’ambició de De Gaulle, la d’una gran política àrab de França, i li asseguro que no li falten aliats, incloent-hi entre les monarquies del Golf, que per l’aliança amb les posicions americanes es veuen obligades a empassar-se la saliva, i comencen a plantejar-se que un aliat com Europa, menys lligat orgànicament a Israel, podria resultar una tria més encertada…

Va callar; havia parlat sense interrupció durant més d’una mitja hora. Em preguntava si escriuria un llibre, ara que s’havia jubilat, si intentaria plasmar les seves idees sobre el paper. Em semblava interessant tot el que deia; en fi, per a la gent que s’interessa per la història, evidentment. La Marie-Françoise va portar les postres, una empanada de les Landes amb pomes i nous. El cas és que feia molt de temps que no havia menjat tan bé. Després de sopar, tocava passar al saló a degustar un bas-armagnac; és exactament el que vam fer. Afeblit per l’aroma de l’alcohol, observant el crani llustrós de l’antic espia, el seu batí de tela escocesa, em preguntava què en pensava ell mateix, personalment. Què pot pensar algú que ha consagrat tota la seva vida a investigar els secrets de la política? Probablement res, i m’imagino que ni tan sols votava; sabia massa coses.

—Si vaig entrar als serveis secrets francesos —va continuar en un to més pausat—, és, no cal dir, perquè des de nen em sentia fascinat per les històries d’espionatge; però també, crec, perquè havia heretat el patriotisme del meu pare, això m’havia impressionat en ell. Havia nascut el 1922, se n’adona? Fa cent anys exactament!… S’havia enrolat a la Resistència des del principi, des de finals de juny de 1940. Ja a la seva època el patriotisme francès era una idea una mica devaluada; es pot dir que va néixer a Valmy el 1792 i va començar a morir a les trinxeres de Verdun el 1917. Una mica més d’un segle, en el fons, és poc. Avui dia, qui hi creu? El Front Nacional fa veure que hi creu, és cert, però hi ha alguna cosa tan incerta, tan desesperada en la seva creença; els altres partits han optat clarament per la dissolució de França en Europa. Ben Abbes també creu en Europa, hi creu més i tot que els altres, però en ell és diferent, hi ha una idea d’Europa, un autèntic projecte de civilització. El seu model últim, en el fons, és l’emperador August; no és pas un model mediocre. S’han conservat els discursos d’August al Senat, sap?, i estic segur que ell se’ls ha estudiat amb atenció. —Va callar i va afegir, cada vegada més pensatiu—: Podria ser una gran civilització, no ho sé… Vostè coneix Rocamadour? —em va preguntar de sobte, jo començava a endormiscar-me una mica, li vaig contestar que no, no ho creia, en fi, potser sí, per la televisió.

—Hi ha d’anar. És només a una vintena de quilòmetres d’aquí; hi ha d’anar tant sí com no. El pelegrinatge de Rocamadour era un dels més famosos de la cristiandat, sap? Enric Plantagenet, sant Domènec, sant Bernat, sant Lluís, Lluís XI, Felip el Bell…, tots ells van venir a agenollar-se als peus de la Mare de Déu negra, tots van pujar, de genolls, les escales que duen al santuari, pregant humilment pel perdó dels seus pecats. A Rocamadour podrà mesurar fins a quin punt la cristiandat medieval era una gran civilització.

Em venien a la memòria vagament unes frases de Huysmans sobre l’edat mitjana, aquell armanyac era absolutament deliciós, tenia la intenció de respondre-li abans d’adonar-me que era incapaç d’articular un pensament clar. Davant la meva gran sorpresa, amb una veu ferma i ben ritmada, es va posar a recitar Péguy:

És molt difícil comprendre els altres, saber què s’amaga al fons dels seus cors, i sense l’assistència de l’alcohol potser seria impossible. Era sorprenent i emocionant veure aquell home gran, pulcre, polit, cultivat i irònic, començar a declamar poemes:

Va fer que no amb el cap amb resignació, quasi amb tristesa.

—Ho veu, des de la segona estrofa, per donar prou grandiositat al seu poema, ha d’evocar Déu. No és suficient la idea d’anar-se’n, ha d’estar lligada amb alguna cosa més forta, amb una mística d’un ordre superior; i aquest lligam l’expressa molt clarament a partir dels versos següents:

»La Revolució francesa, la República, la pàtria…, sí, això ha pogut donar lloc a alguna cosa; alguna cosa que ha durat una mica més d’un segle. La cristiandat medieval va durar més de mil anys. Sé que vostè és un especialista de Huysmans, m’ho ha dit la Marie-Françoise. Però, a parer meu, ningú no va sentir l’ànima de l’edat mitjana cristiana amb tanta força com Péguy, per més republicà, laic i partidari de Dreyfus que fos. I el que també va sentir és que la veritable divinitat de l’edat mitjana, el cor vivent de la seva devoció, no és el Pare, no és ni tan sols Jesucrist; és la Verge Maria. I això vostè ho percebrà a Rocamadour…

Jo sabia que havien previst tornar a París l’endemà o l’altre per preparar el trasllat. Ara que s’havien signat els acords de govern del front republicà ampliat, els resultats de la segona volta eren clars, i la seva jubilació era inqüestionable. A l’hora de marxar, després de felicitar molt sincerament la Marie-Françoise pel seu talent culinari, em vaig acomiadar del marit al llindar de la porta. Havia begut gairebé tant com jo i continuava en condicions de recitar de memòria estrofes senceres de Péguy, en el fons, m’impressionava una mica. Per part meva, no estava convençut que la república i el patriotisme haguessin pogut «donar lloc a alguna cosa», més que a una successió ininterrompuda de guerres estúpides, però en Tanneur en tot cas no repapiejava pas, m’hauria agradat estar com ell a la seva edat. Vaig baixar els pocs esglaons fins al nivell del carrer, em vaig girar en direcció a ell i li vaig dir: «Aniré a Rocamadour».