Els estudis universitaris en el camp de les lletres no porten, com ja se sap, ben bé enlloc, excepte en el cas dels estudiants més dotats, que fan una carrera de professor universitari en l’àmbit de les lletres —en resum, es produeix la situació més aviat còmica d’un sistema que no té altre objectiu que la seva pròpia reproducció, marcat per un índex de residus superior al 95%—. Amb tot, no són perjudicials, i poden presentar fins i tot una utilitat marginal. Una noia que és candidata a una feina de venedora a Céline o a Hermès haurà de tenir cura naturalment, i en primer lloc, del seu aspecte; però un grau o un màster en lletres modernes podrà representar un mèrit secundari, garantia per a l’empresari, a falta de competències útils, de certa agilitat intel·lectual que deixarà presagiar la possibilitat d’una evolució professional —a més, la literatura, des de sempre, ha gaudit d’una connotació positiva en el món de la indústria del luxe.

Per part meva, era conscient que formava part de la franja reduïda dels «estudiants més dotats». Havia escrit una bona tesi, ho sabia, i esperava un cum laude; amb tot, em van sorprendre agradablement les «felicitacions del tribunal per unanimitat», i sobretot quan vaig veure el meu informe de tesi, que era excel·lent, quasi ditiràmbic: a partir d’allò tenia moltes possibilitats, si ho desitjava, que em promoguessin a professor universitari. La meva vida, al cap i a la fi, continuava, per la seva uniformitat i la seva mediocritat previsibles, assemblant-se a la de Huysmans un segle i mig abans. Havia passat els primers anys de la meva vida d’adult en una universitat; hi passaria probablement els últims, i potser en la mateixa (en realitat, no va ser exactament així: jo m’havia graduat a la Universitat París IV-Sorbona, i em van contractar a la de París III, una mica menys prestigiosa, però situada també al districte cinquè, a uns centenars de metres de distància).

No havia tingut mai la més mínima vocació per l’ensenyament —i, quinze anys més tard, la meva carrera no havia sinó confirmat aquesta manca de vocació inicial—. Unes quantes classes particulars, que feia amb l’esperança de millorar el meu nivell de vida, m’havien convençut ben aviat que la transmissió del saber era, en la majoria dels casos, impossible; la diversitat de les intel·ligències, extrema; i que res no podia suprimir ni tan sols atenuar aquesta desigualtat fonamental. Potser era més greu encara el fet que no m’agradessin els joves —i no m’han agradat mai, fins i tot en l’època en què es podia considerar que jo n’integrava les files—. La idea de joventut implicava, a parer meu, un cert entusiasme envers la vida, o potser una certa revolta, tot plegat acompanyat d’una sensació vaga, si més no, de superioritat respecte de la generació que estàvem cridats a reemplaçar; jo no havia tingut mai aquest sentiment. Tot i això, vaig tenir amics, a l’època de la meva joventut —o més exactament, hi havia hagut certs condeixebles amb qui podia plantejar-me, sense que em fes fàstic, anar a prendre un cafè o una cervesa entre dues classes—. Sobretot, havia tingut amants —o més aviat, com se’n deia a l’època (i com se’n deia potser encara), havia tingut «companyes»— a raó de si fa no fa una per any. Aquelles relacions amoroses seguien un esquema immutable. Sorgien al principi del curs amb motiu d’un treball de recerca, d’un intercanvi d’apunts, en fi, d’una de les múltiples ocasions de socialització, tan freqüents en la vida de l’estudiant; la desaparició d’aquest tipus de relació arran de l’entrada en la vida professional empeny la major part dels éssers humans a una solitud tan sorprenent com radical. Les relacions seguien el seu curs al llarg de l’any, passàvem unes nits a casa d’un o a casa de l’altra (bé, sobretot a casa d’elles, l’ambient llòbrec i fins i tot insalubre de la meva habitació no s’esqueia per a les cites galants), tenien lloc actes sexuals (d’una satisfacció que em complau imaginar mútua). Al final de les vacances d’estiu, per tant, al principi del nou curs universitari, la relació arribava a la seva fi, gairebé sempre per iniciativa de les noies. Havien viscut una experiència durant l’estiu, aquesta era l’explicació que em donaven, en la majoria dels casos sense cap precisió complementària; algunes, segurament menys preocupades per no ferir-me, em precisaven que havien conegut algú. Bé, i què? Jo també era algú. Vist amb perspectiva, aquelles explicacions sobre els fets em semblaven insuficients: elles havien conegut algú, efectivament, no ho nego pas; però allò que els havia dut a atribuir a aquella coneixença prou pes per interrompre la nostra relació, i per iniciar una nova relació, no era més que l’aplicació d’un model de comportament amorós potent però implícit, i especialment potent en la mesura que romania implícit.

Segons el model amorós preponderant durant els anys de la meva joventut (i res no em feia pensar que les coses haguessin canviat significativament), els joves, després d’un període breu de vagareig sexual corresponent a la preadolescència, solien iniciar relacions amoroses suposadament exclusives, caracteritzades per una monogàmia estricta, en què entraven en joc activitats no solament sexuals sinó també socials (sortides, caps de setmana, vacances). Aquelles relacions, però, no tenien res de definitiu, s’havien de considerar com un aprenentatge de la relació amorosa, d’alguna manera com unes pràctiques (ja llavors d’ús generalitzat en l’àmbit professional com a pas previ al primer contracte de feina). Unes relacions amoroses de durada variable (la durada d’un any que havia observat en el meu cas es podia considerar acceptable), d’un nombre variable (una mitjana d’entre deu i vint representava una aproximació raonable), se succeïen suposadament abans de desembocar, com una apoteosi, a la relació última, la que tindria ara sí un caràcter conjugal i definitiu, i conduiria, a través de l’engendrament de nens, a la constitució d’una família.

La perfecta inanitat d’aquest esquema no se m’havia de fer evident fins molt més tard, força recentment de fet, quan vaig tenir l’ocasió, en un interval de poques setmanes, de trobar-me casualment amb l’Aurélie i després amb la Sandra (però estic convençut que topar amb la Chloé o amb la Violaine no hauria modificat sensiblement les meves conclusions). Així que vaig arribar al restaurant basc on havia convidat l’Aurélie a sopar, vaig adonar-me que passaria una vetllada sinistra. Malgrat les dues ampolles d’Irouléguy blanc que gairebé només vaig beure jo, vaig tenir dificultats creixents, que aviat van ser insuperables, per mantenir un nivell raonable de comunicació cordial. Sense que m’ho acabés d’explicar ben bé, tot d’una em va semblar una manca de delicadesa i quasi impensable evocar records comuns. Quant al present, era evident que l’Aurélie no havia sigut capaç de forjar una relació conjugal, que les aventures ocasionals li provocaven cada vegada més fàstic, en resum, que la seva vida sentimental s’encaminava cap a un desastre irremeiable i complet. El fet és que ho havia intentat, si més no una vegada, ho vaig deduir a partir de diversos indicis, i no s’havia refet del fracàs, l’amargor i l’agror amb què evocava els seus col·legues masculins (havíem acabat parlant, a falta de res millor, de la seva vida professional —era responsable de comunicació al sindicat interprofessional dels vins de Bordeus, i per tant viatjava molt, particularment a l’Àsia, per promoure els vins francesos— revelaven amb una evidència cruel que havia rebut força. Em va sorprendre quan em va convidar, malgrat tot, just abans de sortir del taxi, a «una última copa», està francament desesperada, em vaig dir, jo ja sabia, en el moment de tancar-se les portes de l’ascensor darrere nostre, que no passaria res, ni tan sols em venia de gust veure-la despullada, m’hauria estimat més evitar-ho, però es va produir, i allò només va confirmar el que jo ja pressentia: no tan sols havia rebut en el pla emocional, el seu cos també havia sofert danys irreparables, les natges i els pits no eren més que superfícies de carn aprimades, reduïdes, fofes i pengim-penjam, estava acabada, mai més no podria ser considerada un objecte de desig.

El meu sopar amb la Sandra va seguir si fa no fa el mateix esquema, amb variacions individuals (restaurant de marisc, feina de secretària de direcció en una multinacional farmacèutica), i el final va ser a grans trets idèntic, excepte que la Sandra, més grassoneta i jovial que l’Aurélie, em va deixar una sensació d’abandó menys profunda. La seva tristesa era gran, no tenia remei, i jo sabia que ho acabaria amarant tot; igual que l’Aurélie, en el fons no era més que un ocell empastifat de petroli, però havia conservat, per dir-ho d’alguna manera, una capacitat superior per agitar les ales. En un any o dos, ella hauria deixat de banda tota ambició matrimonial, la seva sensualitat no del tot apagada l’empenyeria a cercar la companyia de joves, es convertiria en el que en la meva joventut en dèiem una pantera, la dona que sedueix homes més joves, i això duraria segurament uns anys, uns deu anys en el millor dels casos, fins que l’esfondrament ara sí intolerable de les seves carns la conduís a una solitud definitiva.

Jo hauria pogut, quan tenia vint anys, quan trempava per qualsevol pretext i de vegades fins i tot sense cap motiu, quan trempava d’alguna manera en el buit, deixar-me temptar per una relació d’aquest tipus, alhora més satisfactòria i més lucrativa que les meves classes particulars. Penso que llavors hauria pogut assegurar el tret, però ara, per descomptat, ja no era possible, les meves ereccions més espaiades i més aleatòries requerien cossos ferms, flexibles i sense defectes.

La meva pròpia vida sexual, els primers anys posteriors a l’obtenció de la plaça de professor a la Universitat París III-Sorbona, no va experimentar cap evolució notable. Vaig continuar, any rere any, anant al llit amb estudiants de la facultat —i el fet que respecte d’elles jo ocupés la posició d’ensenyant no canviava gaire les coses—. La diferència d’edat entre jo i aquelles estudiants era, en tot cas, al principi, prou minsa, i només de mica en mica s’hi va anar introduint una dimensió de transgressió, lligada més a l’evolució del meu estatus universitari que al meu envelliment real o fins i tot aparent. En definitiva, gaudia plenament d’aquella desigualtat bàsica segons la qual l’envelliment de l’home li altera només molt lentament el potencial eròtic, mentre que, en la dona, l’esfondrament es produeix amb una brutalitat astoradora, en uns quants anys, de vegades en uns quants mesos. L’única veritable diferència respecte dels meus anys d’estudiant era que, en general, ara solia ser jo qui posava fi a la relació a principi de curs. No ho feia pas per donjoanisme, ni per desig de llibertinatge desenfrenat. Contràriament al meu col·lega Steve, responsable juntament amb mi de les classes de literatura del segle XIX a primer i a segon, jo no em precipitava amb avidesa, des del primer dia de classe, a observar «les noves remeses» d’estudiants de primer (amb les seves dessuadores, les seves vambes Converse i el seu look vagament californià, l’Steve em feia pensar sempre en Thierry Lhermite a Les Bronzés, quan surt de la seva cabana per assistir a l’arribada al club de les estiuejants de la setmana). Si jo interrompia les relacions amb aquelles noies, era més aviat sota els efectes d’un desànim, d’una fatiga; ja no em sentia realment en condicions de mantenir una relació amorosa, i desitjava evitar tota mena de decepcions, de desil·lusions. Canviava de parer durant el curs, sota la influència de factors externs i molt anecdòtics —en general una minifaldilla.

I llavors allò també es va interrompre. M’havia acomiadat de la Myriam a les acaballes de setembre, ja érem a mitjan abril, faltava poc perquè finalitzés el curs i encara no l’havia substituït. Havia obtingut la plaça de professor titular, la meva carrera acadèmica assolia una mena de culminació, però jo no pensava que s’hi pogués establir realment un lligam. El cas és que va ser poc després de separar-me de la Myriam que em vaig trobar amb l’Aurélie, i més tard amb la Sandra, i hi havia una connexió inquietant, i desagradable, i incòmoda. Perquè ho vaig haver de reconèixer reflexionant-hi durant dies: érem més semblants del que ens imaginàvem, les meves ex i jo, les relacions sexuals episòdiques no inscrites en una perspectiva de parella duradora ens acabaven inspirant un sentiment de desil·lusió comparable. A diferència d’elles, jo no podia compartir-ho amb ningú, perquè les converses sobre la vida íntima no formen part dels temes considerats admissibles en la societat dels homes: parlaran de política, de literatura, de mercats financers o d’esports, segons la seva naturalesa; sobre la seva vida amorosa guardaran silenci, i això fins a l’últim sospir.

Que potser, en fer-me gran, era víctima d’una mena d’andropausa? Era una possibilitat, i vaig decidir, per sortir de dubtes, passar els vespres mirant Youporn, que amb els anys s’havia convertit en un web porno de referència. El resultat va ser, de bon començament, extremament tranquil·litzador. Youporn responia als fantasmes dels homes normals, repartits per la superfície del planeta, i jo era, així es va confirmar des dels primers minuts, un home d’una normalitat absoluta. Al capdavall no era pas evident, jo havia consagrat una gran part de la meva vida a l’estudi d’un autor sovint considerat com una mena de decadent, per tant amb una sexualitat que no resultava gaire clara. Doncs bé, vaig sortir del tot satisfet de la prova. Aquells vídeos tan aviat magnífics (enregistrats amb un equip de Los Angeles, hi havia un tècnic de llum, uns maquinistes i uns càmeres) com lamentables però vintage (els amateurs alemanys) es basaven en uns quants guions idèntics i agradables. En un dels més repetits, un home (jove?, gran?, hi havia les dues versions) deixava dormir estúpidament el seu penis al fons d’uns calçotets o d’uns pantalons curts. Dues noies de raça variable s’adonaven d’aquesta incongruència i, a partir d’aleshores, no paraven fins que alliberaven l’òrgan del seu refugi temporal. Per excitar-lo, li prodigaven les moixaines més embriagadores, tot plegat dut a terme en un clima d’amistat i de complicitat femenines. El penis passava d’una boca a l’altra, les llengües s’encreuaven com ho fan els vols de les orenetes, lleugerament inquietes, en el cel fosc del sud de Seine-et-Marne, quan s’afanyen a abandonar Europa per a la seva peregrinació d’hivern. L’home, anorreat per aquella assumpció, només pronunciava unes pobres paraules; tremendament pobres en els francesos («Oh putain!», «Oh putain je jouis!», això era si fa no fa el que es podia esperar d’un poble regicida), més boniques i més intenses en els americans («Oh my God!», «Oh Jesus-Christ!»), testimonis exigents, en qui semblaven una ordre a no negligir els dons de Déu (les fel·lacions, el pollastre a l’ast), en tot cas, jo també trempava darrere la meva pantalla iMac 27 polzades, tot rutllava de meravella.