La meva pròpia història familiar era una il·lustració perfecta de les tesis de Da Silva; pel que fa a l’amor, me n’havia allunyat més que mai. El miracle de la meva primera visita a la Rachida i la Luisa no s’havia reproduït, i la meva verga tornava a ser un òrgan tan eficaç com insensible; vaig sortir del seu estudi en un estat de semidesesperació, conscient que probablement no les tornaria a veure mai més, i que les possibilitats reals se m’escolaven entre els dits amb una rapidesa creixent, i em deixaven, com hauria dit Huysmans, «sense emoció i sec».
Poc després, va arribar bruscament un front fred de diversos milers de quilòmetres sobre l’Europa occidental; després de quedar estancades uns dies a les illes Britàniques i al nord d’Alemanya, les masses d’aire polar van baixar en una nit a França i van provocar unes temperatures excepcionalment baixes per a l’estació.
El meu cos, que ja no podia ser una font de plaer, continuava sent una font plausible de sofriment, i uns dies més tard em vaig adonar que era víctima, per desena vegada potser en tres anys, de dishidrosi, que es manifestava en forma d’un èczema vesiculós. Unes minúscules pústules incrustades sota la planta dels peus i entre els dits tendien a ajuntar-se per formar una superfície purulenta, en carn viva. En una visita al dermatòleg vaig saber que l’afecció s’havia complicat amb una micosi deguda a fongs oportunistes que havien colonitzat la zona afectada. Hi havia un tractament, però era llarg, no es podia esperar una millora significativa fins al cap d’unes setmanes. Durant totes les nits següents em despertava pel dolor; m’havia de gratar hores i hores fins a fer-me sang per obtenir un alleujament temporal. Era sorprenent que els dits dels peus, aquells trossos de carn rodanxons, absurds, poguessin patir unes tortures tan lancinants.
Una nit que m’havia lliurat a una d’aquelles sessions de gratada, em vaig llevar amb els peus ensangonats i vaig anar a la finestra. Eren les tres de la matinada, però la foscor, com sempre a París, era parcial. Des d’on era distingia una desena de torres, uns quants centenars d’edificis de talla mitjana; en total, uns milers d’apartaments, i igualment de llars, generalment reduïdes a París a una persona o dues, i cada vegada més a una. La majoria de les estances eren, en aquell moment, a les fosques. Jo no tenia, no pas més que la majoria d’aquella gent, un veritable motiu per suïcidar-me. Ben mirat, en tenia clarament menys i tot: la meva vida havia estat marcada per èxits intel·lectuals reals, i en certs entorns, per bé que molt restringits, havia obtingut un reconeixement i un respecte i tot. En el pla material, no em podia pas queixar: tenia assegurats uns bons ingressos fins a la meva mort, dues vegades superior a la mitjana nacional, sense haver de treballar gens a canvi. Amb tot, tenia la sensació que m’acostava al suïcidi, sense sentir desesperació ni tan sols cap mena de tristesa, simplement per degradació lenta de la «suma total de les funcions que resisteixen a la mort», en paraules de Bichat. Manifestament, ja no en tenia prou amb la mera voluntat de viure per resistir tots els dolors i maldecaps que marquen les fites de la vida d’un occidental mitjà, era incapaç de viure per mi mateix, i per qui més viuria? La humanitat no m’interessava pas, em feia fàstic i tot, no considerava en cap cas els humans com els meus germans, i encara menys si pensava en una fracció més restringida de la humanitat, per exemple la que formaven els meus compatriotes, o els meus antics companys. Així i tot, amb un sentiment desagradable, havia de reconèixer que aquells humans eren els meus semblants, però era precisament aquella semblança el que em feia fugir-ne; hauria necessitat una dona, era la solució clàssica, fidel, una dona és certament humana però representa un tipus d’humanitat lleugerament diferent, aporta a la vida cert perfum d’exotisme. Huysmans s’hauria pogut plantejar el problema pràcticament en els mateixos termes, la situació no havia evolucionat gaire des de llavors, excepte d’una manera informal i negativa, per disgregació lenta, per aplanament de les diferències; però fins i tot això segurament s’havia exagerat força. Finalment ell havia emprès un altre camí, havia optat per l’exotisme més radical de la divinitat; però aquell camí encara em deixava igual de perplex.
Van passar uns mesos més; la meva dishidrosi va acabar cedint als tractaments, però va ser substituïda, quasi immediatament, per crisis d’hemorroides tremendament violentes. El temps era cada vegada més fred, i els meus desplaçaments cada vegada més racionals: una sortida setmanal al Géant Casino per renovar els meus estocs de productes alimentaris i de neteja, una sortida quotidiana fins a la meva bústia per recollir llibres que encarregava a Amazon.
Malgrat tot, vaig passar sense una desesperació excessiva el període de les festes nadalenques. L’any anterior, encara havia rebut alguns correus de felicitació de l’any nou —de l’Alice, en concret, i de certs col·legues de la facultat també—. Aquest any, per primera vegada, no hi havia ningú.
El 19 de gener a la nit em vaig sumir en una crisi de llàgrimes imprevista, interminable. Al matí, mentre es feia de dia a Le Kremlin-Bicêtre, vaig decidir tornar a l’abadia de Ligugé, on Huysmans havia rebut l’oblació.