Diumenge 22 de maig

Em vaig tornar a despertar cap a les vuit, vaig preparar una cafetera, em vaig estirar altra vegada; la Myriam respirava amb regularitat, l’alè acompanyava en un tempo més afeblit la remor discreta de la percolació. Uns petits cúmulus galtuts flotaven en l’atzur; per a mi representaven des de sempre els núvols de la felicitat, amb un blanc brillant que només hi era per realçar el blau del cel, el que els infants representaven quan dibuixaven una casa ideal amb una xemeneia fumejant, una mica de gespa i unes flors. No sé què em va empènyer a posar iTélé, just abans de servir-me una primera tassa de cafè. El so estava massa alt i vaig trigar a trobar el comandament per prémer la tecla de silenci. Massa tard, ella s’havia desvetllat; encara amb samarreta, va venir a arraulir-se al sofà del saló. S’havia acabat el nostre breu moment de pau; vaig tornar a posar el so. Durant la nit, s’havia difós per la xarxa la informació sobre les negociacions secretes entre el Partit Socialista i la Germandat. Tant a iTélé com a BFM o a LCI, no es parlava de res més, era una edició especial permanent. De moment no hi havia cap reacció de Manuel Valls; però Mohammed Ben Abbes havia de fer una roda de premsa a les onze.

Rabassut i rialler, sovint maliciós en les respostes als periodistes, el candidat musulmà feia oblidar perfectament que havia sigut un dels joves alumnes de l’Escola Politècnica abans de formar part de l’ENA, en la promoció Nelson Mandela, la mateixa que Laurent Wauquiez. Més aviat recordava un vell adroguer tunisià de barri, com sí que havia sigut el seu pare, tot i que la botiga era a Neuilly-sur-Seine, i no pas al districte divuitè, i encara menys a Bezons o a Argenteuil.

Més que ningú, va recordar aquesta vegada, s’havia beneficiat de la meritocràcia republicana; menys que ningú, desitjava atacar un sistema al qual ho devia tot, fins l’honor suprem de presentar-se al sufragi del poble francès. Va evocar el piset de dalt de la botiga, on feia els seus deures; va ressuscitar breument la figura del seu pare, amb la dosi justa d’emoció; em va semblar del tot excel·lent.

Però els temps, calia admetre-ho, va continuar, havien canviat. Cada vegada més, les famílies —jueves, cristianes o musulmanes— desitjaven per als seus fills una educació que no es limités a la transmissió de coneixences, sinó que integrés una formació espiritual corresponent a la seva tradició. Aquest retorn a la religió era una tendència profunda que s’estenia per la nostra societat, i l’educació nacional no podia quedar-ne al marge. En resum, es tractava d’ampliar el marc de l’escola republicana, de donar-li la capacitat de coexistir harmoniosament amb les grans tradicions espirituals —musulmanes, cristianes o jueves— del nostre país.

Dolç i brogent, el seu discurs es va allargar uns deu minuts abans de passar a les preguntes de la premsa. Feia temps que m’havia fixat que els periodistes més esquerps, els més agressius, estaven com hipnotitzats, estovats en presència de Mohammed Ben Abbes. Hi havia, però, a parer meu, preguntes delicades que li haurien pogut fer: la supressió de les classes mixtes, per exemple; o el fet que els docents haurien d’abraçar la fe musulmana. Però, ben mirat, no és el que ja passa amb els catòlics? Calia estar batejat per ensenyar en una escola cristiana? Rumiant-hi, em vaig adonar que jo no ho sabia, i quan es va acabar la roda de premsa, vaig entendre que havia arribat exactament allà on el candidat musulmà em volia portar: en una mena de dubte generalitzat, la sensació que no calia alarmar-se per res, que no hi havia res de realment nou.

Marine Le Pen va contraatacar a dos quarts d’una. Viva i amb el pentinat acabat de retocar, enfocada en un lleuger contrapicat davant l’ajuntament, gairebé estava guapa, fet que contrastava amb les seves aparicions precedents: des del tombant de 2017, la candidata nacional estava convençuda que, per accedir a la magistratura suprema, una dona havia d’assemblar-se forçosament a Angela Merkel, i s’aplicava a igualar la respectabilitat ingrata de la cancellera alemanya, fins al punt de copiar-li el tall dels seus sastres. Aquell matí de maig, però, semblava haver recuperat una brillantor, una empenta revolucionària, que recordaven els orígens del moviment. Feia temps que corria el rumor que alguns dels seus discursos els escrivia Renaud Camus, sota supervisió de Florian Philippot. No sé si era un rumor amb fonament, però, en tot cas, havia fet progressos considerables. D’entrada, em va sorprendre el caràcter republicà, anticlerical i tot, de la seva intervenció. Anant més enllà de la referència banal a Jules Ferry, es remuntava fins a Condorcet, de qui citava el discurs memorable de 1792 davant l’Assemblea legislativa, on evoca aquells egipcis, aquells indis «en qui l’esperit humà féu tants progressos, i que recaigueren en l’embrutiment de la ignorància més vergonyosa, en el moment que el poder religiós s’emparà del dret d’instruir els homes».

—Em pensava que era catòlica… —em va fer observar la Myriam.

—No ho sé, però el seu electorat no ho és, el Front Nacional no ha aconseguit mai fer-se un lloc entre els catòlics, són massa solidaris i tercermundistes. I ella el que fa és adaptar-se.

Va consultar el rellotge, va deixar anar un gest de fatiga.

—Me n’haig d’anar, François. Vaig prometre als meus pares que dinaria amb ells.

—Saben que ets aquí?

—Sí, sí, no s’amoïnaran; però m’esperen a dinar.

Jo havia anat una vegada a casa dels seus pares, ben bé al principi de la nostra relació. Vivien en una casa al barri de Fleurs, darrere del metro de Brochant. Hi havia un garatge, un taller, semblava un poblet de províncies, qualsevol lloc menys París. Recordo que havíem sopat al jardí, era quan floria l’almesquí. Havien sigut amables amb mi, acollidors i calorosos, sense semblar tampoc que em concedissin una importància excessiva, cosa que encara era millor. En el moment en què el seu pare destapava una ampolla de Châteauneuf-du-Pape, de cop i volta jo havia pres consciència que la Myriam, amb vint anys fets, encara sopava cada vespre amb els seus pares; que ajudava el seu germà petit a fer els deures, que anava a comprar roba amb la seva germana petita. Era una tribu, una tribu familiar cohesionada; i respecte a tot el que jo havia conegut, era tan inaudit que m’havia costat molt retenir els sanglots.

Vaig treure el so; els moviments de Marine Le Pen es feien més vius, clavava cops de puny en l’aire davant seu, en un moment determinat va obrir els braços violentament. No hi havia dubte que la Myriam se n’aniria a Israel amb els seus pares, no podia fer altra cosa.

—Espero tornar aviat, de debò… —va dir com si m’hagués llegit el pensament—. M’hi estaré només uns mesos, el temps que s’aclareixin les coses a França. —Jo trobava el seu optimisme una mica exagerat, però vaig callar.

Es va posar la faldilla.

—Evidentment, amb el que està passant, guanyaran ells, ho sentiré a dir durant tot el dinar. «Ja t’ho havíem dit, filla…». Són bona gent, es pensen que és pel meu bé, ja ho sé.

—Sí, són bona gent. Són realment bona gent.

—I tu què faràs? Què creus que passarà a la facultat?

La vaig acompanyar fins a la porta; de fet, m’adonava que no en tenia la més petita idea; i també m’adonava que tant me feia. La vaig besar lentament als llavis abans de respondre: «No hi ha Israel per a mi». Un pensament ben pobre, però exacte. Llavors va desaparèixer a l’ascensor.