Continues tutejant les antigues companyes, és el costum, però canvies el petó als llavis pels dos petons. La Myriam duia una faldilla curta i negra, uns pantis igualment negres, l’havia convidat a casa, no em venia gaire de gust anar al restaurant, va donar una ullada encuriosida a l’estança abans de seure en un extrem del sofà, la faldilla era realment curta i s’havia maquillat, li vaig preguntar si volia beure alguna cosa, un bourbon si en tens, va dir.

—Has canviat alguna cosa… —va fer un glop—, però no veig què.

—Les cortines. —Havia instal·lat una doble cortina taronja i ocre, amb motius vagament ètnics. També havia comprat una tela que hi feia joc i l’havia posat sobre el sofà.

Es va girar, agenollant-se sobre el sofà, per examinar les cortines.

—Són maques —va concloure finalment—, molt maques. Però tu sempre has tingut bon gust. En fi, per ser un masclista —va matisar. Va tornar a seure al sofà per tenir-me de cara—. No et fa res que et digui que ets un masclista?

—No ho sé, potser és veritat, dec ser una mena de masclista: en realitat, mai no m’he convençut que sigui una bona idea que les dones puguin votar, fer els mateixos estudis que els homes, accedir a les mateixes professions, etc. En fi, ens hi hem acostumat, però, en el fons, és una bona idea?

Va entretancar els ulls amb sorpresa, durant uns segons vaig tenir la impressió que realment es feia la pregunta, i tot d’una jo també me la vaig fer, un breu instant, abans d’adonar-me que no tenia cap resposta a aquesta pregunta, no més que a cap altra.

—Que ets partidari del retorn del patriarcat?

—No sóc partidari de res, ho saps prou bé, però el patriarcat tenia si més no el mèrit d’existir, en fi, vull dir com a sistema social perseverava en la seva existència, hi havia famílies amb fills que reproduïen a grans trets el mateix esquema, en resum, funcionava; ara ja no hi ha prou criatures, per tant, s’ha acabat.

—Sí, en teoria ets un masclista, sense cap mena de dubte. Però tens gustos literaris refinats: Mallarmé, Huysmans, no cal dir que això t’allunya del masclista de base. Hi afegeixo una sensibilitat femenina, anormal, per a les teles del mobiliari. En canvi, sempre et vesteixes com un pagerol. Un personatge de masclista grunge podria tenir una certa credibilitat; però a tu no t’agrada ZZ Top, sempre has preferit Nick Drake. En dues paraules, ets una personalitat paradoxal.

Em vaig tornar a servir bourbon abans de respondre-li. L’agressió dissimula sovint un desig de seducció, ho havia llegit en un llibre de Boris Cyrulnik, i Boris Cyrulnik és un crack, un paio que controla, en el camp de la psicologia un tio legal, un Konrad Lorenz dels humans en certa manera. D’altra banda, ella havia separat lleugerament les cuixes esperant la meva resposta, era el llenguatge corporal allò, érem en la realitat.

—No hi ha cap paradoxa en això, el que passa és que fas servir la psicologia de les revistes femenines, que es basa en una tipologia de consumidors: el modernet ecoresponsable, la burgesa show-off, l’assídua de locals gayfriendly, el satànic geek, el tecnozèn, en fi, cada setmana n’inventen de nous. No corresponc immediatament a cap perfil de consumidor repertoriat, això és tot.

—Podríem…, per ser el vespre que ens retrobem, podríem mirar de dir-nos coses amables, no et sembla? —aquest cop hi havia en la seva veu una esquerda que em va molestar.

—Tens gana? —vaig preguntar per dissipar el malestar, no, no tenia gana però al final sempre s’acaba menjant—. Vols sushi? —Evidentment va dir que sí, la gent sempre diu que sí quan proposes sushi, tant els gastrònoms més exigents com les dones més preocupades per la línia, hi ha una mena de consens universal al voltant d’aquesta juxtaposició amorfa de peix cru i arròs blanc, jo tenia el tríptic d’un repartidor de sushi i era pesat de llegir, entre el wasabi, el maki i el salmon roll, no m’hi aclaria gens i no tenia ganes d’entendre res, vaig optar per un menú combinat B3 i vaig trucar per fer la comanda, ben mirat, potser hauria sigut preferible anar al restaurant, després de penjar vaig posar Nick Drake. Va seguir un silenci prolongat, que vaig interrompre, força estúpidament, preguntant-li com li anaven els estudis. Em va adreçar una mirada de retret abans de respondre que bé, que tenia la intenció de fer un màster d’edició. Amb alleujament vaig poder derivar cap a un tema d’ordre general, que a més s’esqueia al seu pla d’estudis: mentre l’economia francesa continuava esfondrant-se en sectors sencers, l’edició aguantava bé, generava uns beneficis creixents, era sorprenent i tot, creure que en la desesperació tot el que li quedava a la gent era la lectura.

—A tu tampoc no se’t veu gaire bé. Però, ben mirat, és la impressió que sempre m’has fet… —va dir sense animositat, tristament i tot. Jo què hi podia respondre, era difícilment contestable.

—Tan deprimit se’m veia? —vaig preguntar després d’un nou silenci.

—No, deprimit no, però en certa manera és pitjor, en tu sempre hi ha hagut una mena d’honestedat anormal, una incapacitat davant dels compromisos que permeten viure a la gent, al cap i a la fi. Per exemple, posem que tinguis raó en això del patriarcat, que sigui l’única fórmula viable. Això no treu que jo he fet estudis, que m’he acostumat a considerar-me una persona individual, dotada d’una capacitat de reflexió i de decisió iguals que la dels homes, llavors què en fem de mi, ara? Sóc per llençar?

La bona resposta era probablement «sí», però vaig callar, potser no era tan honest com això al capdavall. El sushi encara no arribava. Em vaig tornar a servir una copa de bourbon, ja era la tercera. Nick Drake continuava evocant noies pures, antigues princeses. I jo encara no tenia ganes de fer-li un fill, ni de compartir les tasques, ni de comprar una motxilla portabebès. Ni tan sols tenia ganes de follar, bé, tenia certes ganes de follar però alhora també certes ganes de morir, en fi, no sabia ben bé què, començava a sentir una lleugera nàusea, què collons fotien els de Rapid’Sushi? Li hauria hagut de demanar que me la mamés, en aquell moment precís, allò hauria pogut donar una segona oportunitat a la nostra parella, però vaig deixar que el malestar s’instal·lés i augmentés per moments.

—Bé, potser val més que me’n vagi… —va dir després d’un silenci d’almenys tres minuts. Nick Drake acabava de posar fi als seus laments, anàvem a passar als brams de Nirvana, vaig tallar el so abans de respondre:

—Com vulguis…

—Em sap greu, realment em sap molt de greu que estiguis així, François —em va dir a la porta, ja s’havia posat l’abric—, m’agradaria fer alguna cosa, però no veig què puc fer, no em deixes cap oportunitat. —Ens vam fer un altre petó, jo no creia que poguéssim superar-ho.

El sushi va arribar uns minuts després d’anar-se’n ella. N’hi havia molt.