Un cop al metro, vaig examinar la targeta de visita de la meva nova coneixença; semblava elegant i de bon gust, en la meva modesta opinió. En Rediger disposava d’un número de telèfon personal, de dos números de telèfon professionals, de dos números de fax (l’un personal, l’altre professional), de tres adreces d’Internet de competències mal definides, de dos números de mòbil (un de francès i un d’anglès) i un identificador de Skype; es tractava, en tot cas, d’un home que oferia els mitjans per ser contactat. Definitivament, gràcies a en Lacoue, jo començava a moure’m per les altes esferes, i em resultava quasi inquietant.

Disposava d’una adreça, també, al número 5 del carrer de Les Arènes, i era l’única informació que jo necessitava de moment. Em semblava recordar el carrer de Les Arènes com un carreró agradable que donava a la plaça de les arenes de Lutècia, un dels racons més encisadors de París. Hi havia carnisseries, formatgeries recomanades per Petitrenaud i per Pudlowski —per no parlar dels productes italians—. Tot plegat era molt tranquil·litzador.

Al metro Place Monge vaig tenir la mala idea d’agafar la sortida Arènes de Lutèce. No cal dir que, en el pla topogràfic, estava justificat, sortiria directament al carrer de Les Arènes; però havia oblidat que aquella sortida no tenia ascensor, i que l’andana de Place Monge estava situada a cinquanta metres per sota del nivell del carrer, vaig acabar completament esgotat i sense alè quan vaig sortir d’aquella boca de metro, perforada als murs del recinte del jardí, amb les seves columnates gruixudes i el seu tipus de lletra d’inspiració cubista, d’una aparença general neobabilònica perfectament incongruent a París, i de fet ho hauria sigut a qualsevol lloc d’Europa.

Me’n vaig adonar en arribar al número 5 del carrer de Les Arènes, en Rediger no només vivia en un carrer agradable del districte cinquè, vivia en una casa singular en un carrer agradable del districte cinquè, i encara més, vivia en una casa singular històrica. El número 5 era ni més ni menys una construcció neogòtica extravagant, flanquejada d’una torratxa quadrada que volia evocar una torrassa de cantonada, on Jean Paulhan havia viscut des de 1940 fins a la seva mort el 1968. Personalment, jo no havia suportat mai Jean Paulhan, tant el seu punt d’eminència grisa com les seves obres, però s’havia de reconèixer que havia sigut un dels personatges més poderosos del món de l’edició francesa de postguerra; i que havia viscut en una casa preciosa. La meva admiració pels mitjans financers que l’Aràbia Saudita posava a disposició de la nova universitat no parava de créixer.

Vaig trucar i em va rebre un majordom amb un vestit blanc crema, jaqueta de coll Mao, que evocava una mica la manera de vestir de l’antic dictador Gaddafi. Em vaig presentar, va fer una lleugera reverència, efectivament m’esperaven. Em va demanar que esperés en un petit vestíbul il·luminat per uns vitralls mentre ell anava a avisar el professor Rediger.

Feia uns dos o tres minuts que esperava quan es va obrir una porta a l’esquerra i va entrar a l’estança una noia d’uns quinze anys, amb uns texans de cintura baixa i una samarreta de la Hello Kitty; els llargs cabells li flotaven lliurement sobre les espatlles. En veure’m va deixar anar un xiscle, va intentar maldestrament tapar-se la cara amb les mans, va girar cua i va marxar corrents. En aquell mateix moment va aparèixer en Rediger al replà superior i va baixar les escales per venir on era jo. Havia assistit a l’incident i va fer un gest resignat en donar-me la mà.

—És l’Aïcha, la meva nova esposa. Es deu sentir molt torbada perquè vostè no l’hauria d’haver vist sense el vel.

—Em sap molt de greu.

—No, no s’ha d’excusar de res, és culpa d’ella; hauria d’haver preguntat si hi havia un convidat abans de passar pel rebedor. En fi, encara no està avesada a la casa, ja s’hi acostumarà.

—Sí, se la veu molt jove.

—Acaba de fer quinze anys.

Vaig seguir en Rediger al primer pis fins a un gran saló biblioteca, les parets eren molt altes, l’altura del sostre devia vorejar els cinc metres. Una de les parets estava completament coberta de llibres, vaig observar al primer cop d’ull que hi havia un munt d’edicions antigues, del segle XIX sobretot. Dues escales metàl·liques sòlides, fixades en unes guies, permetien accedir als prestatges més elevats. Davant per davant, hi havia uns testos de plantes verdes penjats a un enreixat de fusta fosca clavat a tot el pany de paret. Hi havia heures, falgueres, vinya verge amb un fullatge que queia en cascada des del sostre fins a terra, serpentejant pels marcs dels quadres, on hi havia reproduïts versicles cal·ligrafiats de l’Alcorà en uns, i en altres, fotografies de gran format, revelades en paper mat, que representaven cúmuls galàctics, supernoves, nebuloses espirals. En un racó, un gran escriptori estil Directori col·locat de biaix estava encarat a l’estança. En Rediger em va conduir fins al racó oposat, on unes butaques d’una tela desgastada de ratlles vermelles i verdes envoltaven una taula ampla i baixa amb una post de coure.

—Tinc te, de fet, si li agrada —va dir convidant-me a seure—. També tinc alcohol, whisky, porto, en fi, el que li vingui de gust. I un Meursault excel·lent.

—Tastarem el Meursault, doncs —vaig respondre, una mica intrigat malgrat tot, em semblava que l’islam condemnava el consum d’alcohol, en fi, pel que jo en sabia; en el fons, era una religió que no coneixia prou bé.

Va desaparèixer, probablement per demanar que ens portessin la beguda. La meva butaca estava orientada a una finestra antiga, alta, amb els vidres separats per creueres de plom, que donava a les arenes. Era una vista impressionant, crec que era la primera vegada que tenia una vista tan completa del conjunt de les grades. Al cap d’uns minuts, però, em vaig acostar a la biblioteca; també era impressionant.

Dos prestatges de baix eren plens de dossiers enquadernats de 21 x 29,7. Es tractava de tesis, defensades en diverses universitats europees: vaig llegir el títol d’algunes abans de trobar-me una tesi de filosofia, presentada a la Universitat Catòlica de Louvain-la-Neuve, signada per Robert Rediger, i intitulada Guénon, lecteur de Nietzsche. La vaig treure del prestatge en el moment en què en Rediger va entrar a l’estança; em vaig sobresaltar, com si m’haguessin enxampat in fraganti, vaig fer el gest de tornar-la al seu lloc. Es va acostar somrient: «No pateixi, no hi ha cap secret. A més, la curiositat respecte del contingut d’una biblioteca, per a algú com vostè, és quasi un deure professional…».

En acostar-se’m més, va veure el títol del volum.

—Ah, ha trobat la meva tesi… —Va fer que no amb el cap—. Vaig obtenir el meu doctorat; però no era una tesi gaire bona. Molt inferior a la seva, en tot cas. Diguem que vaig forçar una mica els textos, com diuen. Guénon, ben mirat, no va estar pas tan influenciat per Nietzsche; el seu rebuig del món modern és igualment fort, però ve de fonts radicalment diferents. En fi, ara no la reescriuria de la mateixa manera en absolut. També tinc la seva… —va continuar, mentre treia un altre volum del prestatge—. Ja sap que se’n conserven cinc exemplars als arxius de la universitat. Bé, doncs tenint en compte el nombre d’investigadors que es presenten cada any per consultar-les, vaig pensar que me’n podia apropiar una.

Amb prou feines l’escoltava, em trobava al caire del col·lapse. Feia gairebé vint anys que no tenia al davant Joris-Karl Huysmans, ou la sortie du tunnel; el gruix del volum era increïble, quasi molest; hi havia, me’n vaig recordar en un flaix, set-centes vuitanta-vuit pàgines. De fet, hi havia consagrat set anys de la meva vida.

Encara amb la meva tesi a la mà, va tornar a les butaques.

—Era realment un treball remarcable… —va insistir—. Em va fer pensar molt en el jove Nietzsche, el d’El naixement de la tragèdia.

—Exagera…

—No ho crec pas. El naixement de la tragèdia era, al capdavall, una mena de tesi; i en tots dos casos hi ha aquesta prodigalitat increïble, aquesta profusió d’idees projectades sense la mínima preparació a les pàgines, que francament fan el text quasi il·legible (el que és sorprenent, sigui dit de passada, és que vostè mantingués aquest ritme durant gairebé vuit-centes pàgines). Des de les Consideracions inactuals Nietzsche s’havia calmat, havia entès que no es pot infligir al lector una quantitat exagerada d’idees, que cal fer concessions, deixar que reprengui l’alè. Vostè també, a Vertiges des néologismes, ha tingut la mateixa evolució, i això en fa un llibre més accessible. La diferència és que, després, Nietzsche va continuar.

—Jo no sóc Nietzsche…

—No, vostè no és Nietzsche. Però vostè és alguna cosa, alguna cosa interessant. I, perdoni’m si sóc brusc, vostè és alguna cosa que vull. I com que ja ho ha entès, posem les cartes damunt la taula: desitjo persuadir-lo perquè recuperi la seva plaça de docent a la Universitat París-Sorbona, que dirigeixo.

La porta es va obrir en aquell moment, la qual cosa em va permetre estalviar-me la resposta, i va aparèixer una dona d’uns quaranta anys, grassoneta i d’aspecte bondadós, que duia una safata plena de patés calents i una glaçonera amb l’ampolla de Meursault promesa.

—És la Malika, la meva primera esposa —em va dir quan ella va haver sortit—, sembla que està destinat a conèixer les meves esposes avui. M’hi vaig casar quan encara era a Bèlgica. Sí, sóc d’origen belga… De fet, continuo sent belga, mai no m’he naturalitzat, tot i que ja fa vint anys que sóc a França.

Els patés calents eren deliciosos, picants però no excessivament, hi vaig reconèixer el gust de coriandre. I el vi era sublim.

—Trobo que no es parla prou del Meursault! —vaig deixar anar amb empenta—. El Meursault és una síntesi, és com molts vins concentrats només en un, no li sembla? —Jo tenia ganes de parlar del que fos excepte del meu futur universitari, però no me’n feia il·lusions, ell tornaria al seu tema.

Hi va tornar, després d’una estona de silenci decent.

—Està molt bé que hagi acceptat supervisar l’edició de la Pléiade. En fi, és evident, és legítim i està bé. Quan en Lacoue me’n va parlar, què li havia de respondre, si no? Que era una tria normal, una tria legítima; i que era, igualment, la millor tria. Seré molt franc: a part d’en Gignac, és cert que fins ara no he aconseguit assegurar-me la col·laboració de professors realment respectats, que gaudeixin d’una autèntica talla internacional; bé, de moment això no és dramàtic, la universitat tot just acaba d’obrir; però el fet és que, en la nostra conversa, sóc més aviat jo la part demandant, no tinc gaire res a oferir-li. De fet, sí, en el pla financer li puc oferir molt, ho sap perfectament, i al capdavall això també compta. Però, en el pla intel·lectual, aquesta plaça a la Sorbona és potser menys prestigiosa que la supervisió d’una Pléiade; en sóc conscient. Dit això, si més no, em puc comprometre, a títol personal, a garantir que el seu treball veritable no es vegi pertorbat. Només s’hauria d’encarregar de cursos fàcils, classes magistrals per a alumnes de primer o segon. Quedaria exempt de l’assistència als doctorands; sé que és esgotador, ho he fet prou vegades. Pel que fa als estatuts, ho puc arreglar perfectament.

Va callar, vaig tenir clarament la impressió que havia esgotat un primer estoc d’arguments. Va beure un primer glop de Meursault, jo me’n vaig servir una segona copa. No m’havia passat mai, crec, de sentir-me tan desitjable. El mecanisme de la glòria coixejava, potser la meva tesi era tan genial com ell pretenia, la veritat és que amb prou feines me’n recordava, les giragonses intel·lectuals que havia dut a terme en la meva primera joventut em semblaven molt llunyanes, el fet era, en tot cas, que jo gaudia d’una mena d’aura, tot i que només aspirava a fullejar llibres, a anar-me’n a dormir cap a les quatre de la tarda amb un cartró de cigarrets i una ampolla d’alcohol fort, però també havia de reconèixer que, a aquell ritme, moriria ràpidament, infeliç i sol, i volia morir ràpidament, infeliç i sol? En definitiva, potser no era el que més em venia de gust.

Em vaig acabar el vi, me’n vaig servir una tercera copa. Per la finestra veia com es ponia el sol rere les arenes; el silenci començava a ser una mica molest. Bé, ell volia jugar amb les cartes sobre la taula, jo també, al cap i a la fi.

—Hi ha, però, una condició… —vaig dir prudentment—. Una condició que no és pas anodina…

Va assentir amb el cap lentament.

—Vostè creu… Vostè creu que jo sóc algú que es podria convertir a l’islam?

Va acotar el cap, com si s’endinsés en intenses reflexions personals; llavors, adreçant-me la mirada, va respondre: «Sí».

Tot seguit, em va tornar a fer aquell gran somriure lluminós, càndid. Era la segona vegada que hi tenia dret, el xoc va ser una mica menys fort; però, malgrat tot, el seu somriure continuava sent terriblement eficaç. En tot cas, ara li tocava parlar a ell. Vaig engolir l’un rere l’altre dos patés, ja tebis. El sol va desaparèixer rere les grades, la nit va envair les arenes; era sorprenent pensar que s’hi havien celebrat realment combats de gladiadors i de feres salvatges, uns dos mil anys enrere.

—Vostè no és catòlic, cosa que hauria pogut representar un obstacle… —va reprendre lentament.

No, en efecte; no es podia dir que ho fos.

—I tampoc no crec que sigui veritablement ateu. D’autèntics ateus, en el fons, n’hi ha ben pocs.

—Vol dir? Jo tenia la impressió que, al contrari, l’ateisme estava universalment estès al món occidental.

—A parer meu, és superficial. Els únics autèntics ateus que he conegut eren revoltats; no s’acontentaven de constatar fredament la no-existència de Déu, rebutjaven aquesta existència, a la manera de Bakunin: «I encara que Déu existís, ens n’hauríem de desempallegar…», en fi, eren ateus a l’estil de Kirilov, rebutjaven Déu perquè volien posar l’home al seu lloc, eren humanistes, tenien un alt concepte de la llibertat humana, de la dignitat humana. Suposo que vostè tampoc no es reconeix en aquest retrat, oi?

No, tampoc, en efecte; la paraula humanisme per si sola em produïa unes lleugeres ganes de vomitar, però potser eren els patés, també, n’havia abusat; vaig beure més Meursault per fer baixar.

—El que passa —va reprendre— és que la majoria de les persones viuen sense preocupar-se gaire d’aquestes qüestions, que els semblen exageradament filosòfiques; només hi pensen quan es troben davant d’una situació dramàtica: una malaltia greu, la mort d’un ésser proper. En fi, això és veritat a Occident; perquè a la resta del món, en nom d’aquestes qüestions, els humans moren i maten, fan guerres sagnants, i això des dels orígens de la humanitat: és per qüestions metafísiques que els homes es barallen, no pas pels índexs de creixement, ni pel repartiment de territoris de caça. Però, fins i tot a Occident, en realitat, l’ateisme no té cap base sòlida. Quan parlo de Déu amb la gent, començo en general oferint-los un llibre d’astronomia…

—La veritat és que les fotos que té penjades són precioses.

—Sí, la bellesa de l’univers és remarcable; i sobretot el seu gegantisme és astorador. Centenars de milers de galàxies, compostes cadascuna de centenars de milers d’estrelles, algunes de les quals se situen a milers de milions d’anys llum, milers de bilions de quilòmetres. I, a l’escala del miler de milions d’anys llum, es comença a constituir un ordre: els cúmuls galàctics es reparteixen per formar un graf laberíntic. Exposi aquests fets científics a cent persones triades a l’atzar pel carrer: quants gosaran defensar que tot plegat es va crear a l’atzar? I més tenint en compte que l’univers és relativament jove; quinze mil milions d’anys a tot estirar. És el famós argument del simi mecanògraf: quant de temps necessitaria un ximpanzé, teclejant a l’atzar, per reescriure l’obra de Shakespeare? Quant de temps necessitaria un atzar cec per reconstruir l’univers? De ben segur, molt més de quinze mil milions d’anys!… I no és només el punt de vista de l’home del carrer, és també el dels més grans científics; segurament no hi ha hagut, en la història de la humanitat, cap ment més brillant que la d’Isaac Newton; pensi en l’esforç intel·lectual extraordinari, inaudit, consistent a unir en una mateixa llei la caiguda dels cossos terrestres i el moviment dels planetes! Doncs bé, Newton creia en Déu, hi creia fermament, fins al punt que va consagrar els últims anys de la seva vida a estudis d’exegesi bíblica; l’únic text sagrat al qual tenia un accés real. Einstein no era més ateu, tot i que la naturalesa exacta de la seva creença és més difícil de definir; però quan objecta a Bohr que «Déu no juga als daus», no fa broma, li sembla inconcebible que les lleis de l’univers estiguin regides per l’atzar. L’argument del «Déu rellotger», que Voltaire considerava irrefutable, s’ha mantingut tan sòlid com al segle XVIII, fins i tot ha guanyat pertinència a mesura que la ciència teixia lligams cada vegada més estrets entre l’astrofísica i la mecànica de les partícules. En el fons, no hi ha un punt de ridícul en el fet que aquesta criatura desnerida, que viu en un planeta anònim d’un braç d’una galàxia ordinària, es posi dret sobre les potetes posteriors per proclamar: «Déu no existeix»? En fi, perdoni, sóc massa prolix…

—No, i ara, no es disculpi, tot això m’interessa de debò… —vaig dir amb sinceritat, la veritat és que començava a estar una mica begut, vair veure de reüll que l’ampolla de Meursault estava buida.

»És cert —vaig continuar— que el meu ateisme no reposa en bases gaire sòlides; seria presumptuós per part meva afirmar el contrari.

—Presumptuós, sí, és la paraula; hi ha, en el fons de l’humanisme ateu, un orgull, una arrogància increïbles. I fins i tot la idea cristiana de l’encarnació, al capdavall, demostra una pretensió una mica còmica. Déu es va fer home… Per què Déu no es va encarnar en un habitant de Sírius, o de la galàxia d’Andròmeda?

—Creu en la vida extraterrestre? —el vaig interrompre per sorpresa.

—No ho sé, no hi penso gaire, però és simplement una qüestió d’aritmètica: tenint en compte les miríades d’estrelles que poblen l’univers, els múltiples planetes que graviten al voltant de cadascuna, seria ben sorprenent que la vida només s’hagués manifestat a la Terra. Però tant hi fa, el que vull dir és que l’univers porta de manera evident la marca d’un disseny intel·ligent, que és evidentment la realització d’un projecte concebut per una intel·ligència gegantina. I que aquesta idea simple tard o d’hora es tornaria a imposar, ho vaig entendre des de ben jove. Tot el debat intel·lectual del segle XX es va resumir en una oposició entre el comunisme (diguem-ne la variant hard de l’humanisme) i la democràcia liberal (la seva variant tova); era francament massa reduccionista. El retorn de la religió, que ja llavors s’anunciava, jo el veia inevitable quan tenia quinze anys, crec. La meva família era més aviat catòlica (de fet, això ja començava a quedar una mica lluny, ho eren sobretot els meus avis), llavors, naturalment, em vaig orientar en primer lloc cap al catolicisme. I, des del meu primer any d’universitat, em vaig acostar al moviment identitari.

Jo devia fer un gest de sorpresa visible, perquè es va aturar i em va mirar amb un mig somriure. Just en aquell moment, van trucar a la porta. Va respondre en àrab, i va tornar a aparèixer la Malika, que duia una altra safata amb una cafetera, dues tasses i un plat de blacaues de festuc i de briuats. També hi havia una ampolla de boukha i dos gotets.

En Rediger va servir cafè a tots dos abans de continuar. Era amarg, molt fort i em va provar força, vaig recuperar instantàniament la lucidesa.

—No m’he amagat mai de les meves lluites de joventut… —va continuar—. I als meus nous amics musulmans no se’ls ha acudit mai de retreure-m’ho; consideren del tot normal que, en la meva recerca d’una sortida de l’humanisme ateu, m’orientés en primer lloc cap a la meva tradició d’origen. El cas és que no érem ni racistes, ni feixistes; bé, de fet, sí, per ser del tot honestos, alguns identitaris no n’estaven gaire lluny, però no pas jo, en qualsevol cas. Els feixismes sempre m’han semblat un intent fals, espectral, com un malson, de fer reviure nacions mortes; sense la cristiandat, les nacions europees ja no eren sinó cossos sense ànima; zombis. Ara bé: la cristiandat podia reviure? Ho vaig creure, ho vaig creure durant uns anys, cada vegada amb més dubtes, influït pel pensament de Toynbee, per la seva idea que les civilitzacions no moren assassinades, sinó que se suïciden. I llavors tot va bascular, en un dia, exactament el 30 de març de 2013; recordo que era el cap de setmana de Pasqua. En aquella època vivia a Brussel·les, i anava de tant en tant a beure una copa al bar del Métropole. Sempre m’ha agradat l’estil Art Nouveau: hi ha coses magnífiques a Praga o a Viena, també hi ha alguns edificis interessants a París o a Londres, però per a mi, amb raó o sense, la màxima expressió de la decoració Art Nouveau era l’hotel Métropole de Brussel·les, i més concretament el seu bar. El matí del 30 de març, hi passava per davant per casualitat i vaig veure un cartell que indicava que el bar del Métropole tancaria definitivament les seves portes aquell vespre mateix. Em vaig quedar astorat; em vaig adreçar als cambrers. M’ho van confirmar; no coneixien la raó exacta del tancament. Pensar que, fins llavors, es podia demanar un entrepà i unes cerveses, xocolata vienesa i galetes de crema en aquella obra mestra absoluta de l’art decoratiu, que es podia viure la vida quotidiana envoltat de bellesa, i que tot allò havia de desaparèixer, de cop i volta, al cor de la capital d’Europa!… Sí, en aquell moment, ho vaig entendre: Europa ja havia comès el seu suïcidi. Com a lector de Huysmans, segurament el devia irritar, com a mi, el seu pessimisme inveterat, les seves repetides imprecacions contra les mediocritats del seu temps. I això que vivia en una època en què les nacions europees, en el seu apogeu, al capdavant d’imperis colonials immensos, dominaven el món!… En una època extraordinàriament brillant des del punt de vista tecnològic (el ferrocarril, la il·luminació elèctrica, el telèfon, el fonògraf, les construccions metàl·liques d’Eiffel) i també des del punt de vista artístic (aquí realment hi ha massa noms per citar-los, tant en literatura, com en pintura, o en música)…

Era evident que tenia raó; i, fins i tot des del punt de vista més restringit de l’«art de viure», la degradació era considerable. Acceptant la blacaua que m’oferia en Rediger, vaig recordar un llibre que havia llegit uns anys enrere, dedicat a la història dels bordells. En la iconografia de l’obra, hi havia la reproducció del prospecte d’un bordell parisenc de la Belle Époque. Havia tingut un autèntic xoc en constatar que algunes de les especialitats sexuals proposades per Mademoiselle Hortense no em sonaven gens; no sabia què podia ser el «viatge en terra groga», ni la «saboneta imperial russa». El record de certes pràctiques sexuals havia desaparegut de la memòria dels homes en un segle, si fa no fa igual que desapareixen certs coneixements artesanals com els dels esclopaires o dels campaners. En efecte, com era possible no adherir-se a la idea de la decadència d’Europa?

—Aquesta Europa que era el cim de la civilització humana s’ha suïcidat, en l’espai de poques dècades —va continuar en Rediger amb tristesa; no havia encès cap llum, l’estança només s’il·luminava amb la làmpada del seu escriptori—. A tot Europa hi va haver els moviments anarquistes i nihilistes, la crida a la violència, la negació de tota llei moral. I, uns anys més tard, tot es va acabar amb aquella bogeria injustificable de la Primera Guerra Mundial. Freud no es va equivocar en aquest sentit, ni Thomas Mann: si França i Alemanya, les dues nacions més avançades, més civilitzades del món, podien abandonar-se a aquella carnisseria forassenyada, allò volia dir que Europa era morta. Així doncs, vaig passar aquell últim vespre al Métropole, fins que el van tancar. Vaig tornar a casa a peu, travessant mig Brussel·les, vorejant el barri de les institucions europees, aquella fortalesa lúgubre envoltada de tuguris. L’endemà, vaig anar a veure un imam a Zaventem. I el dia següent, dilluns de Pasqua, en presència d’una desena de testimonis, vaig pronunciar la fórmula ritual de conversió a l’islam.

Jo no estava segur de compartir el seu punt de vista sobre el paper decisiu de la Primera Guerra Mundial; sens dubte, havia sigut una carnisseria inexcusable, però la guerra de 1870 ja havia sigut força absurda, en la descripció que en fa Huysmans si més no, i ja havia depreciat seriosament tota forma de patriotisme; les nacions en el seu conjunt no eren més que una absurditat mortífera, cosa que tots els éssers humans una mica conscients havien constatat des de 1871; d’allà provenia, creia, el nihilisme, l’anarquisme i tota aquesta porqueria. Quant a les civilitzacions més antigues, jo no n’estava prou al corrent. S’havia fet de nit a la plaça de les arenes de Lutècia, els últims turistes havien desertat del lloc; uns pocs fanals escampaven una claror esmorteïda per les grades. Certament, els romans havien tingut la sensació de ser una civilització eterna, immediatament abans de la caiguda de l’Imperi; ells també s’havien suïcidat? Roma havia sigut una civilització brutal, extraordinàriament competent en el pla militar —una civilització cruel també, en què les distraccions proposades a les masses eren combats a mort entre homes, o entre homes i feres. Hi havia hagut en els romans un desig de desaparèixer, un punt feble secret? En Rediger havia llegit sens dubte Gibbon, i altres autors de la mateixa corda, que jo només coneixia pel nom, no em sentia capacitat per mantenir aquella conversa.

—Realment parlo massa… —va dir esbossant un gest d’incomoditat. Em va servir un got de boukha, em va tornar a oferir la safata de les pastes; eren excel·lents, el contrast amb l’amargor de l’alcohol de figa era deliciós.

—És tard, potser ja és hora que me’n vagi —vaig dir vacil·lant; de fet, no tenia gaires ganes de marxar.

—Esperi! —Es va aixecar, es va dirigir cap al seu escriptori, just darrere hi havia uns prestatges de diccionaris i de manuals. En va tornar amb un llibret signat per ell, publicat en una col·lecció de butxaca, intitulat Dix questions sur l’islam.

—Li infligeixo tres hores de proselitisme religiós quan ja he escrit un llibre sobre aquesta qüestió, deu ser un automatisme… Però potser ja n’ha sentit parlar?

—Sí, s’ha venut molt bé, oi?

—Tres milions d’exemplars —es va excusar—. Podria semblar que he desenvolupat un do del tot imprevist per a la vulgarització. No cal dir que és terriblement esquemàtic… —es va tornar a excusar—, però, si més no, el podrà llegir en un tres i no res.

Hi havia cent-vint-i-vuit pàgines, i força iconografia, essencialment reproduccions d’art islàmic; en efecte, la lectura no requeriria gaire temps. Em vaig guardar el llibre a la cartera.

Va tornar a servir dos gots de boukha. A fora, la lluna s’havia enfilat, il·luminava plenament la graderia de les arenes, la seva llum era ara clarament més forta que la dels fanals; vaig observar que les reproduccions fotogràfiques de versicles de l’Alcorà i de galàxies penjades al mig de la paret vegetal estaven il·luminades per llumets individuals.

—Viu en una casa preciosa…

—He trigat anys a tenir-la, no ha estat gens fàcil, cregui’m… —Es va recolzar al respatller de la butaca, i aquest cop vaig tenir la impressió, per primera vegada des de la meva arribada, d’un abandó real: el que m’havia de dir ara era important per a ell, sense cap mena de dubte—. Evidentment no és Paulhan qui m’interessa, a qui li pot interessar Paulhan? Però, per a mi, és una felicitat de cada instant viure a la casa on Dominique Aury va escriure Histoire d’O, en tot cas, on vivia l’amant que li va inspirar aquest llibre. És un llibre fascinant, no li sembla?

Hi estava d’acord. Histoire d’O tenia en principi moltes coses que em desagradaven: els fantasmes exposats em fastiguejaven, i el conjunt era d’un kitsch ostentós —l’apartament de l’illa de Saint-Louis, el palauet del raval de Saint-Germain, Sir Stephen, en fi, tot plegat era una merda—. Així i tot, el llibre estava amarat d’una passió, d’un alè que ho arrossegava tot.

—És la submissió —va dir lentament en Rediger—. La idea sorprenent i simple, no expressada mai abans amb aquesta força, que el punt culminant de la felicitat rau en la submissió més absoluta. És una idea que no estaria segur d’exposar davant dels meus coreligionaris, que potser considerarien blasfema, però per a mi hi ha una relació entre l’absoluta submissió de la dona a l’home, tal com la descriu Histoire d’O, i la submissió de l’home a Déu, tal com la planteja l’islam. El cas és —va continuar— que l’islam accepta el món, i l’accepta en la seva integritat, accepta el món tal qual, per parlar com Nietzsche. El punt de vista del budisme és que el món és dukkha (inadequació, patiment). El cristianisme mateix manifesta serioses reserves; Satanàs no és qualificat «príncep d’aquest món»? Per l’islam, en canvi, la creació divina és perfecta, és una obra mestra absoluta. Què és l’Alcorà, en el fons, si no un immens poema místic de lloança? De lloança al Creador, i de submissió a les seves lleis. Als que desitgen acostar-se a l’islam no els solc aconsellar que comencin per la lectura de l’Alcorà, si no és que estan disposats a aprendre àrab per endinsar-se en el text original. Els aconsello més aviat que escoltin la lectura de sures, i que les repeteixin, que en sentin la respiració i l’alè. Cal tenir en compte que l’islam és l’única religió que ha prohibit qualsevol traducció en l’ús litúrgic; perquè tot l’Alcorà està compost de ritmes, de rimes, de lletanies, d’assonàncies. Reposa sobre una idea bàsica de la poesia, que és la unió de la sonoritat i del sentit, que permet dir el món.

Va tornar a fer un gest de disculpa, crec que fingia una mica sentir-se molest pel seu propi proselitisme, alhora que devia ser prou conscient que aquell discurs ja l’havia fet servir amb nombrosos docents a qui desitjava convèncer; suposo que l’observació sobre el rebuig de la traducció de l’Alcorà, per exemple, havia fet diana amb Gignac, aquests especialistes en literatura medieval sovint no veuen bé la transposició de l’objecte de la seva devoció al francès contemporani; així i tot, recurrents o no, els seus arguments conservaven igualment tota la força. I no em podia estar de pensar en el seu mode de vida: una dona de quaranta anys per a la cuina, una de quinze per a d’altres coses…, segurament devia tenir una o dues dones d’edats intermèdies, però no em veia amb cor de preguntar-li-ho. Em vaig aixecar, aquest cop decidit a acomiadar-me, li vaig agrair aquella tarda apassionant, que s’havia allargat fins al vespre. Em va dir que ell també havia passat una molt bona estona, en fi, hi hagué una mena de duel de cortesies al llindar de la porta; però tots dos érem sincers.