La temporada turística encara no era al punt àlgid, i vaig trobar fàcilment una habitació a l’hotel Beau Site, en un racó agradable del recinte medieval; el restaurant panoràmic dominava la vall de l’Alzou. El lloc era, en efecte, impressionant, i rebia un gran nombre de visites. La renovació permanent dels turistes vinguts dels quatre racons del món que se succeïen, tots una mica diferents, tots una mica similars, amb una càmera de vídeo a la mà, per recórrer amb estupefacció aquell garbuix de torres, de camins de ronda, d’oratoris i capelles que escalaven la cinglera, al cap d’uns dies em va fer la impressió d’una mena de sortida del temps històric, i amb prou feines vaig remarcar, al vespre del segon diumenge electoral, la gran victòria de Mohammed Ben Abbes. A poc a poc em deixava vèncer per una inacció somiadora, i per bé que la connexió a Internet funcionava aquest cop perfectament, al final no m’amoïnava gaire el silenci prolongat de la Myriam. Als ulls de l’amo i del personal de l’hotel, ara jo estava catalogat: un solter, un solter una mica cultivat, una mica trist, sense grans distraccions; i en el fons era una descripció exacta. En fi, per a ells, jo era el tipus de client que no comporta cap problema, i això era el més important.

Feia potser una setmana o dues que era a Rocamadour quan vaig rebre, finalment, un correu seu. Em parlava molt d’Israel, de l’ambient ben particular que s’hi respirava, extraordinàriament dinàmic i alegre, però sempre amb un rerefons de tragèdia subjacent. Podia semblar estrany, em deia, abandonar un país, França, perquè temies córrer uns perills hipotètics, per emigrar a un país on els perills no tenien res d’hipotètic; una branca dissident de Hamàs acabava de decidir desencadenar una nova sèrie d’atemptats, i cada dia, o quasi, uns kamikazes farcits d’explosius es feien esclatar en restaurants, en autobusos. Era estrany, però, un cop allà, era possible entendre-ho: pel fet que Israel estava en guerra des del seu origen, els atemptats i els combats resultaven d’alguna manera inevitables, naturals, en tot cas no impedien gaudir de la vida. Al correu hi afegia dues fotos seves, en biquini, a la platja de Tel-Aviv. En una de les fotos, presa de tres quarts d’esquena quan es precipitava cap a l’aigua, se li intuïen perfectament les natges i vaig començar a trempar, tenia unes ganes irresistibles d’acariciar-les, un formigueig dolorós em recorria les mans; és increïble com em recordava perfectament de les seves natges.

En apagar l’ordinador, vaig prendre consciència que no parlava, en cap moment, d’una eventual tornada a França.

Des del principi de la meva estada, havia adoptat el costum d’anar cada dia a la capella de Notre-Dame i seure una estona davant la Verge negra, la mateixa que havia inspirat tants pelegrinatges des de feia un miler d’anys, davant la qual s’havien agenollat tants sants i reis. Era una estàtua estranya, que testimoniava un univers completament desaparegut. La Mare de Déu seia amb l’esquena molt recta; el rostre d’ulls clucs, tan llunyà que semblava extraterrestre, estava coronat amb una diadema. L’infant Jesús, que certament no tenia trets de nen, sinó més aviat d’adult, de vell i tot, seia a la falda, també molt dret; tenia igualment els ulls clucs, i el seu rostre agut, savi i poderós, també sostenia una corona. No hi havia cap tendresa, cap abandó maternal en les seves actituds. No representava l’infant Jesús; ja era el rei del món. La seva serenitat, la impressió de poder espiritual, de força intangible que desprenia, eren quasi esfereïdores.

Aquella representació sobrehumana era als antípodes del Crist torturat, sofrent que havia representat Matthias Grünewald, i que tant havia impressionat Huysmans. L’edat mitjana de Huysmans era la de l’època gòtica, i fins i tot del gòtic tardà: patètica, realista i moral, ja era propera al Renaixement, més que a l’època romànica. Vaig recordar una discussió que havia tingut, uns anys abans, amb un professor d’història de la Sorbona. Al principi de l’edat mitjana, m’havia explicat, la qüestió del judici individual gairebé no es plantejava; va ser molt més tard, amb Hieronymus Bosch per exemple, quan van aparèixer aquelles representacions esgarrifoses en què el Crist separa la cohort dels elegits de la legió dels condemnats; en què els diables arrosseguen els pecadors no penedits cap als suplicis de l’infern. La visió romànica era diferent, molt més unanimista: en morir, el creient entrava en un estat de son profund, i es barrejava amb la terra. Un cop acomplertes totes les profecies, a l’hora del segon adveniment del Crist, tot el poble cristià, unit i solidari, s’aixecava de la tomba, ressuscitava en el seu cos gloriós, per dirigir-se al paradís. El judici moral, el judici individual, la individualitat en si mateixa, no eren nocions que entenguessin clarament els homes de l’època romànica, i jo també sentia com la meva individualitat es dissolia, al llarg dels meus somiejos cada vegada més prolongats davant la Mare de Déu de Rocamadour.

Havia de tornar a París, malgrat tot, ja érem a mitjan juliol, feia més d’un mes que era allà, vaig constatar un matí amb una sorpresa incrèdula; ben mirat, no tenia cap pressa, havia rebut un correu de la Marie-Françoise, que havia estat en contacte amb altres col·legues: de moment, ningú no havia rebut cap missatge de les autoritats universitàries, tot era una gran nebulosa. En un pla més general, les eleccions legislatives ja s’havien celebrat, amb un resultat previsible, i s’havia format govern.

Començava a haver-hi activitats turístiques al poble, sobretot gastronòmiques però també culturals, i el dia abans de marxar, mentre feia la visita quotidiana a la capella de Notre-Dame, vaig trobar casualment que feien una lectura de Péguy. Em vaig instal·lar a la penúltima filera; hi havia pocs assistents, sobretot joves amb texans i polos, tots amb aquell rostre obert i fraternal que saben exhibir no sé com els joves catòlics.

Els alexandrins ressonaven amb regularitat en la calma i jo em preguntava què entenien de Péguy, de la seva ànima patriòtica i violenta, aquells joves humanitaris. La dicció de l’actor, en tot cas, era remarcable, de fet em va semblar que era un actor de teatre conegut, devia pertànyer a la Comédie Française, però també devia haver fet alguna pel·lícula, em sonava d’haver-ne vist la foto en algun lloc.

Era un actor polonès, ara n’estava segur, però no acabava de recordar-ne el nom; potser ell també era catòlic, alguns actors ho són, certament exerceixen una professió ben estranya, en què la idea d’intervencions providencials pot semblar, més que en moltes altres, plausible. I aquells joves catòlics, la terra, l’estimaven? Estaven disposats a perdre’s per ella? Jo mateix em sentia disposat a perdre’m, no per la meva terra especialment, em sentia disposat a perdre’m en general, en fi, estava en un estat estrany, em semblava que la Mare de Déu pujava, s’elevava del seu pedestal i creixia en l’atmosfera, el nen Jesús semblava a punt de desenganxar-se’n, i em feia la sensació que en tenia prou d’aixecar el seu braç dret, els pagans i els idòlatres serien destruïts, i se li oferirien les claus del món «en tant que senyor, en tant que posseïdor i en tant que amo».

Potser també senzillament tenia gana, m’havia oblidat de menjar el dia abans i era millor tornar a l’hotel, entaular-me davant d’aquelles cuixes d’ànec, en comptes d’ensorrar-me entre dos bancs, víctima d’una crisi d’hipoglucèmia mística. Pensava altra vegada en Huysmans, en els patiments i en els dubtes de la seva conversió, en el seu desig desesperat d’incorporar-se en un ritu.

M’hi vaig quedar fins al final de la lectura, però cap al final em vaig adonar que, malgrat la gran bellesa del text, m’hauria estimat més, per a la meva última visita, estar sol. Alguna altra cosa estava en joc, en aquella estàtua severa, que no era l’arrelament a una pàtria, a una terra, o la celebració del coratge viril del soldat; o el desig, infantil, d’una mare. També hi havia alguna cosa misteriosa, sacerdotal i reial que Péguy no estava en condicions d’entendre, i Huysmans encara menys. L’endemà al matí, després de carregar el cotxe i pagar l’hotel, vaig tornar a la capella de Notre-Dame, ara deserta. La Mare de Déu esperava a l’ombra, serena i immarcescible. Posseïa la sobirania, posseïa el poder, però a poc a poc jo sentia que hi perdia el contacte, que ella s’allunyava en l’espai i en els segles mentre que jo m’arronsava al meu banc, arraulit, empetitit. Al cap d’una mitja hora em vaig aixecar, definitivament desertat per l’Esperit, reduït al meu cos malmès, mortal, i vaig baixar tristament els esglaons en direcció al pàrquing.